Carcariniformes: 1 caçó (Galeorhinus galeus); 2 i 2’ gatvaire comú (Scyliorhinus stellaris), en visió lateral i detall del cap; 3 i 3’ gatvaire denticulat (S. canicula), en visió lateral i detall del cap; 4 mussola (Mustelus asterias); 5 moixina (Galeus melastomus); 6 tintorera (Prionace glauca); 7 tauró gris (Carcharhinus); 8 i 8’ peix martell (Sphyrna zygaena), en visió lateral i detall del cap; 9 detall del cap de S. tudes; 10 detall del cap de S. mokarran. Noteu la posició de les cinc fenedures branquials, per sobre del punt d’inserció de les aletes pectorals, que els separa dels lamniformes.
Juan A. Moreno.
Aquest ordre constitueix el grup més progressiu i diversificat d’esquals. Té un total aproximat de 200 espècies, que abasten tots els ambients marins. En aquest grup es reuneixen els elasmobranquis més petits i totes aquelles espècies que més pròpiament reben la denominació de «taurons». Les seves característiques bàsiques són semblants a les dels lamniformes, però les aletes són de mida variable. Cal afegir que les darreres fenedures branquials se situen sobre la base de les aletes pectorals, els ulls consten d’una parpella inferior i la vàlvula intestinal és espiral o enrotllada, però mai en forma d’anell. L’ordre dels carcariniformes acull 13 espècies pròpies de la nostra ictiofauna.
Els esciliorínids: gats i mussoles
Els esciliorínids agrupen tota una sèrie d’elasmobranquis de dimensions entre petites i mitjanes (menys d’1,5 m de llargada), de boca proveïda de nombroses dents petites i de moltes cúspides, i amb cinc fenedures branquials curtes, situades al davant de les aletes pectorals. Les aletes dorsals són de mida semblant i ocupen una posició força endarrerida, perquè se situen per darrere de l’origen de les aletes pelvianes. Hi ha una aleta anal i una aleta caudal molt asimètrica. Són bentònics i de reproducció ovípara.
Emparentat amb els taurons vers, el petit gatvaire (Scyliorhinus stellaris) representa a les nostres costes, juntament amb el gat (S. canicula), els petits elasmobranquis bentònics. Viu tant en fons més o menys sorrencs com en els de roca, i també a la zona del coral·ligen, on correspon la fotografia. Es distingeix fàcilment del gat pel fet de tenir el clapejat del cos més destacat, és a dir, taques més grans i més fosques sobre un fons més clar.
Jean-Georges Harmelin.
Els gats (Scyliorhinus) són petits taurons força abundants a les nostres costes, a fondàries compreses entre el litoral i els 500 m. Els caracteritzen les aletes dorsals, petites, subiguals i sobretot endarrerides, de manera que la primera neix per sobre o bé per darrere de les aletes pelvianes; el musell curt i arrodonit; i les aletes pectorals molt curtes, l’anal, de base llarga, i la caudal poc inclinada respecte a l’eix del cos. Les dents són agudes i tenen cúspides accessòries, i les vàlvules nasals són grans. Tots s’alimenten de peixos demersals i bentònics, a més de crustacis decàpodes i de poliquets. La reproducció és ovípara i els ous són allargats, rectangulars i proveïts de llargs filaments a cada angle. El gat pròpiament dit, Scyliorhinus canícula, té una certa importància comercial relativa per la seva abundor. Habita tot l’Atlàntic oriental i la Mediterrània. Si bé a l’Atlàntic assoleix els 70 cm de llargada, a la Mediterrània mai no sobrepassa els 60 cm. És de coloració força variable, sempre caracteritzada per petits punts foscos sobre un fons bru. El gatvaire (S. stellaris) és de mida més gran (pot excedir el metre de llargada), però presenta grans taques marrons sobre un fons bru ataronjat clapejat de taques blanques o grises. Els seus orificis nasals no es comuniquen amb la boca, com en el cas del gat. Habita especialment els fons durs, rocosos o pedregosos.
La moixina (Galeus melastomus) pertany a la mateixa família que els gatvaires, però se’n diferencia pel musell llarg, les vàlvules nasals petites i per una cresta de gruixuts denticles dèrmics, que recorre tot el marge superior de l’aleta caudal, com una serra. L’aspecte general del cos és similar, però se’n distingeix clarament per la coloració grisa bruna i amb moltes taques de matisos més o menys foscos; a més, l’aspecte negre de la cavitat bucal el fa inconfusible. Colonitza els fons tous del talús continental, a partir dels 300 m de fondària, i també la plataforma continental. Es distribueix per tot l’Atlàntic septentrional, on és una espècie relativament abundant. Fa uns ous allargats, amb un extrem arrodonit i sense filaments. S’alimenta de crustacis, cefalòpodes i teleostis. Una espècie molt semblant, que probablement també habita les mateixes aigües, és G. atlanticus; aquesta, però, és més petita (45 cm) i d’una coloració més uniforme, basada en taques semicirculars envoltades d’halos blancs que es distribueixen pel dors.
El caçó (Galeorhinus galeus) és un tauró de mida mitjana (no sol sobrepassar 1,5 m de llargada), força abundant i apreciat a les nostres costes. Té les aletes proporcionades, però la segona aleta dorsal i l’anal són clarament més petites que la primera dorsal; la caudal és peculiar perquè té un lòbul apical molt marcat. Les dents presenten diverses cúspides de mida decreixent. Tant la coloració del dors com la dels flancs és grisa clara i el ventre és blanc. Es presenta als ambients pelàgics sublitorals de les àrees temperades de gairebé tot el planeta. S’alimenta de peixos teleostis i d’una gran varietat d’invertebrats marins. És de reproducció ovo-vivípara i el nombre de descendents és molt variable (entre 15 i 40). L’interès pesquer d’aquesta espècie és elevat per la qualitat de la seva carn, malgrat que antigament es valorava més per la gran quantitat de vitamina A que conté el seu fetge.
Les mussoles (Mustelus) són petits esquals molt semblants al caçó però una mica més petits i amb la diferència que la segona aleta dorsal és de mida aproximada a la primera. Les dents també són molt peculiars, arrodonides i sense cúspides, com les de les rajades. Aquesta morfologia dentària és adaptada per a la trituració de conquilles de mol·luscs i closques de crustacis, tot i que també capturen peixos teleostis. Són propis dels fons de la plataforma continental, on són relativament abundants. La reproducció és ovo-vivípara o vivípara segons les espècies (en el darrer cas amb placenta vitel·lina). La seva carn és comercialitzada com la del caçó. A les nostres aigües hi ha tres espècies molt semblants, Mustelus mustelus, M. asterias i M. punctulatus, que només es diferencien per l’origen de l’aleta dorsal, la morfologia dels denticles dèrmics i la coloració.
Els carcarínids: taurons vers
Els carcarínids són taurons de talla mitjana o grossa i de musell llarg i punxegut. La boca, grossa i corba, porta normalment dents d’una sola cúspide i de forma més aviat triangular. Els ulls presenten membrana nictitant. Tenen cinc fenedures branquials que s’estenen al darrere del punt d’origen de les aletes pectorals. Algunes espècies no tenen espiracles. Són de reproducció ovo-vivípara.
Els taurons pròpiament dits pertanyen al gènere Carcharhinus i corresponen a allò que hom anomena tauró gris. És un gènere molt ampli, que enclou entre 29 i 32 espècies, totes de mida mitjana o gran (generalment, uns 2 o 3 m), i de cos robust i allargat. Solen tenir el musell ample i una mica aixafat, els ulls petits, i les dents desiguals en ambdues mandíbules, les de la superior, triangulars i amb forma de serra i les de la inferior, estretes i agudes. Pel que fa a les aletes, la segona dorsal és clarament més petita que la primera i de mida semblant a l’anal, les pectorals són ben desenvolupades i la caudal, forta i amb un lòbul superior llarg. Per sobre i per sota del peduncle caudal, sempre hi ha una fosseta. Aquests peixos són propis d’hàbitats pelàgics, de llocs pròxims a la costa o de mar oberta, però moltes de les espècies obtenen l’aliment del fons; aquest aliment sobretot consisteix en peixos, cefalòpodes i grans crustacis. Són de reproducció vivípara.
La determinació de les espècies que conformen el grup és difícil, fins i tot per als especialistes, i per això alguns dels registres compilats fins ara a les nostres aigües no són segurs. Aquest és el cas de Carcharhinus longimanus, un tauró inconfusible per les seves grans aletes pectorals i una primera aleta dorsal ampla i d’àpexs arrodonits, però que malgrat tot, fou confós amb C. lamia. És típicament oceànic i per tant la seva presència a la Mediterrània és dubtosa. D’altra banda, C. plumbeus sí que ha estat registrat freqüentment a la Mediterrània; se li pot apreciar una primera gran aleta dorsal triangular, l’origen de la qual se situa sobre el punt d’inserció de l’aleta pectoral. En canvi, no s’ha registrat encara a les nostres aigües C. brachyurus, tot i que probablement hi viu, perquè es tracta de l’espècie menys termòfila del gènere; es pot reconèixer per l’absència de quilla dèrmica entre les aletes dorsals, a més de tenir les dents superiors amb una escotadura a cada costat de la cúspide. Encara ara està per demostrar l’autèntica identitat de la forma que Lozano Rey cità en la seva obra (1928) sota la denominació de C. commersonii.
La tintorera (Prionace glauca) és el tauró pelàgic més abundant de les nostres costes i alhora un dels més bonics. El seu cos és molt allargat, amb un musell llarg i parabòlic. La boca, força gran, té les dents llargues i en forma de serra. La primera aleta dorsal és endarrerida i equidistant de les ventrals i les pectorals, les quals són molt llargues i estretes i una mica falciformes. La segona dorsal i l’anal són petites. És tota de color blau intens al dors i als flancs, però, un cop caturada, aquesta coloració vira progressivament a grisa. La mida pot arribar a ésser de 3,8 m, però són rars els exemplars de més de 3 m de llargada. La tintorera és típicament pelàgica i de mar oberta, i pràcticament colonitza tots els oceans, fora dels que corresponen a les zones més fredes. S’alimenta fonamentalment de peixos i de cefalòpodes. És de reproducció vivípara i de vegades força prolífica (hi ha registres de fins a 135 embrions). Tot i la seva abundància, no té gaire importància comercial a causa de la baixa qualitat de la seva carn. En canvi, la pell i les aletes són comercialitzats en alguns països.
Els esfírnids: peixos martell
Són taurons de dimensions mitjanes, que mostren una forma del cap molt peculiar, amb dues grans expansions laterals a l’extrem de les quals hi ha els ulls, proveïts de membrana nictitant. La boca és de forma corba i porta dents d’una sola cúspide. Tenen dues aletes dorsals, la primera de les quals és molt desenvolupada i situada molt per davant de les aletes pelvianes. També tenen aleta anal i la caudal és molt asimètrica. Són de costums epipelàgics i de reproducció vivípara.
Els peixos martell (Sphyrna) no ofereixen cap dubte d’identificació a causa de la seva morfologia: el cap, pla, s’expandeix vers els costats de manera que els ulls se situen als extrems laterals. La resta del cos és força similar al dels taurons del gènere Carcharhinus, llevat de les aletes pectorals, que són més curtes (potser perquè les seves funcions han estat assumides pels lòbuls cefàlies). Són taurons pelàgics, àgils i ràpids nedadors que essencialment es nodreixen de peixos ossis, cefalòpodes i crustacis. Amb freqüència formen bancs i es reprodueixen vivíparament. Les seves dimensions solen oscil·lar entre els 2 i els 3 m, però una de les espècies pot superar els 5 m de llargada. La importància comercial d’aquests peixos és mitjana. Almenys dues espècies d’aquest grup colonitzen les costes catalanes. D’una banda, hi ha Sphyrna zygaena, espècie abundant i gairebé cosmopolita, que té el perfil anterior del cap arrodonit i els lòbuls inclinats cap enrere. De l’altra, hi ha S. tudes, que es reconeix pels seus lòbuls cefàlics amples i curts, i també per les grans dimensions de l’aleta anal (la llargada de la seva base és doble a la de la segona aleta dorsal). Així i tot, és possible que les referències que tenim d’aquests taurons a la nostra mar estiguin referides totalment o parcial a la captura de S. mokarran, el peix martell més gran, que es caracteritza pel seu cap rectangular, i per la primera aleta dorsal, alta i força inclinada cap enrere.