Pàmpol pudent (Stromateus fiatola), de morfologia inconfusible per la forma romboidal del cos i la forca tan pronunciada de l’aleta caudal, és l’únic estromatèid de les nostres aigües. Pelàgic i bon nedador, forma grans moles a les aigües lliures de la plataforma litoral, on s’alimenta de zooplàncton i meduses.
Domènec Lloris.
Els estromatèids tenen el cos bastant alt i comprimit, cobert d’escates petites i cicloides (fora de la regió cefàlica) i amb una línia lateral que segueix el mateix traçat del perfil dorsal. El cap és alt i de perfil cònic, amb un rostre camús i curt, i els ulls que hi figuren són petits i envoltats per un teixit adipós que s’estén fins als orificis nasals. L’opercle, prim, té dues espines dèbils, planes i mal definides. La boca és molt petita, i les dents, dotades de tres cúspides, també ho són. L’aspecte triangular de les aletes dorsal i anal ajuda a donar una forma romboïdal al cos; les pectorals són amples i una mica més llargues que el cap, les ventrals són rudimentàries (en cas d’havern’hi) i la caudal és rígida i en forma de forqueta molt acusada. A la mar catalana hom n’ha registrat una sola espècie.
El pàmpol pudent (Stromateus fiatola), l’únic estromatèid del nostre litoral, té una coloració grisenca, més intensa a la regió dorsal, on pren un to blavós, però tirant a argentina als flancs, on a més mostra unes taques més o menys arrodonides o allargades, de color bru daurat; els joves, però, presenten taques verticals brunes. Té l’aleta dorsal formada per 5 o 6 espines i entre 38 i 45 radis tous; l’anal consta de tres espines i entre 30 i 35 radis tous, i les pectorals tenen de 22 a 24 radis; hi ha 15 branquiospines sobre el primer arc branquial. És una espècie d’hàbits pelàgics, que forma moles sobre la plataforma continental, generalment a profunditats compreses entre els 10 i el 70 m, si bé ocasionalment pot endinsar-se fins als 160 m. Els exemplars joves comunament s’associen a les meduses pelàgiques, ben a prop de la superfície. Aquest peix efectua migracions estacionals per tota la costa, però hom en desconeix l’extensió. Es nodreix d’organismes del zooplàncton, a més de petits peixos i de meduses. La carn es comercialitza fresca i és molt apreciada. És poc freqüent pels voltants de les illes oceàniques però, tanmateix, ha estat citat a les illes Canàries. Es troba a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental, des del golf de Biscaia (on és rara) i les costes de l’Àfrica occidental fins al cap de Bona Esperança.