Durant la seva època d’estudiant de ciències econòmiques a la Universitat de Tòquio fou intèrpret de clarinet i estudià composició amb Saburô Moroi. En acabar els estudis s’endinsà en el món de la banca, però el 1946 l’abandonà per dedicar-se exclusivament a la composició. El 1949 obtingué el Premi Mainichi de Música. Fou professor de diferents centres, i el 1973 arribà a ser el titular de composició de la Facultat de Música de Tòquio. Les seves primeres obres eren influïdes pel postromanticisme, tot i que el seu Sextet de corda (1950) mostra ja un interès pel serialisme, i el Concerto da camera, pel dodecatonisme. Posteriorment es decantà per una escriptura amb formes tradicionals, i utilitzant un estil atonal creà el Concerto grosso (1957) i el Ricercari per a orquestra de cambra (1954). Considerat com un dels compositors japonesos més importants del segle XX, en altres obres juxtaposà la música occidental amb la música tradicional japonesa.