Els caràngids: sorells, palomides i afins

Formen una família remarcable per la seva diversitat, amb més de dues-centes espècies repartides per tot el món. Tenen, doncs, una àmplia distribució geogràfica i algunes de les seves espècies són d’una gran importància pesquera. Des del punt de vista morfològic, es caracteritzen pel fet de tenir la corba de la línia lateral molt pronunciada i acabada, en alguns casos, en escudets ossis. Són uns grans nedadors, de cos més aviat comprimit, recobert de petites escates cicloides i acabat en una aleta caudal escotada. Tenen dues aletes dorsals i una d’anal que poden amagar-les en unes petites depressions del cos per tal de disminuir la resistència de l’aigua. La primera dorsal és precedida per un radi espinós i l’anal per dos; aquests radis, de vegades acaben en pínnules. Propis de les aigües temperades i càlides, la majoria són pelàgics, migradors i carnívors, i algunes de les espècies formen grans moles. A la Mediterrània n’hi ha 14 espècies distribuïdes en 8 o 9 gèneres, segons les classificacions, però només sis són comunes a les nostres costes i únicament el gènere Trachurus, al qual pertanyen els anomenats sorells, gaudeix d’una importància econòmica notable.

El sorell ver

El sorell ver (Trachurus trachurus) es reconeix fàcilment pels escudets que presenta a la línia lateral. Bon nedador, a l’estiu es desplaça en grans moles cap a la zona litoral per menjar i reproduir-se. Les larves tenen un comportament curiós, ja que no els afecten els líquids urticants de les meduses, i s’arreceren sota les seves ombrel·les. Els joves resten prop de la costa, mentre que els adults tornen a les aigües lliures.

Domènec Lloris.

El sorell ver (Trachurus trachurus) és un peix que pot sobrepassar els 50 cm de llargada i que té la forma del cos pròpia del gènere, amb un cap allargat i la boca protràctil. Presenta entre 68 i 80 escudets sobre la línia lateral, 3 o 4 vegades més alts que llargs i amb una punta dirigida cap enrere (perceptible a la part anterior del cos i més notable a la part posterior); aquests escudets constitueixen una veritable carena prop de la cua. Una altra característica típica de l’espècie és la llargada de la línia lateral accessòria, que arriba fins al final de la segona aleta dorsal. Les dents són petites i disposades en fila, tant a la mandíbula, com a la maxil·la, al palatí, al vòmer i, fins i tot, al mig de la llengua. L’aleta pectoral és falciforme i arriba a assolir la segona inflexió de la corba de la línia lateral. La primera de les dues dorsals té un radi espinós dirigit cap endavant; la segona comença més enrere de la vertical de l’anus i acaba en un radi ramificat des de la base, que rep la denominació de pínnula. La primera part de l’aleta anal només té dos radis espinosos i la segona part també acaba en una pínnula. La cua és escotada. El nombre de vèrtebres és de 24. La fórmula dels radis de les aletes és D1 I+VIII, D2 1+28-33, A II-I+25-33, P 20-21 i C 4-5+17+4-5. Adopta una coloració verdosa blavosa al dors i blanca argentina al ventre; hi ressalta una taca sobre l’opercle, prop de l’inici de l’aleta pectoral.

Els sorells, tant el ver (Trachurus trachurus, a la fotografia) com el blanc (T. mediterraneus), són espècies típicament pelàgiques, que neden en mola per les aigües lliures. Solen vendre’s indistintament a plaça, bé que no són gaire apreciats; de fet, es pesquen barrejats amb la sardina, ja que de nit pugen a aigües més superficials.

Jordi Vidal

Pot arribar a viure més de 15 anys, però no acostuma a sobrepassar els 5 o, com a molt, els 10 anys. És un peix cosmopolita i pelàgic, que pot realitzar viatges llargs en l’estat adult. Generalment assoleix la maduresa sexual al segon any de vida. El seu període de reproducció a les nostres costes és molt llarg i abasta des del novembre (si la temperatura de l’aigua és superior als 10 °C) fins al final de l’estiu; la primavera, però, és l’època de màxima fecunditat. No hi ha dimorfisme sexual aparent. Sembla que el nombre d’ous oscil·la, segons la talla del peix, des d’uns valors de pocs milers fins a 870 000. Els ous, d’hàbits pelàgics, són esfèrics i fan entre 800 i 950 µm de diàmetre. Tenen el vitel segmentat, un espai previtel·lí estret i una gota d’oli d’entre 190 i 280 µm de diàmetre. Passats de dos a cinc dies, les larves surten de l’ou amb una llargada de 2,5 mm; a mesura que creixen adquireixen molts melanòfors distribuïts al llarg del cos i presenten una cresta sagital, i també unes espines operculars molt notòries. Els alevins mostren un comportament força peculiar: en grups de deu individus, com a molt, solen amagar-se sota les ombrel·les de les meduses grosses, com ara les de Rhizostoma, Cyanea i Cotylorhiza, entre d’altres. D’aquesta manera es protegeixen dels depredadors i s’alimenten de les gònades, els tentacles i les preses mig digerides per les meduses, sense que els afectin les seves cèl·lules urticants. Alguns, fins i tot s’han arribat a trobar sota de tortugues. L’alimentació varia al llarg del creixement: quan és jove s’alimenta de fitoplàncton (diatomees i peridinis); més tard hi afegeix diferents tipus de crustacis pelàgics, especialment copèpodes, misidacis, eufausiacis, i també ous i larves de peixos; i en l’estat adult menja mictòfids i d’altres caràngids, a més de decàpodes, mol·luscs i equinoderms. El sorell duu a terme migracions tant de tipus tròfic com reproductor; abans d’arribar l’època de fresa es dirigeix cap a la costa per a menjar i hi forma moles considerables, normalment nedant contra la direcció del vent. Durant la fresa forma moles més petites, cosa que en dificulta la captura. Els individus més joves resten prop del litoral i els adults volen fondàries més grans. Durant el dia sol viure al fons, però l’abandona quan es fa fosc i per això es pesca juntament amb els clupèids. Té una distribució àmplia; el trobem a la costa atlàntica d’Europa, Amèrica del Sud i Àfrica, fins i tot al voltant del cap Verd. A la Mediterrània colonitza la mar Negra, on és molt abundant. Els de la població del cap Verd són de mida més grossa i per això es considera la subspècie T. t. capensis. Es pesca a tot el nostre litoral, tant a la llum com al ròssec; es pot considerar un peix blau (gras) encara que la quantitat de greix oscil·la entre un màxim del 16% al començament de l’hivern, i d’un 4 a un 6% quan arriba la primavera. Econòmicament és important, encara que des del 1980 hi ha hagut una disminució progressiva de les captures. És un peix poc apreciat, i és utilitzat, sobretot, per a fer farina de peix, oli, «pâtés», fumats i filets congelats.

El sorell blanc

El sorell blanc (Trachurus mediterraneus mediterraneus) es confon molt sovint amb l’anterior. Els diferencien dues característiques importants: d’una banda, la llargada de la línia lateral accessòria, que en aquesta espècie acaba al final de l’aleta dorsal o al començament de la segona, entre el tercer i el quart radi; i de l’altra, els escudets de la línia lateral principal, que són més petits i fràgils que en el sorell ver, estan molt ben adherits a la pell i oscil·len entre 75 i 95. El cos és més estilitzat, però de la mateixa llargada. Té una boca terminal i protràctil, amb un filera de dents molt petites i fines, fins i tot al palatí, el vòmer i la llengua. L’aleta pectoral és falciforme i arriba fins a la segona inflexió de la corba de la línia lateral; la resta d’aletes presenta pràcticament la mateixa fórmula (D1 I+ VIII, D2 I+28-33+1, A II-I 25-31+1, P 20-21 i C 4-5+17+4-5) i les mateixes característiques de l’espècie anterior. Les pínnules de les aletes dorsal i anal són més fàcils de veure, però gairebé sempre es malmeten durant el procés de la pesca. La coloració és la mateixa que la del sorell ver i d’aquí que en molts indrets se’ls designi amb la mateixa denominació.

Pot viure fins als 13 anys, però no sol superar els 10. És pelàgic i migrador, de costums més costaners que els altres sorells i es reprodueix bastant a prop de la costa. Segons les condicions del medi, arriba a la maduresa sexual a 2 anys d’edat, si bé a la mar Negra no l’assoleix fins als 3 o 4 anys. L’època de reproducció és més restringida que en el sorell ver i sol ésser a l’estiu, en què la temperatura de l’aigua és per sobre dels 10 °C. No presenta dimorfisme sexual. Els ous i les larves mostren les mateixes característiques que en el sorell: tot i que els ous són una mica més petits (entre 710 i 900 µm de diàmetre), es fa molt difícil de diferenciar-los abans no arriben a alevins. Les larves es nodreixen especialment de copèpodes; a mesura que creixen, llur alimentació es torna més ictiòfaga (Callionymus Benthosema, etc.), encara que no hi manquen misidacis, eufausiacis i bivalves, entre d’altres. És una espècie abundant i típica de la Mediterrània. A l’Atlàntic oriental es troba des del golf de Biscaia fins a Mauritània. Alguns estudis bioquímics i de genètica molecular recents confirmen una llarga separació geogràfica entre les poblacions de la mar Negra i les de la Mediterrània, que donà lloc a la subspècie ponticus (Trachurus mediterraneus ponticus), localitzada a la mar Negra i a la mar d’Azov. També es pesca a tot el litoral dels Països Catalans i es comercialitza de la mateixa manera que el sorell ver.

El sorell fumat

El sorell fumat o sorell negre (Trachurus picturatus) és l’espècie menys coneguda de les tres del gènere Trachurus. De mida més grossa i de cos més fusiforme que els altres sorells, es caracteritza principalment pels seus escudets de la línia lateral (entre 90 i 108), la qual, d’altra banda, té la corba més enrere i no es toca amb l’aleta pectoral; la línia lateral accessòria acaba entre el quart i el novè radi de la segona aleta dorsal. La fórmula de les aletes és D1 I+VIII, D2 I+30-33, A II-I+26-30, P 20-21 i C 4-5+17+4-5. La coloració del dors és blavosa però li confereix una tonalitat fosca; en canvi, el ventre és argentí i a l’opercle hi ha una taca poc marcada. No es coneix gaire el seu període de reproducció; s’han trobat exemplars grossos i ouats des del mes d’abril i, fins i tot, a l’agost. Segurament el procés deu estar fortament condicionat per la temperatura de l’aigua. Es tracta d’un peix carnívor que de jove depreda el zooplàncton i els ous i les larves d’altres espècies; d’adult, es nodreix de peixos pelàgics, especialment de clupèids. Es pesca amb els mateixos arts que les espècies anteriors, sovint barrejat amb els altres sorells. És de costums pelàgics, amb tendència a migrar cap a més fondària que el sorell blanc (T. mediterraneus). Es troba a tota la Mediterrània, al sud de la mar Adriàtica i a l’Atlàntic, des del golf de Biscaia fins al de Guinea.

La sèrvia

La sèrvia (Seriola dumerili) pot atènyer fins a 2 m de llargària i 50 kg de pes (excepcionalment, 80 kg). Té un cos fusiforme i comprimit lateralment. El cap és arrodonit i amb una boca àmplia que arriba fins a la vertical del centre de l’ull. Les dents, nombroses i petites, se situen als ossos mandibulars, el vòmer, el palatí i la llengua. Les escates són molt petites; n’hi ha de 150 a 180 sobre la línia lateral. Les aletes pectorals no són falciformes, sinó més aviat triangulars i curtes. Sobre el peduncle caudal hi ha una carena, però és òssia. Té dues aletes dorsals, de les quals la primera, més curta i baixa que la segona, té una membrana interradial. L’aleta anal és llarga. La fórmula radial de les aletes és D1 VI-VIII, D2 30-39, A II+18-20, V I+5, P 20, i C 4-5+18+4-5. La coloració és grisa blava al dors i blanca metàl·lica al ventre; una franja daurada més o menys evident va des de la boca fins a la cua. És un peix pelàgic, depredador i bon nedador que presenta costums gregaris de jove i que d’adult es fa més solitari. S’apropa a la costa durant els mesos d’estiu per a reproduir-s’hi i se n’allunya a l’hivern per cercar profunditats més grans. Els ous, que tenen vitel segmentat, fan de 1,04 a 1,12 mm de diàmetre. Els individus joves presenten 5 o 6 franges verticals. La sèrvia és comuna a les nostres costes i a tota la Mediterrània, encara que el seu origen és atlàntic. La carn és molt saborosa. S’han trobat fòssils d’aquest gènere a l’Eocè.

El vairó

El vairó (Naucrates ductor) és un peix d’uns 70 cm de llargada, com a màxim (normalment no sobrepassa els 40 cm), tot recobert d’escates petites, fins i tot a la regió opercular, i amb una línia lateral corbada al primer tram i recta al segon i una carena lateral carnosa, a tall de quilla, molt desenvolupada. El cap, arrodonit i amb els ulls petits, presenta una boca terminal amb nombroses dents petites sobre les mandíbules, el vòmer, els palatins i la llengua. Té dues aletes dorsals, la primera de les quals té una membrana interradial quan l’animal és jove, cosa que el diferencia de la sèrvia (Seriola dumerili). La fórmula de les aletes és D1 III-VI, D2 I+26-28, A II+I+16-17, P 17-20, V I-5 i C 5+17+5. Ofereix una coloració grisa blavenca, més clara al ventre, i entre 5 i 7 franges verticals amples i negroses ben visibles que, fins i tot, s’estenen als radis de les aletes dorsals i anal; la franja negra de l’aleta caudal fa que el seu marge blanc sigui més visible. Es reprodueix del setembre al final de l’hivern en aigües profundes; els ous fan poc més d’1 mm de diàmetre i les larves, com les de la sèrvia, no tenen cresta sagital. És un peix carnívor i menja especialment crustacis pelàgics i altres components del zooplàncton. També és anomenat peix pilot pel costum que té d’acompanyar peixos de mida més grossa, com ara taurons i mantes, entre d’altres. Hom creia que els guiava cap a les preses; avui sabem que també acompanya qualsevol objecte flotant i, de fet, es comporta com a netejador i depredador. No és gaire comú a les nostres costes i, si bé la carn és bona, no té importància econòmica. És cosmopolita, propi de les aigües temperades de tot el món, com ara la Mediterrània i la mar Negra.

Les palomides

Alguns caràngids de la mar catalana: 1 vairó (Naucrates ductor), 2 palomida xica (Trachinotus ovatus), 3 palomida grossa (Lichia amia), 4 sorella (Caranx rhonchus) i 5 lletja (Campogramma glaycos). Noteu la forma del cos, amb un peduncle caudal estret i la cua forcada, que caracteritza els peixos pelàgics bons nedadors.

Domènec Lloris, a partir de fonts diverses.

La palomida xica (Trachinotus ovatus [= Lichia glauca]) pot arribar als 50 cm de llargada i té un cos molt comprimit i alt, escates petites i una línia lateral lleugerament corbada i sense plaques òssies, a la qual s’hi poden comptar entre 120 i 127 escates. Els ulls no són gaire grossos i estan dotats d’una parpella adiposa. La boca, lleugerament protràctil, és petita i amb nombroses dents agrupades tant a les mandíbules com al vòmer, al palatí i sobre la llengua. Té dues aletes dorsals, la primera amb un radi espinós dirigit cap endavant i amb 5 o 6 radis, també espinosos, proveïts d’una petita membrana interradial. L’aleta caudal és molt forcada. La fórmula radial de les aletes és D1 I+V-VI, D2 I+24-27, A II-I+23-25, P 17, V I+5 i C 3-4+17+3-4. El color del peix és blavós fosc al dors i més clar als flancs; té de 3 a 6 taques verticals fosques i ovalades, que no sempre hi són, i els lòbuls anteriors de la segona aleta dorsal, de l’anal i les puntes de la caudal són foscos. Es reprodueix a l’estiu, especialment durant el juny i el juliol. De costums pelàgics i bon nedador, forma petits grups prop de la costa. Carnívora i depredadora, persegueix les moles de sardines i de seitons. Es captura principalment amb la teranyina i la carn és apreciada gastronòmicament. Es troba a l’Atlàntic oriental, si bé és força comuna també a la Mediterrània, però no pas a la mar Negra.

La palomida grossa (Lichia amia) és un peix que ocasionalment pot arribar fins als 2 m de llargada i als 50 kg de pes. Té un cos molt comprimit i allargat, que es caracteritza per presentar una línia lateral molt sinuosa, amb una corba sobre l’aleta pectoral i una altra, en sentit contrari, al mig del cos, que finalment acaba essent recta quan arriba al peduncle caudal. Les escates també són molt petites i n’hi ha unes cent sobre la línia lateral. La boca és gran i acaba per sota o bé per darrere la vertical de l’ull; hi té moltes dents petites que es disposen en fileres a les maxil·les. De les dues aletes dorsals, la primera és formada per radis curts i espinosos, el primer dels quals es dirigeix cap endavant i la resta estan proveïts d’una petita membrana interradial. Tant la segona aleta dorsal com l’anal presenten un lòbul anterior destacat; la caudal és molt forcada. La fórmula de les aletes és D1 VI-VIII, D2 I+19-21, A II-I+19-21, P 19-21, V I+5 i C 4+17+4. La coloració és gris perla tirant a verdós, més blanc argentat cap al ventre, i no presenta cap taca aparent al cos, bé que la línia lateral és negra. Gairebé no se sap res de la biologia d’aquesta espècie pelàgica, fora que es reprodueix a la primavera, prop de la costa, i que diposita els ous sobre les roques, els quals són adherits amb una substància mucilaginosa. S’alimenta de peixos que persegueix fins i tot en aigües salabroses. Sol ésser pescada a les nostres costes i hom n’aprecia la carn. Presenta una distribució àmplia a la Mediterrània i l’Atlàntic (des del golf de Biscaia fins a Sudàfrica).

La lletja

La lletja (Campogramma glaycos) fa uns 65 cm de llargada, encara que pot assolir més d’un metre. Es diferencia de la palomida xica (Trachinotus ovatus), entre d’altres coses, per la disposició de l’extrem posterior de la boca respecte a la vertical de l’ull, i de la palomida grossa (Lichia amia), per la línia lateral, que és menys sinuosa i només lleugerament corbada a la part anterior. Té el cos revestit d’escates petites, un centenar de les quals formen la línia lateral. Presenta una cresta sobre el cap i sobre la part anterior del dors. La boca és àmplia i porta nombroses dents, fins i tot al vòmer, al palatí i a la llengua. Té dues aletes dorsals; la primera, com en les espècies anteriors, és formada per radis gairebé isolats i espinosos. La fórmula dels radis és D1 VI-VII, D2 I+26-31, A II+I+23-24, P 16-17, V I+5 i C 18-21. El dors és de tonalitats grises verdoses, diferent del ventre, que és argentí i separat per una línia ondulada que es va fent menys aparent; les aletes són grisoses. De costums pelàgics i depredadors, s’alimenta especialment de peixos també pelàgics, com el sorell, i de cefalòpodes. S’apropa a la costa quan l’aigua és temperada. A les nostres costes, com més al sud, és més abundant. A l’Atlàntic colonitza des del golf de Biscaia fins al Senegal.

La sorella

La sorella (Caranx rhonchus [= Decapterus sanctaehelenae]) és pròpia d’aigües càlides i tropicals. Té una llargada de més de 30 cm i un cos fusiforme, alt i molt comprimit, que recorda el dels sorells. La boca terminal i lleugerament obliqua, té unes dents petites a la maxil·la i, a més, una placa triangular sobre el vòmer. L’ull té una parpella adiposa. Les escates són cicloides i petites; la línia lateral en porta una cinquantena, i acaba en trenta escudets. Pel que fa a les aletes, la primera dorsal és triangular i la segona, més llarga, presenta una taca negrosa semblant a la que hi ha a l’extrem posterior de l’opercle; l’aleta anal té dos radis espinosos isolats de la resta i tant aquesta com la segona dorsal acaben en un radi allargat; la caudal, com en tots els caràngids, és forcada. La fórmula de les aletes és D1 I+VIII, D2 I+30-32, A II+I+26-28, P 19-21, V I+5 i C 22-27. El color del cos oscil·la entre el gris verdós i el gris blavós al dors, i és clar al ventre. És un peix pelàgic i depredador de peixos, cefalòpodes i zooplàncton. A l’estiu s’apropa al litoral i forma moles. Les larves presenten una cresta sagital curta i poc denticulada, i tenen una pigmentació irregular fins als 6 mm. Es pesca a les nostres costes, sobretot al ròssec i al palangre. És comuna a la Mediterrània oriental i meridional i a l’Atlàntic habita des del golf de Cadis fins a la costa d’Angola.

El gènere Caranx es troba representat a la Mediterrània encara per dues espècies més, de presència molt ocasional a les nostres aigües. La primera, C. crysos, té el cos més esvelt que les seves congèneres i arriba a fer una llargada pròxima als 40 cm o, en algun cas, més i tot, fins a sobrepassar els 50 cm. Té el cos verdós amb tonalitats blavoses i blanquinoses, on destaquen especialment les taques fosques de la part superior dels opercles i de l’extrem dels lòbuls de l’aleta caudal. Presenta una primera aleta dorsal proveïda de 8 radis espinosos, seguida d’una segona, que té un sol radi espinós i entre 22 i 25 radis segmentats. L’aleta anal, per la forma i les proporcions, és semblant a la segona dorsal, bé que té un nombre de radis lleugerament inferior i és precedida de dos radis espinosos (A II+I+19-21). Mostra un nombre d’escudets ossis de la línia lateral molt elevat (entre 46 i 56), que comencen a l’altura de l’origen de la segona dorsal. Aquesta espècie forma moles que sovintegen el litoral, però que poden baixar fins als 100 m de profunditat. S’alimenta bàsicament de peixos i crustacis. Es distribueix per la Mediterrània, però també és abundant a les aigües temperades i subtropicals d’ambdues bandes de l’Atlàntic.

Caranx hippos és encara menys freqüent a la nostra mar. És un peix que pot atènyer una talla considerable, fins a 2 m, i un pes d’uns 25 kg, bé que generalment no sobrepassa els 50 o els 60 cm. La coloració del cos tira a verd o blau, amb irisacions argentades o groguenques cap a la part de sota. La fórmula diagnòstica de les aletes és DVIII+I+19-22 i A III+I+16-18. La línia lateral té un nombre d’escudets que oscil·la entre els 23 i els 37. Té uns hàbits semblants als de les altres espècies del seu mateix gènere, però pot baixar a més profunditat, ja que ha estat trobat a més de 300 m. La seva distribució és àmplia i abraça una gran part de l’Atlàntic i de la Mediterrània occidental.

Finalment, Pseudocaranx dentex (= Caranx dentex), també de cos ovalat, és de costums gregaris i rarament es pot veure a les nostres aigües. Arriba a atènyer una llargària d’uns 80 cm, però és més normal que faci entre 40 i 50 cm. És d’un color verd blavós a la part dorsal del cos i gris argentat a la regió ventral. Té la primera aleta dorsal més alta i sostinguda per 8 radis espinosos, mentre que la segona porta un sol radi espinós i de 24 a 26 radis segmentats de mida decreixent cap enrere. L’aleta anal és de proporcions semblants a les de la segona dorsal (A II+I+22-23). El nombre d’escudets de la línia lateral oscil·la entre 20 i 32. Es tracta d’una espècie cosmopolita, bé que és més aviat rara a la Mediterrània, amb una distribució que s’estén per les aigües temperades i subtropicals de l’Atlàntic i el Pacífic.