L’ordre dels bericiformes inclou en conjunt 12 famílies. Només la dels traquíctids, amb un sol gènere i una espècie (Hoplostethus mediterraneus), colonitza les nostres aigües. Són peixos relativament afins als perciformes i, consegüentment, als teleostis superiors, però simultàniament també ofereixen alguns caràcters propis dels teleostis primitius. D’entre les semblances més rellevants amb els teleostis superiors cal citar, a més de l’aspecte general, la presència de radis espinosos a les aletes dorsal, anal i pelvianes, com també la posició més o menys toràcica d’aquestes darreres; tenen 18 o 19 radis tous a l’aleta caudal però, a més, gaudeixen d’una especialització que consisteix en la presència d’autèntics radis espinosos. D’altra banda, s’assemblen als teleostis primitius perquè tenen més de cinc radis tous a les aletes pelvianes (fora d’alguna excepció) i per la presència de l’os orbitosfenoides. Foren abundants al Cretaci i a l’Eocè, quan sembla que encara no existien els perciformes.
Els traquíctids
El peix rellotge (Hoplostethus mediterraneus), l’únic traquíctid que trobem en les nostres aigües, és un peix petit, generalment de menys d’un pam de llargària, i d’hàbits pelàgics o batipelàgics. És ben fàcil d’identificar, pel to general rosat que adquireix la seva pell, forta i translúcida, per la forma del cos, i per les plaques que envolten l’ull. Sovint és pescat amb arts de ròssec, però poques vegades es consumeix directament.
Juan A. Moreno.
Tenen el cos més o menys allargat i bastant comprimit, i el cap gros i de perfil rom. Presenten cavitats mucoses al cap, disposades en forma radial al voltant dels ulls. La boca és entapissada de diverses fileres de dents petites. Mostren una filera d’escuts molt característics al final de l’abdomen. Algunes espècies habiten les aigües profundes, mentre que d’altres freqüenten la zona litoral.
El peix rellotge (Hoplostethus mediterraneus) té un cos comprimit i un perfil més o menys oval. Pot arribar als 25 cm, bé que generalment en fa entre 15 i 20. Les escates, que són variades, petites, rugoses i decídues, sovint deixen els flancs desprotegits, on pot apreciar-se l’aspecte llis i irisat de la seva pell. El cap és fort i porta, al voltant dels ulls, una sèrie de crestes òssies radials molt característiques, que han suggerit el seu nom vulgar; a més, els ulls són grossos, de diàmetre superior a la distància rostral. Unes dents fines es disposen en bandes sobre les mandíbules i el paladar. Les obertures branquials són àmplies i les membranes no estan soldades a l’istme. Les aletes dorsal i anal són simples i contínues, la primera formada per 6 espines i de 12 a 14 radis tous, i la segona, més curta, amb 3 espines i de 8 a 11 radis tous. Les pectorals s’insereixen al mateix nivell que les ventrals, les quals són constituïdes per una espina i 6 radis tous. Aquests peixos també tenen una quilla ventral formada per 11, 12 o bé 13 escudets espinosos. La coloració és bruna o bé vermellosa argentina amb reflexos irisats, especialment quan perden la protecció de les escates; les aletes són vermelloses i l’iris verdós, sensiblement opalí. Es tracta d’una espècie d’hàbits batipelàgics, tot i que es pot pescar molt a prop dels fons fangosos entre els 150 i els 500 m de profunditat. No és del tot clar que sigui cosmopolita perquè s’ha confós sovint amb una altra espècie congenèrica, H. cadenati. Principalment és pescat amb arts de ròssec semipelàgics i bentònics, malgrat que, ocasionalment, també s’agafa amb palangres. No es consumeix i només és comercialitzat en forma de farines de peix.