Permet que la corda sigui trepitjada a una alçada determinada, cosa que en modifica la longitud vibrant i la nota emesa. Els trasts poden ser mòbils o fixos. Els primers es lliguen al voltant del mànec i acostumen a ser de corda de budell o niló. Els trasts fixos s’incrusten en una ranura del diapasó i poden ser d’os, metall, marfil o fusta. Als segles XVI i XVII s’utilitzaven els trasts mòbils en els instruments de la família de la viola de gamba, llaüts i guitarres. Es podien ajustar per tal de variar l’interval entre les notes i es lligaven amb un nus especial. En el cas de les violes de gamba, eren dobles i milloraven l’afinació de l’instrument. En els llaüts i guitarres els trasts eren simples, i els que sobresortien del mànec eren de fusta i s’encolaven a la tapa harmònica. Els instruments de cordes de metall, com el cistre i la pandora, tenien els trasts de metall fixos. Actualment, els trasts dels instruments occidentals es col·loquen normalment a intervals d’un semitò i divideixen el mànec cromàticament per aproximació al temprament igual. En certs instruments asiàtics, com el sitar hindú, els trasts sobresurten alguns centímetres del mànec i són mòbils per a possibilitar dos patrons diferents d’escales.
m
Música
Trasts de guitarra
© Fototeca.cat/ Idear