El seguiment de rapinyaires per satèl·lit

Exemplar juvenil de falcó de la reina (Falco eleonorae) marcat amb un emissor per satèl·lit a les illes Columbrets. Malgrat la mida aparentment gran (representa un 3% del seu pes), l’emissor no interfereix en el seu comportament i permet estudiar l’intercanvi d’exemplars entre les diferents colònies de cria de la Mediterrània, un aspecte molt poc estudiat fins ara.

Vicente Urios.

El seguiment d’ocells per satèl·lit és una tècnica que permet la localització de l’exemplar al qual s’ha col·locat l’emissor, a qualsevol punt del planeta i al llarg de tota la vida de l’individu. El conjunt d’ocells que es poden seguir mitjançant aquesta tècnica, ara per ara, és limitat, ja que el pes dels emissors no pot suposar més del 5% del pes de l’individu al qual es fixa. Per aquesta raó fins que no han aparegut, fa molt poc temps, els emissors de 9,5 g de pes, els més lleugers disponibles al mercat, no ha estat possible seguir rapinyaires de mida mitjana, com l’esparver cendrós o el falcó de la reina. Aquests estudis han proporcionat dades noves sobre la dispersió, l’ús de l’espai, la migració i l’estructura de la població de l’àguila daurada (Aquila chrysaetos), l’àguila cuabarrada (Aquila fasciata), l’àguila marcenca (Circaetus gallicus), l’esparver cendrós (Circus pygargus) i el falcó de la reina (Falco eleonorae). També es van marcar aufranys (Neophron percnopterus) i voltors comuns (Gyps fulvus) a Castelló.

Moviments de dispersió de set exemplars juvenils d’àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus). Cada fletxa correspon a un individu.

IDEM, a partir de Cadahía, Urios i Negro, 2005.

El marcatge de 16 exemplars juvenils d’àguila cuabarrada entre el 2002 i el 2005 a Alacant, València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Múrcia va permetre conèixer que la dispersió de les femelles joves es produeix durant el cinquè i el sisè mes de vida, mentre que els mascles no marxen fins al sisè mes. També es van poder identificar les àrees de dispersió juvenil d’aquesta espècie a la resta de la península Ibèrica. El coneixement d’aquestes àrees de dispersió on els exemplars juvenils s’estan diversos mesos i que coincideix amb el moment de més mortalitat de l’espècie és d’una gran importància per a la seva conservació i gestió. També s’ha demostrat l’existència d’un flux d’exemplars entre diferents zones de la península Ibèrica. Això ha estat confirmat per l’homogeneïtat genètica observada. Així mateix, es van poder detectar factors d’amenaça, com ara les línies elèctriques i l’ús de verins. Un dels individus, una femella marcada l’any 2002 al desert de les Palmes (Castelló), es va seguir durant quatre anys, i l’any 2006 es va aparellar i nià a Toledo, a 441 km del seu territori natal, va fer una posta fallida, però l’any següent va tirar endavant un poll.

A: Rutes migratòries de dos falcons de la reina (Falco eleonorae) marcats amb emissors per satèl·lit a les Balears. B: Rutes migratòries de tardor de sis exemplars adults d’esparver cendrós (Circus pygargus) marcats mitjançant emissors per satèl·lit a Castelló. C: Moviments dispersius de 13 exemplars juvenils d’àguila daurada (Aquila chrysaetos). D: Rutes migratòries de tardor de dos exemplars juvenils d’àguila marcenca (Circaetus gallicus).

IDEM, a partir de López-López, Limiñana i Urios, 2009.

Aquests mateixos anys es van marcar també 15 exemplars juvenils d’àguila daurada a Alacant, València, Castelló, Barcelona i Múrcia. La dispersió juvenil en aquesta espècie comença el cinquè mes de vida. La distància mitjana d’allunyament del niu en aquesta etapa és més gran en les femelles (140 km) que no en els mascles (70 km). Un mascle marcat el 2004 a Alacant es va trobar el 2007 niant amb una femella subadulta, a tan sols 26 km del seu niu natal. Van tirar endavant dos polls.

D’esparver cendrós, se’n van marcar 37 exemplars de la població nidificant de l’interior de Castelló entre els anys 2006 i 2009. Durant l’època reproductora es va estimar una àrea de campeig dels adults de 14 a 88 km2. Es va poder observar que els esparvers cendrosos fan moviments premigratoris cap a zones de l’interior peninsular situades a una major latitud o altitud que les zones de nidificació abans d’iniciar la migració de tardor a l’Àfrica. En aquestes àrees premigratòries solen haver-hi conreus de cereals, on els esparvers van a caçar insectes, molt abundants després de la sega, per tal de tenir reserves per a afrontar la migració. Les zones d’hivernada se situen a quasi 3.000 km de distància de les zones de cria, en el límit de Mauritània amb Mali i el Senegal, entre les latituds 14° i 17° N, però en un rang longitudinal major.

Quant a les àguiles marcenques, se’n van marcar 6 joves a Alacant entre el 2008 i el 2009. Cinc dels exemplars van completar la migració de tardor fins a les zones d’hivernada a Mali. Durant aquest període, les marcenques van viure en zones humides o prop de petits llacs. Un dels exemplars va començar la migració de primavera a l’any següent, però la va interrompre i va passar l’època estival al nord del Marroc.

El falcó de la reina és un dels ocells rapinyaires amb hàbits migratoris més peculiars. Se’n va iniciar l’estudi el 2007 amb el marcatge de 16 falcons joves i adults a les colònies de cria de les illes dels Columbrets (Castelló) i de les Balears (sa Dragonera, cap de Formentor i Tagomago). Tots els exemplars van establir les seves àrees d’hivernada a Madagascar, gairebé a 10.000 km de les colònies de cria, després de creuar quasi tot el continent africà per l’interior, sobrevolant el desert del Sàhara i les selves tropicals, així com el canal de Moçambic, més de 600 km sobre el mar sense parar. Durant la migració, els falcons de la reina volen ininterrompudament distàncies mitjanes d’uns 200-300 km al dia, i arriben a velocitats de fins a 70-80 km/hora, volant principalment de dia, però a vegades també de nit, especialment en creuar regions amb condicions ecològiques difícils com són el desert i l’oceà.