Estudià a les universitats de Heidelberg i Leipzig (1908-14), on es doctorà amb una dissertació sobre Praetorius. Entre els seus mestres destaquen H. Riemann i A. Schering. Fou professor a la Universitat de Friburg de Brisgòvia (1919-58), i membre de l’Acadèmica de la Ciència i la Literatura de Magúncia. Tingué càrrecs en diverses societats i institucions acadèmiques. Desenvolupà una teoria del so que resultà molt influent: ell entenia el so com a característica determinant del repertori o període històric, i com a guia per a l’anàlisi i la interpretació. El 1949 inicià un projecte de recerca en terminologia musical, que posteriorment continuà H.H. Eggebrecht. Altres camps en els quals centrà el seu interès foren: iconografia musical, música i retòrica, historiografia, música barroca i J.S. Bach.