Escòmbrids de la mar catalana: 1 bis (Scomber japonicus), 2 verat (S. scombrus), 3 bonítol (Sarda sarda), 4 melva (Auxis rochei), 5 bacoreta vera (Euthynnus quadripunctatus), 6 bacoreta ratllada (E. pelamís), 7 tonyina (Thunnus thynnus), 8 bacora (T. alalunga). Noteu la presència de pínnules al final de l’aleta caudal, que caracteritzen la familia.
Juan A. Moreno i Carlos Moreno.
Els escòmbrids (que actualment engloben també l’antiga família dels túnids) són peixos de cos fusiforme, alt i força comprimit, acabat en un peduncle caudal estret, ben diferenciat i en forma de quilla, i una aleta caudal ben forcada. Al cap, de perfil cònic i rostre punxegut, hi ha els ulls (de vegades dotats de pupil·la adiposa) i una boca gran, envoltada per uns premaxil·lars no protràctils i proveïda de dents fortes, moderades o febles, segons els casos, que també recobreixen la llengua i el paladar. Les obertures branquials són àmplies, tal com correspon a peixos de respiració molt activa, i les membranes branquiostegals no se solden a l’istme. Les escates, que són petites i de tipus cicloide, ocasionalment formen un pitet toràcic especial. La línia lateral és simple. Tenen dues aletes dorsals més o menys distanciades, la porció anterior o espinosa de les quals, menys important que la segmentada, fins i tot pot ésser dèbil, poc desenvolupada i pot tenir la possibilitat d’allotjar-se en un solc dorsal. L’aleta anal, sempre precedida d’1 a 3 espines, és d’una llargada similar a la de la dorsal segmentada. Els darrers radis de les aletes dorsals i anals destaquen especialment per llur forma de pínnules independents. Les aletes pectorals, generalment petites, tenen un contorn arrodonit o falciforme. Les aletes ventrals, d’inserció toràcica, consten d’una espina i de cinc radis segmentats. La coloració més freqüent és blavosa, verdosa o pisarrenca i esdevé argentina als flancs. Tant el dors com els flancs solen ésser ornats de taques negroses que poden constituir bandes més o menys longitudinals, faixes transversals, jaspiat o puntejat. La bufeta natatòria, si n’hi ha, és petita, i l’estómac té forma de sac amb nombrosos cecs pilòrics.
La carn, molt sovint rogenca, és oliosa, com correspon a la seva condició de peix blau; altrament, s’hi concentra el mercuri i altres metalls pesants que aquests peixos puguin ingerir, en gran mesura a causa de la seva longevitat. La llargada total d’aquests peixos oscil·la entre els 35 cm i els 4,5 m, i poden pesar més de 1000 kg.
Són peixos pelàgics superficials que sovint formen moles, sempre compostes per un immens nombre d’individus. Tots són comestibles i gairebé sempre molt apreciats. No cal dir que la seva carn és força saborosa, adequada per als més diversos condiments i formes de conserva, com és ara l’escabetx i la moixama, malgrat que pot resultar una mica indigesta. Constitueix un prototip de peix blau, abans considerat insà perquè en determinades circumstàncies pot produir urticàries molestes i de vegades perilloses. La pesca dels escòmbrids es realitza amb diversos ormeigs i arts, des dels d’ham, com el curricà, els arts d’encerclament i les almadraves, fins als arts de ròssec, amb les quals només es capturen d’una manera ocasional. Al litoral dels Països Catalans se’n coneixen 5 gèneres i 8 espècies, bé que no hi són tots igualment abundants.
Bonítol, tonyina i afins
Dels grans peixos pelàgics que hom englobava antigament dins la família dels túnids, la melva (Auxis rochei), que veiem en mola en la fotografia, en reuneix en conjunt totes les característiques. La cua, clarament forcada i separada del cos per un peduncle estret, capaç de fer-la oscil·lar a gran velocitat, és la clau de la gran capacitat natatòria d’aquest peix. Típicament migrador, emprèn grans viatges, de vegades de molts quilòmetres.
Age Fotostock.
La melva (Auxis rochei) és un peix d’hàbits epipelàgics o mesopelàgics que pot assolir els 40 cm, tot i que alguna vegada s’ha indicat que pot arribar a fer 1 m. Malgrat tot, hi ha controvèrsies, perquè alguns autors consideren vàlides algunes espècies (com, per exemple, Auxis thazard) que actualment no són més que sinònims d’A. rochei. Té una fórmula de les aletes de D1 X-XI, D2 11-12+7-9 i A 12-15+7-8. Es reprodueix de novembre a agost. Sembla que presenta una distribució cosmopolita, amb preferència per les aigües càlides o temperades de l’Atlàntic tropical i de la península Ibèrica, amb incursions fins al sud de Noruega i la Mediterrània, llevat de la mar Negra. És relativament comuna a les nostres costes, on fa incursions periòdiques. S’alimenta de petits peixos, especialment de clupèids, com també de crustacis, particularment de larves i d’estomatòpodes, sense desdenyar els petits calamars. La seva carn és vermella i té una certa reputació d’indigesta.
Entre els escòmbrids més presents als mercats destaquen la tonyina (Thunnus thynnus, a dalt a l’esquerra), el bonítol (Sarda sarda, a dalt a la dreta) i el verat (Scomber scombrus, a baix), bé que els altres són també apreciats com a peix blau. Grans migradors i formadors de moles, almenys en les èpoques de la reproducció, a la primavera i al començar l’estiu, són pescats amb diversos arts.
Jordi Vidal
La bacoreta vera (Euthynnus quadripunctatus [= E. alletteratus]), d’hàbits pelàgics, és pròpia d’aigües costaneres, càlides o temperades de l’Atlàntic tropical i de la península Ibèrica, però fa incursions fins als estrets danesos. La trobem a tota la Mediterrània i l’Egea, però no colonitza la mar Negra. Pot assolir fins a 125 cm de llargada. La fórmula radial de les aletes és D1 XIII-XVI, D2 I-II+11-12+8-9 i A II-III+10-12+6-8. Es reprodueix des de la primavera fins a la tardor i sembla que s’alimenta sobretot de petits peixos (cuplèids), cefalòpodes i crustacis.
La bacoreta ratllada (Euthynnus [= Katsuwonus] pelamis) és una espècie congenèrica de la bacoreta vera, pròpia de regions càlides i temperades de tots els oceans, malgrat que també ha estat citada a diverses localitats mediterrànies. És de costums plenament oceànics, fet pel qual no sovinteja les proximitats del litoral. Pot arribar a fer 1 m, però habitualment no sobrepassa els 80. La fórmula radial de les aletes és D1 XV-XVI, D2 II+11-16+7-8, A II+11-16+6-8. Les preses que s’han trobat més sovint dins del seu estómac són peixos voladors (exocètids), però no rebutja crustacis nedadors ni cefalòpodes.
El bonítol (Sarda sarda) és un peix que pot fer uns 85 cm de llarg i uns 5 kg de pes, però generalment no excedeix els 50 cm ni pesa més de 2 kg. El defineix la fórmula de les aletes següent: D1 XX-XXIV, D2 12-18+7-10, A II+11-15+6-8, D 23-26. A les nostres aigües la seva presència és palesa relativament a prop del litoral, de mitjan febrer fins a setembre i, ocasionalment, fins a l’octubre. Com en la resta de representants d’aquesta família, els ous són pelàgics i estan proveïts d’una càpsula externa formada per fibres gruixudes que s’entrecreuen com les d’un feltre. S’alimenta principalment de peixos, sobretot de petits clupèids, gàdids i caràngids (sobretot, sorells). Propi de l’Atlàntic tropical i temperat, se’l pot localitzar també a les costes de l’Amèrica del Nord, fins i tot a localitats tan septentrionals com el golf de Maine. També colonitza l’Atlàntic oriental, des de la península Escandinava fins al cap de Bona Esperança, com també la Mediterrània i la mar Negra. La carn del bonítol, com és prou sabut, és molt saborosa. Hom la consumeix fresca, als llocs propers als punts de pesca, o bé en conserva, fins al punt d’ésser un dels escòmbrids més enllaunats.
La bacora (Thunnus [= Germo] alalunga) és d’hàbits epipelàgics i mesopelàgics i pròpia de les regions tropicals, subtropicals i temperades. Es reconeix per la fórmula radial de les aletes D1 XII-XIV, D2 III+11-13+7-9 i A III+10-12+7-9. Espècie cosmopolita i oceànica, la seva presència es pot estendre fins a aigües més fredes. S’ha registrat a la Mediterrània occidental i en una part de l’oriental, però no pas a la mar Negra. A l’Atlàntic oriental se la troba des de la Gran Bretanya fins a Sud-àfrica, incloses les illes d’Irlanda, les Açores i les Canàries. S’alimenta d’organismes diversos entre els quals destaquen els peixos, els calamars i els crustacis. Pot assolir 1,2 m però normalment no fa més d’1 m. És habitual que els exemplars joves formin moles grans per dessota la termoclina, on la temperatura oscil·la entre 17 i 21 °C. La seva carn, molt clara, és força apreciada.
La tonyina (Thunnus thynnus thynnus), és un altre escòmbrid de costums similars als de la bacora. Espècie epipelàgica i mesopelàgica, nedadora activa i veloç (cosa que, en part, explica la textura i característiques de la seva musculatura), és capaç de realitzar migracions transoceàniques. Sobretot habita a l’Atlàntic oriental, des de Noruega i la Gran Bretanya fins al Marroc, les illes Canàries, les Açores, Mauritània i les illes del Cap Verd. N’hi ha una població a les costes del Cap (Sud-àfrica) i d’una manera aïllada també es localitza a Islàndia, la mar Bàltica i la mar de Barentsz.
També n’hi ha a la Mediterrània i a la part sud de la mar Negra; a la zona septentrional del Pacífic és substituïda per la subespècie T. t. orientalis. És gregària, sobretot durant el període de reproducció, que se centra entre els mesos de juny i juliol; fora d’aquest període es comporta com un depredador voraç que consumeix diverses espècies de peixos, crustacis i cefalòpodes. A la Mediterrània, les àrees de posta se situen entre Sardenya, Sicília i Tunísia, i també entre Eivissa i el migjorn valencià; és justament quan les tonyines atlàntiques s’hi dirigeixen per a pondre («tonyines d’anada») que hom n’intercepta el pas amb almadraves; quan tornen («tonyines de retorn»), més magres, també són objecte de pesca. La tonyina pot assolir una mida d’uns 3 m i un pes de 700 kg, encara que normalment no passa dels 2 m. La fórmula de les aletes és D1 XII-XV, D2 I-II+12-14+7-9. La seva carn, que és molt vermella, és força apreciada per a consumir fresca, seca (moixama) o en conserva, i fins se’n consumeixen els ous, sia secs o fumats.
El verat i afins
El bis (Scomber japonicus [= Pneumatophorus colias]) alterna els hàbits epipelàgics amb els mesodemersals, compresos entre els 250 i els 300 m de profunditat, de les aigües temperades i subtropicals de l’Atlàntic, del Pacífic i de les mars adjacents; per tant, és força cosmopolita. A l’Atlàntic oriental s’estén des del golf de Biscaia, les illes Açores, les Madeira i les Canàries fins a Mauritània. Aïlladament, també ha estat citat al sud de les illes Britàniques, la mar d’Irlanda i les costes de Bèlgica. També és freqüent a la Mediterrània i a la mar Negra, però estacionalment. La seva presència també ha estat assenyalada a l’hemisferi sud, pels voltants del cap de Bona Esperança i de l’illa de Santa Helena. Ofereix les característiques pròpies de les espècies lucífugues, perquè de dia roman prop del fons i es impossible de capturar amb arts de pesca superficials, els quals, contràriament, són efectius de nit (àdhuc a profunditats exigües). El fet que tingui els ulls bastant més grossos que els del verat (Scomber scombrus) pot relacionar-se amb la marcada tendència a fugir de la llum directa. Però això no vol pas dir que no tingui la capacitat d’acudir als fons lluminosos artificials utilitzats pels pescadors, car aquest tipus de llum és insignificant amb relació a la intensitat que assoleix la llum solar. Pot arribar a 50 cm, però normalment en fa menys de 30. Se’l pot reconèixer per la fórmula de les aletes D1 VII-X, D2 12-13+56, A I+11-12+5-6. S’alimenta de petits peixos pelàgics, particularment de clupèids i d’invertebrats pelàgics. Fa la fresa a l’estiu.
El verat (Scomber scombrus), com el bis, és hàbits alternatius i la seva presència també té un caràcter estacional. Així, entre primavera i tardor és de costums epipelàgics i a l’estació freda és d’hàbits mesodemersals. Prefereix les fondàries compreses entre els 200 i 250 m d’ambdós costats de l’Atlàntic oriental, des de Noruega i la mar Bàltica fins al cap Bojador (Marroc), incloses les illes Açores i les Canàries; d’una manera més aïllada, colonitza les aigües més septentrionals de Murmansk, de la mar Blanca i de Nova Zemla. Pel que fa a l’Atlàntic occidental, ocupa des de la península del Labrador fins al cap Hatteras. També colonitza la Mediterrània occidental i la mar Negra, i hi ha alguns indicis de la seva presència prop d’Israel. Els verats són peixos típicament gregaris i emigrants. Les moles que formen poden ésser d’una gran extensió i s’observa una certa tendència a agrupar individus de la mateixa edat. Pot donar-se el cas que es barregin amb altres grups de peixos de costums similars, com ara les sardines. Espècie bàsicament zoòfaga, s’alimenta de formes larvals, ous flotants, cries d’altres peixos i altres éssers planctònics que es trobin a les aigües lliures. La mida dels exemplars oscil·la al voltant de 30 cm, però poden fer-ne 50. La primera aleta dorsal té de 10 a 12 radis espinosos i la segona, de 9 a 15 radis tous i 5 o 6 pínnules. Fa la fresa durant l’hivern.