Els estudis sobre vegetació dels Països Catalans

El procés d’accés al coneixement

La idea que les plantes es distribueixen d’acord amb regularitats definides i que s’associen entre elles en conjunts característics més o menys correlacionats amb les condicions del medi es pot rastrejar des de temps molts reculats a l’obra de molts botànics i de molt geògrafs. Tanmateix, però, l’interès per fer objecte d’estudi aquestes regularitats de la distribució geogràfica de les plantes, aquestes "associacions" d’espècies i llurs relacions amb l’ambient, no començà a desvetllar-se entre geògrafs i naturalistes fins fa amb prou feines dos segles. Encara avui no es pot dir que s’hagi assolit en l’estudi de la vegetació una situació de ciència "normal", fins al punt que fins i tot manca un nom universalment acceptat per a la ciència de la vegetació: els apel·latius més comunament usats a casa nostra són els de Geobotànica i Fitosociologia, però també ha estat usat Geografia Botànica o Fitogeografia i també s’usen, sobretot als països de llengua anglesa, Ecologia Vegetal (Plant Ecology) o simplement Ecologia i, encara, Fitocenologia. La multiplicitat d’escoles i l’oposició aferrissada entre elles, sense assolir avui els extrems a què havia arribat en el període 1890-1930, es manté encara com a herència històrica d’una ciència nascuda de tradicions molt diferents originades en àrees geogràficament separades, de vegades amb barreres lingüístiques importants entre elles, i en què les diferències quant a riquesa i composició florística dels conjunts de vegetació, quant a pertorbacions degudes a la intervenció humana i quant a condicions ambientals eren moltes vegades importants.

El coneixement de la vegetació ha estat tributari, des dels seus orígens, d’una pluralitat de tradicions de pensament científic, tal com passa amb la majoria de les ciències de la natura. En el cas de la vegetació tenen fonamentalment dos orígens: unes estan vinculades als estudis geogràfics i unes altres als estudis botànics. És la confluència de conceptes creats pels estudiosos de la geografia, com àrea de distribució, regió, localitat o barrera (i de resultats aportats per l’estudi amb criteri geogràfic de fenòmens tals com el clima), amb conceptes més pròpiament botànics, com els d’espècie o família, o amb coneixements empírics dels herboritzadors, com els relatius a les condicions d’hàbitat en què tal o tal espècie podien trobar-se amb més seguretat, allò que conduí, a partir dels primers anys del segle XIX, a la introducció de criteris de distribució geogràfica de les plantes i a la idea que aquestes s’associen entre elles en conjunts característics.

Els precursors

Les obres més antigues de botànica ja tenien cura d’indicar, el costat dels caràcters morfològics i les propietats medicinals atribuïdes a les plantes, les condicions ambientals en què podien trobar-se. No és estrany que fos així, per tal com la pretensió d’aquestes obres era facilitar al metge el coneixement i la obtenció dels seus recursos curatius. A començaments de la nostra era, l’obra de Dioscòrides és un bon exemple d’això i un exemple particularment important, per tal com conegué una gran difusió durant l’edat mitjana i fou objecte d’importants traduccions i comentaris en època renaixentista.

Fou precisament al segle XVI quan començaren a confluir les dues tradicions. El coneixement més aprofundit de l’obra de Dioscòrides amb les traduccions i comentaris de Jean de la Ruelle (Ruellius), de Piero Andrea Mattioli, d’Andrés de Laguna o de Leonard Fuchs, aparegudes en el segon terç d’aquest segle, coincideix en el temps amb les descripcions dels cronistas castellans i portuguesos de les terres novament descobertes a Amèrica, a Àfrica i a l’Àsia meridional i oriental. D’entre aquests destaca molt especialment l’obra de Gonzalo Fernández de Oviedo, autor de la "Historia General y Natural de Indias" (1535), obra que assolí una gran difusió a Europa mercès a múltiples reedicions i traduccions. Per altra banda, amb el millor coneixement de l’obra de Dioscòrides, hom no deixà de remarcar, sobretot a l’Europa occidental i central, que moltes de les espècies vegetals descrites pel metge grec eren molt rares o inexistents en llurs països, mentre que moltes de ben corrents i prou conegudes per les seves propietats medicinals no apareixien a l’obra grega. Això estimulà l’aparició dels primers Kräuterbucher o "llibres d’herbes", com els d’Otto Brunfelds (1530), Leonard Fuchs (1542) o Hyeronimus Bock (Tragus) (1552).

Tanmateix calgué encara una transformació pregona de l’actitud de l’home enfront de la natura perquè hom es plantegés com a objecte d’estudi les plantes, ja no aïllades, sinó formant conjunts més o menys integrats. Aquest pas decisiu foren més aviat els geògrafs, que no els botànics, qui el féu primer amb el nou tombant que prengueren els viatges d’exploració a partir dels últims anys del segle XVII i encara més en els anys de la Il·lustració. D’aquests viatges divuitescos d’exploració i de l’interès dels homes de la Il·lustració per la història natural es pot dir que arrenca l’estudi de la vegetació en els seus vessants més significatius: la distribució geogràfica de les espècies vegetals, aportació de tants i tants viatgers que, amb coneixements botànics o no, anaven col·leccionant espècimens i els anaven transmeten als grans colleccionistes o als grans centres de recerca europeus; l’organització d’aquestes espècies en conjunts més o menys constants, configuradors del paisatge, que inevitablement havia de seduir el viu sentiment del paisatge característic del pre-romanticisme; i les relacions de les espècies agrupades en aquests conjunts entre elles i amb el medi, sobretot amb els factors més palesament decisius d’aquest medi, com el relleu i el clima, del coneixement de les quals hom podia esperar extreure indicacions útils per a una explotació més intensiva de la terra a cada latitud.

Ja a l’alba del segle XVIII, Joseph Pitton de Tournefort (1656-1708) participà en un d’aquests viatges, i entre 1700 i 1702 visita gairebé totes les illes de l’Egeu i una part d’Anatòlia, Armènia i el Caucas. La seva descripció dels estatges altitudinals de vegetació de l’Ararat, a Armènia, publicada pòstumament a la seva "Relation d’un voyage au Levant" (1717) és una de les primeres aportacions precursores de l’estudi científic de la vegetació. Els interessos dels botànics del segle XVIII, com els del mateix Tournefort, eren, però, primordialment sistemàtics i només escadusserament, en introduccions a flores (tipus d’obra, per altra banda, que apareix precisament en el segon terç del XVIII) o en altres escrits menors, comença a obrir-se camí la idea que la distribució de les espècies vegetals en el territori obeeix a unes regularitats i que determinades espècies es troben juntes amb una freqüència més gran que d’altres i formen conjunts que es repeteixen sempre que es repeteixen determinades condicions. Les regions boreals d’Europa, amb una zonació latitudinal que la relativa pobresa de la flora ajuda a fer palesa, i les regions alpines, en la qual allò que es fa palès en distàncies molt curtes és la zonació altitudinal, esdevenen els bressols de dues tradicions diferenciades en l’estudi de la vegetació des de la perspectiva més pròpiament botànica. La tradició alemanya d’estudiosos de la geografia física vertebrarà els plantejaments més pròpiament geogràfics d’aquest estudi al llarg dels darrers dos segles.

A les regions boreals serà el mateix Carl von Linné (1707-1778) qui, a la seva "Flora Lapponica" (1737), la primera de les flores regionals publicades, aprofitarà la introducció per a referir-se als límits septentrionals de la distribució de determinades espècies i per a descriure determinats tipus de vegetació representatius de les terres de la Lapònia (torberes, marjals, etc.), així com per a descriure la zonació de successius tipus de bosc. Johan Georg Gmelin (1709-1755), a la seva "Flora Sibirica" (1747), estableix els límits orientals d’algunes espècies europees i remarca el paral·lelisme de la vegetació del nord de Sibèria amb la de les altes muntanyes d’Europa.

A les regions alpines, trobem també precursors il·lustres, com el fundador de l’alpinisme, Horace B. de Saussure (1740-1799), que en el seu "Voyage dans les Alpes" (1779) reporta diferents determinacions mitjançant mesures baromètriques dels límits altitudinals d’algunes plantes. Louis-François Ramond (1755-1827) prengué també mesures baromètriques als Pirineus durant la seva etapa de professor a l’Escola Central de Tarbes (1789-1804), i posteriorment al Puèi de Doma, a Alvèrnia.

El naixement de la ciència de la vegetació

Gairebé simultàniament, el 1805, aparegueren a París dues obres molt diferents que assenyalen el naixement d’un estudi més formalitzat d’allò que en aquell moment s’anomenava geografia botànica. Per una banda Augustin Pyrame de Candolle (1778-1841) publicà dins del segon volum de la tercera edició de la "Flore Française" —de la qual era co-autor, juntament amb Lamark— un mapa botànic de França a una escala una mica més petita de 1’ 1:2.000.000 (aproximadament 1:2.380.000), segurament un dels primers mapes temàtics en el sentit modern d’aquest terme i el primer mapa botànic d’un territori tan extens.

Un dels primers mapes de vegetació fou el publicat per A. P. de Candolle en la seva "Flore Française" (1805), referit a l’estat francès. Hi estableix cinc grans dominis fitogeogràfics: el de les plantes marítimes, el de les plantes de muntanya, el de les plantes mediterrànies, el de les plantes medioeuropees i el de les plantes intermediàries entre aquestes dues darreres; també inclou els límits de dispersió d’algunes espècies conreades (olivera, blat de moro i vinya).

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona

Una de les primeres representacions gràfiques de la zonació altitudinal de la vegetació fou la facilitada per A. von Humboldt en el seu "Essai sur la géographie des plantes" (1805), referida al volcà Chimborazo. Hom dibuixà aproximadament els diversos estatges, tot indicant les espècies més representatives de cadascun.

Jordi Vidal

Per una altra banda, Alexander von Humboldt (1769-1859) publica sota la seva signatura i la d’Aimé Bonpland I’ "Essai sur la géographie des plantes", un dels fruits més importants dels seus viatges per l’Amèrica tropical de 1800 a 1804. En aquesta obra apareixen explicitats per primera vegada molts dels conceptes que seran bàsics en la fitogeografia posterior, com els de zona i estatge altitudinal, i es parla també per primera vegada d’associacions, tot i que s’apliqui el mot en el sentit que avui parlem de comunitats vegetals, sense especificar el contingut conceptual ni la metodologia per a caracteritzar aquestes unitats. Les idees de Humboldt sobre regions o estatges altitudinals, ben reblades el 1817 amb la publicació del "De distributione plantarum secundum coeli temperiem et altitudine montium", i sobre les "associacions" que constituien determinades espècies vegetals, foren adoptades ràpidament per molt diversos autors, els quals interpretaren de maneres molt diverses el pensament del geògraf i naturalista alemany. Un d’aquests, el danès H.G. Schouw (1787-1852), fou el primer a emprar (1822) el sufix llatí -etum, unit al nom de l’espècie o el gènere tinguts per més representatius de l’associació, per a designar aquesta.

En un principi, les diferències d’enfocament vénen sobretot del tipus d’unitats que es volen definir per a descriure la vegetació. Els primers fitogeògrafs, sobretot els alemanys, descriuen primordialment unitats fisiognòmiques, tals com les que ja A. Grisebach (1838) anomenava "formacions". En canvi, a l’extrem nord d’Europa, tant a Suècia com a l’imperi rus (principalment a Finlandia i a Estonia), i als Alps (principalment a Suïssa), més aviat s’intenta definir unitats de vegetació amb una base florística, encara que amb criteris diferents segons les escoles. Una tercera tendència, apareguda més tardanament, no es preocupa tant de la descripció d’unitats de vegetació i medi; aquesta ha estat la tendència dominant a Dinamarca i als països de llengua anglesa i també ha tingut històricament un cert pes a Rússia i, posteriorment, a molts altres llocs.

La tradició fisiognomista

Portada de la versió alemanya (1902) de l’obra "Plantesamfund - Gruntraek af den økologiske Plantengeografi" (1895), d’E. Warming, un dels textos capitals de la tradició fisiognomista.

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona

En la tradició fisiognomista, a més de l’obra de Grisebach, que publicà el 1872 una de les primeres síntesis de la vegetació mundial, "Die Vegetation der Erde", i la d’altres geògrafs alemanys, cal destacar la personalitat del danès Eugenius Warming (1841-1924), tant per la seva obra personal, com per la poderosa influència que exercí sobre la tradició ecològica anglosaxona. La seva obra més important, "Plantesamfund. Gruntraek af den økologiske Plantengeografi" (Comunitats vegetals. Introducció a la geobotànica ecològica) aparegué primer, en danès, el 1895. Amb la seva expressió "comunitats vegetals" intentà trobar un punt de referència general per als diferents tipus d’unitats que s’havien anat descrivint al llarg del segle XIX amb diferents criteris. Intentà també diferenciar amb claredat les formacions (comunitats vegetals que per a ell són expressió d’unes determinades condicions de vida i que es defineixen independentment de les diferències florístiques), de les associacions (que per a ell són comunitas vegetals de composició florística definida al si d’una formació). El 1896 l’obra de Warming fou traduïda a l’alemany, i el 1909 a l’anglès, amb el títol "Oecology of Plants", i amb nombroses modificacions.

L’ecologia vegetal nord-americana i britànica

L’enfocament ecològic nord-americà en l’estudi de la vegetació tingué un dels seus màxims exponents en la figura de F. Clements, autor, entre d’altres, de "Plant Succession" (1916) i de "Plant Indicators" (1920), obres refoses definitivament i publicades sota el títol unitari de "Plant Succession and Indicators" (1928).

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona

Tanmateix, abans i tot que la seva obra fos traduïda a l’anglès, molts botànics nord-americans, i en particular Henry C. Cowles (1869-1939), incorporaren algunes de les idees de Warming i, en els seus estudis sobre les comunitats vegetals de les dunes del llac Michigan, posaren els fonaments d’una línia d’estudi de la vegetació centrada en la dinàmica de les comunitats que conduiria, en els treballs de Frederick E. Clements (1874-1945), a l’establiment del concepte de clímax. Semblantment, també sota la influència de Warming i de l’alemany A.F.W. Schimper, l’estudi de la vegetació a les Illes Britàniques i als territoris que formaven part de l’Imperi Britànic a començaments del segle XX s’orientà cap a un plantejament predominantment ecològic.

La tradició nord-europea

En canvi, a Suècia i a Finlàndia, Hampus von Post (1822-1911), Ragnar Hult (1857-1899) i Rutger Sernander (1866-1944) establien fermament les bases d’una de les tradicions fitosociològiques fonamentals, la del nord d’Europa. Els fitosociòlegs nòrdics, enfront de la tradició fitogeogràfica centro-europea, defensen la necessitat d’aplicar a l’estudi de la vegetació un mètode "inductiu" de base florística, basat en petites mostres homogènies que es poden agrupar en associacions caracteritzades per les seves espècies dominants. Inicialment el teoritzador més important de l’escola fou Hult, però qui afinà els mètodes, establí les àrees mínimes representatives de cada tipus d’associació i introduí una escala numèrica per a valorar la importància de cada espècie de l’associació fou Sernander. També fou de considerable transcendència el paper de Sernander en el camp universitari i institucional. En els primers anys del segle reeixí a desvetllar a Suècia un gran interès pels estudis fitosociològics i el 1914 a crear una institució, la Växtbiologiska Institution, d’Uppsala, que seria el nucli d’una important escola (l’escola d’Uppsala) que en el període d’entre les dues guerres mundials exercí una gran influència. De fet, fou la primera a tenir un nombre important de persones treballant amb uns fonaments teòrics i una metodologia clarament establerta.

El cos doctrinal i la metodologia de l’escola d’Uppsala, tal com quedaren establertes a començaments de la dècada de 1920 per G.E. Du Rietz, Thore CE. Fries, H. Osvald i T.Ă Tengwall, es poden resumir en el reconeixement de fronteres definides entre les comunitats vegetals, el paper central de les espècies constants per a definir les associacions, i l’estudi detallat de mostres petites de dimensions definides. A partir dels anys de la dècada següent, en passar la direcció de Sernander a Du Rietz, l’escola d’Uppsala inicià una certa convergència amb les escoles del sud d’Europa i amb les anglosaxones, descartà les espècies "constants" per a caracteritzar les associacions, i prengué com a criteri de definició d’aquestes les espècies dominants en les seves mostres (a cada estrat o en conjunt) i acceptà designar les unitats definides amb aquest criteri com "sociacions".

L’estudi de la vegetació a Rússia també es vincula en els seus orígens a la tradició nòrdica, però amb unes característiques ben diferenciades que provenen sobretot de la influència de la doctrina pedològica de Vasilij V. Dokučaev (1846-1903) que es reflecteix prou en els treballs dels primers fitosociòlegs de l’imperi rus. Aquest seria el cas de S.I. Korjinskij, que refon conceptes procedents de Hult —com el d’estratificació de la vegetació— amb altres procedents dels seus propis estudis pedològics i afirma la dependència del sòl respecte a la vegetació (1888); A.N. Krasnov, que en els seus estudis sobre la vegetació de l’Àsia Central insisteix en la importància de l’adaptació dels vegetals a llur medi i en la interacció vegetació-sòl (1888); o el polonès J.K. Paczoski (1891), el primer estudiós de la vegetació que emprà la denominació fitosociologia per a designar "la ciència que estudia el fenomen de la vida de les formacions vegetals que no existeixen solament en funció del sòl i de la vegetació, ans també del clima, de les causes històriques i de la lluita per l’existència".

Tanmateix, a partir de 1910, la fitosociologia russa entrà en un procés de profunda transformació per obra de Vladimir N. Sukačev i de L.G. Ramenskij. El primer, capdavanter de la que després s’anomenaria escola de Leningrad, en la línia dels seus contemporanis Schröter i Flahault, afirma la diferenciació de comunitats vegetals a dos nivells diferents, equivalents als de formació i associació en un plantejament no excessivament diferent del de les escoles del sud d’Europa, i fins i tot, a partir de 1917, començà a proposar un sistema de taxonomia de les unitats de vegetació tampoc essencialment diferent del proposat pocs anys després per Braun-Blanquet. El segon, en canvi, semblantment a alguns autors nord-americans posteriors, concep la vegetació com un continuum en què no es poden diferenciar "comunitats", sinó només gradients de condicions ambientals en relació amb gradients de presència de determinades espècies, per a estudiar els quals desenrotllà una colla de mètodes quantitatius orientats a una ordenació més que no pas a una classificació. Enfront d’ambdós, però oposat sobretot a Sukačev, Vasili V. Alekhin (1882-1946) mantingué l’escola de Moscou en una continuïtat dels desenvolupaments de la tradició nòrdica deguts a Korjinskij i per tant relativament acostada a la metodologia de l’escola d’Uppsala, bé que amb una terminologia pròpia i una atenció predominant a problemes com el de l’estratificació.

La tradició sud-europea

Deixant a banda els precedents remots —alguns de tanta importància com la publicació (1855) de la "Géographie botanique raisonnée" d’Alphonse Pyrame de Candolle (1806-1893), on l’autor esbossa ja la idea de l’existència d’espècies indicadores de determinades condicions ambientals i també l’oposició entre espècies accidentals i espècies característiques dels agrupaments de vegetals que es troben a la natura—, l’impuls decisiu per al desplegament d’una tradició pròpia de l’Europa alpina i mediterrània havia de partir gairebé simultàniament de Karl Schröter (1855-1939), a Zuric, i de Charles Flahault (1852-1935), a Montpeller.

És a Flahault que devem les primeres concepcions pròpiament fitosociològiques vinculades a la vegetació mediterrània, molt diferent (i, sobretot, molt més rica) de la nòrdica i de la russa. Flahault, home del nord de França interessat inicialment en l’algologia, quedà fascinat per la riquesa florística de l’Occitània mediterrània en installar-se a Montpeller el 1881 i es decantà pels estudis de geografia botànica en la línia de l’obra d’Alphonse de Candolle i s’esforçà per fixar els límits de la regió mediterrània a l’estat francès. A partir del 1893 o 1894 comença a parlar de "zones botàniques", les quals ell caracteritza per la presència dominant d’alguna espècie o grups d’espècies i es planteja les causes de la distribució actual dels vegetals en el territori. Divideix aquestes causes en dues categories: circumstàncies anteriors a l’estat actual del medi i condicions físico-químiques actuals. Després d’uns anys dedicats a reflectir cartogràficament les seves "zones botàniques", Flahault comença a precisar el seu pensament més pròpiament fitosociològic en reconèixer que determinades espècies, adaptades a unes mateixes condicions físiques i químiques, han d’aparèixer regularment reunides en associacions de manera que, conegut algun element d’aquesta associació, es pot donar per descomptat que la resta d’elements també hi són. Tota associació queda caracteritzada pel conjunt de caràcters biològics de les espècies que en fan part i dins de cada una es distingeixen localitats ben definides pel seu seguici florístic i pel seu aspecte topogràfic; la vegetació de localitats allunyades entre elles, però bàsicament idèntiques en allò que constitueix el seu nucli fonamental, pertanyen a la mateixa associació.

Els treballs de J. Braun-Blanquet afectaren d’una manera immediata el territori dels Països Catalans, fins al punt que a ell són degudes les primeres interpretacions fitosociològiques del Principat, entre les quals les que figuren a "La végétation alpine des Pyrénées Orientales" (1948), obra bàsica, altrament, per a la comprensió de la vegetació europea d’alta muntanya.

Jordi Vidal

L’aportació teòrica de Schröter en el camp de la fitosociologia no fou tant important com la de Flahault, però treballà en una línia paral·lela i col·laborà amb ell en l’intent d’unificar la nomenclatura fitogeogràfica, sobretot al Congrés Internacional de Botànica de Brusselles (1910). Fou en aquest congrés quan, després d’uns anys de gran confusió, s’arribà a un acord sobre el recte sentit d’expressions com associació o formació, o sobre l’abast i divisions de l’ecologia. Fou també qui féu anar a Montpeller un jove suís, originari dels Grisons, que havia de personificar durant més de mig segle la fitosociologia de l’escola de Zuric-Montpeller: Josias Braun, més conegut, a partir de 1915, com Josias Braun-Blanquet (1884-1980).

Braun-Blanquet fou inicialmentun botànic de formació autodidacta que ben aviat atregué l’atenció d’alguns dels millors botànics professionals suïssos de començaments del segle XX. Tanmateix, obstacles de caire burocràtic li impediren accedir normalment a estudis superiors al seu país i es traslladà a Montpeller el 1912, on fou acollit per Flahault i on trobà un íntim col·laborador en Jules Pavillard (1868-1961). Els seus primers anys montpellerencs integrà les concepcions de Flahault amb les pròpies, en una síntesi original, i les aplicà a la seva tesi doctoral sobre la vegetació dels Cevennes meridionals, que publicà el 1915, el mateix any que, en casar-se amb Gabrielle Blanquet, uní el cognom de la seva muller al seu i prengué el cognom de Braun-Blanquet amb què ha estat universalment conegut.

Descriure aquí el mètode de Braun-Blanquet en detall estaria fora de lloc, per tal com és el que ha guiat la pràctica totalitat de la progressió del coneixement de la vegetació als Països Catalans i és el que s’aplica en aquesta obra per a descriure la nostra vegetació. En canvi, val la pena remarcar que de 1913, data de la seva primera exposició teòrica, fins a 1928, en què publica el seu llibre fonamental, "Pflanzensoziologie", Braun-Blanquet incorporà a la seva teoria i al seu mètode elements de moltes procedències en un esforç considerable per crear un cos de doctrina únic d’aquelles aportacions de totes les escoles actives en aquells anys, que totes les altres poguessin acceptar, tot deixant a cada una plena llibertat per a aplicar-lo, si volia, amb la seva pròpia metodologia. Així prengué el mètode de tabulació dels inventaris de l’escola finesa, els conceptes d’àrea mínima i de grau de cobertura de l’escola d’Uppsala, els conceptes dinàmics de clímax i de successió de l’escola americana de Clements, les formes biològiques de Raunkiaer, etc.

El 1930, després d’uns anys de docència a Zuric, fundà a Montpeller la Station Internationale de Géobotanique Méditérranéenne et Alpine (SIGMA) des d’on irradià la seva influència sobre un gran nombre d’investigadors d’arreu del món, però principalment de l’Europa central i meridional. Dos anys després, un dels seus deixebles, Reinhold Tüxen fundava a Stolzenau (Baixa Saxònia) el Zentralstelle für Vegetationskartierung, actualment Bundesanstalt für Vegetationskartierung, per a aplicar la metodologia sigmatista a la cartografia de la vegetació. Quan, a partir dels anys cinquanta, s’inicià la decadència de la SIGMA, el centre de Stolzenau esdevingué d’alguna manera el guardià de l’ortodòxia sigmatista i allí es desenrotllà en bona part l’aspecte sistemàtic i de classificació de les unitats de vegetació iniciat per Braun-Blanquet amb el seu "Prodrome des Groupements végétaux" (1933).

Les escoles continuístiques anglosaxones i els mètodes quantitatius

Ja hem dit, en parlar de Ramenskij, que diferents autors americans havien compartit amb ell la hipòtesi individualística segons la qual els vegetals no s’associen entre ells en comunitats diferenciables, sinó que reaccionen de manera individual enfront de gradients dels factors del medi. En els anys de la dècada de 1920, pràcticament al mateix temps que Ramenskij, el nordamericà H.A. Gleason formulava el concepte individualístic de l’associació vegetal (1926), en un article que assolí gran repercusió per tal com atacava el fonament mateix de les escoles europees i, de passada, criticava també els seus propis compatriotes, amb Clements al davant, per la seva idea de l’associació com un supraorganisme. Tanmateix la durada de l’impacte fou breu i pràcticament no hi ha cap més treball rellevant fins a l’estudi clàssic de J.T. Curtís sobre la vegetació de Wisconsin (1959) i als de Robert H. Whittaker a les muntanyes de l’oest dels Estats Units (1956, 1960).

Tant els estudis basats en la hipòtesi individualística, com els de l’escola britànica d’ecologia vegetal, com els d’alguns corrents poc o molt heterodoxos de l’escola sigmatista i d’altres escoles descriptives clàssiques, s’han esforçat en els últims anys, aprofitant l’espectacular creixença dels mitjans de càlcul, en desenrotllar tècniques quantitatives que permetin objectivar al màxim les descripcions de les unitats de vegetació i llur funcionalisme i llurs relacions amb el medi.

Els estudis fitosociològics als Països Catalans

Les referències a condicions d’hàbitat i distribució geogràfica de les plantes són nombroses en els textos i en les etiquetes d’herbari de molts botànics catalans, des de dates ben reculades. Joan Salvador, per exemple, fa referència a les "plantes marines" (és a dir, halòfiles) que es troben a la muntanya de sal de Cardona o en algun indret d’Aragó en el seu dietari de viatge per Espanya i Portugal (1716-1717).

Ja a l’últim terç del segle XIX, en la línia dels geògrafs botànics centro-europeus del seu temps, Antoni-Cebrià Costa (València 1817 - Barcelona 1886), a la seva "Introducción a la Flora de Cataluña" (1877), proposa una primera divisió del territori del Principat en zones i regions botàniques caracteritzades per la presència o absència de determinades espècies. Així, la seva Zona Litoral té el límit interior fixat pel límit del conreu del suro a la part NE (al nord del Llobregat) i pel del garrofer i la presència espontània del margalló més cap al sud. La Zona Mitjana la defineix amb menys precisió i la situa entre el límit de la Zona Litoral i la cota 500 m; la caracteritza pel conreu de l’olivera i de la vinya, que definirien regions discontínues a causa de la complexitat del relleu de Catalunya. Per damunt dels 500 m d’altitud situa la seva Zona Superior, subdividida en quatre regions altitudinals: de les valls superiors (entre els 500 i els 1000 m), on encara entren la vinya i la figuera; subalpina (entre els 1000 i els 1600-1700 m), on diferencia encara una regió del faig i una regió de l’avet; alpina (entre els 1700 i els 2600-2700 m), on no es troba cap altre arbre que el pi roig i el pi negre; i glacial (per damunt de 2600-2700 m), on tota vegetació forestal és absent.

Els primers estudis fitosociològics

El primer mapa de vegetació referit als Països Catalans fou el publicat (1897) per C. Flahault a la sèrie "Essai d’una Carte Botanique et Forestière de la France", referit al Departament dels Pirineus Orientals (Catalunya del Nord) i zones immediates.

Jordi Vidal / Institut Botànic de Barcelona

Però havia de ser Charles Flahault (Bailleul, Flandes francès, 1852 — Montpeller, 1935) el veritable iniciador dels estudis relatius a la vegetació catalana com ho fou, tal com ja hem esmentat, de la important escola de fitosociòlegs de Montpeller. L’inici dels estudis de Flahault sobre la vegetació de la Catalunya del Nord (així com també sobre la de les regions llenguadocianes veïnes), cal situar-lo al darrer decenni del segle passat, concretament entre 1893 i 1897. El 1893 Flahault presentà a la Sessió Extraordinària de la Societé Botanique de France, tinguda a Montpeller, una comunicació sobre les "zones botàniques" del Baix Llenguadoc i les contrades veïnes (entre elles les Corberes i part de la plana rossellonesa). L’any següent proposà un projecte de mapa botànic, forestal i agrícola de França i, per a il·lustrar amb claredat quines podrien ser les característiques d’aquest mapa, n’inicià la realització, pel full de Perpinyà del mapa topogràfic de França a escala 1:200 000. Aquest full, publicat el 1897 dins els "Annales de Géographie", és un dels primers exemples de mapa de vegetació que sintetitza el poblament vegetal d’una àrea extensa amb una relativa fidelitat i no de manera esquemàtica i, per descomptat, el primer d’aquestes característiques que afecta els Països Catalans, on només el precedí un mapa esquemàtic de la vegetació de la Vall d’Aran publicat a Lleida (Reig, 1895) un parell d’anys abans. El 1898 Flahault publicava finalment a Perpinyà, com a introducció al "Catalogue raisonné de la Flore des Pyrennées-Orientales", de Gaston Gautier, un text on, al costat de consideracions teòriques sobre la distribució geogràfica de moltes espècies i sobre les "associacions" que formen algunes d’elles, dona una descripció de les "zones" o estatges altitudinals de la Catalunya del Nord. Cada una d’aquestes zones queda caracteritzada en l’exposició de Flahault per unes espècies dominants: surera, alzina, roure martinenc, faig, pi negre, neret, etc.

Tanmateix, l’obra de Flahault a la Catalunya del Nord no havia de trobar continuadors fins molts anys després i no precisament entre els seus deixebles directes de l’Institut de Botanique de Montpeller. Si algú segueix modestament les seves passes a la Catalunya del Nord, en els anys que precedeixen la Primera Guerra Mundial, és Lleó Conill (Banyuls de la Marenda 1872 - Vernet 1944), mestre d’escola vallespirenc que el 1911 publicà una monografia sobre Sureda i Lavall, a les Alberes, i l’any següent unes notes sobre geografia botànica de la Catalunya del Nord.

L’obra d’E. Huguet del Villar, i concretament la seva "Geobotánica" (1929), constitueix la principal aportació teorètica d’un autor català al camp de la ciència de la vegetació.

Jordi Vidal

És a partir dels anys vint que, coincidint amb les vives polèmiques entre escoles d’aquell temps, comença a progressar el coneixement de la vegetació dels Països Catalans. Els impulsors de l’avenç del coneixement de la vegetació catalana seran principalment Henri Gaussen (Cabrièras d’Aigas, Provença, 1891 - Tolosa de Llenguadoc 1981) i Pius Font i Quer (Lleida 1888 - Barcelona 1964). El primer, amb el seu treball personal als Pirineus catalans i amb la tasca, promoguda per ell, de la "Carte des Productions Végétales de la France", a escala 1:50 000, de la qual aparegueren uns quants fulls referents a la Catalunya del Nord; el segon més aviat pel recolzament que dispensà primer a Emili Huguet del Villar (Granollers 1871 - Rabat, Marroc 1951) i al seu deixeble Josep Cuatrecasas (Camprodon 1903) i després per la organització de l’Excursió Internacional de la SIGMA a Catalunya l’abril de 1934, excursió que marcà la introducció del mètode de Braun-Blanquet a l’estudi de la vegetació a l’estat espanyol.

Huguet del Villar, amb la seva "Geobotánica" (1929), ha estat l’únic autor català a qui es deu una elaboració teòrica en el camp de l’estudi de la vegetació. Intentà una síntesi de les aportacions teòriques de l’escola nord-americana de Clements i les escoles europees, principalment la de Braun-Blanquet, en un sol cos de doctrina. El resultat fou un llibre molt ric en informació, indispensable per a seguir els antecedents de la geografia botànica fins al primer quart del nostre segle, però més aviat farragós i que no arriba a establir un criteri únic d’estudi de la vegetació, tot i que es decanta per una classificació de caràcter ecològic inspirada en les de Clements i Warming. No insistirem en l’anàlisi de la geobotànica d’Huguet del Villar, per tal com tant ell, com el seu deixeble Cuatrecasas, només n’aplicaren els principis a estudis fets fora de les terres catalanes.

Gaussen, a partir de la seva incorporació a la facultat de ciències de Tolosa de Llenguadoc el 1921, començà l’exploració sistemàtica de tota la meitat oriental dels Pirineus, des del punt de vista botànic. Amb un plantejament més fisiognòmic i ecològic que no pas florístic, va anar publicant treballs descriptius de les relacions dels boscos pirinencs amb diferents factors ambientals i, a partir de 1925, diferents mapes de "produccions vegetals", els primers dels quals, fets sovint en col·laboració amb Lleó Conill, corresponen a zones de la Catalunya del Nord. No descuidà tampoc el vessant meridional dels Pirineus i la seva "Végétation de la moitié orientale des Pyrénées. Sol, climat, végétation", és el primer estudi important pel que fa a les comarques pirinenques del Principat.

Font i Quer fou, abans que res, un botànic sistemàtic, però profundament interessat pels aspectes corològics. Ja la seva tesi doctoral (1914) és un intent de descriure una comarca, el Bages, des del punt de vista de la distribució en ella de diferents grups de plantes. Un pas endavant el donà el 1921, ambel seu "Estudi fitogeogràfic de la garriga litoral de l’occident de Catalunya" però ja la seva dedicació a la direcció del Museu d’Història Natural de Catalunya i la seva preferència pels estudis florístics i sistemàtics li aconsellaren buscar un collaborador pel nou camp en emergència. El 1923 incorporà per uns mesos Huguet del Villar com a regent de Fitogeografia del Museu; més tard, en marxar Huguet del Villar a Madrid, serà Cuatrecasas el seu col·laborador en aquest camp i l’organitzador, amb ell, de la vinguda a Catalunya de l’Excursió Internacional de la SIGMA.

La introducció i consolidació del mètode sigmatista

Aquesta excursió (1934) tingué la més gran transcendència per a la fitosociologia catalana, la qual pràcticament neix amb ella. Josias Braun-Blanquet vingué a les terres catalanes acompanyat d’una colla de botànics i fitosociòlegs de primer rengle de tot Europa (Danser, Frey, Klika, Molinier, Rothmaler, Tüxen, Volk, Walas, etc.); per part catalana, a més de Cuatrecasas i de Font i Quer, hi participaren Susplugas, que, de fet, venia amb el grup de Montpeller, i Carles Faust, que també havia participat a l’organització. Tots plegats, seguint un itinerari preparat per Font i Quer i per Cuatrecasas amb l’objecte de poder veure en el mínim de temps el màxim de tipus de vegetació, visitaren Castelldefels, Garraf, Vilanova i la Geltrú, l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar, Sant Carles de la Ràpita, la punta de la Banya, Valls, les muntanyes de Prades, les Borges Blanques, Lleida, els erms de Raïmat, Manresa, Montserrat, el Montseny i diferents sectors de la Costa Brava. Els inventaris fets en aquesta excursió, publicats simultàniament a Montpeller i a Barcelona, es pot dir que són els primers fets amb el mètode de Braun-Blanquet al sud de l’Albera.

L’esclat de la guerra civil de 1936-39 i les conseqüències de la victòria franquista per a les institucions catalanes impediren que es consolidés la prometedora línia de recerca que semblava desvetllar-se amb la visita de Braun-Blanquet i els seus acompanyants. Font i Quer, desposseït de tots els seus càrrecs i processat, Cuatrecasas camí de l’exili, caldrà esperar la maduració d’una nova generació, cap a la fi dels anys quaranta, perquè a les terres catalanes de l’estat espanyol prenguin carta de naturalesa els estudis fitosociològics.

Durant els anys de maltempsada (primer, de 1936 a 1939, al sud de l’Albera; després, de 1939 a 1944, al nord) l’activitat fitosociològica no s’interromp a la Catalunya del Nord i als esforços de Conill, ja en els seus últims anys, i de Gaussen, s’uneixen els d’un deixeble de Braun-Blanquet, Joan Susplugas (Trullars, Rosselló, 1905), després professor a la Facultat de Farmàcia de Montpeller, que de 1935 a 1942 publicà diferents estudis sobre la vegetació de l’alt Vallespir i la de les Corberes, aquest darrer (1937) conjuntament amb Braun-Blanquet. Braun-Blanquet mateix s’agradà en aquests anys de freqüentar (com per altra banda ja feia des d’uns anys abans) l’alta muntanya catalana; fruit dels seus treballs en aquesta àrea fou la seva publicació "La végétation alpinedes Pyrénées orientales" (1948), base encara avui del coneixement de la vegetació de l’alta muntanya catalana. A partir de 1947, reprèn el seu contacte amb Font i Quer a Barcelona i malgrat l’ambient poc favorable del moment les seves visites a Barcelona cada primavera, de 1948 a 1955, serveixen d’estímul a un grup de joves que en aquells anys s’inicien en la recerca naturalista: Oriol de Bolòs i Capdevila (Olot 1924), Ramon Margalef i López (Barcelona 1919), Pere Montserrat i Recoder (Mataró 1918).

També a mitjans de la dècada dels quaranta s’inicia el coneixement fítosociològic del País Valencià. En aquest cas la iniciativa vingué de Madrid, del seu Jardín Botánico, dirigit aleshores per Arturo Caballero Segares. L’iniciador dels estudis fitosociològics al Jardín Botánico de Madrid havia estat José González Albo, deixeble d’Arturo Caballero, que havia estudiat un temps a Montpeller amb Braun-Blanquet, però que a causa d’una greu malaltia hagué d’abandonar tota activitat botànica. Trobà continuador en Salvador Rivas Goday (Madrid 1905-1981) que, després d’uns intents d’aplicar la metodologia d’Huguet del Villar a la descripció d’unitats de vegetació, començà a emprar el mètode sigmatista cap a 1944; un dels seus primers estudis tractà precisament de la vegetació halófila de les vores de l’Albufera de València (1944). Posteriorment, sovint en companyia del botànic valencià Josep Borja i Carbonell (Càrcer, Ribera Alta, 1901) féu nous estudis relatius a la vegetació del País Valencià; Borja tot sol (1948, 1950) estudià la Serra de Corbera.

Els estudis fitosociològics moderns

Les aportacions d’A. i O. de Bolòs sobre la vegetació de les comarques barcelonines (1950), les d’O. de Bolòs i R. Molinier sobre la de Mallorca (1958) i les d’O. de Bolòs sobre el litoral català i valencià (1967) marquen tres fites bàsiques en el coneixement fitosociològic dels Països Catalans, condicionadors de tot allò que s’ha fet després.

Jordi Vidal

La irrupció de la figura d’Oriol de Bolòs a la botànica catalana en els primers anys de la dècada dels cinquanta féu canviar substancialment la situació del coneixement de la vegetació catalana, fins llavors pràcticament limitat a la Catalunya del Nord i a algunes àrees pirinenques. Després d’uns treballs primerencs (recensions de publicacions fitosociològiques i inventaris d’associacions de diverses localitats) apareguts entre 1947 i 1948, publicà, conjuntament amb el seu pare Antoni de Bolòs i Vayreda (Olot 1889 - Barcelona 1975) la primera de les seves obres d’abast important: "Vegetación de las comarcas barcelonesas" (1950). A partir d’aquesta data, les seves publicacions fitosociològiques són innombrables i abasten la totalitat dels Països Catalans; des de la càtedra de botànica de la Facultat de Ciències (d’ençà de 1975, de Biologia) que ocupa des del 1953 i de la direcció de l’Institut i Jardí Botànic de Barcelona (1967-84), ha estat l’impulsor de molts altres estudis de deixebles seus.

L’Institut d’Estudis Catalans i les seves filials han canalitzat una part molt sensible dels estudis fitosociològics sobre els Països Catalans, tot contribuint així a fer del català la llengua actualment més emprada en els treballs referits a aquest territori.

Jordi Vidal

D’ençà dels anys seixanta han aparegut i apareixen nombroses obres, d’abast estrictament acadèmic o d’alta divulgació, que completen gradualment el coneixement del paisatge vegetal dels Països Catalans, en la publicació de les quals intervenen, tant els centres de recerca, com les editorials comercials, com l’administració pública.

Jordi Vidal

En l’obra fitosociològica d’Oriol de Bolòs podem distingir successives etapes que, d’alguna manera, es corresponen amb el progressiu coneixement de la vegetació dels Països Catalans. En una primera etapa, que es clouria a mitjan dècada dels cinquanta, l’objectiu central sembla ser completar una síntesi general sobre la vegetació del Principat i projectar vers l’exterior a través de les revistes internacionals, com "Vegetatio", la imatge d’un grup important de fitosociòlegs catalans. L’Excursió Fitogeogràfica Internacional (1953), efectuada per Catalunya, i el Congrés Internacional de Botànica de París (1954) assenyalarien el punt més alt d’aquest esforç, ben sostingut des de l’exterior per Braun-Blanquet, que cada primavera —de 1948 a 1955— recorria la depressió de l’Ebre acompanyat per Oriol de Bolòs. Més esporàdicament, en aquesta etapa, hi ha alguna incursió pel País Valencià, però limitada a uns quants inventaris en el curs d’alguna excursió breu.

Els treballs cartogràfics sobre el mantell vegetal català, iniciats per C. Flahault a la darreria del segle passat, coneixen una gran florida d’ençà dels anys seixanta, tant els dedicats a la fitosociologia pura, com els consagrats a l’aplicada (ordenació del territori, conservacionisme, etc.). A partir de 1983, començà la publicació, per part de la Generalitat de Catalunya, d’una cobertura total de la vegetació del Principat, a escala 1:50.000.

Jordi Vidal

Una segona etapa, caracteritzada per la col·laboració amb René Molinier (París 1899 - Marsella 1975), correspon a l’exploració sistemàtica de les Balears, realitzada per Bolòs i Molinier (acompanyats a Menorca per Pere Montserrat), de 1956 a 1960. En aquesta etapa també es van omplint buits en el coneixement detallat de la vegetació del Principat, per exemple la Vall d’Aran (1958), la Selva i la Plana de Vic (1959), i es van recollint dades esparses sobre la vegetació del País Valencià. És també l’època de formació dels primers deixebles d’Oriol de Bolòs: Josep Vives i Codina (Callús, Bages, 1931) i, sobretot, Josep Vigo i Bonada (Ribes de Freser 1937).

L’etapa següent, que culminaria el 1967 amb la publicació de "Comunidades vegetales de las comarcas próximas al litoral situadas entre los ríos Llobregat y Segura", és la de la síntesi de la vegetació del País Valencià i les comarques meridionals del Principat, així com la de l’aparició dels treballs primerencs dels deixebles esmentats i de la formació dels de la que podríem anomenar segona generació, la qual heredà ja un marc elaborat que abastava la totalitat de les terres catalanes, encara que dispers en publicacions molt diverses. A diferència de les etapes anteriors en què els col·laboradors d’Oriol de Bolòs eren fitosociòlegs estrangers amb experiència superior a la seva, en aquesta etapa es consagra ja com a mestre i comença a tenir com a col·laboradors deixebles formats per ell. Bé que apareguda el 1968, la tesi de Josep Vigo sobre la vegetació de Penyagolosa (1968) cal incloure-la també en aquest període de síntesi de la vegetació del País Valencià, en el qual tampoc seria just oblidar les aportacions de l’escola madrilenya, principalment l’estudi sobre Gúdar i Javalambre de Rivas Goday i Borja (1961), els estudis sobre el migjorn valencià d’Abelard Rigual (Sorita de Morella, Ports, 1918) i les de Manuel Costa i Talens (Carcaixent 1946), sobretot d’ençà que es féu càrrec (1981) de la càtedra corresponent de la Universitat de València. També vinculat a aquesta escola, Salvador Rivas Martínez (Madrid 1935) treballà, per aquesta mateixa època, tant al Principat com al País Valencià. Finalment cal assenyalar que aquesta etapa veu també l’aparició dels primers mapes de vegetació detallats, a escales per sota de l’1:100 000, de diferents indrets del Països Catalans. Bolòs i Vigo pels voltants de Barcelona (escala 1:100 000) el 1961 i Guy Lapraz per Montserrat, el 1966, foren els iniciadors d’una línia que havia d’assolir una creixença espectacular en els anys següents.

La dècada dels vuitanta ha portat l’aparició dels primers manuals i treballs de síntesi sobre la vegetació dels Països Catalans, símptoma clar que el procés d’anàlisi i de descripció local iniciat els anys cinquanta ha atès uns nivells de coneixement global del país prou considerables.

Jordi Vidal

Enllestit tot allò fonamental de l’etapa descriptiva de la vegetació catalana, els anys de la dècada de 1970 i 1980 han vist iniciar-se, seguint les línies de la recerca internacional, l’estudi del funcionalisme de les comunitats vegetals, els intents d’estudis quantitatius i l’inici d’una fitosociologia aplicada, així, com intents de traslladar la metodologia sigmatista a l’estudi de les comunitats de criptògames. Altrament, molts estudis descriptius concrets, duts a terme per noves generacions de fitosociòlegs, han consolidat i enriquit les línies bàsiques prèviament establertes, alhora que hom ha emprès la confecció de les primeres obres generals de síntesi.