Els espets (Sphyraena sphyraena) són grans depredadors, de boca molt ben armada, que neden en grups bastant nombrosos i sovint s’apropen a la costa. En les mars tropicals, una espècie pròxima, la barracuda (S. barracuda), arriba a atacar l’home.
Xavier Safont / M. Alba Camprubí.
Els esfirènids són peixos grossos i depredadors voraços, que habiten les mars tropicals o temperades, generalment dins l’àmbit pelàgic o en aigües que no sobrepassen els 100 m de fondària, on es reuneixen en moles, majoritàriament formades per exemplars joves, ja que els adults són més solitaris. Tenen un cos allargat i lleugerament comprimit, cobert d’escates cicloides i suaus al tacte, i amb una línia lateral ben desenvolupada i gairebé rectilínia, llevat del terç anterior, on forma una corba suau. El cap, gros, amb relació al cos, té un rostre llarg i punxegut, i la boca, que també és gran i molt profunda, té la mandíbula inferior prominent, bé que la part posterior del maxil·lar mai no excedeix la vertical que passa per l’extrem posterior de l’ull; les dents són fortes, d’aspecte caniniforme, i de mida desigual als maxil·lars i als palatins. Pel que fa a les aletes, en tenen dues de dorsals curtes i ben separades, la primera amb cinc espines fortes i la segona, segmentada i encarada a l’anal; les pectorals són més curtes que el cap i més aviat baixes, i les ventrals són situades aproximadament a la mateixa vertical que la primera dorsal; l’aleta caudal és forcada. Se’ls captura mitjançant tresmalls, ormeigs d’ham i, ocasionalment, amb arts de ròssec. La carn és bona però poc apreciada i es comercialitza fresca, malgrat que, segons els indrets de captura i la seva abundància, es prepara fumada, salada, s’asseca o simplement es congela. A la nostra mar se n’ha vist una sola espècie, l’espet (Sphyraena sphyraena). Algunes espècies d’aquesta família, com la barracuda (S. barracuda), de la mar de les Antilles, són molt grosses (fins a 2 m) i poden arribar a atacar l’home.
L’espet (Sphyraena sphyraena) és d’un color bru olivaci, gris verdós o groguenc, però sobretot destaquen les 20 o 22 franges transversals i anguloses que porta als flancs superiors; el maxil·lar i les aletes són negrosos i les aletes ventrals tenen el marge anterior de color blanc. L’interior de la boca adopta una tonalitat blanquinosa o groguenca, en els animals acabats de capturar. Té, com a caràcters diferencials, la fórmula de les aletes (D1 V, D2 I+9, A I+9), entre 120 i 150 porus a la línia lateral, el marge posterior de l’opercle acabat en una sola punta i completament cobert d’escates, i el maxil·lar superior truncat per davant i proveït d’un lòbul carnós que es prolonga enrere sense arribar a la línia de l’ull. D’altra banda, l’origen de la primera aleta dorsal se situa en la vertical o lleugerament per davant del punt d’inserció de les ventrals. L’espet es nodreix de peixos, però no menysprea els cefalòpodes. Aquesta espècie colonitza la Mediterrània i la mar Negra; a l’Atlàntic oriental es presenta més amunt del golf de Biscaia fins a la latitud de Moçâmedes (Angola), incloses les illes Madeira, les Canàries i les del Cap Verd. A l’Atlàntic occidental colonitza des de les illes Bermudes fins a les costes del Brasil. L’època de fresa se situa entre juny i setembre a l’àrea mediterrània.