temps i música

m
Música

¿És la música una ordenació del temps, una manera de fixar-lo i aturar-lo donant així una imatge immòbil d’allò que sembla fluent, fugitiu per essència? La música és com un horitzó cap al qual tendeix el vector de la paraula, portadora de pensament: amb la música no es pot dir allò que només es pot dir amb la paraula i que únicament pot ser expressat, veritablement, amb la intuïció.

La incompletesa de les estructures verbals descansa, per la seva finitud i per la impossibilitat de comprendre’s i explicar-se a si mateixes, en la consciència, però la intuïció obre la porta a un camí més alt; i aquesta porta, aquella que les donzelles de les quals parla Parmènides obriren fa vint-i-cinc segles, condueix a l’última revelació: "l’Ésser és". I aquest "és" no pot ser copsat per la paraula ni explicat, ni descrit, per cap verb; la intuïció que ens el pot explicar -si això és possible- només resideix en una operació intemporal. Plotí ho digué de manera admirable: "L’Ésser no resideix en el temps sinó fora del temps: el temps s’expandeix en una sola direcció, l’eternitat roman en la seva identitat..." La intuïció, mancada de paraules, solament té la possibilitat de retornar, potser, als inicis, a la manera -si ens atrevim a dir-ho- com "al principi" es manifestava l’Ésser de totes les coses: una organització amb una semàntica sense paraules, una matemàtica més enllà de les "divines" matemàtiques, només descansant en la música que la consciència, amb la seva operació intuïtiva, pot generar. Aquesta música potser serà l’idioma en què podrem comunicar-nos -tots els éssers amb tots els éssers- en un llunyaníssim futur; i això serà tan sols el començament d’aquesta peculiar hipòstasi de "l’és". "...el temps sembla progressar -avançar- en la multiplicitat que és com una línia sense final...; guardant sempre la imatge del punt original que, per ell mateix, és immòbil, i al voltant del qual el temps sembla que s’envelopi circularment...". La música, ara, és com l’esquelet d’un llenguatge, els ossos del qual podran sostenir i substanciar, en un futur llunyà, l’ordenació final en què -perduda ja la paraula, sense possibilitat d’estructurar idees que només podien expressar-se amb la lògica humana de les paraules- el retorn a l’alè original, al so que organitzà l’aventura de la vida i el pensament, es tanqui sobre ell mateix i es torni a parlar, a si mateix, en l’última possibili-tat que els vivents, ja més que hominitzats, més que homes, tindran per a poder-se "parlar" i dir-se allò que mai no ha pogut ser dit, allò que no es pot dir, allò que ni tan sols no es pot pensar i que, amb paraules, solament era l’ombra vista en un mirall. Per tot el que sabem, a Occident la música ha anat expressant a poc a poc amb la seva teoria, complexa en extrem, una estructura que permet, cada dia més, el pas, l’epifania, de les idees, dels nombres -els teoremes- que les defineixen, i ha fet possible així la irrupció de les idees primordials -que anomenem platòniques- en el nostre món "clàssic". Els matemàtics ho saben molt bé, i, des de fa segles, els compositors també saben que res no es pot dir si l’escriba -aquell qui rep la forma de la idea- no està "posseït per una força" que el dirigeix i li assenyala què ha de dir i fer; Miquel Àngel, Marcel Proust o Kurt Gödel ens parlen d’aquesta servitud, i Einstein, company d’aquest últim durant alguns anys a Princeton, s’hi refereix en termes semblants, com ho fa Schönberg, amb paraules admirables, en el seu Tractat d’harmonia o, en l’actualitat, Roger Penrose, un altre dels físics bàsics del segle XX. Tots ells se senten portats i dirigits, receptors d’allò que "ja hi és" i "ja té forma i personalitat", i únicament s’encarreguen de disposar el material -sigui matemàtiques, lògica, poesia o música- per tal de fer-lo entenedor, comprensible a la nostra consciència, en el nivell "clàssic", i de lliurar-lo a l’estudiós, l’oient o l’espectador. La lenta estructuració del punt final -si li voleu dir Omega, podeu fer-ho- a què tendeix aquesta estranya operació és la tasca de l’artista, del físic, del poeta: la d’obrir-se a aquesta pluja divina en què l’or transcendent, vingut d’un espai no local, atemporal, s’escampa per sobre unes criatures, hominitzades fa segles en un primer nivell, que, mitjançant aquest regal, potser podran accedir a un altre nivell més alt en què Idea i Obra seran la mateixa i única cosa: allà, la paraula ja no tindrà sentit i -volem creure-ho- l’alè musical que inicià el món -el primer matí del món- serà l’únic so que eternament, detingut el temps, continuarà "parlant".