Constitueixen un grup nombrós d’espècies pròpies de climes temperats i tropicals que colonitzen des dels ambients hiperhalins fins a les aigües dolces, i són capaços de tolerar un àmbit força ampli de temperatures. La majoria són de mida petita (no solen sobrepassar els 15 cm) i de règim omnívor o microdepredador. Tenen una sèrie de modificacions a l’esquelet branquial que els permet diferenciar-los dels ateriniformes i dels beloniformes que, fins fa poc, constituïen un mateix ordre (els ateriniformes). Tenen radis segmentats i aletes abdominals; la dorsal, que és única, està emplaçada al centre del cos i la caudal té l’extrem arrodonit. Una altra característica dels ciprinodontiformes és que no tenen l’orbitosfenoides, el mesocoracoides ni el basisfenoides, i que el premaxil·lar es troba a l’extrem de la boca. Als Països Catalans són representats per dues famílies, la dels ciprinodòntids i la dels pecílids.
Els ciprinodòntids
Àrea de distribució del fartet (Aphanius iberus, en verd) i del samaruc (Valencia hispanica, en ratllat) als Països Catalans.
Carto-Tec, original dels autors.
La família dels ciprinodòntids enclou petits peixos de cos curt i rabassut, i cobert d’escates cicloides grans, que també poden trobarse a la part superior del cap. No tenen línia lateral i tant l’aleta dorsal com l’anal, que s’insereixen en la meitat posterior del cos, ocupen una posició més o menys contraposada. Totes les aletes són constituïdes per radis segmentats; la caudal té el marge arrodonit o truncat i les pectorals se situen a la part abdominal. Unes mandíbules sempre munides de dents els diferencien dels ciprínids. Les espècies tropicals ofereixen unes coloracions molt vistoses i això explica que hagin estat emprades com a peixos d’aquari.
Colonitzen des de les aigües dolces fins a les hiperhalines i, consegüentment, les llacunes litorals, les zones d’aiguamolls, els canals i les sèquies de rec, àdhuc els cristal·litzadors de les salines. Sempre es troben en zones d’abundosa vegetació aquàtica o de ribera. Tanmateix, també hi ha espècies adaptades a la vida cavernícola, completament cegues o amb una regressió ocular accentuada, i d’altres capaces de viure als pous i als oasis dels deserts, que són ambients caracteritzats per una forta eutèrmia. És típic dels ciprinodòntids el fet de presentar un dimorfisme sexual accentuat, que es palesa en la mida dels individus i en la seva coloració corporal. Es reprodueixen ovíparament; el fet que els ous puguin presentar formes de resistència a la dessecació constitueix una estratègia ecològica eficaç per tal d’assegurar la persistència de les espècies en hàbitats tan peculiars com els descrits anteriorment. Solen formar moles durant l’època de reproducció i, com que s’alimenten de larves d’insecte, en alguns països s’han utilitzat per a combatre la malària.
La família dels ciprinodòntids acull uns 50 gèneres i unes 300 espècies que es distribueixen pel continent americà, des del Canadà fins a l’Amèrica del Sud, per l’Àfrica i Madagascar, i per l’Europa i l’Asia meridionals. Als Països catalans hi ha dues espècies autòctones, el fartet i el samaruc, que pateixen una forta regressió a causa de la creixent degradació de les zones que fins ara colonitzaven.
El fartet
Parella de fartets (Aphanius iberus), exhibint el clar dimorfisme sexual permanent que els caracteritza: el mascle (a dalt) amb el cos ratllat i de tons tirant a blavosos, i la femella (a baix) de color més grisós, i tacada en lloc de ratllada. El fartet viu als estuaris i llacunes litorals, i és capaç d’ocupar aigües de salinitat i temperatura variables. Gràcies a això pot pal·liar l’efecte de la destrucció gradual dels seus hàbitats mitjançant l’ocupació de masses d’aigua artificials, com canals i evaporadors de les salines.
Adolf de Sostoa.
El cos curt i rabassut del fartet (Aphanius iberus), més comprimit a la regió caudal, és recobert d’escates cicloides que també abasten la part superior del cap. L’aleta dorsal neix cap a la meitat del cos i té el marge posterior arrodonit; l’anal, més petita i de morfologia semblant a la dorsal, neix a la meitat del cos; la caudal és arrodonida i gran com les pectorals i, en canvi, les ventrals són petites. La fórmula de les aletes és D 9-11, A 9-10, P 14, V 6 i C 18. El cap és relativament gros i la boca, petita, protràctil i d’obertura gairebé vertical, amb les mandíbules proveïdes de dents de tres punxes (la central més gran), disposades en sèrie. A la línia longitudinal hi ha un màxim de 24 a 26 escates, i a la transversal 4+1+4–5. El dicromatisme sexual és permanent, és a dir persisteix al llarg de tot el període anual. Els mascles tenen el dors de color gris terrós, els flancs ornats amb una vintena de línies verticals grises argentines que no arriben a assolir el ventre, l’aleta caudal ratllada (de tres a cinc bandes fosques) i la dorsal també és guarnida amb bandes fosques horitzontals; durant l’època de reproducció, el ventre, la regió anal i les aletes pelvianes esdevenen més grocs i les línies dels flancs es fan més argentines. Les femelles ofereixen una tonalitat grisa pàl·lida amb els flancs pigallats de punts i taques negres irregulars que tendeixen a formar línies verticals.
El fartet colonitza les aigües salabroses dels aiguamolls, les llacunes litorals i les desembocadures dels rius. Dissortadament, la degradació dels seus hàbitats naturals fa que avui dia es trobi reclòs als canals i els evaporadors de les salines litorals. Així i tot, és un peix força eurihalí i euriterm, capaç de colonitzar aigües hiperhalines d’elevada temperatura, com les de les salines i les platges durant l’estiu. És especialment en aquesta època que forma grans moles, coincidint amb el període de reproducció, que s’estén de juny a setembre. Els mascles ajuden les femelles a fresar exercint una pressió sobre llur abdomen que facilita la sortida dels ous d’un en un. El nombre d’ous per fresa oscil·la entre 10 i 30, si bé la fecunditat potencial de l’espècie és de 100 a 900 ous, segons la mida de la femella. Arriba a viure un màxim de tres anys, tant el mascle com la femella, i fan 3 i 3,5 cm, respectivament. Es nodreix, sobretot, de petits crustacis, poliquets, larves d’insectes, mol·luscs, algues i detrits. Aquesta espècie viu a la península Ibèrica (també ha estat registrada a Algèria), on es distribueix, d’una manera irregular, per tota la costa, des dels aiguamolls de l’Empordà (el seu límit septentrional) fins a les llacunes d’Adra (Almeria) i les maresmes del Guadalquivir.
El samaruc
El samaruc (Valencia hispanica), també autòcton al nostre país, i endèmic de la península Ibèrica, sembla que no ha aconseguit de trobar uns hàbitats substitutius dels que li eren naturals, i és actualment una espècie en perill d’extinció. Actualment es troba confinat a la zona de migjorn, en aigües dolces i salabroses de la costa. En la fotografia en veiem una femella (a dalt, més grossa i amb el cos sense dibuixos) i un mascle (a baix, amb ratlles verticals).
Adolf de Sostoa.
A diferència de l’espècie anterior, el samaruc (Valencia hispanica) presenta el cos allargat, però també comprimit a la regió caudal i cobert d’escates cicloides grans. Les aletes dorsal i anal, que s’insereixen contraposades a la meitat posterior del cor, són grans i tenen tots els radis de la mateixa llargada; el mascle les té anguloses i la femella, un xic més arrodonides. L’aleta caudal també és gran i arrodonida, però les pectorals són de mida mitjana i les ventrals petites (D 10-11, A 12-14, P 15, V 6, C 18). La boca és mitjana, protràctil i terminal, amb unes mandíbules proveïdes de dents agudes d’una sola cúspide, que es disposen en diverses fileres. Els ulls no són gaire grossos. A la línia longitudinal hi ha un màxim de 28 o 30 escates i a la línia transversal se’n troben entre 8 i 9. El dicromatisme sexual també és de caràcter permanent. Els mascles tenen el ventre groc, diferent de la resta del cos (que és verd terrós); els marges posteriors de les escates dorsals i cefàliques pigmentats formant una mena de reticle i una desena de franges transversals fosques als flancs; totes les aletes, tret de les ventrals i les pectorals, estan ornades per un sistema de línies transversals. Les femelles, en lloc de les franges transversals, als flancs exhibeixen tot un reticle de punts, a més d’una línia fosca que s’estén des de l’ull fins al peduncle caudal, i l’aleta dorsal es mostra pigallada amb uns punts molt petits, mentre que la resta de les aletes són transparents.
El samaruc habita les aigües poc salabroses i dolces dels aiguamolls, les llacunes litorals i els canals de rec d’abundosa vegetació aquàtica. La degradació dels seus hàbitats naturals i la introducció paral·lela de la gambúsia (Gambusia affinis) constitueixen les principals causes de la regressió d’aquesta espècie que actualment ja es considera en perill d’extinció. La seva biologia encara és poc coneguda. Sembla que es reprodueix a l’estiu i que les femelles, més grosses que els mascles, poden arribar a fer 6 cm. A grans trets, es nodreix de larves d’insectes (sobretot de mosquits), de petits crustacis i de mol·luscs. És una espècie endèmica de la península Ibèrica; la seva àrea de distribució va des del delta de l’Ebre, on és rara, fins a Xàbia, al migjorn valencià. Recentment s’ha pogut comprovar que les citacions corresponents a les maresmes del Guadalquivir i a Huelva es refereixen a l’espècie americana Fundulus heteroclitus.
Els pecílids
Aquest grup, integrat per unes 150 espècies, enclou peixos petits que es reprodueixen ovovivíparament o vivíparament. Els mascles tenen una aleta anal transformada en un òrgan copulador, que rep la denominació de gonopodi. És una família de peixos típicament americans que es distribueixen des de l’Argentina fins als Estats Units. A la península Ibèrica només tenim la gambúsia, que hi ha estat introduïda.
Àrea de distribució de la gambúsia (Gambusia affinis) als Països Catalans.
Carto-Tec, original dels autors.
La gambúsia (Gambusia affinis) és una de les espècies que, malgrat les seves petites dimensions, han estat més perjudicials pera la ictiolauna continental, sobretot pel que fa als petits ciprinodòntids autòctons. Introduïda primer per combatre la malària i després per combatre la profusió de mosquits en les aigües estanyades, la seva voracitat l’ha duta a eliminar postes i alevins d’altres espècies de peixos. Com és característic dels ciprinodontiformes, mostra un dimorfisme sexual permanent.
Kathie Atkinson / Oxford Scientific Films - Firo-Foto.
La gambúsia (Gambusia affinis) és un peix petit, revestit d’escates grans, amb una boca més aviat súpera, uns ulls relativament grossos i una coloració grisa verdosa pàl·lida, ornada amb una taca negra vertical que travessa l’ull. L’aleta dorsal, que és única, es troba una mica desplaçada cap enrere i l’aleta anal és gran i transformada en òrgan copulador (gonopodi) en el cas dels mascles; la caudal també és gran i arrodonida. El nombre de radis és D 7-8, A 9-11. A la línia lateral es poden comptar de 26 a 30 escates. Es tracta d’una peix de vida efímera que no sol superar l’any de vida però, en canvi, adquireix la maduresa sexual entre les 4 i les 8 setmanes i gaudeix d’un potencial reproductor enorme. Vivípara, pot realitzar fins a unes cinc freses i expulsar de 30 a 50 embrions cada vegada. El període de reproducció abasta d’abril a setembre i els exemplars que neixen al final són els que perduren fins l’any següent. La seva alimentació és força variada: menja insectes adults (terrestres i aquàtics), larves d’insectes i crustacis i postes i alevins de peixos. Fou introduïda a principi de segle per combatre la malària, atesa la seva voracitat i la seva apetència pels insectes i les larves. Hom pot dir que als Països Catalans la gambúsia s’ha estès per totes les àrees baixes dels rius, i per les zones d’aiguamolls i les llacunes litorals, fins al punt de constituir actualment un perill per a la fauna autòctona de peixos, especialment per als ciprinodòntids, que comparteixen el mateix hàbitat.