Els espàrids: bogues, sards, pagells i afins

Els espàrids constitueixen una de les famílies de peixos més ben representades al litoral català (9 gèneres i 20 espècies), i també més ben conegudes, ja que inclouen espècies d’una gran importància pesquera. Tenen un cos generalment fusiforme, alt i sovint comprimit, amb escates cicloides o ctenoides fortes i ben aparents, i una línia lateral ben visible i més o menys paral·lela al perfil dorsal. El cap, fort i comprimit, és mancat d’espines (o en alguns casos, dèbilment espinós) i té uns ulls grossos i una boca relativament petita, amb uns premaxil·lars no gaire protràctils. Les dents són d’una gran variabilitat dins d’aquesta família (tant poden ésser còniques com caniniformes, incisiviformes, molariformes i cardiformes) i tenen un gran valor sistemàtic, però mai no n’hi ha al paladar. Les obertures branquials són àmplies i les membranes no estan soldades a l’istme. Només tenen una aleta dorsal, amb una part anterior espinosa i una de posterior formada per radis tous; generalment tots aquests radis són de la mateixa llargada, però pot ésser que la part espinosa sigui més llarga. L’aleta anal és relativament curta (només té tres espines i la resta de radis són tous), les pectorals són grans, les ventrals, d’inserció toràcica, tenen una espina i cinc radis tous, i la caudal tendeix a ésser bifurcada.

Moltes d’aquestes espècies són hermafrodites insuficients: quan arriba el moment de la maduració, o bé hi ha una majoria de mascles (hermafroditisme proteràndric) o, per contra, de femelles (hermafroditisme proterogínic). Prefereixen les zones més o menys influïdes per la llum solar i això explica que les seves coloracions acostumin a ésser vives i variades, freqüentment ornades amb franges transversals; així, són força comunes les tonalitats argentines, sovint vermelles o rosades. Gairebé totes són litorals i de costums predominantment bentònics. Prefereixen els fons de roca, però algunes sovintegen els fons de la plataforma continental i fins i tot, n’hi ha que són pelàgiques. Així com els joves duen una vida gregària en aigües somes, els adults són més amants de la profunditat i de la vida solitària. Són peixos d’aigües tropicals i temperades, malgrat que, de manera excepcional, també se’ls pot trobar en aigües fredes. La majoria són carnívors que es nodreixen de crustacis i de mol·luscs, però tampoc no hi manquen les espècies de règim omnívor i herbívor.

Aquesta família de peixos és d’una importància rellevant dins la pesca comercial, no sols per la qualitat de la seva carn, sinó també per l’abundor i la diversitat de les espècies que inclou. Sembla que els millors rendiments pesquers s’obtenen a fondàries compreses entre els 30 i els 100 m, i les captures es realitzen amb llinyes i palangres, nanses, tresmalls i arts de ròssec.

La boga

La boga (Boops boops) és una espècie demersal o semipelàgica, litoral o sublitoral, que viu en tota mena de substrats (sorra, fang, roques o herbassars) fins als 250 m de profunditat, malgrat que sigui més abundant als primers 100 m. Es desplaça en grups que de nit es remunten molt a prop de la superfície. Fa la fresa al període comprès entre març i octubre. Tot i que alguns autors li atribueixen un règim carnívor, hi ha un caràcter intrínsec que palesa el seu règim vegetarià, si més no prioritari: l’estructura allargada de l’instestí i els escassos apèndixs pilòrics. És comercialitzada fresca però, com que la seva carn és poc apreciada, també és utilitzada per a esquerar els palangres i per a pescar tonyines. Als indrets on és abundant, també es consumeix congelada, salada o fumada. Es troba a la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra d’una banda i, de l’altra a l’Atlàntic oriental des d’Escòcia i Noruega, on és ocasional, fins a Angola, incloent les illes de Madeira, Açores, Canàries, les del Cap Verd, i São Tomé i Príncipe. La fórmula de les aletes és D XIII-XV+13-16 i A III+14-16, i el nombre d’escates a la línia lateral és entre 60 i 80.

Els déntols

Sota la denominació de déntols s’inscriuen totes les espècies del gènere Dentex, que tenen totes les dents agudes i cap de molariforme. A cada costat de la part anterior de les mandíbules hi ha dues o tres dents que semblen canines pel fet d’ésser més grans que la resta; les altres són disposades en una banda sobre cada branca mandibular, però més aviat s’acumulen vers la part anterior, darrere les dents caniniformes. Són dents diminutes i es distribueixen irregularment, tret de les externes, que són una mica més grans i se situen en fila. La banda de minúscules dents que ocupa la mandíbula inferior és més estreta que la de la superior. Els déntols poden assolir el metre de llargària i un pes de 12 kg, però correntment fan entre 25 i 60 cm. Especialment els adults, viuen solitaris o en petits grups sobre fons rocosos i de conglomerats, entre 20 i 200 m, malgrat que també són assidus dels substrats tous propers als roquerars. Durant l’època de reproducció s’apropen a la línia de la costa, on és més probable de trobar joves, els quals amb l’edat tendeixen a poblar zones més profundes. Són peixos carnissers i voraços que s’alimenten de crustacis, d’altres peixos i, sobretot, de cefalòpodes, pels quals mostren una marcada preferència. La carn, molt apreciada, es consumeix fresca o transformada en olis. Al nostre litoral, n’hi ha tres espècies.

El déntol ver (Dentex [Dentex] dentex) potser és la més coneguda de totes tres. Com els seus congèneres, viu solitari en la fase adulta i gregari en la juvenil, sobre fons durs de roca i de conglomerats, fins als 200 m. S’alimenta de peixos i mol·luscs. Realitza la posta de març a maig. Essent una espècie típicament mediterrània, ha estat també localitzada, però d’una manera ocasional, a la mar Negra, i a l’Atlàntic oriental s’ha registrat des d’Anglaterra (ocasionalment) fins al cap Blanc (Mauritània), incloent les illes Madeira i les Canàries; rarament, es troba a les aigües del Senegal. La fórmula de les aletes és D XI+11-12, A III 7-9. El nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 62 i 68.

El déntol corcovat o corcovada (Dentex [Cheimerius] gibbosus) té el tercer i el quart radis espinosos prolongats en un filament (D XI+10-11, A III+7-9). El nom de corcovada fa referència a una prominència o gibositat frontal que es desenvolupa en els mascles adults. Tot ell de color rosat, té una petita taca fosca al final de la base de l’aleta dorsal. El nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 56 i 62. Es tracta d’una espècie litoral i sublitoral que habita als fons de roca i als conglomerats, entre els 20 i els 220 m. Es distribueix per tota la Mediterrània, l’Adriàtica, i a l’Atlàntic oriental, des de les costes portugueses fins a Angola, incloses les illes Canàries.

El déntol petit (Dentex [Polysteganus] macrophthalmus) és l’espècie que presenta una distribució batimètrica més àmplia, car abasta dels 30 als 200 m. Assoleix la maduresa sexual a partir del segon any de vida i la reproducció s’efectua de manera intermitent durant el període d’octubre a abril, al talús o bé als pendents de les gorges submarines, però sempre en aigües fredes. Es troba a la Mediterrània, l’Adriàtica i a l’Atlàntic oriental, des de les costes de Portugal fins a Namíbia (Atlàntic sud), incloses les illes Canàries i les del Cap Verd. És el més petit dels tres déntols i mostra tot ell un to vermellós bastant pujat. Té els ulls grossos (d’ací el seu nom). La fórmula de les aletes és D XI-XII+9-11, A III+7-9, i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 49 i 55.

Els sards, esparralls i afins

Sota el nom de sard es coneixen cinc espècies del gènere Diplodus, de cos oval, bastant alt i comprimit i amb la boca lleugerament protràctil i proveïda a la part anterior de 8 a 12 dents incisives planes i esmolades, i a la posterior de diverses fileres de molars que s’incrementen amb l’edat i que generalment són diferents als dos maxil·lars. Són espècies d’hàbits litorals costaners, que seleccionen els fons d’alguer i les fàcies rocoses com a hàbitat; també solen entrar a les llacunes litorals i als estuaris. Generalment fan menys d’un pam de llargada, tot i que poden arribar a fer entre els 30 i els 50 cm. El seu règim alimentari és omnívor. Els sards portadors d’ectoparàsits presenten la particularitat de fer-se netejar per un petit làbrid anomenat llambrega o tord cua-negre (Symphodus [Crenilabrus] melanocercus), tot adoptant una posició característica d’invitació per tal d’atreure-se’l. Hom els pesca freqüentment amb tresmalls, nanses, petits palangres o amb fluixes, però sempre amb hams petits, d’acord amb llur boca; de vegades són pescats amb xàvega, la qual cosa prova que també volten pels fons arenosos.

Les espècies d’aquest gènere es troben repartides per l’Atlàntic oriental, la Mediterrània i les costes orientals d’Àfrica i de l’índia.

L’esparrall (Diplodus annularis) és un peix petit, d’uns 12 o 15 cm de llargada (24 cm de llargada màxima) i de cos gràcil, ovalat, comprimit i alt. Té el cap ben proporcionat i la boca, petita i protràctil, és proveïda de 8 dents incisives iguals a cada mandíbula, mentre que les dents molariformes es disposen fent de 2 a 4 fileres a la mandibula superior i 2 o 3 la inferior. El cos és de color gris argentat però amb irisacions groguenques i té una taca negra molt característica al peduncle caudal i una altra a la base de les aletes pectorals; les aletes pelvianes són groguenques. Els joves mostren, a més a més, cinc bandes fosques transversals molt estretes. La fórmula diagnòstica de les aletes és D XI+11-13 i A III+11-12. El nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 48 i 56. És un espècie de costums gregaris i típicament litoral, que viu tant als fons sorrencs com a les zones rocoses i a l’alguer de posidònia, encara que en aigües més càlides o en unes determinades èpoques baixa fins als 90 o els 100 m de profunditat. Ateny la maduresa sexual cap a l’any, quan fan uns 10 cm, i es reprodueix a la primavera. Generalment cada individu és bisexuat, però se’n coneixen casos d’hermafroditisme proteràndric. S’alimenta de poliquets, crustacis, mol·luscs, equinoderms, hidrozous i altres menes d’invertebrats. Es distribueix per tota la Mediterrània, la costa atlàntica ibèrica i les illes Canàries i Madeira. Es pesca amb tresmalls i amb arts de ròssec. Es un dels espàrids de carn bona, bé que no sol tenir una gran acceptació a causa de la seva mida petita, i per això té una sortida més aviat local.

El sard imperial (Diplodus cervinus), de cos ovalat, comprimit i més aviat alt, té unes escates grans, que destaquen clarament, i cinc bandes de color marró fosc que recorren transversalment els costats del cos, sobre un fons de color gris argentat. El cap, de dimensions proporcionades, és molt afuat i porta al seu extrem una boca petita i voltada de llavis gruixuts i carnosos que recorden una mica els dels làbrids. A la mandíbula superior té de 10 a 12 dents incisives i a la inferior menys, al voltant de 8; a totes dues mandíbules hi ha petites dents molars que es disposen en un màxim de tres files. L’aleta dorsal és única i té la part espinosa composta de 10 a 12 radis, i la segmentada, de 11 a 14 radis; mentre que l’anal té 3 radis espinosos i de 10 a 12 radis segmentats. El nombre d’escates de la línia lateral pot oscil·lar entre 51 i 62. És una espècie de costums gregaris, però que no sol formar grans moles. Viu sobretot a la zona litoral i a la plataforma continental, però hom també n’ha pescat a més fondària, fins a uns 300 m. Es reprodueix primerencament, entre el gener i l’abril. Té una alimentació molt variada, omnívora, a base d’algues, plantes superiors marines i invertebrats, especialment crustacis decàpodes, isòpodes i amfípodes. Amb una distribució típicament atlàntica, també viu a la Mediterrània ibèrica i l’Àfrica septentrional. És força comú a la costa catalana, on és relativament apreciat per al consum, bé que restringit, perquè no és tan abundant com altres espàrids. Pot atènyer unes dimensions considerables, de més de 50 cm de llargada i més de 4 kg de pes, però generalment fa entre 30 i 35 cm.

La morruda (Diplodus puntazzo [= Puntazzo puntazzo]) té un aspecte semblant al sard pròpiament dit (D. sargus sargus), però se’n distingeix pel perfil del cap, que és còncau i amb la boca i el musell molt afuats. La coloració sí que és semblant, malgrat que les bandes fosques dels costats són més nombroses (d’11 a 13) i s’alternen bandes clares i bandes fosques, i que, a més, té una taca negra al peduncle caudal, i també tenyits de negre l’extrem de l’aleta caudal i la base de les pectorals. Té 8 dents incisives a cada mandíbula, però a diferència d’altres espècies del seu mateix gènere, té les molars rudimentàries i reduïdes a una o dues sèries. La descripció diagnòstica de les aletes és D XI+12-15 i A III+11-13; la primera espina de la dorsal és molt reduïda. El nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 53 i 64. És una espècie litoral i gregària, que viu sobre fons rocosos i sorrencs, però que es troba també a la plataforma continental, a profunditats superiors als 100 m. Omnívora, menja tant algues com invertebrats (cucs, mol·luscs i crustacis). Es reprodueix entre els mesos de setembre i novembre. Viu a la Mediterrània i a l’Atlàntic ibèric i nord-africà. Arriba a atènyer una bona mida, fins a 60 cm, però la talla mitjana és de 25 a 30 cm. La seva carn es pot comparar amb la del sard; es pesca amb palangre, tresmall, nanses i, ocasionalment, al ròssec.

El sard (Diplodus sargus sargus) és un espàrid molt comú a les nostres aigües. De cos ovalat, comprimit i alt, té una boca relativament petita, voltada d’uns llavis prims i proveïda de 8 dents incisives a cada mandíbula i d’un nombre elevat de molars, que es disposen fent 3 o 4 fileres a la mandíbula superior i 2 o 3 a la inferior. La fórmula diagnòstica de les aletes és D XI-XII+12-15, A III+12-14 i P 15-17. La coloració del cos és grisa argentada, amb 9 bandes transversals fosques i pàl·lides que s’intercalen ordenadament; a més, té una taca fosca al peduncle caudal i el marge de l’aleta caudal negrós. Pot fer uns 45 cm, però de talla mitjana en fa entre 20 i 25. Es tracta d’una espècie típicament litoral, que pot freqüentar la plataforma continental, d’on prefereix els fons rocosos i els alguers de posidònia, bé que també se’l veu en àrees sorrenques. És de costums gregaris, però mai no fa grups molt nombrosos. Es reprodueix cap als 2 anys, quan fa uns 17 cm, entre els mesos de març i juny, i pot ésser gonocòric o hermafrodita proteràndric. La subespècie D. sargus sargus habita a la Mediterrània, mentre que D. sargus cadenati viu a l’Atlàntic. És un peix apreciat per la seva carn i es pesca amb tresmalls, al volantí, amb nanses i també al ròssec. S’alimenta de diferents menes d’invertebrats, com poliquets, crustacis, mol·luscs i equinoderms, entre d’altres.

La variada (Diplodus vulgaris) també és litoral, de costums gregaris i de proporcions semblants al sard (D. sargus). Té una coloració grisa argentada característica, a la qual destaquen dues taques fosques ben grosses, l’una al peduncle caudal i a l’extrem de les aletes dorsal i anal, i l’altra a la part superior del cos, entre el cap i l’aleta dorsal; l’extrem de l’aleta caudal també és tenyit de negre. Té la boca petita i de llavis prims, i porta 8 dents incisives a cada mandíbula i un gran nombre de molars que s’organitzen fent de 3 a 5 fileres a la mandíbula superior i de 2 a 4 a la inferior. La fórmula de les aletes és D XI-XII+13-16 i A III+12-15. El nombre d’escates de la línia lateral és de 51 a 61. Sovinteja els fons sorrencs i rocosos fins a una profunditat d’uns 80 m. Es reprodueix per primera vegada quan arriba als 2 anys, amb uns 17 cm de llargària, i ho fa els mesos de novembre i desembre; és hermafrodita potencial. Carnívor, sol menjar crustacis, mol·luscs i poliquets. Es distribueix per tota la Mediterrània, però també per l’Atlàntic i les illes Canàries i Madeira. La carn és relativament apreciada i es pesca amb nanses, tresmalls, al volantí i també al ròssec.

La mabra

La mabra (Lithognathus [= Pagellus] mormyrus), un espàrid ben conegut, és característic i inconfusible per les 14 o 15 bandes fosques que, naixent del perfil dorsal, destaquen sobre el to clar argentí dels seus flancs. Té el cos allargat, el cap més aviat agut i uns ulls petits. La fórmula de les aletes és D XI-XII+11-12, A III+10-11, i té de 59 a 65 escates a la línia lateral. Arriba a fer els 55 cm de llargada, però són més comunes les mides compreses entre els 25 i 30 cm. Sol formar moles de nombrosos individus que neden prop del fons, tot furgant-hi per a cercar l’aliment, que bàsicament consisteix en poliquets, mol·luscs i petits crustacis. Aquesta manera de capturar les preses deixa un rastre fàcilment identificable als fons d’aigües tranquil·les. Penetra a les desembocadures dels rius i arriba a colonitzar les llacunes litorals, tot i que no és gaire comuna als nostres estuaris. Consegüentment, pot considerar-se que resisteix notablement les més diverses condicions de salinitat. La fresa es realitza entre el maig i l’agost, encara que ocasionalment pot allargar-se fins el setembre. És una espècie pròpia de la Mediterrània, la mar Negra i l’Atlàntic oriental (des del golf de Biscaia fins al cap de Bona Esperança, passant per les illes Canàries i les del Cap Verd); també colonitza la mar Roja i l’oceà Índic, des del Cap fins a Natal. Abunda a totes les costes ibèriques, especialment a les meridionals. És una espècie genuïnament litoral que no es troba en fons que superin els 25 m. Com que és freqüent als substrats arenosos, es pesca copiosament amb les xàvegues, però també és capturada amb tresmalls i llinyes.

L’oblada

L’oblada (Oblada melanura) es pot reconèixer per les dents de la part frontal de les mandibules, veritables incisives de corona ampla, tallant i escotada, que formen una fila bastant tancada; a l’interior d’aquesta fila, n’hi ha una altra de dents granulars, i a més, a la regió lateral de cada branca mandibular s’hi troben diverses sèries de dents petites i molt agudes. Però el distintiu extern característic és una taca negra envoltada de blanc que té al peduncle caudal i destaca sobre el gris uniforme. Disposa de sis cecs pilòrics i la bufeta gasosa consta de dos apèndixs posteriors. La fórmula de les aletes és D XI+13-14, A III+12-14. Pot fer fins 30 cm de llargada, però generalment en fa entre 15 i 20. Malgrat que es tracti d’una espècie catalogada com a herbívora, tant el fet d’abatre’s sobre preses mòbils com el de consumir petits invertebrats, asssenyalen un règim de tipus omnívor. La fresa és de març a juny, malgrat que pot perllongar-se fins el setembre; els ous són pelàgics. Com la mabra, és una espècie genuïna del litoral, que prefereix els fons rocosos i d’algues, fins a profunditats de 30 m. Es pesca totes les estacions de l’any, sobretot a l’estiu i especialment quan l’aigua està molt remoguda. En aquestes ocasions es captura amb ormeigs d’ham esquerats amb molles de pa, prèviament pastades amb polpa de sardina salada. També es pot capturar amb tresmall, xàvega vega i fins amb curricà. Es troba a la Mediterrània, I’Adriàtica i la mar Negra, però de manera ocasional. En canvi, és comuna a l’Atlàntic oriental des del sud de la Península Ibèrica fins a Angola, incloses les illes de Madeira, Canàries i les del Cap Verd.

Els pagells i els besucs

El gènere Pagellus reuneix quatre espècies d’espàrids de tons rosats i argentins (mai amb la taca negra del peduncle caudal que caracteritza la majoria dels sards), que es confonen sovint als nostres mercats. D’una banda, els besucs: el besuc blanc (P. acarne), petit i poc comercialitzat actualment, i el quelet o besuc ver (P. bogaraveo [= P. centrodontus]), que trobem més correntment als mercats, més gros i amb un ull enorme; de l’altra, el pagell ver (P. erythrinus) i el pagell xato (P. bellottii). Tots aquests peixos tenen les dents frontals d’ambdues mandíbules petites, agudes i disposades en carda i les externes formen una fila regular i són una mica més llargues que les del darrere, però sense arribar a adoptar forma de canines ni d’incisives; les galtes, les tenen cobertes d’escates. Mai no adquireixen grans dimensions i generalment fan de 25 a 35 cm de llargada, rarament arriben a fer els 50 o 60 cm (com el besuc ver que pot arribar fins els 65 cm però normalment no sobrepassa els 35). Les espècies del nostre litoral estan repartides entre la regió litoral i els fons de la plataforma continental, en diversos tipus de substrat (grava, roca, sorra, fang i herbassars), de profunditats compreses entre els 10 i els 700 m. En general, són de règim omnívor, amb un predomini carnívor (crustacis, mol·luscs, cues i petits peixos). Presenten hermafroditisme, que és proteràndic en els besucs (P. acarne i P. bogaraveo) i proterogínic en els pagells (P. bellottii i P. erythrinus).

El besuc que hom sol trobar al mercat és el quelet, anomenat també, per raó de la seva preferència a plaça, besuc ver (Pagellus bogaraveo, a dalt) recognoscible per l’ull, gros i rosat, pel color també rosat de les aletes caudal i pectorals, i per la taca negra que té darrere l’opercle. El besuc blanc (Pagellus acarne, a baix), té una taca fosca a la base de l’aleta pectoral, i, bé que és present al nostre litoral, no es pesca tan comunament, a causa dels seus hàbits. Com altres espàrids, els besucs són hermafrodites proteràndrics: quan atenyen la maduresa sexual es comporten com a mascles i, uns anys més tard, quan ja tenen una talla considerable, pateixen una inversió sexual i passen a actuar com a femelles.

Jordi Vidal

El pagell pròpiament dit o pagell ver (Pagellus erythrinus) és de mida mitjana (de 20 a 40 cm la majoria dels exemplars, bé que pot atènyer els 50 cm) i d’un color vermell rosat molt característic; de vegades mostra uns puntets blavosos o unes lleugeres franges transversals, però sempre té el marge de l’opercle roig. La fórmula dels radis de les aletes és D XII+10-11, A III+8-9, i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 56 i 65. Diferentment dels altres pagells, té l’interior de la boca de color fosc. Es distribueix per tota la Mediterrània i l’oceà Atlàntic, fins a les illes Britàniques.

El pagell xato (Pagellus bellottii) rarament freqüenta les nostres aigües. És una espècie gregària, de mida mitjana (de 20 a 25 cm, bé que amb una talla màxima de 40 cm) i de cos comprimit i oblong. Té un color vermellós argentat, amb una sèrie de petites taques blavoses que s’arrengleren fent línies longitudinals al costats del cos; també són ben característiques les taques de color vermell fosc que presenta a l’inici de la línia lateral, i que també afecten el marge superior de l’opercle. Les aletes són rosades i només el marge de l’aleta caudal es torna vermellós. La diagnosi de les aletes es fa per la fórmula D XII+9-11 i A III+10. El nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 54 i 60. Hermafrodita proteràndric, es reprodueix entre maig i novembre i fa entre 50 000 i 400 000 ous. Viu des de la zona litoral fins al límit de la plataforma continental, i sol emprendre migracions al llarg de la costa. S’alimenta de peixos i d’invertebrats, igual que els altres espàrids. Es distribueix per l’Atlàntic, des de Gibraltar fins a Angola, i per la Mediterrània occidental, però concretament a la mar catalana és poc freqüent.

El besuc blanc (Pagellus acarne) fa, quan és adult, entre 20 i 35 cm, i té el cos allargat, més fusiforme que ovalat i relativament poc comprimit si el comparem amb altres peixos del seu mateix gènere. El cap és bastant gros i robust, amb el perfil anterior arrodonit i, comparat amb el besuc ver (P. bogaraveo), té el musell clarament més allargat i l’ull més petit. La boca és ben proporcionada, fins al punt que l’extrem posterior del maxil·lar arriba fins al marge anterior de l’òrbita de l’ull. Totes dues mandíbules porten un gran nombre de dents còniques i en forma de carda, i les dents molariformes es disposen en dues sèries més o menys regulars. La fórmula diagnòstica de les aletes és D XII-XIII+10-12 i A III+9-10. El nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 65 i 72. Tot el cos en general és d’un to rosa argentat, amb la part superior del cap lleugerament més fosca i el ventre més argentat, i amb una taca fosca a la part superior de la base de les aletes pectorals; les pectorals, la dorsal i la caudal són rosades, mentre que l’anal i les ventrals són més blanquinoses. Aquest besuc viu tant a la zona litoral, en substrats de diferents menes, com a diverses profunditats de la plataforma continental. Els joves freqüenten les aigües somes i els alguers de posidònia. La reproducció és múltiple i té lloc durant un període llarg, des del juny fins al setembre. És un peix hermafrodita proteràndric i fa la inversió sexual entre els 2 i els 7 anys de vida (entre 17 i 29 cm), i madura sexualment entre l’any i els dos anys. Arriba a produir entre 70 000 i 540 000 ous. S’alimenta sobretot d’invertebrats i de larves de peixos. La seva distribució s’estén tant per la Mediterrània com per l’Atlàntic, i arriba, vers el S, a les illes Canàries i el cap Verd, i, vers el N, a les illes Britàniques. De carn força apreciada, es pesca amb tresmalls, palangres i al ròssec.

El besuc ver o quelet (Pagellus bogaraveo [= P. cantabricus, = P. centrodontus]) té el cos oblong, comprimit lateralment i amb el perfil del cap corbat. Se n’arriben a veure exemplars molt grossos, que poden fer 70 cm, però els que es pesquen a la Mediterrània no acostumen a sobrepassar els 35 o 40 cm. El cap és gros i porta uns ulls molt desenvolupats, amb un diàmetre gairebé tan gros com l’amplada del musell. El nombre de radis de les aletes és D XII-XIII+11-13 i A III+11-12. La línia lateral té entre 68 i 74 escates. La coloració del cos és argentada i amb tons vermellosos i mostra una gran taca negra a cada costat, per sobre del marge superior de l’opercle (allà on s’inicia la línia lateral), i una altra taca negra, petita, a l’extrem de la base de les aletes pectorals. Les aletes són totes de color rosat llevat de l’anal. També és molt característic el color tirant a ocre que pren el musell. És un peix gregari, que fa migracions i es mou des de les aigües litorals fins a les zones situades a uns 400 m de profunditat. Hermafrodita proteràndric, ateny la maduresa sexual a una edat força avançada, als 4 o 5 anys (per tant, també amb una talla considerable, de 20 a 25 cm), i arriba a produir entre 60 000 i 500 000 ous. A la Mediterrània es reprodueix durant els mesos de gener a maig. S’alimenta principalment de mol·luscs, crustacis i peixos, fins i tot d’ous i larves de peixos. El besuc és un peix típicament atlàntic, relativament escàs a la Mediterrània occidental, però prou corrent als nostres mercats amb contacte comercial amb el Cantàbric. És pescat amb palangres, tresmalls, i arts d’encerclament i de ròssec. La carn és molt apreciada i té una alta cotització en el mercat. Malgrat el seu preu elevat, forma part de la cuina tradicional i popular.

La salpa

La salpa o saupa (Sarpa [= Boops] salpa) es caracteritza per la dotzena de bandes daurades estretes, bastant visibles, que li recorren longitudinalment els flancs. Pot fer fins 45 cm de llargada però comunament no sobrepassa els 35 cm. Es diferencia de la resta d’espàrids de les nostres aigües per la presència d’una sèrie d’incisives a la part frontal de les dues mandíbules, les de la mandíbula superior amb el marge escotat al centre i les de la inferior, lanceolades i més petites. És pròpia dels fons rocosos o arenosos coberts d’algues, fins als 70 m de fondària. De costums gregaris, forma bancs que poden estar integrats per una gran quantitat d’individus. Es reprodueix, entre març i abril i entre setembre i novembre. És essencialment herbívora, però ocasionalment també consumeix petits crustacis. És poc freqüent a la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra i, en canvi, és força comuna a l’Atlàntic oriental, des del golf de Biscaia fins a Sud-àfrica i fins a Natal i l’oceà Índic, incloses les illes de Madeira, Açores, Canàries i les del Cap Verd. La pesca de la salpa, que es realitza amb volantins, nanses i petits ormeigs, és força irregular i poc important, perquè la seva carn no és gaire apreciada.

L’orada i els pagres

A la Mediterrània hi ha tres espècies de peixos del gènere Sparus, totes tres força apreciades per la qualitat de la seva carn: l’orada (S. aurata), el pagre ver (S. pagrus) i el pagre pigallat (S. caeruleostictus). Totes tres presenten el cos oval, bastant alt i lleugerament comprimit, el cap gros i el perfil dorsal clarament arquejat. Les dents, com en tots els espàrids, constitueixen el caràcter més significatiu i destacable. Així, s’observa que a la part anterior d’ambdues mandíbules hi ha entre 2 i 3 parells de dents robustes i d’aspecte caniniforme, que destaquen de les altres, força més petites. Les dents dels laterals de les mandíbules són de tipus molariforme i solen formar un parell de files, i entremig d’aquestes dents de mida mitjana, encara n’hi pot haver de grans. A més, sobretot en els exemplars adults, és freqüent de trobar dents menudes que s’agreguen a les anteriors i formen noves files. Són peixos d’hàbits costaners i sedentaris que, solitaris o en petits grups, sovintegen els fons de roca, de conglomerats, els arenosos i els alguers, però que també poden arribar a penetrar a les llacunes litorals. Els límits de profunditat on es mouen aquestes espècies se situen entre els 2 i els 250 m.

Són carnívors que consumeixen preferentment mol·luscs, crustacis i peixos, però que accessòriament també poden comportar-se com a herbívors.

L’orada (Sparus aurata) és una espècie hermafrodita del tipus proteràndric, és a dir que la majoria d’individus comencen essent mascles i al cap d’uns tres anys es converteixen en femelles. La reproducció abasta el període d’octubre a desembre, malgrat que pot perllongar-se fins al febrer o l’abril. És comuna a la Mediterrània i a l’Adriàtica i rara a la mar Negra. Colonitza l’Atlàntic oriental, des de les illes Britàniques, on es considera ocasional, fins al Senegal, incloses les illes Açores i les Canàries. Pot arribar als 70 cm de llargada, però no sol sobrepassar els 35 cm. La fórmula de les aletes és D XI+13-14 i A III 11-12. La línia lateral té de 73 a 85 escates.

El pagre pigallat (Sparus [= Pagrus] caeruleostictus) pot fer fins 72 cm, però no sol sobrepassar els 50. De color rosa vinós i lleugerament puntejat de blau, té una taca fosca característica a la base de l’aleta dorsal tova i les puntes de l’aleta caudal fistonades de negre. Té els radis D XI-XII + 9-11 i A III+8-9 i entre 51 i 54 escates a la línia lateral. Assoleix la maduresa sexual cap als dos anys d’edat i es reprodueix sobre substrats tous d’escassa profunditat. Les migracions que realitza es relacionen amb la reproducció i tenen un trajecte paral·lel al de la línia de costa. És una espècie ocasional a la mar catalana i més pròpia del sud-est de la península Ibèrica. A l’Atlàntic oriental es presenta des de les costes de Portugal fins a les d’Angola, incloses les illes Canàries.

El pagre ver (Sparus [= Pagrus] pagrus), tot i que no sobrepassa els 35 cm de llargada en les captures habituals, també és l’espècie que pot assolir mides més grosses (fins a 75 cm). Externament és tot rosat, amb una petita taqueta a la base de les pectorals i les dues puntes de la cua blanques al marge. Els radis de les aletes són D XII+9-12 i A III+8-9. Té entre 52 i 60 escates a la línia lateral. Tal com les seves espècies congenèriques, és carnívor i s’alimenta de peixos, mol·luscs i crustacis. És comú a la Mediterrània i l’Adriàtica; i a l’Atlàntic oriental, es troba des de les illes Britàniques fins a Angola, incloses les illes Madeira, les Açores i les Canàries. Al sud del paral·lel 20 °N (Mauritània), diversos autors assenyalen la substitució d’aquesta espècie per altres subespècies. La reproducció es duu a terme entre els mesos de maig i juny.

La càntara

La càntara (Spondyliosoma cantharus), és una espècie d’hàbits litorals que viu als substrats de roca, sorra i als herbeis de posidònia. En alguns indrets pot freqüentar els 300 m de profunditat, però no sol endinsar-se més enllà dels 50 m. És un peix grosset, que té un cos elevat i comprimit, d’un color gris blavós o brunenc i amb la punta de l’aleta caudal fosca; el solquen longitudinalment diverses línies fosques més o menys visibles. A la boca, porta de 4 a 6 fileres de dents a cada maxil·lar. La fórmula dels radis de les aletes és D XI+11-13 i A III+9-11, i porta entre 66 i 75 escates a la línia lateral. Encara que és de règim omnívor, menja preferentment algues i petits crustacis. És gregària i de vegades forma moles d’una certa importància. Es reprodueix de març a maig; la femella diposita els ous en un clot prèviament excavat a la sorra pel mascle, el qual després d’inseminar-los els protegeix i els oxigena mitjançant un moviment constant del peduncle i l’aleta caudal. És hermafrodita del tipus proterogínic, és a dir, que entre els individus joves que han assolit la maduresa sexual hi ha un predomini de femelles. Malgrat que la seva carn es consumeix fresca, salada també és força apreciada. És una espècie relativament comuna a la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra, però també colonitza l’Atlàntic oriental, des de Noruega i Suècia fins a Angola, incloses les illes de Madeira, Açores, Canàries i les del Cap Verd.