El regnat de Felip III de Castella (Felip II de Catalunya-Aragó) va durar vint-i-tres anys (1598-1621), però no va coincidir exactament amb set canvis de consistori de la Generalitat. El primer canvi de diputats i oïdors va tenir lloc el 1599, el mateix any de la celebració de la Cort. El nou monarca va arribar a Barcelona el 14 de maig de 1599. En principi, la Cort va ser aparentment positiva. Va ser-ho sobre la concessió d’honors, títols de noblesa, cavallers i ciutadans honrats, amb la consegüent repercussió sobre la composició del Braç Militar, que precisament va assolir una organització institucional a partir del 1602.
Però la formació del Braç Militar fora de la Cort va ser una de les conseqüències de la forta crisi institucional provocada pel desenvolupament de la legislació aprovada per les corts, així com per la insistència del rei, i del seu conseller, el duc de Lerma, a fer imprimir cinc constitucions qüestionades per la Generalitat i els braços. Al febrer del 1602, el virrei duc de Feria va ordenar l’empresonament dels diputats (se’n va lliurar el diputat Reard, que es trobava a Perpinyà). La crisi era greu. Fins i tot es rumorejava que la Generalitat seria suprimida, «que mai més hi hauria Diputació». El Consell de Cent i el Braç Militar van fer costat decididament als diputats. El conseller de Barcelona Josep Bellafita fou enviat en ambaixada a la cort, que llavors residia a Valladolid. Finalment, poques setmanes abans de la renovació del consistori s’arribà a un acord que formalment podia ser satisfactori per a ambdues bandes. El rei aconseguia la impressió de les discutides Constitucions, amb la promesa que no s’aplicarien fins a la celebració de noves corts. Aquestes primeres corts de Felip II van ser també les úniques. El nou monarca només va tornar a la Corona d’Aragó per celebrar la Cort valenciana del 1604. Van haver de passar més de vint anys perquè hi tornés a haver corts a la Corona d’Aragó, i més de cent perquè arribessin a la seva conclusió legislativa unes Corts del Principat de Catalunya.
El durador absentisme reial va donar més relleu a la figura dels lloctinents generals. La Monarquia alternà els virreis eclesiàstics, com ara l’arquebisbe de Tarragona Joan Terès i Borrull (1539 – 1603), amb els aristòcrates de la Corona de Castella. I encara dins d’aquests es dibuixen diferents perfils, segons el seu grau d’autoritarisme. Francisco Hurtado de Mendoza y Cárdenas, marquès d’Almazán (1611-15), sembla haver representat un punt baix en l’exercici de l’autoritat reial, mentre que el seu successor, Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, duc d’Alburquerque (1615-19), ha estat més aviat considerat un perseguidor dels privilegis de la noblesa, la qual cosa li va reportar un cert suport de les ciutats i una campanya de propaganda en forma de romanços. Aquest esquema interpretatiu, que s’havia difós en altres temps, no sembla, però, que es pugui mantenir ara, pel fet que s’ha avançat molt en el coneixement de la societat catalana i de les complexes relacions i tensions existents entre els diferents grups que la integraven.
Durant els dos primers decennis del segle XVII van culminar alguns problemes econòmics i socials de llarga durada. Les dificultats econòmiques, potser més conjunturals que estructurals, es veien agreujades per la difusió de la mala moneda. Aquest era un problema general de l’economia europea del moment, que al Principat evolucionà de manera diferent que a la Corona de Castella. Sembla que foren les institucions de la ciutat de Barcelona, que al cap i a la fi era la que tenia potestat per a encunyar moneda, les que donaren solució al problema. Sempre s’ha considerat que les dificultats econòmiques aguditzaven les tensions socials, i durant molt de temps s’ha vist en el bandolerisme català de l’època barroca una mena de guerra pagesa de baixa intensitat (el període que es tracta en aquest article correspon a l’apogeu de la figura del bandoler Perot Rocaguinarda). Però avui en dia s’insisteix més en l’explicació del bandolerisme com una prolongació de les lluites de bàndols, de les guerres privades nobiliàries, de l’enfrontament entre unes faccions (els cadells i els nyerros) que s’estenien des de l’àmbit rural fins als mateixos jutges del Consell Reial i els bisbes, sense excloure, naturalment, els diputats i oïdors de la Generalitat.
Document referent a una persecució de bruixes, Vic, segle XVI.
R.M.
En temps de crisi econòmica i social era freqüent descarregar les tensions sobre els grups marginals. Aquesta és una de les explicacions que s’acostuma a donar a les caceres de bruixes, tan freqüents per tot Europa durant el primer terç del segle XVII. També a Catalunya aquests anys hi va haver persecució de les bruixes per part de la Reial Audiència, mentre que la Inquisició es va preocupar poc per l’afer. En això coincidia amb el dictamen del jesuïta reusenc Pere Gil, bon coneixedor de la realitat econòmica de Catalunya.
El 1609 el rei Felip III de Castella va ordenar l’expulsió dels moriscos dels seus dominis. Els moriscos o «moriscats» representaven una part important de la població dels regnes d’Aragó i de València, mentre que la seva presència a Catalunya era menor i, a més, estava restringida a les comarques de l’Ebre. La decisió va ser presa sense consultar les autoritats parlamentàries de la Corona d’Aragó ni les seves diputacions. La Generalitat de Catalunya va rebre l’ordre de posar la seva migrada força naval, establerta precisament a la Cort del 1599, a disposició de l’armada reial per a les maniobres de l’expulsió.
Les relacions entre la Generalitat i les autoritats reials es desenvolupaven en un marc de sobreentesos i de convencions. Davant l’exposició de contrafaccions que feien els diputats, els virreis responien —com va fer el napolità Ettore Pignatelli e Colonna, duc de Monteleone— que no tenien cap intenció de vulnerar les lleis de Catalunya. D’altra banda, una part molt important de les contrafaccions eren plantejades pel Braç Militar, és a dir, que es tractava molt sovint de la defensa de privilegis nobiliaris. Tampoc no es pot establir un tall profund entre les autoritats virregnals i la Generalitat. Un dels ambaixadors enviats a la Cort per tractar el tema de les Constitucions, Cristòfor Ga-llard, era nomenat l’any 1609 regent de la Reial Tresoreria del Principat. El 1616 el Braç Militar havia tramès a la Cort, per protestar per la política del virrei d’Alburquerque d’enderrocar castells i prohibir pedrenyals, el cavaller Ramon de Calders i de Ferran, que sota Felip IV de Castella fou regent de la tresoreria, i que en el crític any 1640 ocupava el càrrec de portantveus del governador. Molts dels assessors de la Diputació acabaven la seva carrera en el Consell de la Reial Audiència. Precisament el 1616 es va publicar l’obra d’uns dels principals exponents del Braç Militar: el cavaller de Lleida Francesc de Gilabert i d’Alentorn, senyor de Tudela de Sió. Gilabert reivindicava la posi-ció de la petita noblesa, criticada per les se-ves vinculacions bandoleres, i plantejava una major participació institucional en els consells de justícia i govern, tant al Principat com a la cort. Però, a més, era un teòric del govern mixt, de la Monarquia limitada per les institucions parlamentàries. En els seus Discursos, publicats a Lleida el 1616, a més de parlar de la «calidad del Principado de Cataluña» es referia als tres estaments o braços i a les raons per les quals l’estament eclesiàstic havia de participar en la vida política, dedicava al Braç Militar el discurs «sobre la fuente de la verdadera nobleza» i al Braç Reial el que tractava «de las casas comunes de ciudades y villas», i acabava parlant «sobre las obligaciones que tienen los que representan el corazón de Cataluña», en un discurs dirigit al consistori dels diputats. Tot això ho feia Gilabert en uns discursos escrits en castellà, el mateix any en què un altre assidu participant en les diferents juntes de la Generalitat, el ciutadà honrat de Barcelona Rafel Cervera, traduïa «de su antigua lengua catalana en romance castellano» la crònica de Bernat Desclot i la dedicava a un gran senyor absentista, don Luis Fernández de Córdoba, Cardona y Aragón, duc de Sessa, comte de Palamós, senyor de les baronies de Bellpuig, Linyola i Calonge, tal com deia la dedicatòria de l’obra.
La mort del rei el 1621, relativament jove i amb un hereu que no havia estat jurat per les Corts, va obrir una nova crisi institucional, similar a la del començament del regnat, per l’entestament de prolongar el títol de virrei a Fernando Enríquez de Ribera i Girón, duc d’Alcalá de los Gazules, en comptes d’aplicar el sistema català de la governació vice regia. Una altra vegada, la Generalitat i el Consell de Cent de la Ciutat de Barcelona, juntament amb el Braç Militar, s’enfrontaren, amb diferents posicions, a la política del nou rei i del seu privado, el comte duc d’Olivares.
1620-1665: Temps de guerra i revolució
Els anys que van del 1620 al 1665 corresponen a un període de grans trasbalsos per a la formació històrica catalana; fou una època en què s’aplegaren esdeveniments que afectaren decisivament la trajectòria de Catalunya en l’anomenat procés de construcció de l’estat modern europeu.
Pel que fa a les seves bases humanes i econòmiques, en les dècades anteriors a l’esclat revolucionari del 1640 sembla esgotar-se el llarg cicle expansiu posterior a la depressió de la baixa edat mitjana. La inflexió de la trajectòria alcista de les sèries baptismals de les parròquies catalanes, el fre de l’onada immigratòria francesa, l’estancament de la producció agrària, la davallada de les exportacions de ferro i la crisi de la fabricació de draps —gestada de feia temps— fan pensar en l’inici d’una crisi global de l’economia catalana iniciada pels volts del 1630. Els símptomes de contracció eren comuns en gairebé tots els països de la Mediterrània, però a Catalunya els factors polítics —l’escalada de tensions entre les institucions catalanes i el govern central de la Monarquia hispànica— semblen entrelligar-se i condicionar les mesures de la política econòmica adoptades per a encarar aquella conjuntura crítica. Així, la manca de conclusió de les corts del 1626 va impossibilitar l’adopció de disposicions proteccionistes per a les manufactures catalanes com les que, davant els símptomes de recessió, ja havien adoptat la majoria de països de la Mediterrània occidental, València, Aragó i Castella incloses.
Però, segurament, aquests anys marquen un abans i un després de la història de Catalunya encara més profund i decisiu en produir-se la definitiva pèrdua del control militar del territori per part de les institucions catalanes. Si bé la presència de tropes hispàniques a les terres del Principat i els Comtats no era cap novetat, des del 1626 aquesta presència militar va agafar una magnitud sense precedents; segons un memorial de la Generalitat datat poc abans del 1640, des del 1626 fins al 1637 les terres catalanes havien sofert l’allotjament de 46 000 soldats d’infanteria i cavalleria. Els problemes derivats dels allotjaments de les tropes es feren endèmics, castigant la població, multiplicant les contrafaccions i avivant les tensions institucionals amb el govern de Madrid; Catalunya entrava en una fase de libanització de la qual ja no sortí durant tot el segle XVII.
El règim pactista català, ben disposat i preparat per a les batalles jurídiques i publicístiques, no havia desenvolupat, però, unes estructures militars d’acord amb el que exigia la modernització de l’art de la guerra, per la senzilla raó que des dels temps medievals fer la guerra era una competència essencialment del rei. L’allunyament físic i polític de la Monarquia als segles moderns deixà el règim polític català mancat d’aquest instrument de força, precisament en una època en què la guerra i la conquesta eren gairebé omnipresents. Quan la pugna per l’hegemonia europea entre les monarquies espanyola i francesa entrà, a partir del 1635, en la seva fase decisiva, Catalunya, situada en una zona de fricció d’aquestes dues grans potències, es va convertir en un immens camp de batalla on les lleis de la terra van sucumbir davant les implacables lleis de la guerra. El moviment revolucionarioseparatista del 1640, que va portar a l’aliança amb França, tingué, pel que fa a l’autonomia de les institucions catalanes per a regir el destí polític del país, una seqüència ben efímera, ja que la seva dependència militar i la ràpida subordinació dels interessos polítics, econòmics i diplomàtics catalans als que emanaven de la cort de París van desnaturalitzar, en la pràctica política, el règim pactista català.
Els anys que van del 1635 al 1659 foren especialment durs en la vida dels catalans del segle XVII. L’ocupació del territori pels exèrcits espanyols i francesos provocà extorsions i pagaments sense fi, violències contra les persones i les honres de les famílies, morts i destruccions de viles, collites i pagesies. El canvi de signe econòmic s’agreujà pels costos i les penalitats de la guerra, i la gran pandèmia de pesta mediterrània que assolà les terres del Principat entre el 1650 i el 1654 posà el punt culminant a aquella etapa crítica.
Altrament, malgrat les fractures i les convulsions socials, aquest fou un període clau en l’afirmació d’una identitat nacional catalana. Així, en els plets fiscals, jurídics i institucionals que les institucions catalanes mantingueren amb el ministeri del comte duc d’Olivares, es pot observar com privilegis i constitucions esdevenen per a un sector de la classe dirigent catalana, així com possiblement per a altres sectors intermedis o mitjans d’aquella societat estamental —com ara menestrals o pagesos acomodats—, un referent fonamental de la seva cultura política i l’esglaó més alt dins l’escala de valors i fidelitats a salvaguardar, fins i tot per damunt de l’obediència al rei. Patriotisme de referents institucionals, jurídics, històrics i culturals al qual s’afegirà una consciència comunitària fonamentada sobre unes oposicions i contraidentitats envers castellans i francesos. Els excessos i les violacions de tota mena comesos pels exèrcits hispànics —i després francesos— van alimentar un sentiment d’oposició, d’enemistat i de separació entre els catalans i els agressors forans; contraidentitats segurament ja existents, però que ara amb la guerra agafaren una especial força i dimensió.
Aquest fou un període històric en què parlaren les armes, però també les lletres i els papers. Perquè, paral·lelament a les lluites militars i diplomàtiques, es desencadenà una veritable guerra de papers per legitimar o exculpar els posicionaments polítics enfrontats. S’ha afirmat que la guerra dels Segadors representa «el primer gran boom de la premsa catalana». Per al sector de la classe dirigent catalana que es posà al capdavant de la revolució, la justificació de la seva actitud davant l’opinió pública —interior i exterior— es convertí en una necessitat política de primer ordre. Dins el Principat, no era pas senzill justificar i fer entendre als camperols i a les classes populars en general per què s’havia començat una guerra contra el qui fins aleshores havia estat el seu monarca —teòrica font de bé i justícia— i per què, poc temps després, es pactava una aliança que culminà amb l’entrega de Catalunya al rei de França, contra els exèrcits del qual havien combatut els catalans feia només uns quants mesos. Així mateix, Pau Claris i les institucions catalanes havien de guanyar la batalla interior provocada per la divisió entre «ben afectes» i «mal afectes» a la revolució en què s’havia escindit la societat catalana. Un front interior en el qual la propaganda i el control sobre les notícies o la seva manipulació tingueren un paper destacat. D’altra banda, era també fonamental que la causa de la revolució tingués un ressò a l’exterior, no tan sols per l’esperança de trobar la solidaritat o l’ajut efectiu de les potències enemigues de la Monarquia espanyola, sinó també per la necessitat dels mateixos dirigents catalans de difondre llurs sentiments i justificacions, que donaven importància política i conceptual al moviment revolucionari.
Durant els anys de la guerra de separació, al costat de les obres més substantives de primera hora, on s’exposaren els grans arguments ideològics, històrics i jurídics de la revolució, van proliferar, en un grau sense precedents a Catalunya, les edicions de relacions de fets, gasetes, avisos, versos populars, sermons, proclamacions, cartes i memorials, els quals constituïren una veritable publicitat de guerra.
La caiguda de Barcelona a l’octubre del 1652 i el retorn de la major part de les terres del Principat al domini del Rei Catòlic foren acompanyades d’una política de repressió segurament molt més inclement i rigorosa del que fins ara, tradicionalment, s’havia dit. Les mesures repressives no solament es concretaren en el control reial de les insaculacions del Consell de Cent i de la Diputació del General, sinó que afectaren molts altres àmbits de la vida política, social, econòmica i cultural.
En primer lloc, d’ençà de la capitulació de la Ciutat Comtal, centenars de catalans agafaren el camí de l’exili i molts d’ells es refugiaren al Rosselló; eren els que una crida del març del 1655 titllava de «traydors, rebeldes e infels a sa magestat», tot demandant la delació de llurs persones i béns per tal d’incorporar-los al patrimoni reial. Així mateix, la fiscalitat reial s’incrementà notablement —sobretot a través de ‘donatius voluntaris’ i lleves d’homes—; contràriament, en aquest i en altres terrenys es va afeblir el paper de la Generalitat. D’altra banda, la presència continuada de tropes hispàniques al territori del Principat, a més de fer interminable per a les viles i pagesies el malson dels allotjaments, dotà els virreis d’una posició de força de la qual no havien gaudit abans. Com és sabut, Barcelona fou especialment castigada i vigilada, ja que des del mateix 1652 una guarnició s’aquarterà a Montjuïc. Altrament, després del 1652 s’aprecià una tendència a la reacció senyorial amb el retorn dels nobles filipistes exiliats, en especial en el cas dels ducs de Cardona. Finalment, també hi hagué una repressió cultural que intentà esborrar la memòria històrica dels anys de la separació de Catalunya de la Monarquia hispànica, censurant i destruint els escrits i la documentació generada durant aquell període.
El testimoni d’un pagès com Joan Guàrdia, natural de l’Esquirol, parla, en definitiva, d’una postguerra caracteritzada per les accions de revenja i per dures represàlies: «Parlem dels castellans, que en tanir a Barçalona se són asbarriats per tot Catallunya, que los primés que pasaren así ia nos daren tant gran aspant com se pot pensar, que no menjaren sinó gallinas y ab molta rigor se feran donar sensa pagar un diner a ningú [...] que los desafueros que an fet no·s pot dir ni las venjansas dels molt afectas, que no volian menjar sinó gallinas, que no n’i an dexadas.»
En la dècada dels anys cinquanta, la gran pugna per l’hegemonia d’Europa entre la Monarquia hispànica dels Àustria i la francesa dels Borbó es va decantar finalment a favor de Lluís XIV i Mazzarino. Catalunya, delmada i destruïda per la guerra, fou també víctima de les paus que, al novembre del 1659, es van signar a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa. En les clàusules territorials del tractat dels Pirineus s’estipulava que França tornaria a la Monarquia hispànica les places que ocupava al sud dels Pirineus al Principat de Catalunya, però els negociadors castellans van cedir a la potència gal·la el domini del Rosselló, el Conflent i una part de la Cerdanya, i s’establí en l’article 42 «que els Monts Pirineus, que havien dividit antigament les Gàl·lies de les Espanyes, farien també des d’aleshores la divisió dels dos mateixos reialmes». Es produïa així la segregació de Catalunya, que no va ser reconeguda per les institucions catalanes, ja que era contrària a les constitucions, ni tampoc per la població del Rosselló, que va protagonitzar diverses conspiracions i aixecaments antifrancesos durant els anys que van seguir el tractat. Altrament, per a la població catalana el malson dels allotjaments i dels tributs de guerra tampoc no s’acabà. Segons manifestava el pagès Joan Guàrdia en el seu diari: «Són-se cridadas las paus als primés dias de marts de l’any 1660 y ab tot axò la terra no ha fetas ninguna demostrasió de alegrias, perquè los soldats may se’n són acabats de anar, ans bé tostemps la contribusió sempre ha corregut molt fort.»