Gairebé totes les dades publicades sobre fongs ameboides trobats als Països Catalans es refereixen als mixomicets. Els migrats coneixements que tenim de la resta dels grups no ens permeten de fer consideracions generals sobre la seva ecologia.
Pel que fa a les exigències ecològiques dels mixomicets, les fases del seu cicle vital que són més sensibles a la influència dels factors ambientals són la plasmodial i la de maduració dels esporocarps. Els requeriments ecològics més importants per a completar aquestes fases són la humitat ambiental i la disponibilitat i les característiques del substrat sobre el qual viuen. La raó primera de la importància de la humitat ambiental rau en el fet que el plasmodi no presenta paret cel·lular: perquè el protoplasma es pugui mantenir hidratat cal que hi hagi un alt grau d’humitat en el microhàbitat on creix el plasmodi. La majoria de plasmodis, però, defugen la hidratació massa propera a la saturació ja que, en aquests hàbitats, són fàcilment atacats per fongs filamentosos i moren. Si els nivells d’humitat descendeixen de pressa, el plasmodi es torna inactiu i s’esclerotitza. Una deshidratació massa brusca li pot causar la mort. Aquest procés és fàcilment reproduïble al laboratori. Si cultivem plasmodis en plaques de Petri segellades, podem mantenir-los vius, en general, més d’un any. Aquests exemples expliquen l’abundor de plasmodis en boscos tropicals humits i, per tant, que sigui difícil de recol·lectar-hi mixomicets fructificats. Perquè un plasmodi fructifiqui, cal que hagi assolit la maduresa fisiològica i que estigui sotmès a un assecament lent. Tornant al laboratori, és suficient que obrim una escletxa a la placa de Petri per a obtenir en poques hores la fructificació del plasmodi. Les característiques dels substrats on viuen els plasmodis d’una determinada espècie solen anar relacionades amb llur facultat de regulació de la humitat del microclima. Molts plasmodis apareixen, doncs, lligats a substrats que tenen capacitat per a emmagatzemar aigua: les rabasses i els troncs molt descompostos i amarats d’aigua actuen com a blens que, per capil·laritat, mantenen la hidratació de la seva superfície i de l’ambient proper; els munts de fulles retenen aigua de pluja i delimiten cambres, amb gran diversitat d’ambients humits, relativament independents de la temperatura i la humitat exteriors.
A grans trets, els tres tipus principals de plasmodis (protoplasmodis, afanoplasmodis i faneroplasmodis) tenen comportaments diferenciats pel que fa a requeriments ecològics.
Els protoplasmodis viuen majoritàriament sobre escorces d’arbres vius, un substrat que té una capacitat molt reduïda d’emmagatzemar aigua. Les equinostelials, mixomicets que presenten protoplasmodis, solen ésser, doncs, molt dependents de la humitat de l’aire i són freqüents en àrees de molta rosada. Els protoplasmodis acostumen a completar el cicle vital en unes hores o en pocs dies i, per tant, són més funcionals en aquests ambients que no pas altres plasmodis que necessiten diversos dies per a madurar. Si les condicions d’alta humitat ambiental duren massa, els protoplasmodis són desplaçats per altres tipus de plasmodis macroscòpics, més agressius.
L’afanoplasmodi, prim i constituït per un reticle de venes, sol presentar-se en troncs i rabasses molt descompostos. Aquests substrats, de notable porositat, s’embeuen amb facilitat d’aigua de pluja. Els plasmodis solen viure a l’interior d’aquesta matriu, relativament indiferents a les variacions de la humitat exterior. Quan comença l’assecament, es redueix l’aigua d’imbibició, augmenta la ventilació i baixa el nivell de CO2 de l’interior del substrat. Això incita el plasmodi a sortir a fora, i aleshores inicia la fructificació. Aquesta només es podrà completar si les condicions exteriors són adequades. La sequedat ambiental, el vent o el fred exteriors faran que molts s’esclerotitzin o morin. Per aquesta raó, no és rar que, després d’uns dies de vent a continuació de pluges intenses, observem en les soques descompostes molts plasmodis d’estemonitals que no han pogut acabar la seva fructificació. Si els nivells d’humitat ambiental són una mica massa baixos, els afanoplasmodis tendeixen, abans de fructificar, a reptar vers superfícies protegides, com ara parts de les rabasses recobertes per la vegetació circumdant, o vers la zona inferior dels troncs, separada o no del sòl, on s’acumula l’aigua per gravetat.
Els faneroplasmodis apareixen normalment sobre troncs caiguts i en munts de fulles en descomposició. En aquests darrers, mentre es desplaça i creix en ventall, el plasmodi es va fragmentant a mesura que colonitza tot el munt. Hem observat que si la humitat ambiental no varia, aquesta expansió resta limitada a un mateix nivell del munt; si la humitat augmenta, els plasmodis tendeixen a migrar vers la superfície i, fins i tot, emergeixen a l’exterior; si la humitat minva, es desplacen vers la part basal. Mentre circulen sobre un mateix substrat, els faneroplasmodis van excretant, per la part posterior, material de rebuig, el qual dibuixa un peculiar reticle fosc. Es tracta d’una empremta del pas del plasmodi, que facilita la recerca de les fructificacions, sovint presents a la zona immediata.
La majoria d’espècies de mixomicets tenen unes necessitats ben definides pel que fa a il·luminació, substrat, temperatura, estacionalitat o període favorable per a madurar, etc. Aquestes necessitats força diferents d’una espècie a l’altra, permeten de cobrir un ampli ventall d’hàbitats terrestres. Així, hi ha mixomicets que viuen vora neus perpètues; d’altres, en canvi, es presenten en zones àrides i fins i tot desèrtiques. La gran majoria, però, colonitzen substrats vegetals de les zones temperades dels dos hemisferis.
El nombre d’esporocarps formats a partir d’un plasmodi que fructifiqui adequadament és directament proporcional a les reserves acumulades durant la fase tròfica que, en general, depenen de la durada del cicle vital, que va lligat, al seu torn, a les condicions d’humitat ambiental. Per això, en els ambients nemorals dels boscos centreuropeus, amb nivells d’humitat elevats i sovint duradors, és molt corrent trobar-hi mixomicets que han fructificat formant un gran nombre d’esporocarps. En canvi, en els ambients tèrmics mediterranis, amb nivells d’humitat sovint molt fluctuants, els plasmodis de mixomicets fructifiquen formant en general un nombre reduït d’esporocarps, els quals formen conjunts sovint poc visibles i que fàcilment poden ésser passats per alt. Vist amb aquesta òptica, és fàcil d’entendre d’on surt la idea, força generalitzada, que els mixomicets són organismes més aviat propis d’ambients centreuropeus; però els coneixements que tenim actualment sobre els mixomicets del nostre territori ens permeten de concloure el contrari. La marcada diversitat climàtica dels Països Catalans, acompanyada d’una varietat de substrats, ha permès la instal·lació d’una flora mixomicètica molt diversa. El cens florístic establert fins ara és molt proper, en nombre d’espècies, al de molts països nòrdics, on aquests fongs són estudiats de fa molts anys. En conclusió, doncs, si tenim cura, podrem trobar mixomicets en qualsevol àrea del nostre país. Cal, però, una certa paciència per a comprovar-ho.
Els mixomicets dels ambients mediterranis
Les garrigues de garric (Quercus coccifera) són, pel que sembla, des del punt de vista florístic, una font inexhaurible de sorpreses. Les dades que tenim al nostre abast fan suposar l’existència d’una flora característica. Physarum brunneolum, considerat molt rar en els tractats medioeuropeus, és corrent sobre fulles de garric o, ocasionalment, sobre acícules de pi blanc, especialment en zones tèrmiques del País Valencià. A les Illes i al Principat pot aparèixer sobre fulles d’alzina, en períodes de sequera. Sol estar acompanyat de Diderma asteroides, de dehiscència estel·lada, que recorda un petit Geastrum. En localitats tèrmiques del País Valencià i al Matarranya pot aparèixer, sempre sobre substrats llenyosos (branquillons de pi, romaní, etc.), Arcyria annulifera, possiblement una subespècie termòfila d’A. cinerea.
En alzinars i suredes, sobre fulles caigudes, són característiques Badhamia obovata varietat rubiginosa, que sol fer fructificacions extenses, Physarum melleum i Leocarpus fragilis. Sobre fulles mortes, però encara adherides a branques caigudes, podem trobar Didymium laxifila, sobretot a les Balears. Amb més humitat, és corrent Craterium leucocephalum. En comunitats tèrmiques, o després de períodes de sequera, podem trobar Diderma asteroides, algun cop acompanyada de Physarum brunneolum. Sobre escorça de surera pot presentar-se Trichia varia, especialment després d’uns dies plujosos. Sobre escorça d’alzina és característica Macbrideola synsporos, majoritàriament a les Illes. Més rares són Macbrideola oblonga i Echinostelium colliculosum.
A les pinedes litorals de pi pinyer (Pinus pinea) o pi blanc (P. halepensis), en el sòl, són força corrents a la tardor les denses fructificacions de Diderma spumarioides, formades per molts esporangis, densament gregaris, sobre un hipotal·lus calcificat. En terrenys calcaris podem observar etalis de Mucilago crustacea, que apareix en molts altres ambients però és més notable, corrent i visible en aquestes pinedes. Sobre les acícules de pi solen aparèixer, des del començament de l’estiu, els esporangis de color taronja de Leocarpus fragilis. Sobre fusta morta, especialment de troncs i rabasses, és corrent Cribraria argillacea, amb fructificacions extenses, que sovint són atacades de floridura; sol anar acompanyada de Dictydiaethalium plumbeum.
Els mixomicets dels ambients eurosiberians
La flora dels boscos de caducifolis secs és molt extensa. En les comunitats més ben estructurades apareixen Lamproderma scintillans, Trichia botrytis, Physarum cinereum, Craterium minutum, Diderma hemisphaericum, Badhamia foliicola, Didymium clavus, Didymium iridis i Physarum bivalve, gairebé sempre sobre fulles caigudes. Sobre fusta morta de branques sol trobar-se Arcyria minuta, Trichia lutescens i l’interessant Dianema harveyi. Trichia affinis és més corrent, sobre fusta morta, a les avellanoses, igual que Comatricha alta i Stemonitopsis typhina. Sobre escorça d’arbres vius, i sovint entre un i dos metres d’alçada, podem trobar els extensos etalis de Lycogala flavofuscum.
Als boscos de caducifolis humits, com les fagedes, les fulles es descomponen molt lentament i mantenen una flora bacteriana i fúngica reduïda i, per tant, presenten rarament mixomicets i gairebé sempre eurioics. En canvi, els troncs caiguts solen ésser colonitzats per Trichia favoginea, Hemitrichia serpula, Stemonitopsis typhina i Metatrichia vesparium, aquesta darrera també sobre rabasses. Els troncs que queden separats de terra o, fins i tot, a una certa alçada sobre el sòl, acostumen a presentar en èpoques fredes els esporocarps pènduls de Badhamia utricularis. Les rabasses o els grans troncs caiguts sovint mostren els etalis esponerosos de Reticularia lycoperdon o els esporangis gregaris i vermellosos d’Arcyria denudata. En rabasses molt descompostes són corrents els esporangis agrupats de Stemonitis fusca, S. herbatica i S. smithii.
Els troncs caiguts de pollancres, àlbers i salzes solen ésser extensament colonitzats per fructificacions de mixomicets, tot i que la diversitat florística acostuma a ésser baixa. La majoria dels mixomicets presents en aquests hàbitats pertanyen a les triquials. Els més corrents són Arcyria obvelata, amb un plúmula pèndula i groguenca, Perichaena vermicularis i P. corticalis, que solen cobrir zones extenses dels troncs caiguts, i P. depressa. Les espècies de Perichaena són difícils de veure a causa del seu color bru vermellós, però quan les manipulem perden el peridi i aleshores es fan veure pel color groc daurat de les espores i del capil·lici.
Els mixomicets dels ambients subalpins i alpins
A les pinedes de muntanya, la diversitat florística de les comunitats de fongs ameboides és molt alta. Sobre fusta de troncs caiguts, les espècies més característiques són Trichia decipiens i Hemitrichia clavata. En canvi, Tubifera ferruginosa i Amaurochaete atra són més corrents sobre rabasses. Arcyria abietina, Comatricha pulchella, Lamproderma columbinum, Cribraria rufa, C. piriformis, Stemonitopsis amoena, Trichia botrytis, Dictydium cancellatum, Collaria lurida, Arcyria major i Enerthenema papillatum acostumen a aparèixer sobre branques caigudes. Leptoderma iridescens i els esporocarps plasmodiocàrpics de Licea variabilis solen presentar-se sobre escorça de coníferes.
Als prats alpins, els fongs ameboides són representats per espècies de mixomicets quionòfiles, és a dir, que viuen sobre gespa o restes llenyoses, protegits per la neu, i que fructifiquen sota o vora la neu en fusió. Són ambients difícils de prospectar, ja que poden variar molt segons els anys. La comunitat és més ben representada en aquells ambients on la neu perdura més temps abans de fondre’s. Si les condicions són adequades, es formen extenses poblacions, que cobreixen diversos metres quadrats de gespa. Els mixomicets més corrents en aquests ambients són Lamproderma sauteri, que forma esporangis de peridi que sembla metal·litzat, Diderma alpinum i D. trevelyanii varietat nivale. També hi poden aparèixer Prototrichia metallica, de peridi iridescent, Diderma lyalli i Comatricha suksdorfii.
Els mixomicets de les plantacions fustaneres i agrícoles
Les plantacions de figuera de moro (Opuntia ficus-barbarica o altres espècies del seu mateix gènere) solen ésser colonitzades extensament per mixomicets. Les pales, o cladodis, d’aquestes cactàcies tenen consistència crassa i constitueixen, per tant, un substrat hidratat, el qual s’asseca lentament quan cau. Un cop a terra, els cladodis són molt visitats per drosòfiles específiques, que hi disposen els ous, juntament amb llevats i amb espores de mixomicets. En assecar-se lentament, la cutícula del cladodi se separa i forma un ambient protegit, com un hivernacle. És en aquesta matriu del cladodi on cal cercar els esporocarps de mixomicets, tot girant els cladodis caiguts i gairebé secs. La major part dels cladodis són colonitzats per esporocarps de Physarum compressum, Badhamia gracilis, Hemitrichia minor i Didymium vaccinum. Es tracta, doncs, d’un bon substrat per a començar a reconèixer mixomicets o bé per a utilitzar en pràctiques de laboratori.
Les plantacions d’eucaliptus són difícils de colonitzar per als mixomicets, que comencen a instal·lar-se primer sobre les fulles caigudes, després sobre l’escorça i al final, sobre la fusta. Els primers a instal·lar-s’hí són espècies eurioiques del gènere Didymium. Després apareix Lamproderma scintillans i, sobre escorça, sovint, Physarum bivalve.
Una comunitat fàcil d’estudiar és la que es forma a les garbes de palla abandonades vora els camps de conreu, les quals durant els mesos plujosos solen presentar una gran riquesa d’espècies; en general, cerquen posicions ombrejades, i, bàsicament s’hi troben Physarum compressum i Didymium vaccinum (tots dos típics de figueres de moro), i Physarum bivalve.
Els mixomicets dels ambients alterats
Quan les comunitats vegetals estan alterades, la flora mixomicètica es trivialitza. Els boscos afectats per l’impacte humà i les diverses comunitats antropòfiles són molt rics en mixomicets ubics o cosmopolites. La riquesa en aquests mixomicets d’una determinada comunitat pot servir com a índex del seu grau d’alteració. Sobre fusta de branques de coníferes o de caducifolis és corrent d’observar-hi poblacions extenses de Physarum nutans, Comatricha nigra i Arcyria incarnata. Si estudiem aquestes mostres amb la lupa binocular, molt sovint descobrim esporocarps minúsculs de Licea minima. Sobre soques o grans troncs de coníferes són corrents els etalis de Lycogala epidendrum, en forma de boleta, que sovint es troben en fase de maduració, si el temps és plujós. Sobre restes vegetals formades per tigetes de gramínies o fulles, amb poca capacitat per a emmagatzemar aigua, podem trobar Didymium squamulosum, D. difforme, D. dubium i D. nigripes, totes elles caracteritzades pel seu peridi extern cobert de cristalls de carbonat càlcic.