La família dels blènnids reuneix les anomenades bavoses, dormilegues o banyuts, peixos de mida petita, d’entre 3 i 30 cm, amb el cos desproveït d’escates, però recobert d’una abundant secreció epidèrmica de mucus que les substitueix. La morfologia general és força característica. L’alçada màxima del cos sempre és al cap i va disminuint cap a la cua. Les dues aletes dorsals són unides per tot de radis iguals externament (bé que n’hi ha d’espinosos i de segmentats) que només es diferencien per la seva anatomia interna. Les aletes ventrals, en posició jugular, estan transformades en 4 o 5 radis durs per a reposar sobre el fons. L’anal és constituïda per radis simples i la pectoral és ampla. El cap duu nombrosos i diversos apèndixs cutanis, com ara els tentacles supraorbitals, els nasals i els de la nuca, la presència o el grau de desenvolupament dels quals constitueix un caràcter específic dins aquesta família. Els ulls habitualment són grossos i de disposició lateral. La boca, petita, no ultrapassa pels costats la vertical dels ulls; té una filera de 20 a 40 dents a cada mandíbula, d’una morfologia que, segons l’alimentació de cada espècie, pot ésser des de filiforme fins a canina. Cal afegir que al cap també hi ha una gran quantitat de porus i de canals mucosos. Tots els blènnids presenten un dimorfisme sexual permanent, més o menys atenuat fora del període reproductor. Així, els mascles presenten uns tentacles cefàlics més grans i més nombrosos que les femelles, tenen la coloració més marcada, i, a més, es distingeixen fàcilment perquè tenen papil·les uro-genitals (un engruiximent dels radis espinosos de les aletes imparelles, especialment de l’anal) i per la cresta cefàlica.
Són peixos bentònics propis de la zona litoral superior i mitjana, on hi ha una fondària de pocs centímetres, fins als 10 o 15. Malgrat tot, una de les espècies, Blennius ocellaris, viu entre els 30 i els 150 m de fondària, i B. (= Salaria) fluviatilis s’ha adaptat secundàriament a les aigües dolces. De fet, l’interval comprès entre la superfície i els 3 m de profunditat en presenta la màxima diversitat d’espècies. Viuen entre els alguers litorals i a les zones de roca amb força poblament animal o vegetal, com també en llocs de roca nua amb petits caus i escletxes, que constitueixen llurs amagatalls. Moltes espècies aprofiten els forats fets pels dàtils de mar (Lithodomus), les closques buides dels mol·luscs i les restes de glans de mar (Balanus) per a construir el cau. Són peixos força curiosos que s’interessen per qualsevol novetat que succeeixi dins el seu territori. Es mantenen sempre en estat d’alerta i en contacte amb el fons mitjançant les aletes ventrals i la cua. Com que es tracta d’espècies bentòniques, neden molt a prop del fons tot ondulant el cos, valguts de les aletes dorsal i anal. Quan se senten molestats s’amaguen al cau, i periòdicament treuen el cap per a assegurar-se de l’absència de l’intrús. Són força territorials i el mascle s’encarrega de la defensa del territori, que comprèn entre 50 cm i 2 m; en la majoria d’espècies, aquest territori es manté durant tot l’any. L’alimentació és força variada. Hi ha espècies carnívores microdepredadores, herbívores i, fins i tot, omnívores poc especialitzades. La característica comuna està en l’explotació dels recursos alimentaris del bentos. Per a capturar l’aliment brostegen el fons i engoleixen bocins de preses, però si la presa és grossa, aquesta tasca pot ocupar-los gran part del dia. La Mediterrània n’acull una vintena d’espècies i de subespècies. Als Països Catalans sabem que en viuen 18 espècies.
Les bavoses de mar
Bavosa de mar, concretament de l’espècie Blennius ocellaris, una de les més grosses i més comunes al nostre litoral. En el dibuix s’observen bé les característiques morfològiques típiques d’aquests petits peixos litorals: la forma general del cos (amb l’alçada màxima a la zona del cap), els ulls grossos i laterals, les aletes dorsals contínues i els apèndixs cutanis del cap, que, segons la seva abundància i distribució, permeten de diferenciar espècies de colors i mides molt semblants. La manca d’escates i l’abundant secreció mucosa que els recobreix el cos fa que en conjunt siguin molt fàcils d’identificar com a membres de la seva família.
Carlos Moreno.
Blennius ocellaris és una de les bavoses de mida més grossa, que pot arribar als 20 cm de llargada. Té el cos robust, el cap gros, amb una boca proveïda d’unes 36 dents fortes i desenvolupades, un tentacle supraorbital tan llarg com el diàmetre de l’ull, i, encara, un altre apèndix a la part posterior. La primera porció de l’aleta dorsal fa gairebé el doble de la segona; té el primer radi molt llarg i acabat en un filament, i un ocel negre envoltat de blanc entre els radis cinquè i vuitè. Entre aquesta i la segona porció de l’aleta dorsal, hi ha una marcada escotadura que les diferencia. La fórmula de les aletes és D XI-XII+14-16, A II+15-16, P 11-12, V I+3 i C 11-13. El nombre de vèrtebres és entre 10 i 23. La coloració del cos va de groga vermellosa a verda grisenca amb bandes brunes amples i poc marcades que no ultrapassen la meitat dels flancs. Durant l’època de reproducció, els flancs presenten una sèrie de línies longitudinals interrompudes, d’un color blau cel fosforescent. Els extrems de l’aleta anal són de tons bruns foscos i, tant la dorsal com la caudal, són pigallades de bru. És l’única espècie del seu gènere que colonitza aigües més o menys profundes (entre 30 i 100 m de fondària, i excepcionalment, 400). De nit és més activa a les àrees costaneres i de dia freqüenta les més fondes. Utilitza restes de closques, d’ampolles i d’altres objectes per a amagar-se. El període de reproducció s’estén de l’abril al juny. Els ous (d’1 a 2 mm) són adherits a les parets dels amagatalls. El mascle vigila la fresa fins a la desclosa dels ous, que donen lloc a una larva pelàgica de 4 mm. La larva adquireix la morfologia adulta a la llargada de 2 cm. S’alimenta especialment de petits mol·luscs, de crustacis i de cucs poliquets però, excepcionalment, també pot ingerir petits peixos. Aquesta espècie de blènnid es troba distribuïda per tota la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra. És força comuna als Països Catalans, on és capturada amb arts de ròssec als caladors propers al litoral, si bé no ofereix cap interès comercial. També colonitza l’Atlàntic, des de les illes Britàniques fins al Marroc.
Mascle de bavosa de mar, concretament de l’espècie Blennius pavo, amb la seva característica cresta dorsal i els dos ocels del costat del cap. De caràcter molt tranquil, viu a les aigües més superficials, fins i tot en ambients salabrosos, on s’està sempre mig amagada sota les pedres.
Félix de Pablo.
Els mascles adults de Blennius (= Salaria) pavo presenten un cap molt alt a causa del desenvolupament de la cresta cefàlica (és força reduïda en el cas dels joves i les femelles); en canvi, els tentacles supraorbitals i nasals són rudimentaris, petits i sovint simples. El cos, llarg i comprimit lateralment, arriba als 12 cm de llargària. L’aleta dorsal no presenta escotadura o és petita; la pectoral, que és molt llarga, arriba fins a l’anus. La fórmula dels radis de les aletes és D XI-XII+21-24, A II+22-25, P 14 i V I+3. Té 10+30 vèrtebres. La coloració és variable, però sempre és més viva en els mascles adults. Els cos té un fons bru verdós amb molts puntets de color blau clar a la part caudal i a les aletes; immediatament darrere l’ull, destaca un ocel negre i blau, molt característic; al front i a la cresta hi ha una franja groga ben marcada, i les aletes imparelles són rivetejades de blanc. Tant les femelles com els mascles joves presenten una coloració més clara. Aquest blènnid, que neda ondulant el cos, viu als fons litorals de còdols i pedres, i també en àrees sorrenques i fangoses, a poca fondària. És força freqüent de trobar-lo a les esculleres i a les parets dels ports, on els mascles aprofiten les escletxes i els forats dels dàtils de mar, i les femelles i els joves viuen sota les pedres. És fàcil d’observar i té un comportament força agressiu, especialment els mascles, que són extremament territorials i es barallen entre ells. Força eurihalí i euriterm, pot viure a les aigües salabroses i també és capaç de resistir a les roques de fora de l’aigua, només aprofitant per a respirar l’aigua que li queda dins el cau. Es reprodueix a la primavera i a l’estiu. Llavors el mascle adopta una lliurea nupcial de colors més forts i marcats, s’instal·la en un cau i estableix un territori d’1 m de radi, d’on fa fora els altres mascles. Les femelles, atretes pel mascle, dipositen un nombre reduït d’ous a les parets del cau, les quals al final queden atapeïdes de postes de diverses femelles. Després, el mascle expulsa les femelles violentament, fecunda els ous i té cura de la posta durant la setmana d’incubació, tot retirant els ous inviables. Els ous fan 700 µm i la larva 9,2 mm. Aquesta és pelàgica i en poc temps adopta una vida bentònica. Aquesta espècie omnívora es nodreix de larves de peixos, cucs, crustacis amfípodes i mol·luscs; al seu tub digestiu també es troben restes de detrits i algues. Viu a tota la Mediterrània, l’Adriàtica, la mar Negra i al canal de Suez, i a l’Atlàntic, des del Marroc fins al riu Loira. Per a alguns autors, aquesta espècie pertany al gènere Lipophrys.
Una de les bavoses més grans de les nostres aigües és Blennius gattorugine, inconfusible perquè presenta uns apèndixs superciliars arborescents molt prominents. Bentònica, com tots els blènnids, s’alimenta del que obté rascant les roques del fons amb les dents.
Toni Garcia.
Blennius (= Parablennius) gattorugine és el blènnid més gros: tot i que habitualment fa entre 15 i 20 cm, pot assolir els 30. Té un cos robust, de ventre prominent, i de regió caudal més prima. El tentacle supraorbital, que sobrepassa la llargada del diàmetre ocular, consta d’una base gruixuda i de tot de ramificacions laterals; els tentacles nasals, en canvi, són petits i fistonats. La segona aleta dorsal és més alta que la primera i té una petita escotadura a l’inici. La fórmula de les aletes és D XII-XIV+18-20, A II+18-22, V I+3 i P 13. El nombre de vèrtebres és 10+27. La coloració del cos és variable, entre bruna i bruna rosada, amb tot de petites taques i reticulacions gairebé negres; també presenta 7 o 8 bandes verticals de color fosc, que esdevenen més clares al ventre i es prolonguen a les aletes dorsal i anal. El dimorfisme sexual és poc acusat. Els mascles tenen el tentacle supraorbital una mica més llarg i unes expansions cutànies als dos primers radis de l’aleta anal; la coloració també és més marcada. Habita als blocs de les esculleres dels ports, a poca fondària, o bé entre els grans blocs de pedres que hi ha submergits més avall, fins als 10 m. També viu als alguers de posidònia, entre els 10 i els 25 m de fondària. De costums solitaris, poruc, esquerp i agressiu, prefereix llocs amb poca llum i neda entre els blocs de pedra, on pot mantenir-se entre dues aigües. La reproducció s’inicia a la primavera i la fresa es fa a les pedres: una sola capa d’ous d’1,6 mm de diàmetre, de color negre i porpra, fortament adherits a les roques. El mascle té cura de la posta, com és característic en les espècies d’aquesta família. Aquesta bavosa s’alimenta de petits mol·luscs gasteròpodes, equinoderms, poliquets i hidroïdeus, però també apareixen grans quantitats d’algues al seu tub digestiu; té el costum d’esmicolar les preses grosses abans d’ingerir-les. L’àrea de distribució comprèn la Mediterrània, l’Adriàtica i l’Atlàntic, des de la mar d’Irlanda fins a Madeira, on és força abundant.
Blennius (= Parablennius) sanguinolentus és una espècie de cos robust, cap gros i ventre prominent, que pot arribar a fer els 20 cm. Els tentacles supraorbitals són curts i formats per diversos filaments. L’aleta dorsal presenta la mateixa alçada en tota la seva extensió i no té escotadura. Són caràcters diagnòstics la fórmula de les aletes, D XII-XII+20-22, A II+20-23, P 13-14 i V I+3, i el nombre de vèrtebres, d’11+28. És gris brunenc amb nombrosos puntets, taques i línies longitudinals més fosques; les aletes presenten taques negres i rosades, i entre el primer i el segon radi de la dorsal hi ha una taca negra molt característica. El dimorfisme sexual no és gaire evident, però els mascles tenen unes papil·les uro-genitals desenvolupades als dos primers radis de l’aleta anal. Aquest blènnid és força freqüent en fons de còdols i de pedres, en zones de poca fondària (entre 1 i 2 m). Són característics la seva manera de nedar a pocs centímetres del fons i els seus llargs recorreguts sense ondular gaire el cos. Els seus amagatalls estan construïts amb pedres i no utilitza caus ni escletxes. És bastant poruc i desconfiat. A l’època de reproducció, entre abril i juliol, fa la fresa sota les pedres llises (còdols) i en restes de mol·luscs. El mascle mostra una coloració gairebé negra i vigila la fresa, integrada per entre 3000 i 12 000 ous, procedents de diverses femelles. Els ous, que fan d’1,2 a 1,3 mm per 0,8 a 0,9 mm, presenten nombroses gotes d’oli. En neix una larva pelàgica que esdevé bentònica als 30 mm de llargada. Aquesta espècie és fonamentalment herbívora i ingereix algues o, secundàriament, captura crustacis, poliquets i mol·luscs. S’alimenta des del migdia fins al vespre. Es distribueix per la Mediterrània, l’Adriàtica, la mar Negra i, a l’Atlàntic, des del sud de França fins al Congo. En general és força abundant, excepte al N de l’àrea descrita.
Caracteritzat pels grans tentacles supraorbitals ramificats, Blennius tentacularis no sol trobar-se als fons soms i rocosos del litoral, sinó que més aviat es troba a les àrees sorrenques, sovint colonitzades per algues o posidònies.
Antonio Cruz.
El caràcter més evident de Blennius (= Parablennius) tentacularis és la llargària dels tentacles supraorbitals, que pot ésser el triple de la del diàmetre ocular; a més, aquests tentacles estan dotats de filaments més curts en la seva part posterior. Els tentacles nasals, en canvi, són curts i simples. El cos, prim i allargat, arriba als 15 cm de llargada. L’aleta dorsal no presenta cap escotadura central i la pectoral arriba a l’origen de l’anal. La fórmula de les aletes és D XI-XIV+18-23, A II+21-25, P 14 i V I+3. El nombre de vèrtebres és 10+19. La coloració és variable, entre bruna i ocre, amb 7 o 8 bandes verticals brunes verdoses envoltades de blanc i amb nombrosos punts foscos i blancs, que esdevenen més clars al ventre; els tentacles supraorbitals són clars i a l’inici de l’aleta dorsal hi ha una taca negra. El dimorfisme sexual està en la llargada dels tentacles, que pot ésser el doble en el cas del mascles; a més, aquests també tenen papil·les uro-genitals als dos primers radis de l’aleta anal, més desenvolupades a l’època de reproducció. Viu entre les masses d’algues del litoral rocós, a poca fondària, o bé als alguers de posidònia (a 30 m de profunditat). També pot trobar-se en fons detrítics i coral·lígens, però és poc freqüent a les nostres costes i molt difícil de veure-l’hi. Es reprodueix entre març i juliol, encara que hom desconeix els principals paràmetres de la seva biologia. Preferentment es nodreix de petits crustacis. La seva distribució abasta les mars Mediterrània, Adriàtica i Negra, i l’oceà Atlàntic, des de Portugal fins al Senegal.
Una petita bavosa freqüent al nostre litoral és Blennius rouxi, inconfusible per la seva coloració general, blanquinosa groguenca, i per la línia negra que li recorre lateralment tot el cos. El seu comportament reproductor, molt territorial com en general en totes les bavoses, ha estat força estudiat.
Antonio Cruz.
La bavosa Blennius (= Parablennius) rouxi és un peix de cos fusiforme, prim i poc comprimit lateralment, de 7 cm com a màxim, amb el cap petit i gairebé pla del davant. Els tentacles supraorbitals tenen una estructura palmada, amb el primer filament tan llarg com el diàmetre ocular i la resta, de llargada decreixent; el tentacle nasal és molt disminuït. La boca és petita i porta tot de petites dents còniques i dues de canines a cada mandíbula. L’aleta dorsal és uniforme, sense cap escotadura. La fórmula de les aletes és D XI-XII+20-24, A II+21-24, P 14 i V I+3. El nombre de vèrtebres és 10+30. El cos és blanc o groc clar, amb una banda fosca bruna o negra, molt destacada, que s’estén des dels ulls fins al peduncle caudal; per sobre d’aquesta s’hi veuen 11 o 12 franges verticals grisenques dirigides cap amunt, i entre els primers radis de l’aleta dorsal hi ha una taca negra. Viu entre 1 i 40 m de fondària, a diferents biòtops. Fins els 6 m pobla substrats de roca nua, però més avall viu en llocs coberts d’algues i amb força poblament animal. També habita als fons coral·lígens, entre els 20 i els 40 m, on es presenten densitats d’uns 0,4 individus per metre quadrat. La reproducció es fa a l’estiu. Durant aquest període, el mascle ocupa un cau i marca un territori d’1 a 3,5 m; belluga el cap verticalment i rítmicament, tant per marcar el territori com per atreure les femelles, que viuen sota les pedres i a les escletxes de les roques. Després, hi ha la parada nupcial i la posta té una hora de durada. L’alimentació és força variada; menja espon-ges, algues, crustacis, poliquets i mol·luscs gasteròpodes en proporcions variables segons la fondària, però també ingereix detrits que obté de brostejar algues i esponges. És una espècie endèmica de la Mediterrània i de l’Adriàtica on, d’altra banda, sembla poc freqüent a causa del seus hàbits batòfils.
Als relleixos de pedra horitzontals, a molt poca fondària, es troba Blennius sphynx, que acostuma a amagar-se en forats deixats per organismes de roca, com els dàtils de mar o els bàlans. Es reconeix bé per les franges vorejades de blau que té als costats del cos.
Jean-Georges Harmelin.
El petit Blennius (= Aidablennius) sphynx, de 6 o 7 cm, té el perfil anterior cefàlic vertical. Els tentacles supraorbitals són simples i més llargs que el diàmetre ocular; els nasals són ramificats. El cos és robust i amb un ventre prominent. L’aleta dorsal presenta una forta escotadura que la divideix en dues regions, la primera de les quals és més alta. La fórmula de les aletes és D XI-X1I+15-17, A II+17-19, P 15 i V I+3, i el nombre de vèrtebres, 10+26. És de color blanquinós o groc verdós, amb 6 o 7 franges verticals més o menys irregulars de tons bruns o verdosos i envoltades de blau cel, que pugen fins a l’aleta dorsal. L’aleta anal presenta taques blaves envoltades de negre; al cap hi ha nombroses taques i ratlles blau cel, molt vistoses, i darrere l’ull un ocel blau envoltat de negre i vermell, força característic. En els mascles l’alçada de la primera aleta dorsal és gairebé el doble de la segona, i en les femelles ambdues aletes són de dimensions semblants; els mascles també tenen els tentacles supraorbitals més llargs i estan dotats de glàndules uro-genitals. És un peix molt abundant als bancals de roques i en fons de blocs, a poca fondària, sobretot a les zones de marea força il·luminades i amb gran cobertura d’algues verdes (Ulva i Cladophora, entre d’altres). Té un comportament tranquil i tafaner. Durant l’època de reproducció (maig i juny) el mascle es mostra molt territorial i mai no abandona el cau amb les postes, encara que quedi fora de l’aigua; es val del musell i les aletes per a netejar-lo de sorra i vigila la posta i la ventila fins a la desclosa dels ous. Té una alimentació a base de petits crustacis, majoritàriament; tanmateix, aquest microdepredador també ingereix mol·luscs, poliquets i cirrípedes. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra.
La bavosa Coryphoblennius galerita presenta un apèndix cutani triangular situat immediatament darrere l’ull. Aquest apèndix té una alçada igual al diàmetre ocular i és seguit d’una sèrie d’apèndixs filiformes més petits. A les comissures bucals hi ha un lòbul carnós dirigit cap enrere, que no és sinó una continuació del llavi superior. No hi ha tentacles supraorbitals i els nasals són petits. L’aleta dorsal presenta una forta escotadura i la porció anterior de l’aleta és més baixa. La fórmula de les aletes és D XII-XII+15-18, A II+17-19, P 12-13 i V I+3 i el nombre de vèrtebres, 11+25-26. Pot arribar a fer fins 8 cm. La coloració varia de bruna groguenca a verda olivàcia i té tot de fileres de pigues blanques argentines als flancs, a més d’unes taques verticals més fosques; les aletes presenten ratlles horitzontals fosques, que són verticals a l’aleta caudal. En el moment de la reproducció, als mascles se’ls torna el cap negre i els llavis blancs. En contraposició, les femelles són de tonalitats més clares. Freqüenta els ambients mig litorals dels batents de roca, les esculleres (poc fondes a l’estiu) i els petits pous que es formen als indrets on es trenquen les ones. Té la capacitat de sortir uns instants fora de l’aigua gràcies als nombrosos vasos sanguinis que té al cap. A l’estiu, l’època de reproducció, el macle escull un forat construït pel dàtil de mar (Lithodomus) i defensa un territori al seu entorn, festeja la femella tot gronxant el cap i l’atrau cap al cau, on es fa la posta. El mascle té cura dels ous i no els abandona ni quan baixa la marea; en naixeran uns joves amb les aletes pectorals força desenvolupades. S’alimenta principalment de cirrus de glans de mar (Chthamalus i Balanus), que arrenca a mossegades quan els fa fora del seu amagatall. També depreda mol·luscs lamel·libranquis i gasteròpodes, a més de poliquets i amfípodes. Es tracta d’una espècie clarament carnívora, cosa que queda ben reflectida en la seva dentadura. És força comuna a la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra. A l’Atlàntic es troba des d’Irlanda fins a Guinea.
Blennius (= Lipophrys) canevae no té tentacles supraorbitals ni cap mena d’apèndixs dèrmics, però sí uns tentacles nasals petits i bífids. El perfil frontal és gairebé recte i els ulls, petits i posats molt amunt del cap, són molt separats. Les zones operculars són més altes que el cap i semblen galtes. La boca és petita i porta 30 dents a cada mandíbula i dues de canines ben desenvolupades. La fórmula de les aletes és D XII-XIV+15-17, A II+14-17, P 12 i V I+3; la dorsal és clarament escotada. El nombre de vèrtebres és 12+23-24. El cap i el tòrax són groguencs, amb nombrosos puntets vermells, que es fan més foscos a la regió del front i la nuca, mentre que cap enrere el cos també s’enfosqueix i mostra una coloració fosca, bruna o vermellosa, ornada amb un complex reticle de bandes irregulars groguenques. Viu a les parets de roca on trenquen les ones, amb força cobertura d’algues i de musclos, perquè aprofita les closques buides o els forats dels dàtils de mar per amagar-s’hi. Es reprodueix a la primavera i, en aquest període, el mascle adopta la lliurea nupcial: als extrems dels radis dorsals i anals es formen uns engruiximents glandulars molt visibles, el cos es torna gris cendrós o negre i el cap també es fa negre, però a les galtes i a la gola es veuen unes tonalitats de color taronja o groc taronja. Defensa un territori d’un metre a l’entorn del lloc escollit per a la posta i atrau les femelles tot traient el cap del refugi. Els ous queden adherits a les parets i són ventilats pels mateixos mascles. S’alimenta d’algues, petits crustacis, poliquets i ous de peixos. És una espècie endèmica de la Mediterrània i l’Adriàtica, on és força abundant.
Blennius (= Lipophrys) dalmatinus és una espècie petita (5 cm com a màxim), de cos allargat i especialment comprimit a la regió caudal, que, com l’espècie anterior, tampoc no presenta tentacles supraorbitals i els nasals els té reduïts. Té els ulls grossos i la boca petita i infera. El perfil cefàlic anterior és recte, gairebé vertical. La primera aleta dorsal és més baixa que la segona i amb el primer radi inclinat cap enrere. La fórmula de les aletes és D XI-XIII+15-17, A II+17-19, P 12 i V I+3. El nombre de vèrtebres és 10+24-15. El cos presenta una coloració verda olivàcia, que esdevé grisa bruna al dors i verda groga a la part inferior del tronc; la nuca, el front i el musell són d’un color marró fosc. Els flancs tenen entre 8 i 11 bandes verticals brunes, que al mig s’alternen amb les de la regió dorsal, i a la base de l’aleta anal hi ha una taca bruna.
Viu a les pedres planes de zones ben il·luminades i recobertes d’algues curtes, des dels pocs centímetres de fondària fins als 2 m. La reproducció és a la primavera, i al principi de l’estiu ja apareixen els joves de l’any. El mascle adopta la lliurea nupcial: gola rogenca, galtes i ventre grocs ataronjats, front, nuca i flancs negres, aleta dorsal verda olivàcia i amb una franja vermella al mig, i pectorals i ventrals grogues; a més, la lliurea comporta uns engruiximents glandulars als radis de la segona aleta dorsal i de l’anal. El mascle és força territorial i ocupa petits forats on es fan les postes. La major part de l’aliment d’aquest peix són els crustacis harpactacoïdes, però també ingereix algues, poliquets i mol·luscs; es tracta d’una espècie microdepredadora que cerca les seves preses entre la vegetació. Aquest blènnid endèmic de la Mediterrània i l’Adriàtica ha estat confós amb Blennius adriaticus, només endèmic de la mar Adriàtica.
A les petites coves de la zona litoral superior és característica la presència d’un petit i vistent blènnid, Blennius nigriceps portmahonis, molt típic per la seva coloració vermellosa, pel dibuix reticulat del cap i per la taca fosca que té al peduncle caudal.
Adolf de Sostoa.
El petit Blennius (= Lipophrys) nigriceps portmahonis, de cos allargat, prim i poc comprimit, no fa més de 35 mm de llargària. No té tentacles supraorbitals al cap i els nasals són filiformes. Els ulls, grossos, se situen al marge del cap, i la boca porta una trentena de dents a cada mandíbula i dues de canines a la mandíbula inferior. L’aleta dorsal és clarament escotada i les pectorals són llargues i arriben al nivell de l’anus. La fórmula de les aletes és D XI-XII+14-15, A II+15-16, P 12-13 i V I+3. Té 11+23 vèrtebres. La coloració d’aquesta espècie és característica: vermell coral·lí, amb els flancs recorreguts per tot un reticulat de línies i taques blanques argentines, i una gran taca negra al peduncle caudal, precedida d’una altra de blanca, que la diferencien de la subespècie B.n. nigriceps; el cap presenta un reticulat de línies blanques ben definides i les aletes són d’un color vermell clar, fora de la caudal, que és groguenca. Durant la reproducció les galtes són d’un groc llimona i la nuca i la gola d’un vermell fosc gairebé negre. Viu en coves situades entre 2 i 6 m de fondària, on ocupa els petits forats i les escletxes dels sostres, es tracta d’una espècie molt esciòfila, que gairebé no surt mai. Comparteix aquest hàbitat tan específic amb una bavosa morruda (Tripterygion melanurus) que presenta una coloració semblant, si bé aquestes dues espècies no són equivalents ecològicament. És un peix brostejador, que s’alimenta d’algues, crustacis, cirrípedes, hidrozous i poliquets. Endèmic de la Mediterrània, es troba a les Balears, Xipre, Sicília, Rodes i Tunísia. L’altra subespècie, B. nigriceps nigriceps, es distribueix per les mars Adriàtica, Jònica i Egea, i pels litorals toscà, ligur, provençal i llenguadocià, mentre que als Països Catalans apareix al cap de Creus; sembla, doncs, que aquesta ocupa la part septentrional de la Mediterrània i que la subespècie B.n. portmahonis n’ocupa la part meridional.
Blennius (= Lipophrys) pholis és una espècie atlàntica, que colonitza algunes àrees de la Mediterrània ibèrica i arriba fins a la mar balear. Té el cos allargat i el perfil del cap arrodonit, amb petits apèndixs cutanis a l’orifici nasal anterior. L’aleta dorsal és llarga i porta entre 11 i 13 radis espinosos i entre 18 i 20 de segmentats; l’anal, en canvi, té 2 radis espinosos i entre 16 i 20 de segmentats; i la pectoral té 13 radis. Té tot el cos bru amb taquetes verdes o groguenques i amb 5 o 6 bandes transversals fosques i, generalment, una sèrie de taques blanques als costats; davant l’aleta dorsal hi ha una taca fosca més aviat petita. Els mascles, durant l’època de la reproducció, presenten taques brunes i blanquinoses al llavi, superior. Viu a la zona litoral, en aigües molt poc fondes, entre les algues, i als pous que es formen a les roques, on s’alimenta de petits invertebrats bentònics, especialment de gasteròpodes, cirrípedes, amfípodes, i també d’algues. La reproducció es fa entre l’abril i l’agost, i arriben a fer fins a tres freses l’any. Els mascles indueixen diverses femelles a fresar dins un niu que ells vigilen fins que els ous es desclouen.
Blennius (= Lipophrys) basiliscus, un blènnid molt poc comú a les nostres aigües, mostra el cos lleugerament comprimit i alt, com B. pavo, però té 12 radis espinosos i 24 o 25 de segmentats a l’aleta dorsal, i 2 d’espinosos i 25 o 26 de segmentats a l’anal. És de color groc verdós amb bandes brunes, violàcies o vermelloses separades per línies blanquinoses. Els mascles en lliurea nupcial són més blavosos i tenen taques vermelloses a la part superior; la cresta que se’ls desenvolupa al cap recorda la de B. pavo o la de B. fluviatilis, i mostren engruiximents glandulars als extrems de l’aleta anal. Viu en fons rocosos o coberts de vegetació, des de la zona litoral superior fins a uns 15 m de profunditat. En el canvi de sexe, actuen primer com a femelles i després com a mascles.
De coloració molt críptica, la petita bavosa Blennius trigloides no necessita trobar amagatalls, i s’espera a fugir a l’últim moment dels perills, confiant de no ésser vista pels seus depredadors. Molt poc activa durant el dia, s’està immòbil de vegades només a alguns centímetres de fondària.
Adolf de Sostoa.
Blennius (= Lipophrys) trigloides presenta un cos robust, de 8 a 10 cm, que decreix vers la regió caudal fins a formar un peduncle caudal estret. El cap és fort i massís, amb un perfil frontal força inclinat, que no arriba a ésser vertical. Els ulls, grossos, ocupen una posició molt alta, de manera que les òrbites sobresurten del perfil cefàlic. No presenta tentacles supraorbitals però té de 3 a 5 apèndixs nucals; els tentacles nasals són curts i els inferiors són de morfologia palmada. La boca és infera i està dotada d’uns llavis carnosos. L’aleta dorsal té una escotadura central; la pectoral és ampla i llarga. La fórmula de les aletes és D XII+16-17, A II+17-18, P 13 i V I+3. El nombre de vèrtebres és 10+25. La coloració del cos és ocre o bruna fosca amb bandes verticals d’un to semblant; tot el cos és cobert de petites taques blanques i fosques, que també decoren les aletes. La coloració és críptica i per això pot variar força segons el color del substrat. Es reprodueix a la primavera, època en què els mascles desenvolupen les papil·les uro-genitals i adopten la lliurea nupcial: el cos s’enfosqueix i s’omple de taques iridescents verdes, grogues i vermelles. Les larves són pelàgiques fins que fan de 20 a 25 mm i tenen unes aletes pectorals amples. Aquest blènnid viu en llocs de poca fondària i se situa a les zones on es trenquen les onades. Té la capacitat de sortir de l’aigua i de sobreviure algunes hores als tolls que es formen entre les roques. A causa de la seva capacitat críptica, no li cal ocultar-se als amagatalls i per això fuig a poca distància del perill. S’alimenta sobretot de crustacis amfípodes i copèpodes, de mol·luscs bivalves i, a més, d’algues. És un depredador selectiu, que escull l’aliment d’entre el bentos litoral. La seva distribució geogràfica abasta la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra, on és força abundant, i a l’Atlàntic colonitza des del golf de Biscaia fins a les illes Canàries.
Blennius (= Parablennius) incognitus és la bavosa més comuna a la nostra mar. Hom la reconeix pels tentacles supraorbitals, que són molt desenvolupats i formen una filera gran i unes altres de més petites a la part superior; els tentacles nasals són petits i, fora dels esmentats, no té cap altre apèndix cefàlic. El perfil del cap per davant és inclinat però poc vertical. La llargada del cos pot ésser de 8 cm. L’aleta dorsal presenta una escotadura central, i la diagnosi es fa per la fórmula D XII+16-18, A II+17-20, P 13-14 i V I+3 i pel nombre de vèrtebres, de 10+27. El cos és blanquinós o rosat, però també pot prendre una coloració verda o groga; entre 7 i 9 bandes brunes (de color verd oliva en les femelles) travessen verticalment els flancs i ultrapassen la part inferior. L’hàbitat d’aquesta bavosa són les zones rocoses poc profundes (entre 0,5 i 1m), amb una cobertura d’algues i d’animals bentònics abundant; prefereix les terrasses planes i ben il·luminades, on s’amaga als petits racons que queden entre les algues i els invertebrats. És un peix tafaner i no gaire poruc. Es reprodueix al principi de l’estiu i en aquest període els mascles, amb els tentacles més llargs i les papil·les uro-genitals més ben desenvolupades, es mostren molt territorials i vigilen acuradament els caus on s’han fet les postes. El mascle arriba a viure 7 anys i és més gros que la femella, que només en viu 5. Aquest blènnid mostra un comportament brostejador en la captura de l’aliment, de caràcter selectiu, però menja variat, des d’algues fins a invertebrats, com ara petits crustacis, mol·luscs i poliquets, entre d’altres; tanmateix, dins del seu tub digestiu també s’han trobat ous de peixos i detrits. És força abundant a la Mediterrània i a l’Adriàtica.
Blennius (= Parablennius) zvonimiri té el cap gros i ben proveït de tentacles cefàlies, molt característics. Els tentacles supraorbitals són molt desenvolupats i la seva morfologia palmada recorda les banyes d’un cérvol. Als dos narius s’hi troben uns tentacles nasals més o menys dividits. D’altres tentacles, com ara els situats a la nuca, són més variables. Tota aquesta diversitat de tentacles es troba poc desenvolupada en els joves i en les femelles. La boca és gran i el perfil cefàlic anterior és inclinat, gairebé recte. L’aleta dorsal en aquest blènnid també presenta una marcada escotadura, que la divideix en dues regions. El cos es comprimeix a partir de l’anus i, com a màxim, assoleix els 7 cm de llargada. La diagnosi de l’espècie es fa per la fórmula D XII+17-19, A II+19-20, P 14-16 i V I+3 i pel nombre de vèrtebres, que oscil·la entre 36 i 38. La coloració del cos és vermellosa fosca, amb 10 o 12 bandes verticals irregulars encara més fosques, que duen unes taques blanques per sota de l’aleta dorsal, i unes línies irregulars blanques i blavoses per la resta del cos; a més, al peduncle caudal ressalta una taca gran de coloració bruna negrosa; el cap és recorregut per tot de línies vermiformes blanques i vermelloses que s’estenen des de l’ull fins a l’opercle, i els radis de les aletes són de color ataronjat intens. Tanmateix, la coloració dels joves i les femelles és més clara i difosa. És una espècie espeleòfila, que viu a les coves de la zona sublitoral, entre 1 i 3 m de profunditat, on hi ha abundància d’algues del gènere Corallina, i aprofita els forats existents entre les algues incrustants i els invertebrats. Comparteix aquest hàbitat amb una bavosa morruda (Tripterygion delaisi), però, tanmateix, aquesta espècie viu fora de les coves. Preferentment ingereix algues, a més de petits crustacis, mol·luscs, poliquets, briozous, esponges i detrits. Es tracta d’una espècie brostejadora i herbívora distribuïda arreu de la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra.
El menut Blennius cristatus (= Scartella cristata), de cos relativament alt, té un cap ben proporcionat i cobert de petits tentacles filamentosos (entre 10 i 12) i una boca grossa, desproveïda de dents canines a la mandíbula superior. L’aleta dorsal és llarga i sostinguda per 12 radis espinosos i 14 o 15 de segmentats, i l’anal en té 2 d’espinosos i 16 de segmentats. Tot ell és bru groguenc amb 6 o 7 bandes verticals fosques i l’aleta dorsal groguenca i orlada de fosc. Viu a la zona litoral superior, entre les roques o en petits forats o entre les algues. Hom el pes-ca ocasionalment a les nostres aigües i, de fet, se’n sap poca cosa referent a la seva biologia. Es distribueix d’una manera irregular per la Mediterrània, però també es troba a l’Atlàntic pròxim a la península Ibèrica.
La bavosa de riu
La bavosa de riu (Blennius fluviatilis) és l’única espècie de la seva família que colonitza les aigües dolces. Prefereix els fons amb pedres i les aigües netes i amb un cert corrent, sempre, però, a les zones mitjanes i baixes dels rius. L’exemplar de la fotografia presenta la cresta cefàlica característica dels mascles.
Adolf de Sostoa.
La bavosa de riu (Blennius [= Salaria] fluviatilis) és l’únic blènnid que ha aconseguit de colonitzar les aigües continentals de l’àrea geogràfica mediterrània i, a la península Ibèrica, algunes conques del vessant Atlàntic. Presenta un cap de perfil cefàlic molt oblic i ple de tentacles supraorbitals, que poden ésser filiformes o almenys poc dividits. La línia lateral d’aquests peixos és resseguida per una corrua de porus mucosos fins al peduncle caudal. L’aleta dorsal es divideix en dues seccions i, si bé no hi ha cap escotadura, la segona porció és més alta, especialment la part final. L’aleta anal, també força vistosa, no és tan alta com la dorsal. Les bavoses de riu no solen fer més de 9 cm però, tanmateix, alguns dels exemplars capturats al delta de l’Ebre i al canal d’Urgell sobrepassen els 15 cm de llargada. La fórmula de les aletes és D XII-XIII+16-18, A II+17-20, P 13-14 i V I+3 i el nombre de vèrtebres és 10+26-27. La boca té dues dents canines extraordinàriament desenvolupades a cada mandíbula, seguides de 18 incisives pectiniformes a la mandíbula superior i de 14 a la inferior; a més, sobre el vòmer hi ha d’1 a 3 dents, la disposició de les quals forma un triangle, de manera que la dent desaparellada ocupa la posició més interna. El dimorfisme sexual de la bavosa de riu s’accentua en el període de reproducció amb l’aparició de caràcters sexuals secundaris, però hi ha tot un seguit de trets morfomètrics permanents que diferencien els dos sexes. Dels més importants cal destacar que les aletes del mascle són més grans (especialment la part posterior de la dorsal, que és més alta), que la llargada cefàlica i l’alçada del peduncle caudal dels mascles també són més grans, i en general, que el mascle és més llarg i voluminós que la femella. Amb tot, durant el període de reproducció, el dimorfisme sexual és força més evident perquè d’una banda, els mascles desenvolupen molt més la cresta cefàlica (formada a partir d’un replec de la membrana del cap), i també les papil·les uro-genitals que envolten els dos primers radis espinosos de l’aleta anal, que adquireixen l’aspecte de dos tubercles grisosos; aquestes papil·les produeixen secrecions que, a més d’atreure les femelles, tenen un efecte antibacterià que protegeix les postes contra els microorganismes. La coloració de la bavosa de riu, si bé no és tan vistosa com la de molts altres blènnids, és força variable, més o menys verdosa i amb tonalitats grises o groguenques. El flancs queden travessats per unes bandes verticals de traçat irregular i, al cap, s’hi descriuen dues línies fosques que l’abelleixen: una de la boca a la nuca i una altra que arriba fins a l’opercle; d’altra banda, a l’inici de l’aleta dorsal destaca un ocel blau fosc metal·litzat, força més aparent en els individus joves.
Àrea de distribució de la bavosa de riu (Blennius fluviatilis) als Països Catalans.
Carto-Tec, original dels autors.
L’hàbitat d’aquest blènnid d’aigua dolça generalment se situa a les parts baixes dels rius i és constituït per zones de grava o de sorra, on hi ha un clar predomini de pedres, que són imprescindibles per a la construcció del niu. Prefereix les zones de corrent moderat i d’aigües ben netes, a poca profunditat (50 cm). Es tracta d’una espècie força euriterma ja que és capaç de suportar una variació tèrmica d’entre 3 i 30 °C. Es reprodueix de maig a agost, quan el mascle ha seleccionat prèviament un niu o lloc per a la fresa, que sol ésser una roca o una pedra de mides més o menys grosses (entre 10 i 40 cm de diàmetre). El mascle defensa el seu territori enfront d’altres mascles i de possibles predadors, cosa que genera fortes interaccions socials, que moltes vegades comporten reaccions de canvi brusc de color (cap a més pàl·lid o cap a més fosc). Després d’haver fet diverses freses successives en una sola capa al revers de les pedres del niu, les femelles han alliberat de 300 a 600 ous; després de cada fresa el mascle les ha anat expulsant del niu. Com és propi dels blènnids, el mascle vigila la posta i fins la protegeix ingerint alguns tricòpters que es nodreixen d’ous de peixos. Tanmateix, un elevat percentatge de mascles i femelles ingereixen els ous embrionats (per tant, ni dels inviables ni dels parasitats) de les pròpies postes, i això és sorprenent perquè, en els blènnids marins, la protecció de la posta també comporta la neteja dels ous infertilitzats o dolents.
La bavosa de riu és una espècie microdepredadora que principalment es nodreix de larves de quironòmids, però també és capaç d’explotar una variada gamma de recursos alimentaris, segons la riquesa del medi. Així, segons l’època de l’any, també pot nodrir-se de crustacis (principalment cladòcers i ostràcodes), efemeròpters, tricòpters i fins i tot, ocasionalment, d’alevins d’altres peixos, com per exemple, de madrilla (Chondrostoma toxostoma miegii). La ingestió d’algues, detrits i matèria inorgànica és accidental i alhora una clara conseqüència de la manera d’alimentar-se, brostejant el fons. Aquests peixos viuen entre 3 i 5 anys, i assoleixen la maduresa sexual entre 1 i 2 anys d’edat. La distribució d’aquesta espècie circummediterrània actualment es fa dicícil de precisar a causa de la regressió que experimenta per la degradació progressiva dels seus hàbitats, especialment dels reproductius, i per la contaminació dels rius. Tanmateix, ha estat registrada a la península Ibèrica, França, Itàlia, Iugoslàvia, Grècia, Turquia, Israel, Síria, Egipte, Algèria, i a les illes de Xipre, Creta, Sicília, Còrsega i Sardenya. Als Països Catalans es distribueix d’una manera localitzada a la conca de l’Ebre (Cinca, Matarranya, Segre, Noguera Pallaresa, canal d’Urgell i delta de l’Ebre) al Fluvià, al Xúquer, al Cabriol i a l’albufera de València; antigament havia colonitzat les desembocadures de rius com el Llobregat i probablement havia tingut una distribució geogràfica molt més àmplia que no pas ara.