El massís del Canigó és un dels millors exemples, tant per les seves dimensions com per les condicions d’aflorament, dels massissos de gneis que d’una manera esglaonada es troben a la zona axial dels Pirineus centrals i orientals. És en aquest massís on l’erosió assoleix els nivells estructuralment més profunds de tots els Pirineus.
Mapa geològic i secció del massís del Canigó, un dels millors exemples dels doms de gneis que es troben a la zona axial pirinenca. La cartografia i la secció reflecteixen l’estructura de dom suau que dibuixen els gneis del Canigó i el seu caràcter laminar entre els esquistos de la sèrie de Canavelles a sobre, i els de Balaig, a sota. Al vessant nord el dom del Canigó és limitat pel sistema de milonites de Fontpedrosa-Vall de Llec.
Javier Génova, original de Josep M. Casas.
És format, bàsicament, per tres grans unitats litològiques: els gneis del Canigó, els materials de la sèrie sedimentària paleozoica i els seus derivats metamòrfics, i els micasquistos de Balaig. Els gneis del Canigó formen la major part del massís; es tracta, majoritàriament, de gneis ocel·lars amb unes característiques litològiques comparables amb les dels altres gneis que formen els nuclis dels massissos de l’Aston, l’Ospitalet, el roc de Frausa, etc. Els materials paleozoics se situen estructuralment damunt dels gneis, formant la perifèria del massís, mentre que els anomenats micasquistos de Balaig es troben tan sols a la part central, per sota de la gran massa de gneis. Aquestes tres unitats presenten una disposició estratoide, i en conjunt dibuixen una megastructura en forma de dom allargat segons la direcció E-W. A més d’aquestes unitats litològiques majors, cal fer esment dels gneis ocel·lars migmatitzats —els gneis del Cadí—, que afloren només a la zona més profunda de l’estructura, per sota dels esquistos de Balaig. Com la resta de materials hercinians i prehercinians de la zona axial, tots aquests han estat afectats per la tectònica polifàsica herciniana i pel metamorfisme regional associat. Aquesta deformació herciniana fou la responsable de la formació de la major part de les estructures de deformació que mostren aquests materials, tant de les de grans dimensions, com de les de dimensions menors. La tectònica alpina posterior produí sobretot estructures de fractura de dimensions variables que desplacen les estructures de plegament anteriors.
Els materials
Els gneis del Canigó són la unitat litològica més característica del massís. Es tracta d’un conjunt important de gneis, d’uns 2000 m de gruix, que inclou diverses varietats litològiques, si bé globalment predominen els de tipus ocel·lar. En conjunt, tenen la composició química d’un granit o d’una granodiorita i presenten una mineralogia relativament senzilla: quars, moscovita, biotita, feldspat potàssic (principalment microclina) i plagiòclasi. Segons les seves característiques litològiques —dimensions del gra, presència de llistats, proporció i tipus de filosilicats, etc.— poden ésser-hi distingides diverses varietats, des de gneis leucocràtics de gra fi fins a gneis massissos ocel·lars homogenis o gneis llistats. De fet, però, les varietats ocel·lars són les predominants. Qualsevol de les carreteres que des de la Tet s’endinsen cap al massís proporciona excel·lents afloraments per a observar aquests diversos tipus de roques.
Intercalacions de marbres a la sèrie de Canavelles. La sèrie sedimentària paleozoica que reposa sobre els gneis del Canigó comença amb els esquistos de la sèrie de Canavelles, atribuïts al Cambrià. A la seva part baixa contenen intercalacions de diversos materials, entre els quals destaquen marbres, com els que mostra aquesta fotografia presa al vessant nord del massís del Canigó, als Graus de Canavelles (vall de la Tet), just sota el poble que dona nom a aquesta unitat litològica.
Josep M. Casas.
Els materials de la sèrie sedimentària paleozoica que envolten el massís tenen una edat que comprèn des del Cambroordovicià fins al Carbonífer inferior. Al vessant N, a la vall de la Tet, els nivells més inferiors d’aquest conjunt han estat clàssicament dividits en dues sèries. La més interior és directament en contacte amb els gneis i és fonamentalment esquistosa, tot i que conté nombroses intercalacions; és anomenada sèrie de Canavelles i li ha estat atribuïda una edat cambriana. Al damunt es disposa un conjunt de ritmites gresopelítiques, anomenat sèrie de Jújols, al qual ha estat atribuïda una edat ordoviciana. Aquests nivells, juntament amb la resta de materials paleozoics, es poden observar d’una manera força contínua a la carretera N-116, al llarg d’un recorregut cap a l’W a partir de Vilafranca de Conflent, entre aquesta vila i Oleta. Als voltants de Vilafranca afloren les calcàries rosades i grises del Devonià mitjà i el superior, que formen els relleus entre els quals discorre encaixada la Tet. A l’E de Serdinyà afloren els nivells de conglomerats, els esquistos i els esquistos cavernosos, anomenats "troués" a causa del seu aspecte, de l’Ordovicià superior (Asghil·lià), que contenen fauna abundant (braquiòpodes i briozoaris) i que són els nivells més antics d’aquest sector dels Pirineus ben datats paleontològicament. Més cap a l’W, la mateixa carretera talla, entre Joncet i Oleta, els esquistos rítmics de la sèrie de Jújols i, ja als voltants d’Oleta, apareixen els esquistos sericítics de la sèrie de Canavelles. Hom pot obtenir una visió força completa de la sèrie de Canavelles al llarg de la petita carretera que, a l’W d’Oleta, travessa la Tet i fa cap a Nyer. En aquest curt trajecte afloren les diverses intercalacions de marbres, quarsites i esquistos negres que són molt freqüents, sobretot, a la part baixa d’aquesta sèrie, a prop dels gneis.
Gneis de Casemí. Sota els gneis del Canigó, en el nucli del massís, es troben els micasquistos de Balaig. Els gneis de Casemí, derivats metamòrfics d’una roca volcànica, constitueixen una intercalació a l’interior d’aquests micasquistos. Resistents a l’erosió, formen la cresta dels pics de Casemí i del Canigó. A la fotografia, la pica del Canigó (a l’esquerra) i el pic de Casemí de Dalt (al centre).
Pere Santanach.
Els micasquistos de Balaig formen la part central del dom del Canigó. Es tracta de metapelites que presenten associacions minerals de grau mitjà, amb andalusita, cordierita i biotita i, localment elevat, amb sil·limanita, dins la fàcies amfibòlica com a resultat de les transformacions associades al metamorfisme regional hercinià. Com els materials de la sèrie de Canavelles, amb els quals presenten nombroses analogies, contenen nombroses intercalacions de marbres, quarsites, metavulcanites, etc. Podem observar-ne, per exemple, al llarg de la pista que porta del refugi dels Cortalets a Fillols, on afloren les potents intercalacions de marbres i de marbres dolomítics en el coll de les Voltes. De tota manera, les millors observacions es poden fer en el camí dels Cortalets a la pica del Canigó. La pica és constituïda per una intercalació de metavulcanites molt potent, els anomenats gneis de Casemí.
Els gneis del Cadí presenten característiques similars a les dels típics gneis ocel·lars del Canigó. A causa de la seva posició estructural, han estat afectats per processos anatèctics, el resultat dels quals són les migmatites que poden ésser observades a la vall del Cadí, aigües amunt de l’estació de captació d’aigües del poble del Castell.
L’estructura
Zona milonítica del vessant nord del massís del Canigó, als voltants de l’ermita de Sant Esteve, des de la pista forestal de Villerac als Cortalets. A primer terme s’observen uns gneis, que formen una superfície estructural que cabussa cap al nord (a la dreta), els quals encavalquen els esquistos de la sèrie de Canavelles, que donen lloc a un relleu més suau (a l’esquerra, a la fotografia). A la zona d’encavalcament es desenvolupa una important faixa milonítica.
Josep M. Casas.
Per tal d’observar la disposició de les tres grans unitats litològiques principals i reconèixer en detall l’estructura del massís, és recomanable de fer una secció aproximadament NE-SW que passi pels voltants de la pica. Una bona aproximació a aquest tall s’obté si es combinen les observacions fetes en les pistes que porten als Cortalets, amb les que es poden fer seguint la pista que travessa el massís del pla Guillem. Al llarg del primer recorregut, hom pot observar que, en detall, el flanc N del dom del Canigó presenta una certa complexitat. El contacte entre els gneis i els materials paleozoics és repetit per una sèrie de plecs i encavalcaments que es cabussen cap al N. La pista de Villerac als Cortalets proporciona uns afloraments excel·lents, gairebé continus, d’aquestes estructures. Entre el coll del Forn i l’antic refugi de mas Mallet, la pista talla els encavalcaments que situen els gneis damunt dels materials paleozoics. Es tracta d’encavalcaments dúctils que originen una important zona milonítica, on són involucrats tant els gneis com els materials paleozoics, tant els metasedimentaris com els intrusius. Aquests encavalcaments es troben en tot el vessant N del massís i continuen cap a l’W fins als voltants de Fontpedrosa, on són tallats per la falla alpina de la Tet. Entre aquesta població i Nyer, els rius que baixen de Carançà s’encaixen a les milonites associades als encavalcaments i donen lloc a un seguit de gorges estretes i espectaculars. Entre mas Mallet i el refugi de la Molina, la pista permet d’observar els plecs de direcció E-W que afecten els gneis. Llurs plans axials són subverticals. Associat a aquests plecs es desenvolupa un clivatge de crenulació que forma angles molt elevats amb l’esquistositat regional que, en aquest sector, adopta disposicions molt variables. Més cap al S, pràcticament, l’única estructura de deformació que mostren els gneis és l’esquistositat regional, que té un cabussament variable cap al N-NE. Aquesta esquistositat pot ésser ben observada en qualsevol dels afloraments a peu de pista entre la Molina i el ras del Prat Cabrera. Damunt dels plans d’esquistositat, en els gneis, pot ésser reconeguda una lineació definida per la disposició estirada dels megacristalls de feldspat i per l’orientació de la biotita. Aquesta lineació té una orientació NE-SW força constant a tot el massís. L’esquistositat regional i la lineació associada són les estructures de deformació que presenten els gneis d’una manera generalitzada. Es formaren durant els primers episodis deformatius hercinians, durant les fases de deformació anomenades sinesquistoses, que tingueren lloc durant l’episodi progradant del metamorfisme regional. A diferència d’aquestes, les diverses estructures —plecs i encavalcaments dúctils—, que afecten l’esquistositat regional i que tenen un desenvolupament molt més localitzat, es formaren en condicions metamòrfiques retrògrades, posteriorment al clímax del metamorfisme regional. Fou durant aquest segon episodi deformatiu que acabà de formar-se la megastructura de dom allargat del conjunt del massís.
Les zones central i meridional del massís tenen globalment una estructura més senzilla. En el sector central, l’esquistositat regional és subhoritzontal o bé cabussa lleugerament cap al S. Aquest cabussament s’accentua progressivament en el vessant S a mesura que ens apropem al contacte amb els materials paleozoics del Vallespir, que són equivalents als del vessant N. Una bona secció de tot el sector central i del meridional s’obté al llarg de la pista que s’enfila del Castell al pla Guillem i baixa després cap a la Presta. A la zona central, el contacte entre els gneis i els micasquistos de Balaig infrajacents sovint és assenyalat per la presència de varietats de gneis amb característiques litològiques diferents que les dels gneis ocel·lars que formen la major part del massís. Així, al S de Marialles, per damunt dels micasquistos, afloren gneis leucocràtics llistats o bé varietats de gneis molt biotítics, que se situen per sota dels gneis ocel·lars típics. Aquests formen afloraments excel·lents poc abans del pla Guillem, als voltants de la collada de la Roqueta. Es tracta de gneis de gra gros, massissos i homogenis, que no presenten llistats ni diferenciacions litològiques clares. Llur caràcter ocel·lar és donat per la presència de megacristalls de microclina, el diàmetre dels quals varia entre 0,5 i 10 cm, que destaquen en una matriu quarsopelítica de mida de gra molt menor. Tenen la composició química d’un granit i en el seu interior hom pot reconèixer nivells de gra molt fi, pràcticament sense fil·losilicats, que representen antics dics de composició aplítica que tallaven el granit porfiroide inicial, del qual hom creu que devien derivar els gneis.
Filons de quars que formen les anomenades Esquerdes de Rojà, entre el pic de Costabona i el pla Guillem. Són filons monomineràlics de quars, de dimensions quilomètriques, posteriors a l’emplaçament dels granitoides tardihercinians, representats en aquesta àrea pel batòlit granític de Costabona. A segon terme, el pla Guillem, i al fons, en la llunyania, la pica del Canigó.
Josep M. Casas.
Enmig d’aquests gneis ocel·lars se situa el batòlit granític de Costabona. Es tracta d’un cos intrusiu de dimensions quilomètriques i de vores molt ben definides, que s’emplaçà posteriorment a l’adquisició de la megastructura antiformal del massís. La pista que baixa del pla Guillem cap a la Presta passa pel marge oriental d’aquest batòlit, que cal relacionar amb el conjunt de cossos de granits i granodiorites que, en aquesta regió, intruïren posteriorment al clímax del metamorfisme regional. A la vegada, aquest granit i els gneis que l’envolten són travessats pel conjunt de filons de quars de grans dimensions que formen les anomenades Esquerdes de Rojà, i que donen un aspecte característic al paisatge d’aquesta regió.
El conjunt de materials que formen el massís és afectat per diversos sistemes de fractures, que tallen les estructures descrites i que fragmenten el massís en una sèrie de blocs. L’edat de la formació d’aquestes fractures és una mica problemàtica, però sembla que la major part tenen una història complexa. Algunes s’haurien format probablement durant les darreres manifestacions de l’orogènia herciniana, i haurien jugat un altre cop durant la deformació alpina. Una d’aquestes fractures és la que divideix el massís en dos compartiments: el de Carançà a l’E, i el del Canigó a l’W. Es tracta de la falla de Mentet-Fillols, d’orientació NE-SW, que hauria jugat, primer, com a falla de direcció, i després com a falla normal, ambdós moviments durant el cicle alpí. Aquest accident transcorre des dels voltants del Castell, al NE, fins a la portella de Mentet, al SW, i produeix una considerable zona de trituració, que pot ésser observada als voltants del coll de Jou, a prop de la pista del Castell al pla Guillem.