La minva de la fecunditat a la Catalunya del segle XIX

Lletra de canvi del 1702.

Un dels trets més importants de la dinàmica demogràfica a Catalunya durant el segle XIX és la reducció de la fecunditat matrimonial. Aquest capítol gira entorn d’aquest tema i el considera en relació amb els canvis de mortalitat, amb la distribució i la redistribució de la població i amb la transformació de l’estructura social que, hipotèticament, hauria creat les noves condicions per a un canvi dramàtic a la demografia i especialment al comportament reproductor de la població de la regió. Per això, l’anàlisi es basa fonamentalment en l’associació entre la producció i la reproducció i el seu punt de partida seria un concepte sòcio-històric.

El segle XVIII és el punt de partida d’un nou model demogràfic de creixement a Catalunya (Nadal i Giralt, 1960). Vilar (1962) calcula que la població catalana va passar de 400.000 a gairebé 900.000 habitants entre el 1717 i el 1787. La població va créixer a un ritme d’un 1,14 per cent l’any i es va doblar aproximadament en seixanta anys. Aquest model de creixement es va mantenir en el segle XIX. La població va augmentar un u per cent cada any durant el període 1787-1857 (de 900.000 a 1.650.000 habitants) i va sofrir un increment del 83 per cent en 70 anys; una taxa de creixement significativament més alta que la de qualsevol de les altres regions espanyoles durant aquest període.

Quadre 18. Població catalana, 1717-1910.

Tanmateix, durant la segona meitat del segle XIX, la taxa de creixement de la població va minvar significativament. El quadre 18 mostra l’evolució de la població catalana des del 1717 fins al 1910 i la taxa intercensal de creixement de la població. La població, entre 1857 i 1910, va créixer a meitat de ritme que en el segle anterior, aproximadament un 0,37 per cent l’any, la qual cosa indica una nova ruptura a la demografia de la regió. Hi ha proves que assenyalen que l’augment de la població, durant el segle XVIII i començament del XIX, i la reducció del seu creixement, després de mitjan segle XIX, estan fortament relacionats amb els canvis de la fecunditat matrimonial, la qual passa d’una reproducció alta i incontrolada, fins al principi del segle XIX, a una reproducció significativament inferior i evidentment controlada a partir, com a mínim, del segon quart de segle (Benavente, 1984).

Hi ha dues qüestions generals que destaquen a l’estudi de la demografia catalana durant aquest període. Primerament, la necessitat de fer una nova estimació del creixement de la població durant el segle XVIII i principi del XIX i d’identificar les causes d’aquest creixement. En aquest punt, també és important avaluar les hipòtesis que relacionen la primera expansió capitalista amb la nupcialitat, la fecunditat i el creixement de la població lligats a l’experiència demogràfica catalana del període anterior a la minva. En segon terme, necessitem descriure i explicar la minva de la fecunditat que s’esdevé a Catalunya, la qual no només s’allunya de l’endarrerida transició espanyola de la fecunditat, sinó que també sembla que s’acosti més que cap altra regió a l’experiència davantera de França. Una tercera qüestió, possiblement la més important, és la consideració dels lligams causals entre els dos models anteriors. S’hauria de considerar: a) si un període de nupcialitat relaxada, fecunditat alta i creixement ràpid —entre el règim malthusià tradicional i el període de minva de la fecunditat— podria afectar l’inici i la velocitat del darrer i b) si aquests efectes estarien condicionats pel procés a llarg termini d’expansió capitalista.

Encara que aquest capítol tracta fonamentalment de la demografia i de la minva de la fecunditat catalana del segle XIX, la consideració de les característiques demogràfiques del període anterior a la minva (segle XVIII) com a punt de partida per a una descripció extensa i una anàlisi dels canvis esdevinguts entre 1850 i 1920 és bàsica. Confirmem que aquestes dues tendències reproductores no eren independents i que l’oscil·lació de la fecunditat és el producte de canvis intensius a l’estructura social durant aquests dos segles. Per tal de connectar aquests dos models estudiarem, en primer lloc, l’abast i les possibles causes dels canvis de la població durant el segle anterior i, en segon lloc, analitzarem la demografia catalana del segle XIX. Amb això esperem situar el tema en el seu context històrico-social estricte.

El creixement de la població en el segle XVIII

Encara que el fet que la població catalana hagi augmentat de manera dramàtica durant el segle XVIII sembla inqüestionable, el ritme d’aquest creixement ha estat objecte de debat entre els especialistes. Gran part de la polèmica sobre el creixement de la població del segle XVIII ha girat entorn de la discussió sobre la qualitat i sobre la magnitud de la possible subavaluació del cens de 1717-18. És clar que els censos que es van realitzar al principi del segle XVIII eren incomplets. La combinació del recompte del cens amb la informació del registre parroquial sobre els naixements dóna unes taxes brutes de natalitat d’un 60 per cent o superiors; aquestes taxes, encara que considerem la hipòtesi d’una natalitat molt alta a la regió (Livi-Bacci, 1968; Nadal, 1963), són excessivament elevades. Si tenim en compte els pocs indicis sobre natalitat que ofereixen els estudis de reconstitució familiar entorn de principi de segle, i el nombre més gran de dades respecte a la segona meitat del segle, Catalunya hauria tingut una taxa bruta de mortalitat global (TBM) no superior al 40 per cent, i la població hauria estat gairebé un 16 per cent més nombrosa que el recompte total donat pel cens de 1717-18. D’altra banda, el recompte del 1787 també és poc fiable a causa de la sobreestimació de la població. En general, és fàcil acceptar que ambdós censos (1717-18 i 1787) no són complets, encara que el darrer sigui considerat el millor recompte de la població espanyola del segle XVIII. A més, no hi ha indicis clars que confirmin els arranjaments en aquestes enumeracions i, per tant, les dades dels censos del segle XVIII no constitueixen una font exacta per a calcular el creixement de la població.

No obstant, es pot estimar l’abast del creixement de la població catalana en aquest segle a través de l’estudi de la informació sobre els esdeveniments demogràfics —naixements, defuncions i casaments— d’una sèrie de pobles catalans, que s’han produït al llarg de gairebé tot el segle. Amb aquesta informació és possible determinar les taxes brutes anuals de creixement natural. Per transformar les relacions entre la natalitat i la mortalitat en taxes d’increment anual, cal ajuntar les relacions amb les taxes brutes de natalitat i de mortalitat, ja que la diferència entre les taxes dóna la taxa bruta anual d’increment natural (Wrigley i Schofield, 1981). Si suposem que la taxa de mortalitat és força constant, la qual cosa sembla que és el cas de Catalunya durant el segle XVIII, la taxa de natalitat de qualsevol any serà la taxa de mortalitat multiplicada per la relació entre la natalitat i la mortalitat.1

En el cas de Catalunya, l’exercici de combinar les relacions entre els naixements i les defuncions per obtenir una estimació de l’increment natural és apropiat. Encara que no es pot esperar un nivell de mortalitat extremament constant durant tot el segle, moltes de les variacions eren degudes a la mortalitat extraordinària. Així, a llarg termini, podem suposar una mortalitat força elevada i constant. Diversos autors assenyalen que, fins al darrer quart del segle XVIII, Catalunya encara presentava un règim de mortalitat alt i que, només a partir d’aquell moment, la població va començar a experimentar, de manera estable però inicialment moderada, millores al nivell de mortalitat (Lívi-Bacci, 1968; Nadal, 1961, 1965, 1976; Vilar, 1965; Vicens, 1961; Iglésies, 1961). Al final del segle XVIII, la taxa bruta de mortalitat a Catalunya encara era superior al 30 per mil.

Quadre 19. Taxes de mortalitat. Regió catalana, 1787.

Un estudi de diverses localitats catalanes (Benavente, 1984), qüe recull informació sobre les defuncions esdevingudes l’any del cens de Floridablanca (1787), dóna una taxa de mortalitat total d’un 38 per mil. El quadre 19 mostra el càlcul de les taxes de mortalitat per regions. Tot i que aquests grups de localitats no són una mostra estadísticament representativa de les regions, permeten una aproximació al nivell i als diferencials del nivell regional. Observem que el grup de localitats amb la taxa bruta de mortalitat més baixa és el de Girona (34 per mil habitants). Els altres grups no mostren diferències significatives; presenten taxes brutes de mortalitat per sobre del 35 per mil. Igualment, les taxes no agregades indiquen que gairebé totes les localitats incloses en aquest estudi estan per sobre del 30 per mil. Només tres localitats —Alpicat, Arenys i la Bisbal d’Empordà— presenten taxes una mica per sota del 30 per mil.2 Si tenim en compte aquestes xifres, es fa difícil pensar que la taxa de mortalitat catalana fos inferior al 35 per mil, i no és arriscat afirmar que, al voltant del canvi de segle, la taxa de mortalitat de tot Catalunya estava situada entre 35 i 40 defuncions anuals per cada mil habitants.

Quadre 20. Relacions natalitat / mortalitat i taxes anuals d’increment natural amb taxes de mortalitat fixa a Catalunya entre el 1776 i el 1802.

El quadre 20 presenta els resultats d’un exercici que combina les relacions entre la natalitat i la mortalitat, mitjançant la utilització de dues taxes fixes de mortalitat —35 i 40 per mil—, amb dades de 22 localitats amb sèries contínues d’esdeveniments. Els dos grups de taxes anuals d’increment natural són estimats en períodes de vuit anys des del 1719 fins al 1802 amb aquestes taxes constants de mortalitat.

Si considerem aquests resultats, una taxa constant de mortalitat entre el 35 i el 40 per mil a Catalunya durant el segle XVIII donaria un increment natural d’entre el 77 i el 82 per cent l’any des del 1711 fins al 1802, d’un 32 a un 28 per cent més baix que la taxa de creixement del país en el període 1717-87 estimada per Vilar (1962). Les diferències entre la taxa d’increment natural estimada a partir de les relacions entre la natalitat i la mortalitat i la taxa de creixement de la població estimada a partir dels dos censos són degudes o a la migració o a la manca d’exactitud dels censos.

Encara que hi ha proves d’una important migració interna al país, el balanç de la població que entra i surt del Principat durant aquest període no explica la diferència entre la nostra estimació de la TAC i la tax^ de creixement donada per Vilar.

En conclusió, encara que sembla inqüestionable el fet que la població catalana augmentés significativament durant el segle XVIII, una estimació més acurada d’aquest creixement ens aproxima més a la TAC del nostre exercici que a l’estimació feta per Vilar. D’altra banda, seria més prudent considerar la TAC com el creixement real de la població de la regió. Si utilitzem la TAC mitjana (795) obtinguda amb les dues TBM (taxa bruta de mortalitat) fixades (35 i 40 per mil) com la taxa real de creixement de la població, el cens de 1717-18 hauria subavaluat la població total en gairebé un 21 per cent; si considerem que el cens més antic és exacte, el cens de 1787 hauria sobreestimat la població total en gairebé un 27 per cent. Tanmateix, hem acceptat que aquests dos censos no són correctes i es fa difícil de creure que tota la diferència entre l’estimació de Vilar i el nostre exercici sigui deguda a un sol cens. La modificació feta per Livi-Bacci (1968) del recompte del 1787 (818.000), indica una sobreestimació de la població de només un 9 per cent; si combinem aquesta xifra modificada amb l’estimació que hem fet nosaltres de la taxa de creixement, el 1717 hi hauria hagut una població global de 470.000 habitants, la qual cosa reflecteix una subavaluació del cens de 1717-18 de gairebé un 15 per cent. D’altra banda, si comparéssim la taxa de creixement natural (0,80 per cent l’any) estimada per nosaltres amb la taxa de creixement (1,14 per cent l’any) donada per Vilar (1962), veuríem que un 30 per cent del creixement de la població del segle XVIII a Catalunya hauria estat conseqüència de la immigració, un nivell excessivament elevat per a justificar amb les dades que tenim sobre la immigració a la regió, les quals indiquen un possible balanç migratori negatiu a la regió durant el segle XVIII i principi del XIX. De fet, si avaluem les causes del creixement de la població catalana del segle XVIII, difícilment podrem considerar que la migració hagi estat un factor important.

La població, malgrat el balanç migratori negatiu de la regió, va créixer ràpidament durant el segle XVIII i la primera meitat del segle XIX. Entre el final del segle XVIII i el principi del XIX hi va haver dos moviments migratoris importants: un en direcció a d’altres regions espanyoles —com el cas de la repoblació de Sierra Morena, on hi va haver una forta participació catalana (Altamira, 1927)— i l’altre cap a Amèrica, especialment a les Antilles. Aquesta emigració va contrarestar l’efecte de la immigració francesa secular (Nadal, 1963) i d’altres moviments migratoris estrangers del final del segle XVIII. A més, tant remigració catalana com la immigració estrangera van disminuir després de la independència d’Espanya de l’Imperi Napoleònic i, durant la primera meitat del segle XIX, la regió no va experimentar cap migració significativa que pogués afectar profundament la seva demografia.

Després del 1860, malgrat que hi va haver un increment de l’emigració cap a Sud-amèrica, aquest va quedar compensat per la immigració d’altres regions espanyoles cap als centres industrialitzats de Catalunya (Vicens, 1961). Entre 1857 i 1900, hi va haver un balanç positiu que no va representar més d’un 4,5 per cent del creixement net durant el període3 (Iglésies, 1961).

Per tant, la migració no va tenir una influència significativa en el creixement de la població a llarg termini, ni sembla que hagués jugat un paper important en la disminució del creixement després del 1850. En canvi, el creixement de la població pot ser analitzat en termes de models de mortalitat i de fecunditat canviants en una població que és pot considerar tancada. El paper de la migració està relacionat amb la distribució i la redistribució de la població dins la regió durant els segles, però no amb el creixement de la població total.

Quant a la mortalitat, alguns autors assenyalen que, fins al darrer quart del segle XVIII, Catalunya encara presentava un règim de mortalitat alt i que, només a partir d’aquell moment, la població va començar a experimentar de manera constant, però en un principi moderada, millores de mortalitat (Livi-Bacci, 1968; Nadal, 1961, 1965, 1976; Vilar, 1965; Vicens, 1961; Iglésies, 1961). Aquestes millores eren degudes tant a la reducció de la mortalitat extraordinària com a la minva constant de la mortalitat ordinària. No obstant, al final del segle XVIII, Catalunya encara presentava una taxa bruta de mortalitat per sobre del 30 per mil.

Com ja hem indicat anteriorment, l’estudi de 84 localitats catalanes durant l’any 1787 (Benavente, 1984), dóna una taxa bruta de mortalitat total (TBM)4 del 38 per mil, i gairebé tots els pobles estudiats mostren unes taxes per sobre del 30 per mil. Si considerem aquestes xifres, es fa difícil pensar que la taxa de mortalitat catalana fos més baixa del 35 per mil. Tot i que aquesta taxa és molt més alta que la d’altres països d’Europa occidental com Anglaterra, Suècia, França i Noruega, els quals presenten taxes de mortalitat entre el 26 i el 28 per mil (Drake, 1969; Glass, 1965), no difereix del nivell de mortalitat d’Espanya —Livi Bacci (1968) ha estimat una taxa de mortalitat de 38 per mil per a Espanya el 1797— ni del d’altres països mediterranis (Itàlia i Portugal) que presenten taxes entre el 35 i el 39 per mil (Cipolla, 1965; Livi-Bacci, 1971).

Ban municipal amb motiu d’una epidèmia a Barcelona (1821).

Així, entorn del canvi de segle, la taxa de mortalitat catalana no es diferenciava significativament de les de la resta d’Espanya. La literatura indica que, malgrat algunes epidèmies catastròfiques de febre groga i de còlera, Catalunya va experimentar millores importants en la mortalitat durant la primera meitat del segle XIX (Nadal, 1963; Vilar, 1965; Vicens, 1961). A diferència de les primeres epidèmies, les crisis de mortalitat d’aquest període no es van estendre per tota la regió, sinó que més aviat es van concentrar sobretot a les àrees urbanes (especialment a Barcelona i a la costa (Vilar, 1965).

No obstant, no és fàcil determinar amb claredat l’abast de les millores que la mortalitat va constatar durant aquest període. Tanmateix, exemples referents a la taxa de mortalitat infantil d’alguns casos específics poden donar una idea del nivell i de les diferències regionals en la mortalitat. Nadal (1963), en l’estudi que va fer del poble de Sant Joan de Palamós, va trobar que la taxa de mortalitat infantil minvava del 203 per mil, el 1771-75, al 113 per mil, el 1836-39. Naturalment, es tracta d’una millora significativa, especialment si tenim en compte que mentre que a Catalunya es va assolir aquest nivell al final del segle XIX, a Espanya només es va aconseguir un nivell semblant el 1940. Amb tot, és difícil que aquesta reducció de la mortalitat hagi influït en el creixement de la població del segle XVIII. Altres casos com Castellterçol, Sabadell i Caçà de la Selva mostren un nivell de mortalitat una mica semblant al de Palamós al voltant del canvi de segle. De totes maneres, aquestes taxes mai no van ser inferiors al 150 per mil; la TMI (taxa de mortalitat infantil) a Castellterçol no va millorar durant la segona meitat de segle, en realitat va passar de 185 el 1751-60 a 208 el 1796-1805; la TMI de Sabadell durant el darrer quart de segle va fluctuar entre 213 i 196; Caçà, en el període 1794-1803, presentava una taxa entorn del 180. El cas d’Igualada és el d’una localitat amb un règim de mortalitat alt i constant.

Quadre 21. Taxa de mortalitat infantil (TMI) a Igualada, 1776-1816.

El registre parroquial d’Igualada conté suficient informació per a classificar per edats la mortalitat de la segona meitat del segle XVIII. Si estudiem el quadre 21 veurem que en aquest període la ciutat va experimentar una TMI elevada, i que la fluctuació de la taxa era només moderada. El 1766-70 la taxa de mortalitat infantil era de 255 defuncions per mil naixements (bateigs). Aquesta taxa es va mantenir gairebé sense alteracions durant la resta del segle; entorn del canvi de segle (1796-1805), la taxa de mortalitat infantil encara era aproximadament de 240 (Benavente, 1984).

El cas de Barcelona ens il·lustra sobre la situació de la mortalitat en un gran centre urbà. A mitjan segle XIX, la TMI encara era molt elevada. Saez (1968) ha calculat per a l’any 1863 una taxa de mortalitat infantil de 205 i una taxa bruta de mortalitat del 37 per mil; aquesta estimació s’acosta molt a la de 39 donada per Vilar (1962) per al període 1786-87.

Sembla evident que al Principat hi havia diferències regionals de mortalitat importants i que en alguns llocs aquestes diferències oscil·laven entre la baixa mortalitat del nord (Empordà i Girona) i l’alta mortalitat d’Igualada i de Barcelona; al final del segle XVIII, la taxa de mortalitat fluctuava entre el 32 i el 37 per mil i la taxa de mortalitat infantil entre el 110 i el 230 per mil.

Malgrat que és cert que algunes de les millores a la mortalitat es van produir abans del 1850, va ser principalment durant la segona meitat de segle que la mortalitat va minvar significativament, i entorn del canvi de segle, va arribar al nivell assolit per altres regions d’Europa occidental. Del 1860 al 1900, la taxa de mortalitat arreu del Principat estava per sota del 30 per mil. El 1901-05, la taxa global de mortalitat de les quatre províncies era de 23,3: la província de Barcelona, 23,6; la de Tarragona, 21; la de Girona, 23,3; la de Lleida, 23,3. És evident que en aquest període la minva de la mortalitat era un fenomen generalitzat a la regió, afectava zones on tradicionalment hi havia hagut una mortalitat elevada i reduïa els diferencials regionals anteriors. Atès que abans de 1850-60 la baixa de la mortalitat era molt moderada, hem de considerar que no va contribuir gaire al creixement accelerat de la població. D’altra banda, quan la mortalitat va començar a minvar acceleradament, el creixement de la població va començar a disminuir.

D’acord amb aquestes condicions de mortalitat i de migració, hem de considerar la possibilitat d’un augment de la fecunditat durant el període que es calcula que hi va haver la taxa de creixement elevada, és a dir, durant una gran part del segle XVIII i la primera meitat del XIX. Al final del segle XVIII, Catalunya presentava un dels nivells de fecunditat més alts d’Espanya. Nadal (1963) ha calculat una taxa de natalitat entre 40 i 50 naixements per mil habitants i l’estimació de Livi-Bacci mostra que l’índex de fecunditat matrimonial més alt del país era el català. El 1787, la taxa de fecunditat matrimonial a Catalunya era de 300 naixements legítims per mil dones —entre 16 i 50 anys— casades, mentre que a Espanya era només de 293 (Livi-Bacci, 1968).

Tant si aquest nivell elevat de fecunditat aconseguit durant el segle XVIII és degut a l’augment de la fecunditat com si és expressió del nivell alt i constant del període anterior a la minva, és una qüestió que s’ha de resoldre empíricament. No obstant, l’evidència d’un creixement substancial de la població, les millores modestes de la mortalitat i l’efecte insignificant de la migració, fan pensar que la idea de l’augment de la fecunditat és versemblant.

En un estudi sobre les taxes brutes de natalitat (TBN),5 per a 1787, d’algunes localitats catalanes (Benavente, 1984), només la ciutat de Girona presentava una taxa bruta de natalitat (33,1) pròxima al que Lesthaeghe (1977) considera la taxa bruta de l’inici de la minva de la fecunditat (30). Lés taxes de la majoria de les localitats restants estaven per sobre del 40 per mil.

Hospital Xifré, d’Arenys de Mar, donatiu de l’empresari i financer Josep Xifré, fill de la vila. Va ser principalment durant la segona meitat del segle XIX que la mortalitat va minvar significativament i entorn del canvi de segle va arribar al nivell assolit per altres regions d’Europa occidental.

Les poques dades que tenim sobre la demografia i la reproducció a Catalunya indiquen que la fecunditat hauria començat a augmentar a mitjan segle XVIII com a conseqüència dels models canviants de nupcialitat. Al final del segle XVIII va estabilitzar-se a un nivell elevat i no va començar a minvar fins a algun moment del segle XIX (Benavente, 1984; Nadal, 1963; Nadal i Saez, 1971). Malgrat la necessitat d’una investigació més específica a partir dels registres parroquials de pobles concrets per poder mantenir aquestes hipòtesis, els informes socials, històrics i demogràfics, que tenim proporcionen un fonament analític sòlid a aquestes afirmacions i les converteixen en una via d’investigació prometedora. Nadal i Saez (1971), a l’estudi sobre el poble de Sant Joan de Palamós, han trobat dades que assenyalen un augment de la fecunditat matrimonial en aquest segle. Addicionalment, hi ha proves que indiquen un augment de la relació naixements/casaments en algunes localitats a partir de la primera meitat del segle XVIII (Vilar, 1962).

Encara que hi ha proves que indiquen que aquests augments són suficients per explicar el creixement de la població d’algunes regions europees (Habakkuk, 1958, 1965; Petersen, 1960; Hofstee, 1968; Levine, 1976, 1977; Wrigley i Schofield, 1981), aquestes no han estat considerades prou a fons en el cas de Catalunya. Tanmateix, si observem alguns factors de nupcialitat veurem que indiquen la necessitat de prestar atenció a aquests arguments a l’hora d’explicar el creixement de la població catalana en aquest període.

Sembla que el matrimoni va assolir un estat més universal entre la població. Mentre que hi ha algun indici que al principi del segle XVIII la proporció de dones solteres a l’edat de 50-60 anys estava per sobre del 15 per cent (Iglésies, 1974), el 1787 la proporció era del 9,5 per cent (Iglésies, 1969), i un segle més tard només un 6,2 per cent restaven solteres (Livi-Bacci, 1968). També és cert que al final del segle XVIII els catalans —homes i dones— eren els que es casaven més joves de tot Espanya. Mentre que a Catalunya un 25,4 per cent dels homes entre 15 i 24 anys estaven casats, a Espanya només ho estaven un 19,5 per cent. Pel que fa a les dones, el percentatge espanyol era de 27,5 i el català de 32,1 (Nadal, 1963).

Quadre 22. Mitjana d’edat singular al matrimoni (MESM) a les comarques de Catalunya, 1787.

A més, l’observació de la mitjana d’edat singular al matrimoni (MESM) a les diferents comarques, calculada a partir de les dades del cens del 1787 (quadre 22), indica que en el període anterior a la minva de la fecunditat hi va haver una variació regional significativament gran pel que fa a l’edat de casament.6 En els homes, fluctuava entre els 27 i els 22 anys; en les dones, entre els 27 i els 21 anys.

Aquestes diferències, en una regió relativament petita i culturalment homogènia com Catalunya, on era d’esperar models de nupcialitat també relativament homogenis, són sorprenentment grans. Tant si la variació del MESM reflecteix diferències regionals internes i ancestrals en la nupcialitat, com si és un indicador del model que canvia cap a una edat de casament cada vegada més avançada, es tracta d’una qüestió que exigeix un estudi empíric més detallat.

A més d’una MESM relativament baixa i fluctuant, Benavente (1984) també mostra, per al mateix any, que els valors de l’índex del percentatge de casats (Im) són molt variables. L’índex del percentatge de casats és un índex d’importància estadística referit a la mitjana de la fecunditat i que depèn del fet que el percentatge de casats en edat fèrtil baixi per sota del 100 per cent; en aquestes edats els índexs estadístics són els naixements que s’haguessin produït a cada edat si s’hagués complert la previsió estàndard de fecunditat. A partir d’un Im de 0,55 que és el límit superior del model matrimonial europeu de Hajnal (Hajnal, 1965; Coale, 1969), vam trobar que per al 1787 només un dels nou pobles (Sant Andreu) dels quals havíem calculat els índexs s’adequava a aquesta definició (0,49) i un altre (Sitges) s’hi acostava (0,56). La resta de les localitats de què tenim informació per estimar els índexs s’allunyen bastant d’aquest límit, amb una fluctuació de l’Im entre 0,60 i 0,80. L’Im de 0,58 calculat per a Catalunya (Quadre 23), reflecteix una nupcialitat sense restricció; això indicaria que, des del final del segle XIX, la nupcialitat catalana entrava dins dels models d’Europa occidental, encara que al límit més elevat (Benavente, 1984).

Si considerem els índexs de fecunditat, la mateixa documentació (Benavente, 1984) mostra grans diferències en la fecunditat total (l’If oscil·la entre el 0,39 i el 0,65) però una petita fluctuació en la fecunditat matrimonial (l’Ig entre el 0,75 i el 0,88).8 Així, la variació a la fecunditat total procedeix principalment de les diferències en el percentatge de casats (els índexs de l’Im fluctuen entre el 0,49 i el 0,80).

Quadre 23. Índex de fecunditat i de nupcialitat a Catalunya, 1787.

Els índexs demogràfics, If (índex de fecunditat total) i Ig (índex de fecunditat matrimonial), calculats per à tota la regió (Quadre 23) també donen suport a la idea d’un nivell de reproducció elevat. L’If (índex de fecunditat total) de 0,45 indica que la població catalana tenia una fecunditat total gairebé a la meitat del seu màxim teòric (la fecunditat que resultaria si la població femenina en edat de reproducció hagués estat subjecta a la previsió de la fecunditat dels Huterittes). A més d’aquesta fecunditat total elevada, l’índex de fecunditat matrimonial (Ig) de 0,82 mostra que al final del segle XVIII la població catalana també tenia una reproducció molt alta dins el matrimoni.

Un Ig de 0,82 indica, amb força seguretat, la manca de control voluntari de la fecunditat matrimonial (Lesthaeghe, 1977; van de Walle, 1974); així, el comportament reproductor català, en aquest període, es podia incloure dins la definició de fecunditat natural (Henry, 1961). Per tant, aquest nivell elevat de fecunditat era conseqüència d’un nivell de fecunditat matrimonial alt i d’una nupcialitat intensa. Tanmateix, era improbable que la fecunditat matrimonial variés significativament durant el segle XVIII, i no podia haver tingut gaire efecte sobre l’augment de la fecunditat total. Aleshores, el focus principal de variació de la fecunditat total, es trobava en els models matrimonials canviants. Si hi hagués hagut més matrimonis i una anticipació en l’edat de casament, el potencial de fecunditat de la població s’hauria incrementat, malgrat una taxa de fecunditat matrimonial fonamentalment inalterable.9

Seria incorrecte suposar que la societat catalana va mantenir, des de l’Edat Mitjana fins a l’època moderna, un règim matrimonial constant que permetia que gairebé tothom es casés, i que es casés jove. De fet, les dades històriques assenyalen la presència de condicions socials i econòmiques que afavorien un model de nupcialitat semblant al que Hajnal (1965) ha definit com a model matrimonial d’Europa occidental.

Al principi del segle XVIII, els models de nupcialitat de Catalunya encara s’assemblaven als del règim malthusià. Aquest model de nupcialitat estava lligat al sistema únic de pagesia i de possessió de la terra que va aparèixer a partir de la darrera revolta agrària medieval. Aquest sistema de possessió va generar una organització hereditària impartible, que va definir una estratègia de formació familiar i va establir les condicions per a una nupcialitat totalment controlada. Consegüentment, un nivell elevat de celibat i una edat de casament tardana, tant per als homes com per a les dones, encara eren les característiques més importants de la demografia catalana, i aquestes assenyalarien que, entorn del 1710, Catalunya encara tenia una nupcialitat propera al “model occidental”.

Si això és així, els paràmetres que mostren una nupcialitat intensiva al final del segle XVIII poden ser considerats com el reflex de la independència d’una restricció matrimonial pre-existent. Tanmateix, aquest canvi no podria haver-se esdevingut sense transformacions estructurals profundes a la societat catalana que crearien les condicions per a una nova nupcialitat i establirien lliurement les forces per a una reproducció més alta.

De fet, el segle XVIII va ser el punt de partida per a un nou model de desenvolupament econòmic al Principat. Des del 1730 fins al 1760 hi va haver una clara recuperació econòmica; des d’aleshores, el país va experimentar una renaixença econòmica impressionant (Vilar, 1962). L’increment continu de la població espanyola, la tendència a pujar dels preus dels productes agrícoles a Europa i l’accés directe als mercats americans van generar les condicions per a un canvi estructural en l’agricultura catalana, des d’una primera economia domèstica que produïa per a mercats locals i de rodalies fins a una economia financera que produïa per a mercats distants i geogràficament llunyans els uns dels altres. Durant la primera meitat del segle XVIII, l’agricultura catalana, com la d’Espanya i la de la resta d’Europa, encara era la base per a la subsistència d’una gran part de la població, i com que el valor dels productes agrícoles augmentava, també creixia la demanda de terres de conreu.

La contradicció entre les noves expectatives d’expansió agrícola i l’antic sistema de possessió camperola (enfiteusi) va ocasionar una lluita per veure qui s’aprofitaria de la nova situació, si els pagesos o els senyors. A moltes zones, la resolució final d’aquesta contradicció va ser la reforma de l’organització medieval de la possessió de la terra, especialment en aquelles zones que van experimentar més profundament l’expansió comercial, passant des d’una possessió a llarg termini a un predomini dels contractes arrendataris a curt termini. La pagesia va perdre parcialment els seus drets “enfitèutics” i alguns sectors van esdevenir arrendataris mentre que d’altres es tornaven simplement jornalers.

Un increment fix de la producció agrícola va anar acompanyat del creixement de les noves activitats tèxtils (Nadal, 1960; Vilar, 1962; Vicens, 1961). Fins a mitjan segle XVIII, l’acumulació de capital a la regió s’havia fonamentat en la combinació de la producció agrícola, l’activitat mercantil i l’activitat artesanal urbana i es va escampar a la proto-indústria tèxtil. Tanmateix, durant la segona meitat d’aquest segle, el capital mercantil i agrari creat a Barcelona es va estendre a la producció tèxtil (Esgarra, 1970; Lluch, 1973) i va canviar radicalment la composició de la força del treball. L’èxit més gran de la burgesia catalana va ser la transformació de l’antiga indústria llanera en una moderna indústria cotonera. La maquinària moderna (filadora múltiple i contínua) va ser introduïda al país al final de segle i es va utilitzar habitualment en la producció cotonera dels centres tèxtils més importants. El 1778, la Corona va permetre a Catalunya el comerç lliure amb les colònies americanes i, com a conseqüència, el comerç exterior va créixer dramàticament i la indústria tèxtil va arribar a ser l’activitat econòmica més important del Principat.

Construcció d’una cava. (Visita a la casa Codorniu, Sant Sadurní d’Anoia, per Casimir Erugues, Barcelona, 1904). L’oportunitat de treballar com a assalariats a l’agricultura comercial o a la indústria rural va afeblir la importància d’accedir a la terra mitjançant el matrimoni i va permetre que hi hagués un nombre més gran de casaments i a una edat més jove.

La transformació agrícola i el creixement industrial estaven basats en la separació dels treballadors del control dels mitjans de producció i en la dependència cada vegada més gran d’aquests respecte dels salaris. Com que el procés de l’expansió capitalista va continuar a Catalunya, hi va haver una proletarització irreversible de grans sectors de la força de treball. Al final de segle, a Catalunya hi havia al voltant de 2.000 fàbriques tèxtils, les quals donaven feina, directament o indirectament, a unes 100.000 persones. Aquesta població “industrial” estava formada per homes i dones adults i per nens, dispersats pel camp en activitats proto-industrials, o concentrats en poblacions tèxtils i a Barcelona, on els magatzems i la producció industrial encara s’estaven configurant. La majoria de treballadors havien de fer torns per poder subsistir. Alhora, gairebé el 56 per cent de la població dedicada a l’agricultura estava sota un sistema salarial com a jornalers, mentre que una porció significativa d’arrendataris no estava lluny de caure sota algun tipus de condició proletària.

Una de les conseqüències socials de la transformació estructural del món rural va ser l’esfondrament del model matrimonial tradicional. L’oportunitat de treballar com a assalariats en l’agricultura comercial o en la indústria rural va afeblir la importància d’accedir a la terra mitjançant el matrimoni i va permetre que hi hagués un nombre més gran de casaments i a una edat més jove. Aquest fet podria ajudar a explicar el model català de creixement de la població anterior a la transició demogràfica, per la relació de la fecunditat creixent amb els models de nupcialitat canviants. El nou comportament reproductor va sorgir com a resultat del canvi en les condicions de vida de la major part de la població en aquelles societats que van experimentar el procés d’expansió capitalista i la transformació profunda de la vida quotidiana (Caldwell, 1978; Levine, 1977; Tilly, 1981). La primera pro-letarització dels pagesos i dels artesans no només va eliminar els obstacles per a una nupcialitat anticipada i més universal sinó què també va constituir el fonament material per a una taxa d’increment natural més elevada (Braun, 1978; Medick, 1976; Mendels, 1971). Durant la primera transformació de l’agricultura i durant la industrialització rural, els treballadors encara mantenien el control substancial sobre l’organització del treball (mitjançant el projecte d’arrendament i el sistema de repartició respectivament), encara que ja no controlaven els mitjans de producció. Tanmateix, aquest control sobre el procés de treball va determinar que els nens continuessin constituint un valor econòmic per als pares des d’una edat primerenca. Així, les condicions favorables per a l’increment del treball van estimular la reproducció i van permetre que la classe proletària augmentés a través del seu propi increment natural (Tilly, 1978).

Al final del segle XVIII Catalunya tenia un dels percentatges més elevats pel que fa a la població treballadora en qualitat de jornalers. Gairebé la meitat de la població dedicada a l’agricultura estava sota el sistema salarial. Un quart de la població econòmicament activa estava associada, directament o indirectament, amb activitats industrials o proto-industrials (Herr, 1973). Alhora, a Catalunya l’edat de casament era més anticipada que la de la resta d’Espanya. Mentre que a Espanya el percentatge d’homes casats, entre 15 i 24 anys, era només d’un 19,5 per cent, a Catalunya era d’un 25,4 per cent. Per a les dones els percentatges eren de 27,5 i de 32,1 respectivament (Nadal, 1963). Finalment, com ja hem dit anteriorment, el Principat també tenia en aquesta època la fecunditat total i la fecunditat matrimonial més elevades de les regions espanyoles. Així doncs, sembla que la tendència cap a una nupcialitat més anticipada i més universal i fia fecunditat creixent van esdevenir-se simultàniament a la transformació estructural de la societat catalana que va impulsar la major part de la població sense terres cap a un sistema salarial. Aquesta simultaneïtat indica la possibilitat d’una connexió.

El procés de minva de la fecunditat a Catalunya

Gràfic 24. Índex de fecunditat matrimonial, índex de nupcialitat i índex de fecunditat total d’Espanya i de Catalunya, 1787-1940.

L’If i l’Ig del 1787 calculats per a Catalunya indiquen una fecunditat total i matrimonial molt elevada (0,49 i 0,85 respectivament). Un segle més tard, aquests índexs (procedents del projecte de fecunditat europea de Princeton) són significativament més baixos; l’If va minvar fins a 0,33 i l’Ig fins a 0,53 (Gràfic 24). És clar que la fecunditat va disminuir durant el segle intermedi i aquesta minva indica que el país havia experimentat el començament de la transició de la fecunditat matrimonial, des d’un nivell alt i incontrolat fins a un nivell moderadament baix i controlat. Al final del segle XIX, Catalunya formava part del procés general de disminució de la fecunditat que va caracteritzar gran part de l’occident europeu (Armengaud, 1973).

De fet, en el segle XIX la fecunditat va començar a minvar a gairebé totes les regions d’Europa occidental. França, el nivell de fecunditat de la qual va començar a minvar molt aviat, va ser la primera i, cap a l’any 1875, molts països ja havien iniciat la transició de la fecunditat. Entorn de 1920, gairebé tots els països havien assolit un baix nivell de fecunditat (Coale, 1969, 1973). Les excepcions a aquesta tendència general van ser Itàlia, Portugal i Espanya, països mediterranis on la fecunditat no va començar a minvar fins ben entrat el segle XX i només va estabilitzar-se a un nivell baix al final dels anys 50 (Leasure, 1963; Livi-Bacci, 1968, 1971, 1977; Nadal, 1976).

Quadre 25. Índexs de fecunditat total i de fecunditat matrimonial i percentatge de casats a Espanya i a Catalunya, 1787-1940.

Un dels països d’Europa occidental que va començar més tard la minva de la fecunditat va ser Espanya. La baixa secular de la fecunditat matrimonial només va començar entorn del 1919.10 És evident que cap a l’any 1940 encara no havia aconseguit un nivell de fecunditat “modern”. En aquell temps, Espanya mostrava un Ig de 0,464, un nivell que França ja havia assolit feia 65 anys (Lesthaeghe, 1977). Tanmateix, hi havia variacions regionals significatives en l’inici i en la velocitat de la disminució. La desviació més notable del model meridional es va produir a Catalunya, la regió davantera en la transició de la fecunditat espanyola. Entorn del final del segle XVIII, Catalunya tenia una taxa de fecunditat total semblant a la de tot Espanya, mentre que la fecunditat matrimonial era un xic més elevada (Quadre 25). El 1787, l’If de Catalunya era de 0,45 i l’espanyol de 0,44, mentre que els Ig eren de 0,82 i de 0,75 respectivament. Amb tot, un segle més tard, Catalunya tenia un nivell de fecunditat significativament inferior al de la totalitat d’Espanya. Al voltant del 1887, l’If de Catalunya era de 0,33 mentre que el d’Espanya era de 0,39. Aquesta diferència era deguda en gran part als diferencials en la fecunditat matrimonial, ja que la nupcialitat a Catalunya no es diferenciava molt de la de la resta d’Espanya.

Entorn del 1887, l’Ig de Catalunya era de 0,53, mentre que el d’Espanya encara presentava l’alt nivell de 0,65. Des d’aleshores, la distància entre el nivell de fecunditat català i l’espanyol va augmentar. El 1910, la fecunditat matrimonial de la regió (Ig) era de 0,45; Espanya només va aconseguir aquest nivell en la dècada de 1940.

El Gràfic 24 indica que la minva de la fecunditat de la totalitat d’Espanya portava trenta o quaranta anys de retard respecte a la catalana. Tanmateix, i malgrat aquest retard, el Gràfic 25 també indica que la minva espanyola seguia el mateix model que l’experimentada per Catalunya en la seva transició de la fecunditat. És a dir, la minva va ser deguda en gran part als canvis de la fecunditat matrimonial mentre que, en ambdós casos, la nupcialitat només va experimentar canvis marginals. Gairebé cada any, els valors de l’Im per a Espanya i per a Catalunya s’acosten mòlt, i els canvis esdevinguts en aquest període (des de gairebé 0,55 el 1787 fins a 0,45 el 1940) no indiquen un gran canvi de direcció en els models de nupcialitat, ni al país ni a la regió.

LTg relativament baix de 0,53 per a l’any 1887 indica que Catalunya va experimentar l’inici de la minva de la fecunditat matrimonial més aviat que el conjunt d’Espanya i que qualsevol altra regió espanyola. També indica que la transició de la fecunditat matrimonial va començar molt més aviat que el que s’ha dit normalment; això implica un ritme molt més pròxim a l’experimentat per la població francesa que a l’experimentat per Espanya.

Quadre 26. Índex de fecunditat matrimonial a les regions espanyoles, 1787-1950.

Al quadre 26 presentem els valors de l’índex de fecunditat matrimonial (Ig) per a les diferents regions d’Espanya des del 1787 fins al 1950 (els valors per a l’any 1860 són estimacions una mica aproximades, per això han de ser considerats amb prudència). Si considerem els valors de ITg per al 1787, veurem que Catalunya presenta clarament el nivell més elevat de fecunditat matrimonial (0,79) i les úniques regions que s’hi acosten són Astúries (0,76), Euskadi (0,75) i Lleó (0,74); totes les altres regions tenen un nivell entorn del 0,70, i només Castella la Nova té un Ig per sota de 0,65. Malgrat aquestes variacions significatives, podem observar que totes les regions presenten un Ig que indica que, al principi de segle, la fecunditat matrimonial estava en un nivell anterior a la minva.

Si determinem que un país ha assolit un “nivell modern de fecunditat matrimonial” quan aquesta, indicada per ITg, s’ha estabilitzat en un nivell per sota de 0,30, podem concloure que a mitjan segle XX cap regió espanyola, tret de Catalunya, no ha completat encara la seva transició de la fecunditat matrimonial, tot i que gairebé s’ha iniciat a tot arreu. Tanmateix, sembla que a la dècada de 1930 la transició catalana ja havia finalitzat; al final dels anys 30 (1940) estava en un nivell de gairebé un quart del seu potencial (Ig = 0,26).

Quadre 27. Minva de fecunditat matrimonial de les regions espanyoles, 1787-1950.

L’inici de la transició de la fecunditat matrimonial pot ser definit com el moment que la fecunditat matrimonial minva un 10 per cent en relació amb el valor anterior i mai no recupera el seu nivell previ. Si utilitzem aquesta definició i seguim el quadre 27, podem especificar poc més o menys que la minva de la fecunditat espanyola s’inicia a Catalunya en algun moment del segle XIX, simultàniament amb la minva d’altres països occidentals com Bèlgica, Alemanya i Anglaterra. Cap al 1887 la fecunditat matrimonial de Catalunya ja estava al 67 per cent del nivell que presentava un se1 gle abans. Totes les altres regions, durant el segle XIX, van mantenir el nivell previ a la minva de la fecunditat matrimonial gairebé sense alteracions. El procés de reducció de la fecunditat iniciat a Catalunya va començar a estendre’s cap al sud i, durant la primera dècada del segle XX, la regió de València va experimentar la minva irreversible del 10 per cent en la fecunditat matrimonial. Simultàniament, Galícia, al nord-oest del litoral atlàntic, va sorgir com un focus nou i independent de disminució.

Una mica més tard, durant la dècada de 1910, un nou nucli de minva de la fecunditat matrimonial apareixerà a la regió sud-occidental d’Extremadura. Després del 1920, el model de minva es va generalitzar a la resta de les regions perifèriques i a les àrees centrals del país.

No hi ha dades empíriques que enllacin els diferents focus inicials de la minva de la fecunditat matrimonial a Espanya amb les baixes regionals posteriors. Mentre que sí que hi ha terreny per a enllaçar l’experiència valenciana amb la catalana, pel fet que és un procés de difusió entre dues regions culturalment homogènies i geogràficament pròximes, en canvi no hi ha proves que demostrin la hipòtesi que la minva a Galícia fos deguda a una expansió de l’experiència de la fecunditat catalana o de la valenciana. I tampoc no hi ha dades que determinin la via de difusió de Galícia a Extremadura.

Pel que fa als casos de Catalunya i de València, hi ha algunes dades empíriques per a interpretar l’experiència de la darrera regió dins una estructura d’‘‘innovació”, on la difusió de les noves aspiracions anticonceptives i de les tècniques desenvolupades a la primera regió és assumida com el més gran mecanisme de canvi de la fecunditat. Des d’aquesta perspectiva, l’experiència valenciana podria ser considerada com una extensió de la catalana (de la mateixa manera que l’experiència catalana sembla haver estat una expansió de la transició de la fecunditat francesa), ja que València està sotmesa a la influència catalana per la seva proximitat geogràfica i per la certa homogeneïtat cultural, que podien haver facilitat la difusió i la legitimació de la idea de control familiar i de la subsegüent pràctica anticonceptiva (Leasure, 1963).

La hipòtesi de la “difusió”, encara que aparentment versemblant en el cas de Catalunya-València, no sembla que sigui certa a la llum de certs indicis, i especialment si considerem el paper de l’homogeneïtat cultural i de la proximitat geogràfica en aquesta qüestió. En primer lloc, la variabilitat en l’inici i en el ritme de la minva de la fecunditat entre les regions espanyoles exposades a una influència francesa semblant (proximitat) com és el cas de les regions de Catalunya, Aragó, Euskadi, Astúries i Galícia; mentre que la primera regió va experimentar la transició de la fecunditat a un ritme de disminució ràpid i va iniciar-la abans de mitjan segle XIX, les altres quatre regions van experimentar l’inici de la minva més tard i a un ritme significativament més lent: en el cas d’Aragó, un 15 per cent de disminució des de mitjan segle XIX fins a la segona dècada del segle XX; pel que fa a Galícia, Euzkadi i Astúries, la fecunditat gairebé no disminueix fins a l’inici de la transició, en la dècada de 1930. A més, la minva de la fecunditat matrimonial d’aquelles regions que comparteixen un patrimoni històric i cultural semblant (com és el cas d’Aragó, de Catalunya i de València) indicaria que ni l’exposició a l’experiència de la limitació familiar francesa ni l’assentament cultural són suficients per explicar l’experiència de la fecunditat en la totalitat dels “Països Catalans”.

Sembla que l’explicació de la transició de la fecunditat espanyola hauria de basar-se en un sistema més complex que tingués en compte factors estructurals que reorganitzessin històricament la vida quotidiana del poble i que anés més enllà de la idea de difusió geogràfica facilitada per l’homogeneïtat cultural. Una temptativa aclaridora per entendre les causes de la minva de la fecunditat a la regió capdavantera de Catalunya podria representar un pas endavant.

Quadre 28. Minva de la fecunditat matrimonial a Catalunya, 1787-1940.

En menys de dos segles, la fecunditat legítima a Catalunya havia passat d’un elevat nivell d’un 80 per cent del seu potencial total el 1787 a gairebé un quart el 1940. Si considerem les estimacions del 1787 per a Catalunya, veurem que l’índex de fecunditat matrimonial va minvar, en termes absoluts, gairebé un 75 per cent des del 1787 fins al 1940. Si determinem els límits de la minva de la fecunditat matrimonial, (Ig), en 0,20 (realment es fa difícil pensar que l’Ig pugui estar per sota de 0,20), la informació donada pel quadre 28 indicarà que el canvi en l’Ig entre 1787 i 1940 representa gairebé un 90 per cent del potencial total de la minva de la fecunditat legítima.11 Després d’haver arribat a aquest punt, les disminucions addicionals continuen a un ritme lent i no ens ha de sorprendre que l’índex de fecunditat matrimonial pugui presentar petits augments i que la fecunditat legítima estigui a prop de completar la seva transició. De fet, hi ha forts indicis que indiquen que Catalunya va completar la transició de la fecunditat matrimonial en la dècada de 1930. Després del 1940, l’Ig fluctuava entre 0,28 i 0,22, sense indicar una regressió significativa o definitiva.

No hi ha suficients dades per descriure acuradament l’itinerari complet de la transició d’una fecunditat matrimonial elevada i incontrolada a una fecunditat baixa i controlada. La dificultat més gran a l’hora de descriure el procés de minva resideix en el fet que no hi ha informació fidedigna sobre els diferents punts per tal de determinar com es va desenvolupar aquesta baixa a partir del 1787 i durant tot el segle XIX. Tanmateix, la informació que tenim demostra que la minva de la fecunditat matrimonial, des d’un nivell alt i incontrolat fins a un nivell baix, és inqüestionable. Les dades també indiquen que, a diferència del cas espanyol, l’inici de la minva de la fecunditat catalana va produir-se en el segle XIX. Si considerem el nivell de la fecunditat matrimonial (Ig) el 1787 (0,80), el 1887 (0,53), i el 1940 (0,26), veurem que gairebé el 50 per cent de la minva es va dur a terme en el període 1787-1887. A partir d’una informació parcial i d’una valoració indirecta, hem pogut estimar el nivell de la fecunditat matrimonial a Catalunya a mitjan segle XIX. En l’estudi de la primera minva de la fecunditat a 84 localitats catalanes (Benavente, 1984), la fecunditat matrimonial (Ig) va disminuir de 0,75 el 1787, indicatiu de fecunditat natural, a 0,58 el 1857; aquest fet suggereix la possibilitat d’un control de natalitat deliberat.

A més, si comparem els índexs globals de l’Ig de Catalunya del 1787 i del 1887 amb l’estimació de la fecunditat matrimonial per al 1787, 1860 i 1887 feta per Livi-Bacci, ens farem una idea del nivell de l’Ig a mitjan segle XIX i de la minva hipotètica entre 1787 i 1860 i entre 1860 i 1887.

Quadre 29. Minva de la fecunditat a Catalunya, 1787-1910..

Al quadre 29 podem observar que si situem l’Ig i la taxa de fecunditat matrimonial (TFM) del 1787 a 100, els models de la minva relativa de l’Ig i de la TFM segueixen una tendència molt semblant. La TFM del 1887 està aproximadament al 64 per cent del seu valor del 1787. Si admetem que la minva relativa de la TFM del 1860 reflecteix una minva semblant de l’Ig, podem estimar per a la mateixa data a Catalunya un índex de fecunditat matrimonial d’un 0,64. Aquest valor de l’Ig està d’acord amb el valor global de 0,58 obtingut pel grup de pobles catalans per al 1857.

Si acceptem que la minva de la TFM entre 1787 i 1860 i entre 1860 i 1887 correspon a una minva semblant de l’Ig, podem especular sobre un inici de la minva durant la primera meitat del segle XIX.

Malauradament, les dades per a investigar la dinàmica de la fecunditat durant la primera meitat d’aquest segle a la regió són gairebé inexistents i l’intent de traçar la història dels canvis de la fecunditat i de determinar-ne l’inici ha de ser basat necessàriament en dades insuficients i disperses. Una possibilitat és identificar els canvis importants en la fecunditat de la població mitjançant la informació sobre bateigs i casaments d’alguns registres parroquials que continguin sèries contínues d’esdeveniments.

Quadre 30. Relacions natalitat / nupcialitat a Catalunya, 1758-1901.

Relacions natalitat / nupcialitat, 1758-1901. Al final del segle dinou la fecunditat matrimonial estava sotmesa a algun tipus de control, la mortalitat havia assumit un nivell moderadament baix i el model de nupcialitat seguia sense alteracions, ja que la gent es casava jove.

Les relacions variables entre el nombre de naixements i de casaments registrats en diferents dates ofereixen un mètode senzill per a descobrir la idea general de canvi en la fecunditat. Podem observar al quadre 30 i al seu gràfic corresponent que les relacions van variar considerablement, i augmentaren a partir d’uns 4,7 naixements per casament a mitjan segle XVIII fins a restar entre 4,6 i 5,23 durant la segona meitat d’aquest segle i el primer terç del XIX; a partir d’aquí van disminuir ràpidament fins assolir un punt baix de 3,7 naixements per casament entorn del final del segle XIX.

Malauradament la relació de naixements i casaments inclou un gran nombre de factors que afecten el nombre de casaments i el de naixements i no és fàcil convertir-la en una mesura de fecunditat. El nombre mitjà de fills per matrimoni només es podrà calcular si la població és tancada i estacionaria i si els tres components demogràfics de fecunditat, mortalitat i nupcialitat són constants. A més, la relació de naixements i casaments pot estar afectada per canvis en la proporció de matrimonis en segones núpcies.

Per totes aquestes raons, a més de les deficiències en les dades, és improbable que les relacions de naixements i casaments mostrades al quadre 30 siguin una guia fidedigna per als canvis a llarg termini en la fecunditat. Tanmateix, els canvis a curt termini en la nupcialitat i en la mortalitat no s’han imposat tan seriosament, i els escassos models accentuats en les relacions poden indicar correctament canvis en la fecunditat. Per exemple, l’augment i la disminució sobtats en la relació de naixements i casaments en un període concret poden reflectir la corresponent pujada i baixada en la fecunditat (Wrigley i Schofield, 1981). Si això és cert, podem especular que la disminució sobtada en les relacions de naixements i casaments que hi va haver durant la dècada de 1830 està relacionada amb una minva significativa en les taxes de fecunditat. A més, aquesta seria la prova del sorgiment d’un nou model de fecunditat matrimonial. Aquest començaria molt abans que en qualsevol altre país de l’occident europeu, llevat de França.

Si considerem aquest inici anticipat, la transició de la fecunditat a Catalunya s’assemblaria molt a l’experiència de la fecunditat francesa, especialment a la dels “departaments” veïns d’Arieja i dels Pirineus Orientals, amb els quals Catalunya comparteix un model de transició de la fecunditat matrimonial gairebé idèntic. Amb tot, si considerem el component de nupcialitat de la minva, l’experiència catalana s’assembla molt al cas espanyol i a l’italià. És a dir, el percentatge de casats comença en un nivell elevat (gairebé al límit del “model d’Europa occidental”) i es manté constant mentre que la fecunditat matrimonial minva; a partir d’un punt, Plm comença a baixar lentament.

El nivell gairebé constant de l’índex del percentatge de casats indicaria que la minva de la fecunditat total era deguda principalment a la minva de la fecunditat matrimonial. Si acceptem que el nivell dels factors de fecunditat matrimonial natural (la no fecunditat durant la lactació, la freqüència de les relacions sexuals) eren força constants durant el període intermedi i que no hi va haver canvis en la pràctica de l’avortament provocat, podríem considerar la minva de la fecunditat matrimonial com un indicador de l’aparició de la pràctica anticonceptiva dins del matrimoni.

Una altra característica de la minva de la fecunditat catalana és que no sembla estar relacionada amb la mortalitat. No és clar que la idea que les millores de la mortalitat precedirien la minva de la fecunditat pugui aplicar-se a la transició demogràfica de Catalunya. Les proves de què disposem indiquen que durant la segona meitat del segle XIX hi va haver una minva sobtada de la mortalitat, període al qual atribuïm una disminució important de la fecunditat. Això fa pensar que la minva de la mortalitat no va precedir la minva de la fecunditat, sinó que totes dues van esdevenir-se alhora. Malauradament, sabem poques coses sobre el nivell i les tendències de la mortalitat durant la primera meitat del segle XIX, encara que es creu que la millora de la mortalitat no va ser una característica important de la demografia catalana en aquest període.

Resumint, al final del segle XVIII, l’experiència demogràfica catalana mostra una mortalitat elevada, una fecunditat matrimonial incontrolada i una nupcialitat avançada però no pas universal. Un segle més tard, la fecunditat matrimonial estava sotmesa a algun tipus de control, la mortalitat havia assolit un nivell moderadament baix i els models de nupcialitat continuaven relativament sense alteracions. La il·legitimitat sempre va ser insignificant. Al començament del segle XX, la fecunditat matrimonial era baixa i estava controlada, la mortalitat era molt baixa i la nupcialitat va iniciar una davallada relativa.

Determinants de la minva de la fecunditat

És un fet clar que Catalunya va ser la regió davantera a la minva de la fecunditat secular ibèrica. Tot i així, no hi ha gaires dades sobre com es va produir aquest procés; per tant, l’intent de traçar-ne la història haurà de basar-se necessàriament en dades insuficients i en una gran quantitat de conjectures. La major part de la informació de què disposem fa referència a ciutats, pobles i localitats i alguna és difícil de manipular o no és representativa de grans àrees. Tanmateix, és important consignar les diferències internes perquè és en aquest nivell que qualsevol valoració teòrica pot produir resultats fructífers.

Disposem de combinacions a nivell provincial dels recomptes de natalitat i de l’estructura d’edats de les dones casades —la informació bàsica per calcular els índexs de fecunditat de Coale— per a Catalunya i per a la resta d’Espanya, del cens del 1887. En aquell temps, la fecunditat total catalana (If) estava al nivell d’un terç del nombre màxim de natalitat que les dones catalanes podien haver produït si haguessin experimentat la taxa de natalitat d’Hutterite. A l’anterior anàlisi, hem indicat que 1887 representava el punt mitjà en el procés de minva de la fecunditat, que anava d’un alt If de 0,45 el 1787 a un baix If de 0,13 el 1940, quan es va completar el procés.

Quadre 31. Índexs de fecunditat, de fecunditat matrimonial i de nupcialitat a les províncies catalanes, 1887-1940.

El quadre 31 mostra els grups d’índexs de fecunditat i de nupcialitat per a les quatre províncies catalanes des del 1887 fins al 1940. El 1887, les quatre províncies ja havien aconseguit un valor relativament semblant al de tot Catalunya en l’índex If: Barcelona, 0,30; Girona i Lleida, 0,35; Tarragona, 0,37. L’única diferència important és que la província de Barcelona va experimentar la minva de la fecunditat una mica abans que les altres tres províncies. Cinquanta anys més tard, l’índex If havia baixat gairebé un 60 per cent a totes les províncies.

Com ja hem indicat per a la totalitat de Catalunya, la majoria d’aquestes minves provincials estan profundament relacionades amb la disminució de la fecunditat matrimonial. De fet, els valors de l’índex Ig minven gairebé un 50 per cent en aquest mateix període a les províncies de Barcelona, Girona i Tarragona; només la província de Lleida experimenta una minva més petita en la fecunditat matrimonial (gairebé un 40 per cent).

La nupcialitat, descrita per l’índex del percentatge de casats (Im), no sembla que hagi jugat un paper significatiu en aquestes minves. Els canvis més grans en aquest índex es van produir durant la dècada de 1930, quan ITm de cada província va disminuir entre un 15 i un 20 per cent. Això més aviat pot expressar una pressió temporal en el mercat matrimonial, com a resultat d’una convulsió social creada per la guerra civil, que no pas un nou model fix de casament ja que, vint anys més tard, ITm va recuperar un nivell per sobre de 0,60 a les quatre províncies.

Si suposem que el 1787 les quatre províncies tenien un nivell de fecunditat anterior a la transició semblant (If = 0,45, Ig = 0,79 i Im = 0,56), la trajectòria imaginària dels índexs des d’aquesta data fins al 1887 indicaria que l’origen principal de variació en el nivell de l’índex If a les quatre províncies seria la baixada dramàtica de la fecunditat matrimonial (Ig) ja que l’Im restaria gairebé sense alteracions durant la major part d’aquest període. Tanmateix, s’observa que, entre 1887 i 1940, malgrat que l’efecte de la direcció descendent de l’Ig sobre l’If encara és la més significativa, les modificacions a l’Im també contribueixen a canviar el nivell de la fecunditat total.

Malgrat això, en qualsevol moment, les diferències de la fecunditat total i de la matrimonial entre les províncies catalanes són petites. El màxim que podem observar és una diferència regional moderada en la nupcialitat que, evidentment, té un efecte sobre la fecunditat total. No obstant, a mesura que el temps avança, les petites diferències en l’Ig i en l’Im tendeixen a convergir cap a un valor semblant (gairebé 0,3 en l’Ig i entorn de 0,5 en l’Im).

L’anàlisi breu a un nivell provincial indica una gran homogeneïtat entre les quatre províncies pel que fa a la minva de la fecunditat. Amb tot seria un error suposar que aquesta homogeneïtat al nivell i al ritme de la minva reflecteixi una homogeneïtat arreu del país. De fet, dins les províncies catalanes hi ha moltes diferències socials, econòmiques i culturals, per això, quan siguin tractades globalment aquestes diferències tendiran a desaparèixer.

Per tal d’estudiar els factors que determinen aquestes diferències regionals imaginades en la minva de la fecunditat catalana, hem fet un exercici analític que estudia el procés de la transició de la fecunditat en alguns pobles i ciutats dels quals tenim dades. Les unitats d’anàlisi són 84 localitats i estan distribuïdes per les quatre províncies del Principat (Barcelona, 25; Girona, 27; Lleida, 17; Tarragona, 15). La magnitud de la seva població l’any 1787 oscil·lava entre cent quinze i divuit mil habitants.

Les principals fonts de dades són els censos del 1787, del 1857 i del 1900 i els registres parroquials de les 84 localitats. Els censos subministren la informació referent a la distribució d’edats, a l’estat civil i a algunes característiques sòcio-econòmiques de la població, mentre que els registres parroquials informen sobre els naixements (bateigs) i les defuncions (enterraments). Els mètodes utilitzats són els proposats pel treball de Coale (1969). En els índexs de Fecunditat Total (If), Fecunditat Matrimonial (Ig) i Percentatge de casats o índex de nupcialitat (Im) es fan servir previsions estàndards de fecunditat per edats. El procediment compara el nombre de naixements observats amb el nombre que la distribució real d’edats hauria produït si s’hagués dut a terme la previsió de la fecunditat per edats. Aquest patró és la previsió de fecunditat d’Hutterite per a la dècada de 1920.

L’exercici consistia a obtenir mesures dels índexs de fecunditat i de nupcialitat en tres dates concretes: 1787, 1857 i 1900. L’objectiu de les mesures del 1787 és determinar el nivell de fecunditat i de nupcialitat anterior a la minva secular mitjançant la utilització dels índexs ja descrits, combinant les dades dels registres parroquials amb les dades del cens de Floridablanca (1787). Si calculem els índexs a partir del cens del 1857 obtindrem una descripció del nivell del model de fecunditat i de nupcialitat de mitjan segle XIX. Finalment, estimarem els índexs de fecunditat i de nupcialitat a partir del cens del 1900 i, així, obtindrem una descripció del nivell del model de fecunditat i de nupcialitat del final del segle XIX.

A més dels nivells, és important prestar atenció al model de la minva i als seus determinants. Una comparació dels nivells de fecunditat i de nupcialitat del 1787 i del 1857 ens donarà una idea de l’abast de la primera minva de la fecunditat i dels seus components. La comparació dels nivells del 1857 i del 1900 ens permetrà analitzar l’extensió de la minva de la fecunditat catalana en el període de canvi generalitzat de la fecunditat a Europa occidental i comparar la minva d’aquest període amb la primera minva esdevinguda entre 1787 i 1857.

L’objectiu d’aquesta anàlisi és investigar, en primer lloc, la relació entre la primera minva de la fecunditat i el canvi de la nupcialitat (en el seu nivell anterior a la minva) i la transformació estructural de l’agricultura i de la indústria. La idea general és determinar si la primera minva es va produir especialment en aquells llocs sotmesos a la transformació agrícola o a la reorganització industrial (desindustrialització de les àrees rurals), i fins a quin punt els models anteriors a la minva de la nupcialitat i als canvis en la nupcialitat van influir en la primera minva. En segon lloc, investigar si la minva de la fecunditat de la segona meitat del segle XIX responia a les mateixes fonts de variació que la primera minva o si existien trets nous i definitius en aquest procés.

Les variables d’aquests models són característiques globals i no es poden extreure conclusions individuals de les seves variacions. El grup de localitats tampoc no pot ser considerat com una mostra casual de poblacions catalanes.

Hi ha dos models a tenir en compte. El primer intenta relacionar el nivell de fecunditat matrimonial de mitjan segle XIX, mesurat per l’índex de fecunditat matrimonial (Ig) de Coale, amb els factors demogràfics i sòcio-econòmics, mitjançant l’anàlisi de regressió múltiple. Les variables independents són la nupcialitat mesurada per l’índex del percentatge de casats (Im) del 1787; l’extensió del caràcter capitalista de l’agricultura, mesurada per falses variables que expressen les diferències estructurals en l’ús del treball salarial entre les regions costaneres profundament capitalistes i l’interior més pre-capitalista; l’extensió del treball salarial industrial, mesurat pel percentatge de treballadors assalariats en el sector industrial durant la primera meitat del segle XIX; la mortalitat infantil, mesurada a partir del nombre de defuncions per mil nens de menys de set anys durant 1837 i 1857; l’accés a les idees i al coneixement de la limitació familiar i l’exposició a d’altres idees “modernes”, mesurats per la distància de cadascuna de les localitats amb la frontera francesa més pròxima, ja que l’experiència francesa de la primera minva és considerada aquí com la font de difusió més important.

El segon model, també per mitjà de l’anàlisi de regressió múltiple, intenta relacionar el nivell de fecunditat matrimonial del segle XIX, mesurat per l’índex del 1900 (Ig), amb els factors demogràfics i sòcio-econòmics. Les variables independents són la nupcialitat mesurada per l’índex de percentatge de casats (Im) del 1857; l’extensió del caràcter capitalista de l’agricultura, al principi de la segona meitat del segle XIX; l’extensió del treball salarial industrial durant la dècada de 1870; la mortalitat infantil el 1850 i el 1890; una accessibilitat a les fonts de difusió de les idees i del coneixement de la limitació familiar i d’altres idees seculars “modernes”.

Quadre 32. Índexs demogràfics. Localitats catalanes, 1787 i 1857.

El quadre 32 presenta un resum del nivell de fecunditat i de nupcialitat de 1787, 1857 i 1900. Els índexs globals de les 84 poblacions catalanes al final del segle XVIII mostren un nivell elevat de fecunditat total, producte d’una fecunditat matrimonial alta i incontrolada i d’una nupcialitat que s’aparta del model malthusià. És força clar que en aquestes àrees la transició d’una fecunditat alta i incontrolada a una fecunditat controlada encara no s’havia iniciat. Però també és evident que els nivells elevats de nupcialitat s’havien aconseguit molt abans que la fecunditat legítima comencés a minvar; així, la hipòtesi que l’increment resultant de la fecunditat total podria haver estat un factor, junt amb altres desenvolupaments sòcio-econòmics i culturals al final de l’adopció de l’anticoncepció, esdevé versemblant. La fecunditat a tot Catalunya va minvar significativament entre 1787 i 1857, com indica el quadre 32. La fecunditat total (If) va disminuir gairebé un 25 per cent en aquest període, des de 0,47 fins a 0,35. Si observem l’evolució de l’Ig i de l’Im, es fa evident que globalment, la reducció de la fecunditat total entre 1787 i 1857 va ser deguda principalment a la minva de la fecunditat matrimonial, amb un petit canvi en el percentatge de casats (disminueix de 0,64 a 0,61).

L’índex de fecunditat matrimonial va baixar de 0,75 el 1787, indicatiu de fecunditat natural, a 0,58 el 1857, la qual cosa suggereix la possibilitat d’un control de natalitat deliberat. Entre 1857 i 1900, el grup de localitats va experimentar una nova disminució de la fecunditat. La fecunditat total (If) va disminuir a un nivell de 2,7 i la fecunditat matrimonial (Ig) va assolir el punt de 0,47. El percentatge de casats (Im) no mostra diferències quan se’l compara amb el seu valor del 1857, i indica que la baixa de la fecunditat total que es va produir durant la segona meitat del segle XIX pot ser explicada pels canvis en la fecunditat matrimonial.

Període anterior a la minva de la fecunditat i de la nupcialitat

Durant el període anterior a la minva (1787), a les 84 localitats hi havia una diversitat territorial important en els índexs demogràfics que feien referència als models de fecunditat matrimonial i de casament. Al Gràfic 33, podem observar la variació dels tres índexs demogràfics. Sota les condicions d’il·legitimitat insignificant, la situació de nivells iguals de l’If, per combinacions diferents de l’Ig i de l’Im, és donada per línies de nivell o “isoquants”. Si seguim l’eix vertical podrem fer-nos una idea de la distribució de la fecunditat matrimonial entre les localitats i del seu efecte sobre la composició de la fecunditat total. Podem observar fàcilment l’existència d’alguns punts solts. El poble de Teià, a la província de Barcelona, presenta un Ig sorprenentment alt (1,20), mentre que la població de Malgrat, també a la província de Barcelona, mostra un valor molt baix (0,43). Els valors extrems en la distribució de l’índex de fecunditat matrimonial són donats per aquests dos casos. La variació de l’índex de fecunditat matrimonial, si exceptuem aquests dos casos, encara és substancial i oscil·la entre 0,52 i 1,00. Els valors mínims i màxims són 0,43 per a la població de Malgrat i 1,20 per al poble de Teià.

Quadre 34. Distribució de les localitats catalanes per fecunditat matrimonial, 1787.

En diverses poblacions s’han trobat variacions significatives quant a la fecunditat matrimonial anterior a la minva secular de la fecunditat (Demeny, 1968; Knodel, 1974; Lesthaeghe, 1977). Aquesta gran variació en la fecunditat matrimonial és una qüestió important que encara està per resoldre en el cas de Catalunya (vegeu el quadre 34). Una possible via d’explicació seria acceptar la idea que el control de natalitat era practicat significativament fins a cert punt en aquest període (final del segle XVIII) a Catalunya i, per tant, la variació de l’Ig reflectiria aquesta pràctica anticonceptiva (Demeny, 1968). Alguns estudiosos (Carlsson, 1970; Buissink, 1971) han interpretat aquestes diferències regionals en la fecunditat matrimonial com una mostra de l’existència d’un control voluntari de fecunditat matrimonial. Tanmateix, no és possible deduir amb tota confiança la pràctica de control de natalitat només a partir del nivell de fecunditat matrimonial.

L’única manera per confirmar l’existència de control és mitjançant la inspecció de la configuració d’una previsió de fecunditat matrimonial. Mentre no tinguem les dades per crear aquestes previsions només podrem seguir un camí exploratori, confiant en indicis més indirectes.

Nadal i Saez (1972), per exemple, en el seu estudi sobre la demografia de Sant Joan de Palamós durant el segle XVIII i la primera meitat del XIX, suggereixen una minva de la fecunditat matrimonial en aquest poble agrícola tan aviat comença la segona meitat del segle XVIII. Tanmateix, un examen més minuciós de les dades indicaria que és en el període 1820-1859 quan hi ha indicis més clars de control voluntari; l’índex d’extensió de l’anticoncepció (m) és suficientment alt12 i divergent del període anterior per a indicar-ho.

La població de Palamós és una de les 84 localitats que componen aquest estudi i mostra un Ig de 0,81 per al 1787, més indicatiu d’una fecunditat natural que d’una pràctica de control de la natalitat, la qual baixa gairebé fins a 0,60 el 1857. Així, més que representar un cas avançat de control de natalitat, Palamós sembla formar part d’una tendència més general de minva sobtada de la fecunditat esdevinguda a Catalunya durant la primera meitat del segle XIX; això no ens ajuda a explicar la diversitat de la fecunditat matrimonial del 1787.

No podem ignorar la possibilitat que la variació de l’Ig pugui estar relacionada amb la pràctica del control de natalitat en alguns sectors de Catalunya durant la segona meitat del segle XVIII. Per arribar à una prova més concloent, necessitaríem dades basades en famílies individuals. Tanmateix, globalment, l’indici que sustenta la probabilitat d’aquesta idea és poc consistent.

Gràfic 33. Fecunditat matrimonial, percentatge de casats i fecunditat total, 1787.

És possible que la variació en el període anterior a la minva de la fecunditat representi els nivells diversos de fecunditat natural. El nivell de fecunditat natural està influït per una sèrie de factors biològics, socials i culturals. La incidència de l’esterilitat, la freqüència de les relacions sexuals, la durada de la lactació i de l’esterilitat postpart, la mortalitat intrauterina, etc, poden reduir la fecunditat, però els canvis en aquests factors no han de ser necessàriament la conseqüència d’un desig conscient de limitar el nombre final de naixements. Les variacions en la fecunditat dins d’una població on no és practicat el control de natalitat deliberat poden ser el resultat de diferencials en els factors esmentats. Així, el moviment de la fecunditat “natural” cobreix una extensió àmplia de possibles nivells de fecunditat matrimonial.

Entre les poblacions que no practiquen la limitació familiar, citades per Henry (1961), l’Ig oscil·lava entre 0,57 i 0,99 (Knodel, 1973). La variació de l’Ig d’aquestes localitats catalanes entra aproximadament dins d’aquesta oscil·lació. Tot i així, les poblacions considerades per Henry representen una extensió àmplia d’assentaments socials que no estan presents dins la nostra població local. Nosaltres esperaríem més homogeneïtat en aquest cas, ja que estem considerant poblacions incloses dins d’una àrea geogràfica relativament petita que comparteix unes característiques culturals semblants13. No tenim informació per poder avaluar l’efecte de factors com la criança o els tabús sexuals sobre la fecunditat matrimonial. Tenim alguna informació sobre la relació del sexe durant aquest període a Catalunya.

Com ja havíem dit, la transformació econòmica desigual del Principat durant el segle XVIII va ocasionar algun nivell de redistribució espacial de la població. La gent tendia a traslladar-se a àrees de producció i d’exportació agrícola creixent i a zones urbanes i poblacions industrials. A més de la migració permanent, sembla que hi havia una migració de temporada important i el desplaçament per a una temporada, o més temps, dels caps de família. Això podia afectar la relació sexual de la població casada; alhora podia afectar el nivell de freqüència de les relacions sexuals, i portar com a conseqüència una disminució del nivell de fecunditat matrimonial.

Aquest sembla haver estat un determinant important al moment de justificar els diferencials del nivell regional de fecunditat matrimonial a Itàlia (Livi-Bacci, 1977). En el cas de Catalunya, la correlació entre l’Ig i la relació sexual de la població casada (0,22) indicaria una relació significativa, però moderada. Sembla que en els llocs on les dones casades són més nombroses que els homes casats, és més versemblant trobar un Ig més baix que en aquells llocs amb una relació sexual més equilibrada entre homes i dones.

Encara que no hi ha indicis clars que ens ajudin a elegir entre aquestes dues hipòtesis, jo diria que és més raonable cercar una explicació per a aquesta diversitat de la fecunditat matrimonial en la variació dels factors que determinen el nivell de fecunditat natural. La hipòtesi que alguns sectors de la població practicaven el control de la natalitat durant la segona meitat del segle XVIII implica un inici de la minva de la fecunditat matrimonial fins i tot abans que la de França, la qual cosa és improbable.

La nupcialitat també sembla haver variat substancialment durant el període anterior a la minva entre les localitats catalanes seleccionades. L’índex de percentatge de casats oscil·lava entre 0,31 i 0,82. La major part dels casos estan concentrats entre 0,50 i 0,80 (vegeu el gràfic 24). La mitjana de l’Im de les 84 localitats és de 0,64, un valor excessivament elevat per a ajustar-se al model de nupcialitat d’Europa occidental, especialment si el comparem amb la mitjana de l’Im registrada a països petits com Bèlgica i Holanda, de 0,38 el 1845 i de 0,39 el 1850 respectivament (Lesthaeghe, 1977), o fins i tot si el comparem amb el nivell mitjà de països més grans com França, que tenia un Im de 0,52 el 1840 (van de Walle, 1974) o Alemanya, amb un Im equivalent a 0,45 el 1865 (Knodel, 1974).

Per tal d’estudiar de més a prop el model matrimonial català al final del segle XVIII, examinarem l’edat de casament en primeres núpcies i el percentatge dels qui resten permanentment solters. Aquestes estimacions es poden obtenir a partir del cens del 1787. Per a l’estimació del percentatge de persones que mai no arriben a contreure matrimoni, utilitzarem el percentatge de solters per sobre de 50 anys, suposant que poques persones es casen per primer cop després d’aquesta edat. Pel que fa a la població femenina, això representaria el percentatge de dones que no es casen abans del final de l’edat de reproducció. L’edat mitjana de casament en primeres núpcies és una mica inferior a l’esperada per a una població amb un model de nupcialitat malthusià. L’edat mitjana de casament en primeres núpcies és de 24,1 per als homes i de 23,4 per a les dones.

Aquests valors són clarament inferiors als d’altres països d’Europa occidental durant el període anterior a la minva. A Alemanya, les edats mitjanes de casament en primeres núpcies el 1871 eren de 28,8 per als homes i de 25,9 per a les dones (Knodel, 1974). A Bèlgica, en el període 1852-1856, eren de 30,5 i de 28,6 respectivament (Lesthaeghe, 1977). Però quan es comparen les xifres catalanes amb la nupcialitat dels països d’Europa oriental, veiem que tampoc no s’hi assemblen. L’edat mitjana de casament en primeres núpcies —per exemple, a diferents indrets de l’Imperi Rus— oscil·len entre 17 i 20 per a les dones, cap al final del segle XIX (Coale i altres, 1979). Aquest, probablement, és un nivell representatiu de l’edat de les dones casades en primeres núpcies als països de l’Est (Hajnal, 1965). Tant el nivell de nupcialitat, indicat per l’Im, com el nivell de l’edat mitjana de casament en primeres núpcies assenyalarien, per tant, que la nupcialitat catalana podia ser estudiada més bé dins el model occidental del final del segle XVIII, per bé que al seu nivell més elevat.

L’edat mitjana singular de casament també varia considerablement entre les nostres 84 poblacions. Per als homes, l’EMSC oscil·la entre 21,4 i 28,6; per a les dones, entre 20,2 i 27,8. El mateix passa amb el percentatge dels que resten solters; oscil·la des del 4 fins al 28 per cent per als homes i des del 3 fins al 27 per cent per a les dones, encara que la mitjana de la totalitat de les poblacions (11,5 per cent per als homes i 8,3 per cent per a les dones) no difereix gaire dels nivells coneguts del model occidental.

Quadre 35. Índex de percentatge de casats, edat mitjana singular de casament per a les dones i percentatge de dones solteres, per regions, 1787.

La variació territorial en la nupcialitat (expressada pels diferents paràmetres presentats) és sorprenent dins d’una regió relativament petita i culturalment homogènia com Catalunya, on podíem esperar un model matrimonial força homogeni. Havíem proposat més amunt que aquesta diferència espacial en la nupcialitat podia estar relacionada amb la via seguida pel procés d’expansió capitalista al país. Aquestes àrees la transformació econòmica de les quals va tenir un gran impacte sobre la institució social relacionada amb la nupcialitat i amb la reproducció tendiran a mostrar un model de matrimoni més avançat i universal que no pas aquelles àrees on la incorporació d’una economia financera no havia estat completada i que permetien, d’aquesta manera, el manteniment de models reguladors tradicionals. El quadre 35 mostra els paràmetres de nupcialitat per regions per a les dones.

El cas més extrem és el de Tarragona-Reus, que mostra el valor més elevat a l’Im, l’edat més baixa de matrimoni en primeres núpcies per a les dones i el percentatge d’homes que resten solters més baix. De fet, aquesta regió va experimentar la transformació més dramàtica de l’agricultura i la proletarització més intensa de la força laboral durant el segle XVIII a Catalunya. La resta de les regions no presenten aquests extrems, encara que la regió del Pirineu i del Pre-pirineu mostra la nupcialitat menys intensa. El baix Im de la regió de Barcelona reflecteix més un percentatge elevat de dones solteres joves que arriben a la ciutat de Barcelona procedents del camp, que no pas l’execució reeixida d’un model matrimonial tradicional.

S’haurien de fer dues observacions finals sobre la relació entre els índexs demogràfics durant el període anterior a la minva. En primer lloc, la forta correlació inversa entre l’Ig i l’Im (-0,632) indicaria que la fecunditat matrimonial i la nupcialitat realment s’estaven influint l’una a l’altra, potser, de fet, equilibrant-se mútuament. Això dóna suport a la idea que els casaments més freqüents i anticipats podien crear pressió sobre la població per a controlar la fecunditat dins el matrimoni; així, la tendència a l’increment del matrimoni precediria una minva de la fecunditat matrimonial a Catalunya. En segon lloc, la correlació entre la fecunditat total (If) i els altres índexs demogràfics (Ig i Im) indica que les variacions territorials a l’If responien més a variacions en l’Im (0,728) que a variacions en l’Ig (0,294), i assenyala una altra vegada la possible relació entre els canvis de la nupcialitat i el nivell de la fecunditat durant el període anterior a la minva a Catalunya.

La minva de la fecunditat matrimonial del segle XIX

Gràfic 36. Fecunditat matrimonial, percentatge de casats i fecunditat total, 1857.

El gràfic 36 mostra el nivell dels índexs de fecunditat i de nupcialitat de les localitats estudiades, durant el 1857. Una comparació dels valors de l’If d’aquest pla Ig-Igm amb els del 1787 (gràfic 24) revela l’existència de diferències importants al nivell de fecunditat entre les dues dates. Podem observar que els valors de l’Ig (eix vertical) de la majoria de les localitats (indicades per l’el·lipse) ara estan concentrats entre 0,40 i 0,70 (abans estaven concentrats entre 0,65 i 0,85) i els valors de l’Im (eix horitzontal) entre 0,45 i 0,75 (el 1787 estaven concentrats entre 0,40 i 0,80). Com a resultat, els valors de l’índex de la fecunditat total (If), indicats per les corbes, ara disminueixen entre 0,25 i 0,45, valors significativament inferiors als de l’If del 1787 (entre 0,35 i 0,62). Consegüentment, la distribució de les localitats pels valors dels seus índexs demogràfics indica clarament que hi va haver una reducció significativa de la fecunditat durant aquest període.

La fecunditat total (If) va minvar, en conjunt, des de 0,47 el 1787 fins a 0,35 el 1857, gairebé un terç de la seva possible minva.14 El component més important del nivell del 1857 de l’If és la fecunditat matrimonial. L’Ig de les 84 localitats en estudi va minvar d’un nivell de 0,75 el 1787 a 0,58 el 1857, gairebé un 30 per cent de la seva possible minva total (indicada per la Diferència Ig igual a 0,299). L’índex del percentatge de casats, d’altra banda, es va mantenir gairebé inalterable, ja que va disminuir només de 0,64 a 0,61.

Si tenim en compte que en la societat catalana del segle XVIII i principi del XIX, la fecunditat total encara estava determinada majoritàriament per la fecunditat matrimonial i per la intensitat de la nupcialitat, és important que observem l’efecte d’aquests dos factors sobre la composició de la fecunditat total.

En efecte, sembla que, entre final del segle XVIII i mitjan segle XIX, existeixen diferències significatives en la composició del nivell de la fecunditat total en aquestes poblacions catalanes. Les correlacions, per al 1787, entre l’If i l’Ig i entre l’If i l’Im eren de 0,29 i de 0,54 respectivament; aquestes indiquen l’efecte més profund de la nupcialitat en la composició de la fecunditat total. Aquest resultat és consegüent amb la idea d’un règim de fecunditat malthusià, en el qual el balanç entre els recursos i la reproducció era mantingut a través de la variació de les oportunitats matrimonials. Tanmateix, setanta anys més tard, les correlacions són completament diferents: 0,73 entre l’If i l’Ig i 0,15 entre l’If i l’Im; això indica que el paper de la nupcialitat ha perdut importància pel que fa a la determinació de la fecunditat total, la qual cosa suposa una nova ruptura en el comportament reproductor de la població catalana, així com el control de la fecunditat matrimonial assenyala clarament un canvi, a partir del control social, del comportament reproductor cap a una determinació més individual de la sexualitat, de la reproducció i de la formació familiar.

És clar que, entre 1787 i 1857, aquestes localitats van experimentar, en conjunt, una minva significativa de la fecunditat i, també és evident que aquesta primera minva de la fecunditat entre la població d’aquestes localitats catalanes va ser deguda gairebé majoritàriament a la reducció de la fecunditat entre la població casada, amb un canvi molt petit en el model matrimonial.

El procés de minva de la fecunditat va continuar durant la segona meitat del segle XIX. El pla Ig-Im del gràfic 37, que mostra la distribució de les localitats segons els nivells dels índexs demogràfics per al 1900, revela una nova minva en la fecunditat d’aquestes localitats. En conjunt, l’If va experimentar una minva del 20 per cent entre 1857 i 1900, i disminuí de 0,35 a 0,27. L’índex de fecunditat matrimonial (Ig) va minvar gairebé el mateix (18 per cent) i baixà de 0,58 a 0,47. L’Im només va canviar de 0,59 a 0,61.

El gràfic 37 també dóna una idea de la concentració de la fecunditat d’aquestes poblacions catalanes el 1900. Podem observar que la majoria d’aquestes localitats tendeix a concentrar els seus valors de fecunditat en extensions més reduïdes que durant les dates anteriors. La fecunditat total, indicada per l’If en les corbes del pla, oscil·la entre valors de 0,20 i de 0,40. De manera semblant a la minva del període anterior, la minva de la fecunditat durant la segona meitat d’aquest segle és considerada principalment pels canvis en la fecunditat matrimonial (l’Ig fluctua entre 0,35 i 0,60), mentre que la variació de l’índex del percentatge de casats (Im) resta gairebé inalterable (oscil·la entre 0,40 i 0,80).

Gràfic 38. Fecunditat matrimonial, percentatge de casats i fecunditat total, 1787-1940.

Gràfic 37. Fecunditat matrimonial, percentatge de casats i fecunditat total, 1900.

Paral·lelament, el gràfic 38 permet una comparació senzilla dels tres grups d’índexs mitjançant la compilació de la seva distribució a través d’el·lipses (Coale i altres, 1979). L’el·lipse superior (línia intermitent) descriu els índexs del 1787 i l’el·lipse central (línia seguida) descriu els índexs del 1857, mentre que la inferior (línia puntejada) resumeix els del 1900. Si considerem les extensions verticals i horitzontals de les el·lipses com un indicador de la variabilitat de l’Ig i de l’Im, i la direcció de les el·lipses com una expressió de la relació estadística entre els dos índexs, podem comparar els tres grups i extreure’n una conclusió preliminar sobre els canvis de la fecunditat experimentats per aquestes localitats catalanes durant aquest període.

L’aspecte més important que descobreix el gràfic 38 és la posició sistemàticament inferior de les el·lipses durant aquest període quan considerem el nivell de la fecunditat matrimonial (eix vertical) i el de la fecunditat total (les corbes). Això és un indici clar de la reducció de la fecunditat durant el segle XIX. També podem observar que les tres el·lipses reflecteixen clarament una relació inversa entre la fecunditat matrimonial i la nupcialitat; aquesta relació inversa és una mica més feble a les dues darreres dates que al final del segle XVIII.

Una altra característica important mostrada pel gràfic 38 és la disminució significativa en la variabilitat de l’Im entre 1787 i 1857, i la seva recuperació posterior entre 1857 i 1900; això indicaria que la primera minva de la fecunditat venia acompanyada d’una tendència cap a un model de nupcialitat més homogeni a la regió. No obstant, aquest model més homogeni es capgirarà en el període 1857-1900. D’altra banda, la variabilitat de l’Ig continua essent essencialment la mateixa o potser fins i tot augmenta entre 1787 i 1857 (indicada per una el·lipse més vertical) i més endavant, entre 1857 i 1900, es redueix dramàticament (indicada per una el·lipse més horitzontal).

Aquestes modificacions en la forma i en la situació de les el·lipses indiquen un canvi en el paper jugat per l’Ig i l’Im a l’hora de determinar el nivell de l’If. En tots tres casos el paper de l’Ig és el més important; amb tot, el 1787, comparteix significativament la determinació de l’If amb Flm. En les dues darreres dates, el paper de l’Im és mínim.

Si tenim en compte aquests descobriments, podem afirmar que, entorn del 1900, l’If estava per sota del 60 per cent del seu valor del 1787; més de la meitat d’aquesta minva es va produir entre 1787 i 1857. La més gran contribució a la minva global va ser la gran reducció de la fecunditat matrimonial; entre 1787 i 1900, l’Ig va baixar gairebé un 40 per cent i l’Im fins i tot es va incrementar en un set per cent.

La minva de la fecunditat matrimonial del segle XIX a Catalunya sembla que va ser un fenomen general que, no obstant, presentava un clar model geogràfic. El quadre 39 mostra els índexs demogràfics de 1787, 1857 i 1900, i l’índex global del canvi en la fecunditat matrimonial (1787-1857 i 1857-1900) per a les diferents àrees geogràfiques del país.

Quadre 39. Índex de la minva de la fecunditat matrimonial i índex de la minva de la fecunditat matrimonial, 1787-1857-1900.

Si ajuntem les localitats per regions, es fa evident que tots els grups van experimentar alguna minva a l’Ig d’un 10 per cent, com a mínim, durant el període 1787-1857, i ens suggereixen que la primera minva de la fecunditat era un model compartit per la majoria de les regions catalanes (quadre 39). La minva a les localitats de les regions costaneres, tanmateix, tendeix a avantatjar la de les de l’interior per un marge significatiu, fet que indica que la primera minva de la fecunditat matrimonial presentava diferencials geogràfics significatius. La regió de Tarragona presenta l’índex més gran de canvi en la fecunditat matrimonial; durant el període 1787-1857, l’Ig va experimentar gairebé un 45 per cent de la seva minva potencial en aquesta regió. La regió amb el segon índex de canvi en l’Ig més gran és Girona, on la fecunditat matrimonial va experimentar un 37 per cent de la seva possible minva durant aquest període. La regió de Reus té el tercer índex de canvi en l’Ig més gran (31 per cent de la seva possible minva). La regió de Barcelona, on es troba la ciutat d’aquest nom, té un índex de canvi en l’Ig semblant al de la regió de Vic (31 per cent).

Si suposem uns ritmes de minva relativament semblants, podem concloure que, en conjunt, la primera minva en la fecunditat no es va produir a la regió de Barcelona, sinó a les localitats de la regió d’exportació agrícola de Tarragona. A un nivell individual, tanmateix, les localitats que possiblement van constatar la primera minva es trobaven a la regió de Girona.

Dibuix de J. Vayreda. (“La Llumanera de Nova York”, 1876). La primera minva en la fecunditat no es va produir a la regió de Barcelona, sinó a les comarques agrícoles exportadores de Tarragona. A un nivell individual, tanmateix, les localitats que possiblement van constatar la primera minva es trobaven a la regió de Girona.

Si comparem la minva de la taxa de fecunditat matrimonial durant 1787-1857 amb la minva esdevinguda durant la segona meitat del segle XIX, podrem observar les diferències persistents entre la costa i l’interior en el nivell de fecunditat matrimonial i en la seva taxa de minva. No obstant, també podem trobar diferències importants entre els dos períodes. En primer lloc, l’única regió que manté un ritme semblant de minva és Barcelona, la fecunditat de la qual minva un 31 per cent del seu potencial des del 1718 fins al 1857; entre 1857 i 1900, experimenta una altra vegada un 32 per cent de la seva possible minva i assumeix el paper principal en el procés de minva de la fecunditat. En segon lloc, a les altres tres regions que van experimentar per sobre d’un 30 per cent de la seva minva potencial en la fecunditat matrimonial durant el primer període (Tarragona, Girona i Reus), el procés es va alentir significativament durant la segona meitat del segle XIX; Tarragona només va experimentar un 17 per cent de minva addicional, Girona un 22 per cent i Reus un 23 per cent. La regió de Vic també va reduir la seva taxa de minva des de gairebé un 24 per cent fins a un 18 per cent.

La diferència en el ritme de la minva a les diverses regions entre un període i l’altre, indicaria l’existència d’un canvi temporal dels determinants de la reducció de la fecunditat secular i suggereix que el factor desencadenant de l’inici de la primera minva de la fecunditat no va jugar necessàriament un paper significatiu en la nova minva durant la segona meitat del segle XIX. Això explica per què algunes de les regions capdavanteres en la minva de la fecunditat van alentir el procés i per què Barcelona va tenir-hi un lloc preeminent.

Quadre 40. Nivell de fecunditat matrimonial el 1857 i el 1900 relacionat amb factors demogràfics i sòcio-econòmics.

Tanmateix, aquestes hipòtesis exigeixen un estudi més profund dels determinants de la minva de la fecunditat al país. Si considerem l’existència d’una homogeneïtat cultural significativa a Catalunya, els factors que determinen els models i els nivells de fecunditat s’han de trobar en l’estructura sòcio-econòmica, en d’altres factors demogràfics com la mortalitat, la migració o la fecunditat prèvia i en l’accessibilitat de la població catalana per absorbir nous comportaments innovadors relacionats amb la pràctica reproductora. Per tal de fer això, hem relacionat el nivell de la fecunditat matrimonial amb factors demogràfics i estructurals per mitjà de l’anàlisi de regressió múltiple en dues dates concretes: el 1857, per saber sota quines condicions va continuar la primera minva de la fecunditat i el 1900, per avaluar sota quines condicions es va produir la minva continuada. El quadre 40 presenta els resultats dels models de regressió del 1857 i del 1900 mitjançant la utilització del nivell de fecunditat matrimonial com a variable dependent. Cada parell de columnes mostra els coeficients mètrics (amb els seus errors estàndards entre parèntesi) i els coeficients beta15 dels factors inclosos al model: Nupcialitat, Tipus d’Agricultura, Treball Industrial i Proto-industrial, Mortalitat infantil, Proximitat a la frontera francesa i Proximitat a la ciutat de Barcelona.

Els resultats de la regressió multivariable de característiques estructurals i demogràfiques del 1857 justifica més de la meitat de la diferència en el nivell de la fecunditat matrimonial. Els resultats d’aquest model indiquen l’existència de tres factors importants que afecten el nivell de fecunditat matrimonial de les 84 localitats catalanes a mitjan segle XIX: el model de nupcialitat, el tipus d’agricultura i l’extensió de la industrialització. El factor que mostra un major efecte sobre la fecunditat matrimonial és la nupcialitat, seguit del caràcter del sector agrícola i de la proporció de treballadors assalariats a la indústria. La mortalitat infantil, la proximitat a la frontera francesa i la proximitat a la ciutat de Barcelona no mostren un efecte significatiu sobre el nivell de la fecunditat matrimonial de mitjan segle XIX, encara que presenten la direcció esperada en les seves relacions amb la variable dependent. L’efecte de la proximitat a França sobre la fecunditat matrimonial, tanmateix, mostra un nivell de significació més a prop del necessari que no pas la mortalitat infantil i la proximitat a Barcelona.

Com ja hem dit anteriorment, el model que inclou sis variables independents justifica gairebé el 52 per cent de la diferència del nivell de la fecunditat matrimonial a mitjan segle XIX. No obstant, la major part d’aquesta diferència justificada (51 per cent) només es pot explicar a partir dels tres determinants: nupcialitat, tipus d’agricultura i treball industrial.

El model de nupcialitat presenta l’efecte més gran sobre el nivell de fecunditat matrimonial. El fort coeficient negatiu beta del percentatge de casats en el model indica que una nupcialitat elevada (per tant, sense restriccions) contribuiria a l’adopció del control de natalitat allà on les condicions requerissin la restricció de la fecunditat. La significació de la nupcialitat, tanmateix, depèn de la inclusió d’altres factors demogràfics. Quan és considerada únicament amb els dos factors estructurals, el seu efecte sobre la minva de la fecunditat matrimonial perd significació.

Els efectes dels dos factors estructurals —tipus d’agricultura i treball industrial— sobre el nivell de fecunditat matrimonial són estadísticament significatius en el model. L’efecte del tipus d’agricultura sobre la fecunditat matrimonial, tanmateix, és més fort que el de l’extensió del treball assalariat a la indústria o a la proto-indústria. La interrelació entre aquests dos factors estructurals és moderada (r = 0,16), la qual cosa indica que reflecteixen aspectes diferents de l’estructura sòcio-econòmica. L’efecte combinat d’aquests dos determinants estructurals justifica el 23 per cent de la variació en el nivell de la fecunditat matrimonial.

Veremadors a can Codorniu (Sant Sadurní d’Anoia).

L’efecte més fort del tipus d’agricultura sobre la fecunditat matrimonial és conseqüent amb els antecedents històrics de Catalunya, la qual cosa indica que els canvis més dramàtics en l’estructura econòmica durant els darrers anys del segle XVIII i principi del XIX, es van produir a les àrees rurals agrícoles, on encara vivia i treballava la major part de la població. Sembla, per tant, que els treballadors assalariats de la indústria i de l’agricultura van respondre a la necessitat de reduir la fecunditat, i que aquells que treballaven en activitats agrícoles ho van fer de manera més forta, fet que qüestiona la idea de l’endarreriment intrínsec de la població rural agrícola i que els treballadors industrials fossin més apropiats per mostrar un comportament més “modern”.

Els resultats del 1857, resumits al quadre 40, donen suport a la idea que la transformació capitalista de l’agricultura i la indústria catalanes durant els primers anys del segle XVIII van tenir un efecte significatiu sobre el nivell de la fecunditat matrimonial mostrat per la regió a mitjan segle XIX. Trobem que les àrees amb una agricultura més intensament comercial estan relacionades amb nivells de fecunditat matrimonial més baixos que els d’aquelles localitats on l’agricultura encara mantenia en gran part el seu caràcter domèstic. Semblantment, trobem que com més elevada i gran és la magnitud de la població associada al sector industrial o proto-industrial, més baix és el nivell de la fecunditat matrimonial.

Amb les dades de què disposem no podem determinar si el desenvolupament del capitalisme va portar a un inici més avançat o a un ritme de minva més ràpid. Amb tot, els resultats suggereixen que com més alt era el grau de transformació capitalista en una àrea local, més gran podia haver estat el canvi en l’Ig entre 1787 i 1857.

A l’hora d’avaluar la taxa de la minva de la fecunditat matrimonial, un factor que ha de ser considerat és el nivell de fecunditat total anterior a la minva. Els resultats de Benavente (1948) indiquen que els nivells superiors de fecunditat total del 1787 van donar lloc a unes taxes de fecunditat matrimonial més elevades entre 1787 i 1857. Això suposa que amb uns nivells de fecunditat legítima i de nupcialitat alts durant el període anterior a la minva, l’aparició d’una consciència de fecunditat excessiva, com a conseqüència de l’acció combinada de desenvolupament estructural i de circumstàncies demogràfiques, hauria generat el desig (o la necessitat) d’una fecunditat reduïda, la qual només es podia aconseguir a través del control de natalitat dins el matrimoni. Les localitats que només tenien un nivell anterior a la minva de la fecunditat total moderat i que estaven sota condicions estructurals semblants, potser no van experimentar la mateixa pressió sobre el control de natalitat.

En resum, la primera minva de la fecunditat matrimonial entre les 84 localitats catalanes està fortament determinada pel nivell de fecunditat total anterior a la minva, pel caràcter de l’agricultura i per l’extensió de la industrialització. La nupcialitat també és un factor important per a la determinació del nivell de fecunditat matrimonial del 1857, però el seu efecte està interrelacionat amb altres factors demogràfics.

El nivell de mortalitat infantil no mostra un efecte significatiu sobre la fecunditat matrimonial, i reflecteix el fet que el procés de minva de la fecunditat a Catalunya era independent de les millores a la salut, a la higiene i a la mortalitat que el país podia experimentar; com assenyalen els registres, la fecunditat va començar a minvar a Catalunya molt abans d’aconseguir millores significatives en les condicions de la mortalitat. Ni la proximitat a la ciutat de Barcelona ni la proximitat a França no semblen haver tingut un efecte significatiu sobre el nivell de fecunditat, encara que el darrer està més a prop del nivell mínim de significació requerit i mostra la direcció esperada en la seva relació amb la fecunditat matrimonial. Això fa qüestionar la idea que l’experiència francesa i la influència urbana hagin estat els determinants més importants de l’aparició d’un nou context normatiu que va portar a canvis en el comportament reproductor. Sembla que la primera minva de la fecunditat a Catalunya no va estar gaire afectada per la proximitat a França ni per la vida moderna de Barcelona.

Tanmateix, si parem atenció als resultats del model que justifica el nivell de la fecunditat matrimonial del 1900, obtindrem una visió diferent pel que fa a la importància dels sectors que determinen el nivell de fecunditat matrimonial al final del segle (vegeu el quadre 40).

Si comparem les dues parelles de columnes del quadre 40, podrem observar, primerament, que contràriament al model del 1857 —on havíem trobat només tres efectes significatius—, al model del 1900 cinc dels sis factors independents considerats per justificar el nivell de fecunditat, tenen un efecte significatiu. Només la proximitat a la frontera francesa es manté com a factor insignificant.

De totes maneres, només un d’aquests cinc efectes significatius té un nivell de significació elevat (p

El model que inclou els sis factors esmentats justifica només el 42 per cent de la diferència total en el nivell de fecunditat matrimonial. Tot i que la nupcialitat encara és un factor important per explicar la fecunditat matrimonial, la seva significació ha disminuït considerablement i, contràriament al cas anterior, no presenta l’efecte més gran sobre el nivell de fecunditat matrimonial. A més, el seu nivell de significació inferior tendeix a minvar encara més quan altres factors demogràfics són allunyats del model. La reducció de la importància de la nupcialitat en la determinació del nivell de fecunditat durant aquest període indicaria que fins i tot una nupcialitat lliure hauria contribuït a l’adopció d’un comportament reproductor nou a Catalunya durant el primer període de minva de la fecunditat; tanmateix, quan aquest procés va assumir un caràcter secular, les noves minves de la fecunditat es van independitzar d’un model de nupcialitat lliure.

Els dos factors estructurals que estem considerant mostren una altra vegada un efecte significatiu sobre el nivell de la fecunditat matrimonial. Les mesures del coeficient beta del 1900 al quadre 40 indiquen que els efectes del tipus d’agricultura i del treball industrial i proto-industrial sobre la fecunditat matrimonial serien una mica més importants durant el 1900 que durant el 1857. No obstant, els resultats també mostren que l’efecte dels factors estructurals sobre la fecunditat podien estar més associats amb el context determinat per les altres variables independents incloses dins el model del 1900 que amb el del 1857. De fet, dos (la mortalitat infantil i la proximitat a Barcelona) dels tres factors restants va resultar que tenien un efecte significatiu, encara que moderat, sobre el nivell de fecunditat; això suggereix una possible justificació del nivell de fecunditat més complexa i amb més probabilitats.

L’extensió del treball assalariat a la indústria o a la proto-indústria té l’efecte més important sobre la determinació del nivell de la fecunditat matrimonial al final del segle XIX; també és l’únic factor l’efecte del qual sobre la fecunditat presenta un nivell elevat de significació (p

S’haurien de fer dos comentaris referents a la intensitat de l’efecte del treball industrial sobre la fecunditat el 1900. En primer lloc, aquest efecte més fort de la industrialització sobre la fecunditat està d’acord amb el camí seguit pel procés d’industrialització a Catalunya durant la segona meitat del segle XIX. De fet, la profunditat del procés de la concentració industrial en zones urbanes o en poblacions properes als centres urbans, i la consegüent desindustrialització d’importants àrees rurals, va tenir un efecte sobre el desplaçament d’importants sectors de la població. Aquells que estaven associats a qualsevol forma de treball assalariat, eren els més apropiats per traslladar-se de les àrees desindustrialitzades; també eren els més apropiats per practicar ja l’anticoncepció.

En segon lloc, la concentració de treballadors industrials en zones urbanes augmentaria el seu accés casual a noves idees referents a la limitació familiar i a la pràctica anticonceptiva. Les probabilitats que tenien de començar l’anticoncepció s’incrementarien si ja havien pres consciència de la necessitat de reduir la fecunditat a conseqüència d’estar sota un sistema salarial en unes condicions ambientals físiques que els apartava de la xarxa de seguretat que solien tenir a les comunitats rurals i que, per tant, els feia extremament vulnerables a les oscil·lacions dels preus alimentaris.

Ambdues explicacions són possibles i, en qualsevol cas, no es contradiuen. A més, estarien d’acord amb el fet que el factor “proximitat a la ciutat de Barcelona” té un efecte significatiu sobre la fecunditat. No obstant, no podem avaluar els seus efectes individuals nets a menys que investiguem l’efecte dels models de la migració urbana i rural a la llum del procés de desindustrialització de les àrees rurals. Aquí no podem emprendre aquesta tasca.

Ball donat pel financer Evarist Arnús (“La Ilustració Catalana”, 1888). Les àrees sota una organització capitalista més forta estan associades amb nivells de fecunditat matrimonial més baixos que aquelles que encara estan sota economies de subsistència importants.

Malgrat la possibilitat òbvia d’autocorrelació entre el treball industrial i la proximitat a Barcelona, es pot admetre que el segon factor podia haver tingut un efecte sobre la nova minva de la fecunditat durant la segona meitat del segle, independentment de l’extensió del treball salarial industrial. La primera minva de la fecunditat confirma que l’elecció conscient d’una fecunditat reduïda entrava dins els càlculs de la població catalana i era vista com un avantatge per a les parelles individuals abans de mitjan segle XIX. Però, a mesura que el temps passava, aquestes condicions van ser complementades amb la disponibilitat de tècniques de reducció de la fecunditat més efectives que estimularen la minva de la fecunditat. El coneixement i l’accessibilitat a aquestes noves tècniques estaven, òbviament, concentrats a Barcelona; com més a la vora d’aquest centre estava una parella individual més fàcil era iniciar aquesta pràctica si les condicions materials i socials requerien la reducció de la fecunditat.

L’actual mercat del Ninot de Barcelona, a l’Eixample, era un barri de barraques el 1907 (“La Ilustració Catalana”, 1907).

Potser la urbanització podria justificar els papers canviants del tipus d’agricultura i de la industrialització entre 1857 i 1900; el fet que la majoria dels treballadors industrials estiguessin en zones urbanes o a la rodalia, els feia més apropiats per beneficiar-se de les noves condicions. L’existència d’un comportament anticonceptiu independentment d’aquesta nova tecnologia és recolzada per la persistència de l’efecte significatiu del tipus d’agricultura sobre la fecunditat tot i que ara només a un nivell moderat. Les localitats amb una agricultura sota una producció capitalista i, per tant, amb una concentració més gran de treballadors rurals sota un sistema salarial, són més adequades per presentar nivells de fecunditat matrimonial més baixos i indicis clars d’una més gran reducció de la fecunditat durant la segona meitat del segle XIX.

Venedors de taronges al moll de Barcelona (“La Ilustració Catalana”, 1909).

Sorprenentment, la mortalitat infantil mostra, per al model del 1900, un efecte significatiu sobre la fecunditat matrimonial. Això podria reflectir el fet que el procés de minva de la fecunditat a Catalunya s’intensifiqués durant la segona meitat del segle en el mateix model que el procés de reducció de la mortalitat que el va succeir. No obstant, no veiem una raó substancial per connectar aquests canvis en la fecunditat amb els canvis en la mortalitat durant aquest període. Com en el període anterior, la fecunditat es va mantenir independent de les millores sanitàries i de les millores en les condicions de la mortalitat. La reducció de la mortalitat pot ser considerada com un efecte directe de l’ambient “modernitzat”, mentre que la minva de la fecunditat va ser desencadenada per unes condicions estructurals i socials. Per això, a Catalunya va començar abans la segona que la primera.

Els resultats de l’anàlisi de regressió per al 1857 i per al 1900, resumits al quadre 40, donen suport a la idea que el procés de l’expansió capitalista a l’agricultura i a la indústria catalana durant el segle XIX, va tenir un efecte significatiu sobre el nivell de la fecunditat matrimonial. Les àrees sota una organització capitalista més forta (a causa o d’una agricultura capitalista o d’una industrialització o d’una proto-industrialització) estan associades amb nivells de fecunditat matrimonial més baixos que aquelles que encara estan sota economies de subsistència importants. Això indica que l’únic factor que pot justificar la connexió entre la transformació estructural i el comportament reproductor és el predomini del sistema salarial a la societat catalana del segle XIX, independentment d’on han estat obtinguts aquests salaris. També suggereix com podia ser d’insignificant per a l’estructura econòmica la dicotomia entre l’agricultura i la indústria i entre el món urbà i el món rural a l’hora d’intentar entendre els processos socials, ja que a totes dues àrees podem trobar l’efecte del sistema econòmic canviant i les traces del règim tradicional que encara subsisteix. Després de considerar la relació entre les conseqüències de la transformació estructural i el comportament reproductor, vam trobar que factors com la urbanització i la modernització de la infrastructura social podien estar associats significativament a la fecunditat durant la segona meitat del segle. La primera minva de la fecunditat, tanmateix, va ser mediatitzada per la urbanització, la mortalitat o l’accessibilitat a les fonts d’innovació relativa a la reproducció; aquest sembla haver estat un efecte directe de la transformació social forçada pels models canviants de la producció i del reclutament laboral.

Conclusions

Durant el segle XVIII, Catalunya va inaugurar una dinàmica demogràfica nova. La població va augmentar un 0,80 per cent l’any des del 1711 fins al 1802; gairebé el 70 per cent del creixement estimat per Vilar (1962) per a 1717-1787. Aquest model de creixement va continuar fins ben entrar el segle XIX. Després del 1850, però, aquest creixement es va alentir significativament; des del 1857 fins al 1910, la població va créixer a una taxa anual del 0,37 per cent, fet que indica una nova ruptura en la demografia de la regió.

Ni la mortalitat ni la migració ajuden a explicar el canvi d’un creixement de la població lent i constant, característic del segle XVII, a un creixement sobtat després del 1720. La causa principal d’aquest canvi és una fecunditat creixent que, alhora, pot ser relacionada amb un canvi cap a una nupcialitat més universal entre els catalans. La nupcialitat intensiva del final del segle XVIII reflecteix una fugida d’una restricció matrimonial pre-existent, com a conseqüència de les transformacions estructurals profundes en la societat catalana que creen les condicions per a una nupcialitat nova i alliberen les forces per a una reproducció més elevada. En efecte, la transformació estructural del món rural va desencadenar l’esfondrament del model matrimonial tradicional, així com la nova oportunitat per treballar com a assalariats en l’agricultura comercial o en la indústria rural va afeblir la importància de l’accés a la terra per mitjà del matrimoni, i portà com a conseqüència un major nombre de matrimonis i a una edat més jove. La primera proletarització dels camperols i dels artesans va eliminar els obstacles que hi havia al matrimoni i va generar les bases materials per a una taxa més elevada de creixement natural.

Al voltant del 1787, la fecunditat total a Catalunya era molt elevada; un segle més tard, la fecunditat total estava només a un 67 per cent del seu nivell del 1787, la qual cosa indica una baixada significativa en la reproducció durant el segle intermedi. La major part d’aquesta minva està justificada per una disminució en la fecunditat matrimonial; l’Ig va minvar gairebé un 44 per cent durant aquest mateix segle.

L’anàlisi indica clarament que Catalunya va encapçalar la minva de la fecunditat espanyola. Les dades suggereixen un inici produït durant la dècada de 1830, més pròxim a l’experiència francesa que a la de qualsevol dels altres països de l’occident europeu. Durant la dècada de 1880, quan les minves de la fecunditat d’altres països d’Europa occidental tot just començaven, la transició de la fecunditat catalana ja estava en marxa, a mig camí del seu nivell final.

En menys de dos segles, la fecunditat legítima a Catalunya va passar d’un alt nivell d’un 80 per cent del seu potencial total, el 1787, a gairebé un quart del seu potencial, el 1940 que completà la transició de la fecunditat matrimonial de la dècada de 1930. El model de transició de la fecunditat a Catalunya pot ser descrit a partir de les condicions de nupcialitat d’un casament anticipat i quasi universal. El model de nupcialitat es conserva, a través del procés, en els seus elements essencials. Per tant, la transició es limitava, majoritàriament, a una minva en la fecunditat matrimonial.

La primera minva de la fecunditat catalana no sembla estar relacionada amb la mortalitat. Les dades de què disposem indiquen que hi va haver una minva sobtada en la mortalitat durant la segona meitat del segle XIX, quan el procés de la minva de la fecunditat estava en marxa, la qual cosa suggereix que les millores en la mortalitat no precedeixen la minva de la fecunditat.

L’anàlisi de les 84 localitats confirma l’exactitud del nivell de fecunditat i de nupcialitat en diferents dates i corrobora la tendència de la minva de la fecunditat descrita per a tot Catalunya. Aquesta anàlisi també ajuda a investigar els determinants més importants del nivell de fecunditat al principi i al final de la segona meitat del segle XIX.

L’anàlisi de regressió per al 1857 i per al 1900 confirma la proposició que els factors estructurals van tenir un efecte significatiu sobre el nivell de la fecunditat matrimonial de mitjan segle XIX i sobre la taxa de la minva durant el segle XÏX. L’expansió i la consolidació del model de producció capitalista juga un paper important en l’explicació de les primeres fases de la transició de la fecunditat de la població catalana. Tot i que l’efecte del factor estructural sobre la fecunditat va conservar la seva significació durant la segona meitat del segle XIX, la seva importància relativa va canviar dramàticament. Mentre que el tipus d’agricultura presentava l’efecte estructural més important sobre la fecunditat durant la primera minva, a mesura que el temps passava l’exterisió del treball assalariat en el sector industrial es va convertir en l’efecte més important.

L’efecte de la urbanització, mesurat per la proximitat a la ciutat de Barcelona, té influència significativa sobre la fecunditat del 1900, la qual cosa suggereix que l’accessibilitat al centre urbà i als serveis moderns era un factor que contribuïa a la minva de la fecunditat catalana, una vegada aquesta ja estava en marxa. En cap dels dos models examinats, la proximitat a França presentava indicis d’un efecte significatiu sobre la minva de la fecunditat matrimonial.

L’experiència de la fecunditat catalana, i particularment la primera fase de la minva, contradiu el punt de vista de la “innovació”, que considera la introducció i l’expansió del control de natalitat, i la subsegüent minva de la fecunditat, com una innovació històricament recent que va aparèixer en la cultura de societats específiques europees en el segle XIX; contràriament, sembla que la pràctica de la limitació familiar estava present a Catalunya abans del que suggereix la teoria de la innovació pel que fa a l’aparició de la idea, de la tecnologia i de la pràctica del control de natalitat. Els resultats de les nostres anàlisis indiquen que, a l’hora d’examinar la minva de la fecunditat, s’hauria de parar atenció a certs trets importants de l’estructura social.

La transició longue durée des d’una economia camperola tradicional fins al modern sistema capitalista contenia una plètora de canvis econòmics i socials que afectava les circumstàncies materials col·lectives i individuals i creava les condicions per als canvis subsegüents en les actituds i pràctiques socials. Entre aquestes actituds socials no han de ser ignorades aquelles que estan relacionades amb el comportament reproductor. L’organització de la producció, de la qual depenen tantes creences i pràctiques socials, i els seus canvis esdevinguts durant aquest temps, deuen haver jugat certament un paper important en l’estructura dels models demogràfics. De fet, sembla que les necessitats de reduir la fecunditat a Catalunya van aparèixer com a resposta a les condicions de vida canviants per a la majoria de la població en un país que estava experimentant un procés profund d’expansió capitalista. Aquestes necessitats exigien un canvi del comportament reproductor una vegada que els controls de població anteriors s’havien afeblit. La nostra temptativa de trobar un suport empíric per a aquestes idees, sembla haver reeixit.