La font més antiga en què apareix és l'Antifonari de Bangor (~690), obra que tradicions diverses atribueixen a sant Ambròs o a Nicetes de Remesiana (~335-441). En un principi formà part de l’ofici diví, però amb el temps fou cantat al final de la missa, en processons o, en general, en ocasions especialment solemnes que requerien un himne d’acció de gràcies. El cant monòdic del tedèum ha estat caracteritzat per fórmules de recitació salmòdica. En la polifonia del Renaixement es musicava en la forma d’un motet especialment elaborat (G. Binchois, R. de Lassus). En temps més recents s’han compost tedèums per a veus i orquestra en un estil brillant adequat a les intencions de l’oració, de vegades en llengües diferents del llatí (J.B. Lully, M.A. Charpentier, H. Purcell, G.F. Händel, J. Haydn, etc.). Entre els importants tedèums escrits al segle XIX destaquen els d’H. Berlioz, F. Liszt, A. Bruckner, A. Dvorák i G. Verdi. Al segle XX no n’hi ha gaires, però pot esmentar-se el de Z. Kodály, i també l’ús teatral -de poderós efecte dramàtic- que G. Puccini en feu al final del primer acte de Tosca.
m
Música