Com a punt de partida hom prengué el naturalisme francès d’É. Zola i l’apassionament d’A. Dumas, i intentà d’establir les diferències i la singularitat al si de la nova Itàlia acabada d’unificar. Els escriptors capdavanters del moviment foren G. Verga i L. Capuana. L’editor italià E. Sonzogno convocà un premi de composició d’òperes el 1889, que guanyà P. Mascagni amb Cavalleria rusticana. El llibret es basava en la novel·la homònima de Verga. L’èxit de l’obra sorprengué tot Itàlia, fins el mateix Verdi, el qual vaticinà que Mascagni havia creat un nou gènere operístic, molt efectiu per la brevetat i la concisió de les obres. El punt de partida era, però, el llibret: descripció de fets observats de forma positivista, tot tractant temes fins llavors evitats, de tipus criminal i a voltes violents, de classes socials marginals. Des del punt de vista musical, les obres veristes eren breus i amb una expressió desesperada dels sentiments, però també amb importants aportacions de tipus folklorista, si no plenament ruralistes. Musicalment es tendí a una simplificació, tot allunyant-se dels cromatismes d’influència wagneriana, i de les grans formes.
És evident que darrere la utilització prematura que es feu del terme verisme planaven els interessos comercials de la casa editorial Sonzogno, que afavorí el conreu i la difusió d’aquest repertori com una estratègia per a sortir de l’estancament en què es trobava el teatre líric italià. Així, aviat aparegueren obres com Tilda, de F. Cilea, Mala vita, d’U. Giordano, o la de R. Leoncavallo I Pagliacci, una de les òperes veristes més reeixides juntament amb Cavalleria rusticana.
El verisme convisqué a Itàlia amb el moviment anomenat "esteticista", també d’origen literari. La major part dels compositors fluctuaren entre ambdós corrents. La coneguda com a Jove Escola Italiana, amb Cilea, Mascagni, Leoncavallo, Giordano, A. Franchetti, F. Alfano i G. Puccini, conreà obres veristes i d’altres que no ho són. Puccini adoptà alguns elements veristes en diverses composicions, però l’obra que representa millor aquest corrent és Il tabarro (1918).
L’impacte del verisme fora d’Itàlia fou desigual. A França cal esmentar sobretot Louise, de G. Charpentier, i La navarraise, de J. Massenet. A Catalunya, la seva influència topà frontalment amb el wagnerisme que dominava la cultura musical; tot i això, una part considerable del públic acceptà amb satisfacció títols com Cavalleria rusticana o I Pagliacci. La temporada del 1900 esclatà amb virulència una pugna entre veristes i wagnerians conseqüència de l’estrena al Liceu de Fedora, de Giordano. Malgrat això, el verisme deixà una petja considerable pel que fa tant a la creació d’òperes com de sarsueles: María del Carmen (E. Granados), La Cortijera, Curro Vargas i La Cara de Dios (R. Chapí), La Dolores (T. Bretón), Colomba i Bohemios (A. Vives) i La Tempranica (G. Giménez); i obres més tardanes d’E. Morera, com Titaina i Tassarba, en són deutores en diferent mesura.