Les coves submarines són habitades per algunes espècies de peixos, entre les quals destaca el moll reial (Apogon imberbis), una espècie de coloració molt vistent, que acostuma a formar grups de diversos individus que es mouen amb lentitud en la foscor. És de biologia molt curiosa: el mascle incuba els ous dins la cavitat bucal.
Antonio Cruz.
Els apogònids són perciformes pròxims als serrànids dels quals es distingeixen per les dues espines que tenen a l’aleta anal i pel fet que les escates, normalment ctenoides, són més grans i poc adherents. El cos és lleugerament allargat i comprimit, amb dues aletes dorsals ben separades, la primera amb tots els radis simples. El cap és proporcionalment gros, el mateix que els ulls i la boca. El premaxil·lar és protràctil, i les dents, ocasionalment caniniformes, es disposen en carda; el vòmer i els palatins també són dentats. La línia lateral és ben desenvolupada, fins i tot prop de l’aleta caudal. Inclou una cinquantena de gèneres, la majoria dels quals són de les aigües litorals de les zones tropicals i subtropicals. La seva mida sovint no arriba als 10 cm; les escasses espècies batòfiles són més grosses. És freqüent que els mascles s’encarreguin de la incubació dels ous. A la Mediterrània s’ha assenyalat la presència de tres gèneres i set espècies, de les quals solament quatre, dels gèneres Epigonus i Apogon, es troben a les nostres aigües. El gènere Microichthys, fins avui només conegut a l’estret de Messina, és probable que també hi sigui representat.
Altres apogònids de la nostra fauna marina: 1 dimoni gros (Epigonus telescopus), 2 dimoni petit (Epigonus denticulatus), i 3 dimoni barbut (Epigonus constanciae). Les dues espines que tenen a l’aleta anal són un caràcter típic de la família.
Domènec Lloris.
El moll reial (Apogon imberbis) és una de les dues espècies que habiten la Mediterrània. És de color roig viu amb punts negres dispersos. El preopercle és dentat, si més no, en els joves. Els radis de les seves aletes són D1 VI, D2 I+9-10 i A II-8-9. Pot arribar a fer uns 15 cm, però normalment és més petit. Té de 22 a 30 escates ctenoides a la línia lateral. Durant l’hivern ocupa els fons fangosos de 100 a 250 m, però a l’estiu s’apropa a la costa i s’amaga a les raconades rocoses per damunt dels 50 m, on viu en petits grups; també habita les zones semifosques de les coves poc profundes i la seva activitat és nocturna. Es reprodueix de juny a setembre. La fecundació és interna, i es fa amb l’ajut de les aletes de la parella. Normalment hi ha 3 o 4 femelles per cada mascle. La posta conté cap a uns 20 000 ous. El mascle s’encarrega d’incubar-los a la seva boca durant uns 8 dies i durant aquest temps no s’alimenta. Les larves, d’uns 2 mm, es desclouen de nit. Aquest procés es pot repetir fins a 4 vegades l’any, fet que pot comportar la mort del mascle per inanició. Viu 3 o 4 anys. S’aclimata prou bé als aquaris. Se’l troba a l’Atlàntic oriental, des del Marroc fins al golf de Guinea, i a la Mediterrània.
El dimoni gros (Epigonus telescopus) és l’espècie més grossa del gènere (arriba a fer uns 60 cm). Coneguda des de temps antics, de vegades se’n troba als mercats, però sempre pocs exemplars, perquè els més grossos, negres i amb reflexos violacis, viuen en unes profunditats no explotades comercialment. Té el cos gruixut, i la llengua sense dents. La mandíbula inferior és lleugerament més llarga que la superior. L’ull és gros, gairebé tant com la distància postorbitària. Les dents es disposen en carda i la boca és totalment negra en els exemplars que ultrapassen els 18 o 20 cm. La primera aleta dorsal té 7 o 8 radis espinosos, i la segona és sostinguda per un radi espinós i de 9 a 11 de segmentats. Té entre 19 i 23 radis a les aletes pectorals i de 21 a 24 cecs pilòrics. Els joves fan vida pelàgica i els adults viuen entre els 300 i els 1 000 m i encara més. El fet que coincideixi l’augment de la llargària dels intestins amb els canvis de dentició i coloració bucal, fa pensar que modifica els seus hàbits a mesura que creix. Sembla que s’alimenta de crustacis i peixos. Se sap molt poca cosa de la seva reproducció. Es troba a la Mediterrània, l’Atlàntic (on es comporta com a antitropical) i Nova Zelanda.
El dimoni barbut (Epigonus constanciae) té una alçària corporal que no arriba a fer quatre vegades la seva llargària estàndard. Presenta un parell de nusos ossis a la part posterior de la mandíbula inferior, la qual es desenvolupa força en els exemplars grossos, especialment si són atlàntics; el perfil dorsal és rectilini des del musell fins a l’inici de la primera aleta dorsal, proveïda de radis molt més durs que no pas els del dimoni petit (E. denticulatus). La seva coloració en fresc és grisenca; tanmateix canvia a bruna en els exemplars en conserva. La fórmula de les aletes és D1 VII, D2 I+8-10, A II+8-9 i P 16-19. A la línia lateral hi ha entre 46 i 50 escates. No se’n coneixen ni les larves ni els joves pelàgics, ni tampoc l’alimentació dels adults. Es troba des de les costes tropicals africanes fins a l’estret de Messina, en fons de 200 a 600 m. Se’l captura esporàdicament a les nostres aigües, on sembla que visqui a una profunditat més gran que a l’Atlàntic: els adults fa l’efecte que estiguin associats estretament al substrat.
El dimoni petit (Epigonus denticulatus) té una llargada màxima de 18 cm i una altura màxima que cap de 4,5 a 5 vegades en la seva llargada estàndard. L’opercle presenta algunes perllongacions membranoses. L’extrem de les aletes pelvianes és separat de l’anus per una distància similar a la seva llargada. Madura sexualment en arribar als 12 cm i se n’han trobat exemplars amb les gònades molt desenvolupades pel març o l’abril, fet que assenyala que la reproducció es fa pel maig; de fet, pel maig del 1970 se’n van capturar tres exemplars amb les gònades molt desenvolupades, a uns 400 m de Blanes, en una zona arrecerada per les roques. El seu cicle vital inclou un estadi juvenil pelàgic força semblant al de l’adult, que habita entre els 150 m i els 400. És d’un color gris groguenc. La fórmula de les seves aletes és D1 VII, D2 I+9-10, A II+8-10 i P 18-20 i el nombre d’escates de la línia lateral és de 46 a 49. Els adults, d’hàbits demersals, són capturats entre els 300 m i els 800. És l’única espècie cosmopolita del gènere. En algunes zones de la Mediterrània on és abundant, com ara a Algèria, se’l captura comercialment; la seva carn és excel·lent. El règim alimentari inclou crustacis, representats per sis grups diferents, i peixos teleostis (Cyclothone braueri i Lampanyctus pusillus), a parts iguals. Fins als 7,5 cm s’alimenta bàsicament de copèpodes i misidacis (Boreomysis arctica, principalment), però en arribar entre els 7,5 i els 10 cm ingereix eufausiacis (Meganyctiphanes norvegica), i quan ultrapassa els 10 cm menja principalment teleostis.