Les xucles són centracàntids de costums gregaris, força comuns a tota la nostra plataforma continental. La xucla vera (Spicara maena, a dalt), es coneix perquè té el cos més alt i la coloració verdosa amb tot de petites taquetes blaves. La xucla blanca (S. smaris, a baix), en canvi, és més pàl·lida i de cos més fusiforme. Els individus de totes dues espècies són femelles els primers anys d’ésser madurs i posteriorment, quan fan uns 15 cm, esdevenen mascles.
Jean-Georges Harmelin.
Els centracàntids, els peixos que popularment anomenem xucles, gerrets i gerles, s’assemblen força als espàrids, però se’ls reconeix perquè tenen la boca extraordinàriament protràctil i una constitució més feble a les mandíbules. Les escates revesteixen el cos i el cap, excepte el rostre i la regió interorbitària. La línia lateral segueix el perfil dorsal i és simple, contínua i arquejada. La boca, terminal i protràctil, té un maxil·lar, proveït o no d’escates, però que de vegades es pot trobar cobert per l’os preorbitari quan la boca és tancada. A les mandíbules sempre hi ha dents disposades en carda (poden mancar al vòmer i als palatins). El marge del preopercle és llis i prim, i no hi ha espines a l’opercle. Disposen de sis radis branquiostegals i de 14 a 22 branquiospines llargues sobre el braç inferior del primer arc branquial. L’aleta dorsal és contínua i en la seva porció anterior hi ha entre 11 i 13 espines i entre 9 i 18 radis segmentats; en canvi a l’aleta anal hi ha tres espines i de 8 a 16 radis segmentats. Les aletes ventrals tenen un procés axil·lar ben desenvolupat d’escates fusionades per la base i constituïdes per una espina i cinc radis segmentats. L’aleta caudal és més o menys forcada. Es nodreixen de petits peixos, crustacis del plàncton i, especialment, copèpodes. Són hermafrodites i abans de transformar-se en mascles passen per la fase de femella. Per això, entre els exemplars més petits de 13 cm predominen les femelles, mentre que gairebé tots els més grossos de 15 cm són mascles. Així i tot, també de molts individus es fa difícil saber si han experimentat o no la inversió sexual. La captura d’aquests peixos es realitza mitjançant tresmalls, nanses i arts de ròssec. A la nostra mar en coneixem dos gèneres i tres espècies.
El gerret (Centracanthus cirrus) no sol passar dels 20 cm. Té els ulls grossos, el color és bru vermellós i la fórmula dels radis és D XIII+9-10 i A III+9-10. Viu sobre fons de roca i grava, des dels 10 m fins als 200, on s’alimenta fonamentalment de petits peixos i de crustacis. Es reprodueix a l’estiu. La seva distribució geogràfica no és gaire àmplia: d’una banda se’l pot trobar a la Mediterrània central i occidental, però també viu a l’oceà Atlàntic oriental, des de Portugal fins al Marroc, incloses les illes Madeira, les Açores i també les Canàries. El gerret es comercialitza fresc, però la seva carn no és gaire apreciada per l’home.
La xucla verda (Spicara maena flexuosa [= S. flexuosa]) pot assolir entre 19 i 20 cm de llargada. La fórmula de les aletes és D XI+10-12 i A III+9-10 i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 68 i 73. Viu sobre fons arenosos o durs, des de les aigües més o menys somes del litoral fins als 200 m. Es nodreix principalment de petits crustacis. A l’època de fresa, entre maig i agost, s’aplega en grans moles, fet que l’home aprofita per a realitzar-ne captures importants, malgrat que la seva carn, que es comercialitza fresca, no és considerada de gran qualitat. La distribució geogràfica pràcticament coincideix amb la de l’espècie anterior, però a més es troba a la mar Negra.
La xucla vera (Spicara maena maena [= S. maena]) és la més grossa i la que té el cos més alt del seu gènere (els mascles fan 24 cm i les femelles, 21). Com a caràcters diagnòstics té la fórmula de les aletes D XI+12, A III+9-10 i un nombre d’escates de la línia lateral que oscil·la entre 68 i 73. Al final de setembre i l’octubre, els mascles adquireixen bandes i clapes blaves que els diferencien de les femelles i inicien la construcció dels nius: excaven la sorra, als alguers de posidònia, fins a fer-hi clots de 10 a 20 cm de fondària i d’uns 50 cm de diàmetre, separats per una distància de dos metres. És abundant a la Mediterrània, però també la trobem a la mar Negra, i, a l’Atlàntic oriental (des de Portugal fins al Marroc, incloses les illes Canàries).
La xucla blanca (Spicara smaris) té una distribució geogràfica similar a la dels seus congèneres, però prefereix els fons litorals més fangosos, amb alguers de posidònia, situats entre 15 i 100 m. Té el cos més prim que les altres xucles i es classifica d’acord amb la fórmula de les aletes D XI-XII+10-12 i A III+8-10, i amb el nombre d’escates de la línia lateral, entre 75 i 81. Els mascles fan 20 cm i les femelles no sobrepassen els 16. El període de fresa, pel febrer o el març, és curt, només d’uns pocs dies, i les larves neixen al cap de 5 o 6 dies. Els mascles excaven, amb la cua, uns nius a la sorra, de 5 cm de profunditat i uns 20 cm de llargària, i s’hi estan durant tot el període de la fresa.