Al segle XVII, els compositors francesos recolliren el terme tombeau (tomba) de la tradició poètica del segle XVI i l’aplicaren a obres instrumentals. Sovint hi veneraven els seus mestres o altres músics admirats, de manera semblant a les déplorations dels segles XIII i XIV. Tot i presentar generalment un estil molt ornamentat i interpretativament lliure, talment una peça de caràcter, molts tombeaux s’assimilen formalment a la pavana o l'allemande. De fet, alguns substituïren l'allemande inicial d’algunes suites. És sobretot en la música francesa per a llaüt on aquesta forma instrumental tingué més èxit (Ch. Mouton, J. Gallot, F. Dufau, D. i E. Gaultier, L. Couperin, J.H. d’Anglebert). D’altra banda, al segle XX reaparegué amb nombrosos exemples, entre els quals són famosos Le Tombeau de Couperin, de M. Ravel, o el Tombeau de Debussy (col·lecció de peces de P. Dukas, B. Bartók, I. Stravinsky, M. Ravel, M. de Falla i altres).
Música