Un dels seus esquemes bàsics pot ser AbbaA. La seva estructura musical és molt variable, en funció del nombre de versos i dels diferents acabaments de la secció b, i pot ser monòdic o polifònic. Amb el nom francès de virelai i juntament amb el rondeau i la ballade, és una de les formes fixes característiques de la cançó profana de l'ars nova francesa del segle XIV, i és la que té una estructura més complexa, a mig camí de les altres dues. Com en la ballade, el refrany és utilitzat com a tal, però alhora forma part de la cobla, de la qual és el darrer element melòdic, com passa en el rondeau. Fou el gènere menys freqüentat pels autors d’aquell segle. Adam de la Halle fou un dels primers músics que n’escriví. Més tard fou cultivat per Jeannot de l’Escurel. Guillaume de Machaut n’escriví trenta-dos (la major part monòdics). El virelai començà a decaure al principi del quatre-cents. La ballata italiana del segle XIV i el villancico castellà del final del XV presenten estructures més o menys similars. A Catalunya, el gènere és conegut des de final del segle XIII, i generalment s’ha associat amb les formes de dansa i també amb l’estructura dels goigs, que, en certa manera, poden considerar-se’n una derivació. Algunes de les peces contingudes en el Llibre Vermell de Montserrat, de la darreria del XIV, són virolais (per exemple, Mariam matrem virginem, Cuncti simus concanentes, etc.).
m
Música