El sonso ver (Gymnammodytes cicerelus) és un peix gregari capaç d’enterrar-se amb una gran rapidesa als fons sorrencs. De dors verdós i desproveït d’escates, és pescat a la primavera, quan s’acosta als fons litorals per fer la reproducció; hom el dedica sovint a esquerar hams per al llobarro.
Domènec Lloris
Les espècies que formen la família dels ammodítids tenen el cos gairebé anguil·liforme i de secció gairebé cilíndrica, les escates petites i distribuïdes per diferents parts del cos i la línia lateral aparent i proveïda de porus mucosos i de curtes derivacions. El rostre és característicament llarg i punxegut, la boca és gran i la mandíbula inferior molt prominent. Tenen una aleta dorsal única, llarga i poc alta, formada únicament per radis segmentats que poden allotjar-se en un solc; l’aleta anal se li assembla molt, però és més curta. Les pectorals són petites i s’insereixen gairebé al perfil ventral. No hi ha aletes ventrals, i la caudal és escotada. Tampoc no tenen bufeta natatòria. Aquests peixos, que acostumen a formar moles més o menys denses, tenen la peculiaritat d’amagar-se completament, i amb rapidesa, als fons arenosos; d’aquí la forma del cos i l’agudesa de la regió rostral, acompanyada de l’existència de l’apèndix punxegut, que és una prolongació de la regió simfisària de la mandíbula inferior. Baixen a fresar al fons de manera que els ous queden adherits als grans de sorra, dels quals poden desprendre’s i esdevenir pelàgics. S’afirma que tenen un règim alimentari carnívor, però les seves preses deuen ésser força diminutes, si hem de jutjar per la seva manca o exigüitat de dents; en canvi, el desenvolupament de les seves branquiospines és notable i la seva disposició és la típica d’una nutrició planctònica de natura molt variada, fins i tot vegetal. La seva carn és molt bona i, com que viuen vora les platges, poden pescar-se amb xàvegues i altres arts de ròssec. De vegades les captures són suficients per a constituir un article de venda als mercats. D’altra banda, són un esquer excel·lent per a pescar llobarros. A la nostra mar en tenim dues espècies: el trencavit (Ammodytes tobianus) i el sonso (Gymnammodytes cicerelus); antigament s’havia registrat un altre sonso, Hyperoplus lanceolatus, però no hi ha notícies que es trobi realment a la Mediterrània.
El trencavit (Ammodytes tobianus) és una espècie molt comuna, que podem trobar a l’Atlàntic oriental, des de la península Ibèrica fins a la mar de Barentsz, incloent-hi Islàndia i la mar Bàltica; a la Mediterrània, com a mínim, colonitza les costes ibèriques i les de Balears. Té el cos allargat i subcilíndric, d’uns 20 cm. El cap és proveït d’una boca gran, amb el premaxil·lar protràctil i sense dents vomerianes. L’aleta dorsal porta de 49 a 58 radis i l’anal, entre 24 i 32. El cos és uniformement bru. Gregari, viu a les aigües pròximes a la costa, gairebé sempre en balmes i zones de platja, on s’alimenta de zooplàncton i diatomees.
El sonso (Gymnammodytes cicerelus), més petit que l’espècie anterior (17 cm), té la línia lateral situada en posició dorsal i amb una sèrie de porus mucosos que hi connecten. Solament presenta escates a la part posterior del cos. La fórmula de les aletes és D 53-59 i A 27-32 i el nombre de vèrtebres oscil·la entre 64 i 68. El cos és blau verdós, amb una taca blavosa al cap i el ventre argentí. És una espècie comuna, que viu formant moles al litoral i té el costum d’enterrar-se a la sorra. És bastant freqüent de trobar-ne sobre fons de grava, detrits i sorra a les mars Mediterrània, Adriàtica, Egea i Negra; a l’Atlàntic oriental ocupa des de les costes de Portugal fins a les del Senegal. Relativament apreciat en gastronomia, es consumeix estacionalment.