L’estructura bàsica de la peça completa és: dansa-trio-dansa da capo, però també es dona la possibilitat d’ampliar l’esquema amb altres trios, diferents o no, que es van alternant amb la dansa principal. El nom de trio ve del fet que, al principi, aquesta secció s’interpretava a tres parts instrumentals, generalment de vent (sovint dos oboès i un fagot). D’aquesta manera se’n reforçava el caràcter lleuger que contrastava amb la secció principal. Malgrat els canvis posteriors en la instrumentació, el trio ha continuat mantenint el seu sentit melòdic, una textura més lleugera i, sovint, el protagonisme dels instruments de vent.
En la música de cambra i simfònica clàssica pot observar-se com el trio passa gradualment de la condició simple de minuet a la constitució d’una part central contrastant que pot prendre característiques molt diverses. Quan en les obres de L. van Beethoven el minuet evolucionà per a esdevenir l'scherzo, mantingué una part central contrastant encara que no rebés necessàriament el nom de trio. En algunes obres (la Quarta Simfonia, per exemple), el trio s’alterna dues vegades amb la secció principal. I en la Novena simfonia es produeix un canvi de compàs, de manera que té una relació ja molt remota amb els seus orígens com a segon minuet.