Dificultats econòmiques allargaren la construcció d’un nou edifici, amb projecte d’Antonio López Aguado, fins a la intervenció (1848) d’Isabel II, gran amant de l’òpera. Fou inaugurat l’any 1850, el dia de l’aniversari de la reina, amb La favorita, de G. Donizetti. Esdevingué el centre principal de la vida musical i social madrilenya: hi predominà l’òpera italiana -Verdi hi assistí a l’estrena de La forza del destino el 1863- i la francesa, i des de la fi del XIX, l’obra de R. Wagner. També hi foren presents autors espanyols com R. Chapí, T. Bretón o J. Serrano. Hi cantaren les grans veus del moment -entre les quals els catalans Hipòlit Lázaro, Maria Barrientos o Graziella Pareto-, hi dirigiren concerts simfònics Richard Strauss, C. Saint-Saëns o V. d’Indy, hi actuaren els Ballets Russos de Diaghilev (1916-17), etc. Tancat el 1925 perquè amenaçava ruïna, estigué molts anys fora de servei, fins que el 1966 fou reobert com a sala de concerts i seu de l’Orquestra Nacional d’Espanya -l’òpera es representava al Teatre de la Zarzuela-. En 1988-97 fou objecte d’importants obres amb vista a reconvertir-lo de nou en teatre d’òpera, amb maquinària escènica moderna i nous espais per a equipaments i públic, dirigides els darrers anys per Francisco Rodríguez de Partearroyo. Des d’aleshores ofereix temporades regulars amb òpera, recitals i dansa.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: Historia y anecdotario del Teatro Real, Editorial Plus Ultra, Madrid 1949