S’originà a Nàpols vers el 1530, a partir del declivi de la frottola, amb la qual mantingué en comú l’esquema poètic de l'strambotto, segons el tipus anomenat ottava toscana amb tornada al final de cada vers (ABt ABt ABt CCt). Es desenvolupà paral·lelament al madrigal, el caràcter seriós i complex del qual sovint satiritzava. Les primeres villanelle foren escrites a tres veus, caracteritzades per una textura homofònica i l’ús de quintes paral·leles entre les veus extremes. Cap a mitjan segle XVI el gènere traspassà les fronteres napolitanes, i esdevingué molt popular a Venècia. Amb A. Willaert i R. de Lassus, sobretot, passà a escriure’s per a quatre veus, sense quintes paral·leles i en un estil més refinat i elegant, i s’estengué fora d’Itàlia. A partir del 1570, tot i que la villanella experimentà un cert retorn als seus trets originals napolitans (escriptura a tres veus i ús de quintes paral·leles), rebé una notable influència del madrigal, com és palès en el fet que aparegueren villanelle amb passatges en contrapunt imitatiu o escrites per a cinc i sis veus. Al final de segle, el nom de villanella fou pràcticament substituït pel de canzonetta, i, en el curs de la primera meitat del segle XVII, el seu ús quedà pràcticament reduït a un gènere de dansa (el ballo della villanella). Amb posterioritat, el terme apareix esporàdicament utilitzat tant en composicions instrumentals (G.Ph. Telemann, P. Dukas) com vocals (H. Berlioz, V. Massé, C. Saint-Saëns).
f
Música