Els termes tono, tonada i sonada foren utilitzats indistintament en contraposició al de villancico. Inicialment es tractava generalment d’una cançó per a una sola veu, però al llarg dels segles XVII i XVIII esdevingueren populars els tonos i tonadas per a dues o més veus. Durant la primera meitat del segle XVII, afegint un adjectiu a la paraula tono es crearen diverses fórmules per a caracteritzar una cançó: tono nuevo oposat a tono viejo per a assenyalar la popularitat d’una cançó, tono humano davant tono divino per a distingir el seu caràcter secular o sacre, tono a lo divino per a anomenar una cançó popular de caràcter secular a la qual se li canviava la lletra per una de caràcter religiós o moralitzant.
m
Música