La localització documental del terme en el marc ibèric se circumscriu d’una manera especial a la cort de Portugal i a l’àmbit geogràfic de la Corona d’Aragó, entre la primera dècada del segle XV i el primer terç del XVI. El teòric M. Praetorius encara en fa esment al principi del segle XVII. Tot i que avui es desconeix la tipologia d’aquest tipus de veu, el seu àmbit tessitural i les seves prestacions, cal pensar en una probable identificació amb la part del tenor sobre la qual s’articulava la polifonia des del període gòtic. Tanmateix, en el decurs del segle XV, la designació sembla obeir a les seves qualitats d’entonació, és a dir, a l’agudesa tessitural sumada a una notable potència sonora. En l’època d’Alfons IV el Magnànim encara es feia palesa l’especificitat d’aquesta veu en distingir entre xantris seu cantoribus et tenoristis. Les funcions d’aquest tenor entonador precediren sovint les del mestre de cant, dins el marc catedralici de la corona catalanoaragonesa. Així ho avalen, entre d’altres, els testimonis de Johannes Brossano, mestre de cant i tenorista de la seu de Lleida el 1438, de Mateu Ferrer, tenorista (1477-82) i mestre de cant (1483-98) de la catedral de Barcelona, o del mateix Mateu Fletxa el Vell, admès a la seu de Lleida en qualitat de cantorem et tenoristam el 1522, abans de ser-ne nomenat mestre de cant, el 1523.
Bibliografia
- Gregori, J.M.: La música del Renaixement a la catedral de Barcelona, 1450-1580, tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, 1986
- Gregori, J.M.: "Falsetistas y evirados: reflexiones sobre la tradición tímbrica hispánica y las partes de cantus y altus en el tránsito del Renacimiento al Barroco", Revista de Musicología, núm. XVI/5, 1993, pàg. 2770-2781