Els nivells baixos del Carbonífer són ben observables en diferents punts del Montnegre, principalment al turó del Montagut, a prop de Malgrat, i als voltants del coll d’Hortsavinyà.
Al mateix cim del turó del Montagut es poden veure les lidites amb nòduls de fosfats que formen la base de la successió carbonífera. Aquestes lidites es troben molt replegades, formant plecs de longitud d’ona curta. El nivell que s’hi superposa és format per calcàries que també es poden observar a la mateixa localitat, immediatament al N de les lidites, principalment baixant el turó del Montagut, cap a l’W. Per damunt de les calcàries es troba la successió "culm", que aflora bé en una urbanització abandonada, immediatament al N dels afloraments anteriors. La sèrie "culm", en aquesta localitat, és formada per un conjunt de cicles de Bouma incomplets. A causa de la proximitat d’un granitoide tardà, el Carbonífer ha estat afectat per un metamorfisme de contacte que es manifesta particularment en els termes pelítics on s’han desenvolupat les típiques motes, causades pel creixement de cristalls de cordierita produïts pel metamorfisme de contacte.
Una altra localitat interessant pel que fa als nivells baixos del Carbonífer es troba als voltants del coll d’Hortsavinyà. En aquesta localitat hi ha un conglomerat amb els còdols dispersos dins d’una matriu peliticogresosa, que és un dipòsit de corrent fangós ("mudflow"), que transportava els còdols embalats dins de la massa de fang. Aquest conglomerat reposa directament sobre el nivell de lidites, a causa probablement del fet que el nivell de calcàries ha estat erosionat per processos submarins o bé ha estat esllavissat. Una particularitat d’aquest conglomerat és que conté còdols de granitoides. En alguns casos, el granitoide és deformat, és a dir, es tracta de còdols d’ortogneis. Aquest fet, que és comú en els conglomerats carbonífers d’Europa, planteja el problema del significat dels granitoides que proporcionaren els còdols i el de la seva situació. Una possibilitat és que es tracti de granitoides precambrians deformats durant el temps precambrians, és a dir, que procedeixin d’un antic sòcol precambrià. Aquesta hipòtesi presenta l’inconvenient que en l’actualitat no es troben afloraments de cap sòcol d’aquesta mena, de manera que s’hauria d’invocar una àrea font actualment en una posició desconeguda, i això és difícil d’acceptar, atesa l’abundància de còdols de granitoides en moltes localitats. L’altra possibilitat és que es tracti de granitoides anteriors a l’orogènia herciniana, però d’edat paleozoica o del Precambrià superior, deformats per la primera o primeres fases de deformació hercinianes. És a dir, que procedeixin de cossos ignis tals com els gneis de les Guilleries, Núria, el Canigó, etc. Això implicaria que l’inici de la deformació herciniana és anterior al Viseà i, endemés, que l’erosió hauria arribat ja a descobrir, almenys en algunes àrees, parts relativament profundes de l’edifici orogènic. Finalment, una tercera possibilitat, que és compatible amb l’anterior, és que es tracti dels primers granitoides hercinians. Aquesta possibilitat té les mateixes implicacions que l’anterior. L’inconvenient que presenten ambdues és que requereixen una erosió molt profunda de l’edifici hercinià en temps viseans, ja que tant els gneis prehercinians com els granitoides hercinians precoços es troben en zones profundes, com ho testimonia el metamorfisme d’alt grau que sempre els afecta.