Inicià l’activitat musicològica el 1912, encoratjat pel seu amic i mestre Salvatore di Giacomo. Recollí informació sobre la història de la música i sobre la vida teatral i artística a Nàpols, centrant-se especialment en els segles XVII i XVIII. Amb aquesta tasca feu importants contribucions al coneixement de la història primerenca de l'opera buffa, al de la família Scarlatti i al dels compositors N.B. Logroscino, A. Sacchini i D. Cimarosa, entre d’altres, i també sobre els organistes napolitans d’aquests segles. Part de la seva recerca aparegué com a Breve storia del teatro di corte e della musica a Napoli nei secoli XVII e XVIII (1952). Juntament amb B. Croce, S. Di Giacomo i G. Pannain, la seva obra sobre la història de la música napolitana és una de les més importants del segle XX.