Més rarament, el terme s’utilitza per a designar actes sacramentals del teatre espanyol de la segona meitat del segle XVIII i del XIX. L. Misón i A. Guerrero es consideren els primers autors documentats de tonadillas, composicions que tingueren una rellevància especial en els escenaris madrilenys. El gènere, del qual es coneixen riques mostres com La plaza de Palacio de Barcelona, de J.Valledor (estrenada al Teatre de la Santa Creu barceloní el 1774), es val de recursos populars com aires de dansa a l’estil del fandango, la jota o la seguidilla, a més del tractament dels personatges vinculats als arquetips del teatre napolità del segle XVIII, tot i que sovint es documenten tonadillas amb un sol personatge. Les formes musicals cantades segueixen esquemes bipartits (estrofa-tornada) o tripartits (ABA), d’acord amb la moda italiana del moment. El gènere, que s’originà a Madrid, aviat tingué una ràpida difusió arreu dels teatres espanyols i de l’Amèrica llatina.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Subirà i Puig, Josep: La tonadilla escénica, Tip. de Archivos, Madrid 1928-1930
- Subirà i Puig, Josep: La tonadilla escénica: sus obras y sus autores, Editorial Labor, Barcelona 1932
- Subirà i Puig, Josep: Tonadillas teatrales inéditas, libretos y partituras con una descripción sinóptica de nuestra música lírica, Tip. de Archivos, Madrid 1932
- Subirà i Puig, Josep: Tonadillas satíricas y picarescas, Editorial Páez, Madrid 1927
- Subirà i Puig, Josep: El folklore musical en la tonadilla escénica y nuestro ambiente musical en aquel tiempo, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Madrid 1965
- Periquet, Fernando: Apuntes para la historia de la tonadilla y de las tonadilleras de antaño, Tip. La Académica, Barcelona
- Bertran, Marc Jesús: La tonadilla y la danza, Oliva de Vilanova, Barcelona 1915
- Subirà i Puig, Josep: En pro de la tonadilla madrileña, Imp. Municipal, Madrid 1929