L’ordre dels gadiformes és integrat per peixos de forma allargada i de mida grossa o mitjana, però tots amb una característica força general: les aletes pelvianes s’insereixen en posició jugular. Igualment, els radis de llurs aletes sempre són tous, si bé el primer radi de la primera aleta dorsal pot ésser espinós (en els macrúrids). Tenen el cos revestit d’escates cicloides que, pel fet d’ésser molt petites, es poden desprendre amb molta facilitat. El nombre d’aletes dorsals oscil·la entre una i tres, i el de les anals entre una i dues; la caudal pot ésser truncada o arrodonida, i també pot estar unida a les aletes dorsals i a les anals o ésser substituïda per una mena de cua (per exemple, en els macrúrids). La majoria d’aquests peixos estan mancats de bufeta natatòria i de conducte pneumàtic. L’ordre enclou tot d’espècies típicament marines, la majoria demersals i de costums gregaris, que poden arribar a colonitzar les grans profunditats; tanmateix una, Lota lota, és d’aigua dolça. Acull quatre famílies amb espècies pròpies dels Països Catalans: els gàdids, els merlúccids, els mòrids i els macrúrids. A la família dels gàdids, tanmateix pertany el bacallà (Gadus morhua) i espècies afins (Merlangius merlangus, Melanogrammus aeglefinus, Pollachius virens), peixos de l’Atlàntic boreal que, en salaó, són consumits tradicionalment al nostre país. També és un gàdid ben present als nostres mercats el bacallà fals o abadeig (Pollachius pollachius), que es pesca a les costes atlàntiques europees i nord-africanes, i que a vegades fins arriba a penetrar en aigües mediterrànies.
Els gàdids: mòlleres i afins
Gàdids: 1 escolà gros (Molva molva), 2 bròtola pigada (Phycis blennoides), 3 mòllera argentada (Gadiculus argenteus argenteus), 4 maire (Micromesistius poutassou), 5 mòllera borda (Gaidropsarus mediterraneus). Noteu, com a caràcters comuns a tots els gàdids, la forma de la boca, amb la mandíbula prominent i sovint proveïda de barbes, la posició avançada (jugular) de les aletes pelvianes, la forma de l’aleta caudal i la variació del nombre i la forma de les aletes dorsals.
Carlos Moreno.
Els gàdids tenen un cos generalment allargat, relativament alt en algunes espècies però sovint comprimit. La boca és gairebé sempre subterminal i amb una maxil·la inferior bastant prominent que, com el rostre, pot estar proveïda de barbes sensorials. Les dents es disposen en forma de carda a cada mandíbula i alguns gàdids també en tenen de vomerianes. Les aletes pelvianes, en posició jugular, estan constituïdes per un nombre d’1 a 9 radis. L’aleta caudal està diferenciada; els radis centrals s’implanten sobre l’uròstil i, d’altra banda, els radis marginals es troben sobre els apèndixs neural i hemal de la darrera vèrtebra caudal. Per contra, la primera vèrtebra està soldada al crani. Pel que fa a les aletes dorsals, n’hi pot haver d’una a tres i, d’anals, una o dues, la primera sempre més curta; els radis de totes les aletes són tous o segmentats. Les petites escates cicloides, que revesteixen el cos d’una manera bastant irregular, es desprenen fàcilment. Tenen una obertura opercular àmplia. Els òrgans sexuals estan molt ben diferenciats. Les femelles solen pondre un nombre d’ous força elevat i els adults generalment cerquen les aigües més profundes, per exemple les del talús continental. Malgrat tot, dins aquesta família tampoc no manquen espècies que prefereixen les pastures litorals (Gaidropsarus) o els paratges rocosos (Phycis phycis). Integra espècies pròpies de les mars fredes típiques de l’hemisferi boreal, si bé n’hi ha alguna d’intertropical. Molts formen moles denses que són nerítiques, demersals i sovint objecte d’una pesca intensiva (Gadus, Trisopterus, Phycis). Són animals de presa i caçadors actius que als Països Catalans estan representats per 7 gèneres i per un total d’11 espècies.
La maire
Un dels gàdids més abundants és la maire (Micromesistius poutassou), o mare del lluç, que és força apreciada comercialment. S’alimenta de macroplàncton i forma moles de molts individus, especialment en l’època de la reproducció, els primers mesos de l’any.
Jordi Vidal
La maire o mare del lluç (Micromesistius poutassou) és un peix de cos allargat i comprimit, que té tres aletes dorsals separades (la segona, més llarga), dues d’anals llargues (la segona, igual i simètrica respecte a la tercera aleta dorsal), la caudal independent, truncada o lleugerament escotada, i les pelvianes en la posició jugular típica de l’ordre dels gadiformes (D1 11-14, D2 10-14, D3 20-26, A1 33-39 i A2 20-27). La boca és terminal, desproveïda de barbes sensorials i amb les dues mandíbules iguals; les dents varien de mida segons el lloc que ocupen, i més, també n’hi ha de vomerianes. La coloració grisa blavosa dels dors és més fosca en els exemplars vells; altrament, els flancs són d’un color gris clar argentí que esdevé totalment blanc argentí al ventre. Pot assolir els 40 cm de llargada fora de les nostres costes. Les moles que forma són molt denses durant l’època de la fresa. Es nodreix de gran quantitat de macroplàncton, i dins la seva alimentació els eufausiacis tenen un paper molt important. La reproducció es realitza durant els primers mesos de l’any (entre gener i març); durant la fase juvenil viu entre aigües, i baixa al fons quan fa de 12 a 16 cm. Es tracta d’una espècie força típica de l’Atlàntic nord-oriental, que també penetra a la Mediterrània, on és especialment abundant al nord de la cubeta occidental; a l’Atlàntic, on és força abundant, habita a 200 i a 300 m de fondària, entre aigües. A la Mediterrània es pesca prop del fons amb arts de ròssec; tanmateix, es desconeix si el seu comportament és semblant al que presenta a l’Atlàntic. La carn és tova i relativament poc apreciada però, malgrat tot, es considera important a la nostra pesqueria. En canvi, a l’Atlàntic és força desestimada i, quan es pesca massivament, la carn és destinada a la fabricació de farines de peix.
A l’Atlàntic sud-occidental, a l’extensa plataforma patagònica, hi habita una altra espècie que, si bé és una mica més grossa, s’hi assembla força; ens referim a Micromesistius australis, que també és objecte de pesca, com la maire.
Les brótoles
La bròtola roquera (Phycis phycis) és, pels seus hàbits, una excepció dins els gàdids, ja que viu en les zones rocoses, concretament al coral·ligen, com mostra la fotografia. És característica per la seva coloració uniforme i pel radis de les aletes ventrals, molt estilitzades, que adopten la forma de fi laments blancs, molt visibles.
Toni Garcia.
La bròtola pigada (Phycis blennoides) és de la família dels gàdids tot i oferir un aspecte ben diferent al de les formes típiques d’aquest grup. És un peix de cos allargat i comprimit posteriorment, i d’una aparença força més massissa a la part anterior del cap. Els exemplars més grossos assoleixen els 50 cm, però els que són capturats habitualment no fan més de 35 o 40 cm. La primera aleta dorsal, curta, adopta una forma triangular aguda i té el tercer radi filamentós; en canvi, la segona és poc alta però allargada, de manera que assoleix el peduncle caudal i supera, en conseqüència, la llargada de l’aleta anal. Les aletes ventrals són força característiques perquè són filiformes i bifurcades; en aquest cas, la llargada de les ventrals sobrepassa l’inici de l’aleta anal. La fórmula de les aletes és D1 8-11, D2 54-64 i A 50-58. Els ulls, d’una mida relativament grossa, se situen a la part superior del crani sense arribar-ne a sobressortir. La cavitat bucal, que és gran, acull una mandíbula superior lleugerament prominent, i sota la mandíbula inferior hi ha una minúscula barba sensorial. Les dents són petites i, a més d’omplir les dues mandíbules, també s’implanten al vòmer. Les escates cicloides, irregulars, revesteixen el tronc i recobreixen el cap i la base de les aletes, però es desprenen amb molta facilitat. La coloració del cos és variable, siena o marronosa i de color carminós a la regió cefàlica; els flancs són més clars, com en la majoria de peixos, i l’abdomen adquireix una coloració blanquinosa ornada amb irisacions blavoses que poden tendir a tonalitats violàcies a la part caudal. La primera aleta dorsal és groguenca amb la punta negra; la segona dorsal, la caudal i l’anal són clares i ribetejades de negre. Aquesta espècie es nodreix principalment de decàpodes bentònics. Es reprodueix a la primavera i al principi de l’estiu. És comuna a tot l’Atlàntic temperat i a la Mediterrània, fins a l’Adriàtica. No és dels peixos que tenen més importància econòmica, però és a la majoria de les llotges dels Països Catalans. Els exemplars joves abunden a la part més profunda de la plataforma continental, si bé els més grossos hi escassegen i, en tot cas, colonitzen la zona més profunda del talús.
La bròtola roquera (Phycis phycis) és un peix de cos allargat i més gros a la part anterior que a la zona de la cua, on és més afuat. De les dues aletes dorsals, la primera és curta i gairebé de la mateixa alçada que la segona; la inserció d’aquesta aleta se situa en una posició endarrerida respecte a les pectorals. L’anal, que és única, és una mica més curta que la segona dorsal. El peduncle caudal és alt i va seguit d’una aleta caudal arrodonida i diferenciada de les altres. Les aletes ventrals, d’altra banda, són filamentoses i arriben fins al començament de l’anal. La fórmula de les aletes és D1 9-11, D2 56-65 i A 52-64. Els ulls d’aquests peixos són relativament petits, a diferència de la boca, que és grossa i assoleix l’extrem de l’ull. Aquesta boca, de maxil·lar superior prominent, té unes dents tan menudes que gairebé semblen un borrissol. La coloració de la bròtola de roca és marró fosca i es va suavitzant vers el ventre, que és blanquinós; les aletes són grises i ornades amb una banda negra de marge blanc. És una espècie solitària i pròpia dels llocs de la plataforma continental menys adients per a la pesca on, a més, hi escasseja.
Antonogadus megalokynodon és un peix allargat, d’uns 16 cm de llarg, proveït de dues aletes dorsals, la primera amb radis molt petits, excepte els primers, i la segona amb una forma semblant a l’aleta anal però més llarga. La comissura de la boca és bastant profunda fins al punt que s’estén per darrere de l’òrbita ocular. El nombre de radis és D2 49-54, A 41-46 i P 21-25. El color del dors és brunenc, mentre que els costats tiren a rosa, amb taques fosques repartides uniformement. És un peix bentònic que viu als fons fangosos o sorrencs entre els 110 i els 600 m de profunditat. S’alimenta bàsicament de crustacis. Es reprodueix a l’hivern. Viu a tota la Mediterrània, però també s’ha vist a la costa africana atlàntica.
Els escolans
L’escolà gros (Molva molva) és un peix de cos allargat, que recorda força el d’un àpode. Presenta dues aletes dorsals (la primera, arrodonida i en posició bastant endarrerida, i la segona, molt més llarga, que s’inicia a la meitat del cos), una d’anal, que es contraposa a la segona dorsal i és força més curta, i finalment una de caudal ben diferenciada i arrodonida. La fórmula de les aletes és D1 13-16, D2 52-70 i A 57-66. Un tret morfològic força característic d’aquest peix és el cap, molt llarg i aplanat, amb uns ulls reduïts; la boca, que també és grossa, té una mandíbula superior prominent i a la mandíbula inferior hi ha una barba sensorial. Tant les maxil·les com el vòmer són proveïts de dents. El cos està revestit d’escates menudes i adherents. El dors ofereix una coloració grogosa, que esdevé blanca argentina cap al ventre; d’altra banda, tant l’aleta dorsal com l’anal són grises amb els marges blancs i al final de cadascuna hi ha una taca fosca. Són peixos que poden sobrepassar el metre de llargada i són propis de les aigües més profundes de l’inici del talús. Pot arribar a una mida de 200 cm, però és més freqüentment de 150 a 180 cm. Es reprodueix de març a juliol, en fons de 50 a 300 m. És una espècie bentònica, que habita els fons de 300 a 400 m de profunditat. S’alimenta bàsicament de peixos (gàdids, pleuronèctids, etc), crustacis i equinoderms.
L’escolà ver (Molva dipterygia macrophthalmd) encara és més allargat; també se’l pot diferenciar perquè té la barba de la mandíbula inferior bífida, els ulls més grossos i la segona aleta dorsal més llarga. La coloració d’aquesta altra espècie és grisa rosàcia amb tot de taques petites que ornen el cos. La fórmula de les aletes és D1 10-12, D2 74-83 i A 73-78. Amida 1 m aproximadament. Aquest peix és d’hàbits bentònics i viu a la part més profunda de la plataforma continental, com també el talús continental, fins als 500 m de fondària. Es reprodueix a la primavera i s’alimenta de crustacis i peixos.
Les mòlleres
Mòlleres (Trisopterus minutus capelanus) pescades amb arts de ròssec, probablement als mateixos indrets on són abundants els llucets i els rogers, en fos tous, sorrencs, de la plataforma continental. La mòllera es reprodueix els primers mesos de l’any, i les cries viuen a les mateixes moles que els adults, la qual cosa fa difícil de protegir-les de les xarxes de pesca.
Jordi Vidal
La mòllera argentada (Gadiculus argenteus argenteus) és un gàdid petit, ja que no sol sobrepassar els 15 cm. Presenta un cos allargat i un cap relativament gros. El crani ofereix una estructura cavernosa i els ulls que hi figuren també són molt grossos i per això de vegades se l’anomena ullot. La mandíbula inferior és prominent i la boca porta diverses fileres de dents molt menudes. Tant la mandíbula superior com la inferior presenten unes expansions dèrmiques laminars, les quals, com que són de color negrós, destaquen sobre la coloració rosada del cos. Les tres aletes dorsals d’aquest peix esian separades entre elles; a més, té dues aletes anals i la caudal és una mica escotada. Les pelvianes, que són petites, se situen una mica per darrere de les pectorals. La fórmula radial de les aletes és D1 9-13, D2 14-17, D3 15-18, Al 15-19 i A2 15-18. Les escates que revesteixen el cos són bastant grosses però es desprenen amb facilitat. La reproducció té lloc a ple hivern, de desembre a gener. S’alimenta de crustacis i cucs de diverses menes. És una espècie batipelàgica que forma moles i es mou a una fondària de 200 a 1000 m. La seva àrea de distribució geogràfica abasta des de les illes Britàniques fins a la zona nord-tropical. Apareix prou sovint als arts de ròssec dels Països Catalans, barrejada amb la mòllera vera (Trisopterus minutus capelanus).
Mòllera vera (Trisopterus minutus capelanus) en el seu ambient natural. En la fotografia és palesa la presència de tres aletes dorsals i dues d’anals, la barbeta sensorial que penja de la mandíbula inferior i les aletes ventrals filiformes i blanquinoses.
Jean-Georges Harmelin.
La mòllera borda (Gaidropsarus mediterraneus), que rep una gran varietat de noms segons els diferents indrets geogràfics (com els de fura i guineu), presenta un cos molt allargat amb un cap aixafat i una cua comprimida. La boca és grossa. A la mandíbula inferior hi ha una barba i prop dels narius n’hi ha dues més, tret que és característic d’aquest grup d’espècies; a més, també té una mandíbula superior prominent. De les dues aletes dorsals, la segona és molt llarga (el segon radi és bastant llarg si el comparem amb la resta) i l’anal se situa a la meitat del cos, sense tenir en compte el cap. L’aleta caudal, que és arrodonida, està ben separada de la dorsal i de l’anal. El cos, revestit d’escates molt petites és d’una coloració marró fosca i pot trobar-se ornat amb taques ocel·lades a nivell de la línia lateral, que en el cas dels adults adopten unes tonalitats més fosques; diferentment, el ventre és més clar. Són peixos que fan uns 50 cm i viuen als fons de roca o de vegetació, però sempre en aigües no gaire profundes. Són més aviat propis d’aigües fredes i per això només són freqüents a determinats indrets dels Països Catalans. El nombre de radis a les aletes és D2 52-62, P 15-18 i A 41-55. Es reprodueix al començament de la primavera. S’alimenta de peixos, decàpodes, amfípodes, isòpodes, poliquets i algues. Viu a la zona litoral, fins als 30 m de fondària.
La mòllera fosca (Trisopterus luscus) és semblant a la mòllera vera, però la fotografia permet d’apreciar-ne els caràcters diferencials: l’altura més gran del cos a la seva part mitjana i la posició més avançada de la primera aleta anal (noteu que s’inicia just al punt de la vertical que passaria per la meitat de la primera dorsal).
AGE Fotostock.
L’espècie Gaidropsarus vulgaris, que ha estat registrada a Mallorca, a Vinaròs i a Tarragona, té una boca molt grossa, que arriba bastant més enrere de l’ull. A diferència de l’anterior, és de color canyella i a vegades també presenta unes taques fosques lenticulars ocel·lades; tanmateix, en aquest cas les taques se situen prop del perfil dorsal. El marge de la segona aleta dorsal, de l’anal i de la caudal, com també les barbes sensorials, adopten una tonalitat rogenca. La fórmula de les aletes és D2 55-64 i A 45-54. Fa uns 40 cm. Es reprodueix de desembre a gener i s’alimenta de peixos i decàpodes. Viu en fons de 10 a 120 m. Aquesta espècie és comuna, encara que la densitat de població és feble i, per tant, no és freqüent trobar-la a les llotges dins l’àmbit geogràfic dels Països Catalans.
La mòllera vera (Trisopterus [= Gadus] minutus capelanus) (també anomenada capellà, especialment a les illes Balears), té la forma més típica i característica de les espècies del gènere Gadus, que en definitiva són les conegudes pel nom de bacallà. És de mida substancialment més petita, ja que no sol sobrepassar els 20 cm de llargada. Té un cos alt i bastant comprimit. A la part dorsal s’insereixen tres aletes, la segona més llarga, però amb poca diferència; de fet, les tres aletes dorsals estan pràcticament juntes i s’inicien a nivell de la base de les pectorals. Pel que fa a les dues aletes anals, inserides al ventre, la primera és més allargada i, només parcialment, s’oposa a la segona dorsal. La tercera dorsal i la segona anal, de llargada gairebé igual, també s’oposen entre elles. L’aleta caudal és truncada o lleugerament escotada. La fórmula de les aletes és D1 12-15, D2 17-26, D3 17-25, A1 25-30 i A2 18-25. Els ulls d’aquests peixos són bastant grossos i tenen una situació lateral. La línia lateral segueix un traç una mica corbat i això és característic de la majoria dels representants que integren aquest grup. La mandíbula superior és una mica prominent i la inferior consta d’una barba gairebé tan llarga com el diàmetre de l’ull; ambdues mandíbules estan dotades d’unes fileres de dents molt menudes. Les escates que revesteixen el cos d’aquest peix són força decídues. El dors ofereix una coloració rosàcia molt clara que cap al ventre tendeix a ésser blavosa, però les aletes imparelles són d’un to gris groguenc, amb el marge més fosc. El nombre de branquiospines és de 17 a 20. Es reprodueix de desembre a març i s’alimenta de peixos i crustacis decàpodes. A diferència de les anteriors, aquesta és una espècie força abundant arreu de les aigües marines dels Països Catalans, on colonitza la plataforma continental (entre els 50 i els 200 m de fondària), especialment els fons fangosos i suaus. En indrets d’aquestes característiques forma moles molt denses que són objecte de pesca intensiva. Això és especialment important a l’àmplia plataforma de Castelló, on conviu amb els rogers i els lluços i amb els quals constitueix una de les espècies de més interès comercial pescades amb arts de ròssec.
Una altra espècie important, si bé menys abundant que l’anterior, és la mòllera fosca (Trisopterus luscus). La forma del cos és molt semblant a la mòllera vera, però és una mica més llarg (entre 20 a 30 cm de llargada). Com ella, té tres aletes dorsals, dues d’anals i una de caudal, truncada o lleugerament escotada, amb el nombre de radis següent: D1 11-15, D2 20-26, D3 18-22, A1 27-36 i A2 17-22. L’orifici anal ocupa una posició més avançada si el comparem amb l’espècie anterior, la primera aleta dorsal és més alta que llarga i les escates que revesteixen el cos són més grosses. La mandíbula superior, que és prominent, presenta unes sèries de dents disposades en carda i la mandíbula inferior porta, a sota, una barba sensorial. Els ulls són grossos. La coloració del cos és bruna rogenca però hi poden dominar unes tonalitats grogues que esdevenen argentines cap al ventre, l’única regió del cos sense el motejat tan característic d’aquesta espècie; les aletes són blavoses amb els marges foscos, i la primera dorsal porta una taca fosca a la base que fa l’espècie inconfusible. També colonitza els fons de la plataforma, entre els 20 i els 300 m de fondària, on sembla preferir les zones escabroses. Tanmateix, es tracta d’un peix més propi de les costes atlàntiques que no pas de la Mediterrània, d’on els registres són escassos.
Els mòrids: moranelles
Mòrids de la mar catalana: 1 moranella vera (Mora moro), 2 moranella de clapissar (Gadella maraldi) i 3 moranella rogenca (Lepidion lepidion). De costums quasi abissals, viuen a fondàries considerables, i s’alimenten prop del fons. Noteu la posició avançada de les aletes pelvianes, la neta separació (per mitjà d’un peduncle caudal estret) entre la segona aleta dorsal i l’aleta caudal, la forma ondulada de la línia lateral i la llargada de la boca.
Domènec Lloris.
Els mòrids se separen de la resta dels gadiformes perquè tenen dos diverticles a la vesícula natatòria, els quals s’apliquen un a cada costat del forat occipital i sobre una membrana que obstrueix la fontanel·la occipital. Tenen un cos relativament allargat i un peduncle caudal més o menys estret. Les obertures branquials són àmplies, com en els merlúccids. La boca, subterminal, consta d’un vòmer amb un nombre escàs de dents, en cas d’haver-n’hi. Els radis que conformen les aletes d’aquests peixos són sempre tous; poden tenir dues o tres aletes dorsals i, paral·lelament, una o dues aletes anals però, de tota manera, la caudal sempre és independent.
Les pelvianes estan separades entre elles i ocupen la regió toràcica de l’individu. El cos, que està revestit d’escates cicloides menudes, ofereix una tonalitat marronosa o negrosa amb regions argentines. La mida d’aquests peixos és mitjana i són rars els exempb’s de més de 50 cm de llargada. Solen viure a grans fondàries, abissals o preabissals. Les espècies més importants de la Mediterrània occidental i de les zones properes són dels gèneres: Mora, Gadella, Lepidion, a més de Eretmophorus i Physiculus.
La moranella vera (Mora moro), de forma mitjanament allargada, es caracteritza perquè presenta dues aletes dorsals ben separades, la primera curta i la segona llarga i amb un si central que vol recordar l’existència d’una tercera aleta dorsal; totes dues tenen el segon radi més llarg que els altres. De les dues aletes anals, la segona és més curta i alta; la caudal, en canvi, és escotada. El nombre de radis de les aletes és D1 7-8, D2 42-46, A1 16-19 i A2 14-20. Les escates són bastant grans, recobreixen tot el cos i quasi la totalitat del cap. Els ulls són grossos. L’escotadura de la boca, que també és gran, arriba fins a la part posterior de l’ull i sota la mandíbula inferior hi ha una barba sensorial petita. Les dents d’aquest peix són petites i n’hi ha tant a les mandíbules com al vòmer (àdhuc als palatins però en nombre més reduït). La coloració és fosca, marronosa amb tonalitats violàcies i amb reflexos argentins; l’abdomen, més clar, és gris blavós. Els exemplars capturats, fins uns 60 cm, viuen entre els 600 i els 1400 m de fondària i, per tant, cal considerar-los típicament abissals. Cal dir que, si bé aquesta espècie es distribueix arreu de les nostres aigües, les captures sempre són molt reduïdes. Es reprodueix a la primavera i els ous i les larves són pelàgics. S’alimenta de peixos, crustacis i cefalòpodes.
La mòranella de clapissar (Gadella maraldi), de cos allargat i comprimit, té un cap gros i pla per sobre, i un peduncle caudal estret, com correspon als membres de la família dels mòrids. Té uns ulls grossos, situats bastant amunt. La boca, grossa, a diferència de l’espècie anterior, és mancada de barba sensorial a la mandíbula inferior; conté unes dents ganxudes i unes altres de més petites al maxil·lar superior; en canvi, manca de dents al vòmer, cosa que permet de distingir aquesta espècie de l’anterior. Té dues aletes dorsals: la primera, triangular, se situa a l’alçada de la base de les pectorals, i la segona és tota llarga i pren una posició simètrica amb l’aleta anal, que és única. Una particularitat d’aquesta espècie és que el primer radi de les aletes pelvianes és filamentòs. El nombre de radis d’aquestes aletes és D1 9-10, D2 55-58 i A 56-62. L’aleta caudal és arrodonida. El cos i gran part del cap són revestits d’escates cicloides i petites que es desprenen amb molta facilitat. Té un color vermellós fosc al dors, que esdevé gairebé negre a la regió abdominal, i les aletes de color rogenc, com el dors. Es tracta d’una espècie bentònica, pròpia de les grans fondàries (250 a 500 m) i molt escassa, que només ha estat vista ocasionalment a les costes dels Països Catalans. Es reprodueix a la primavera.
La moranella rogenca (Lepidion lepidion) és un peix d’uns 30 cm, de cos allargat i fusiforme, especialment comprimit a la regió cefàlica i més aviat alt a la regió toràcica, proveït d’un peduncle caudal llarg i ben diferenciat. Al cap ressalten uns ulls grossos i prominents i una barba sensorial que surt de la mandíbula inferior. De les dues aletes dorsals, la primera és curta i duu un primer radi molt llarg i situat a l’altura de la implantació de les aletes pectorals; la segona, molt llarga, excedeix la llargada de l’anal, que és única i s’hi oposa. Com passa en d’altres espècies de gadiformes (per exemple en el lluç), tant la segona aleta dorsal com l’anal tenen un si central, que en el cas d’aquesta espècie és molt pronunciat. La fórmula de les aletes és D1 4-5, D2 54-59 i A 48-51. El cos és revestit d’escates petites i adherents que també arriben a cobrir l’opercle i les galtes. El nombre d’escates de la línia lateral és de 145 a 160. Tot el cos té un color vermellós, però destaquen la segona aleta dorsal i la caudal, perquè són blavoses i amb els marges negres. Es tracta d’una espècie poc freqüent a la Mediterrània. Generalment es pesca a uns 500 m de fondària i, com les espècies anteriors, no té cap interès comercial.
Els macrúrids: titulots i batxillers
Macrúrids: 1 titulot xato (Coelorhynchus coelorhynchus), 2 titulot d’aleta serrada (Nezumia aequalis), 3 cua de rata (Hymenocephalus italicus), 4 Coryphaenoides guentheri, 5 batxiller (Chalinura mediterranea), 6 titulot ver (Trachyrhynchus scabrus). Típicament bentopelàgics en la fase adulta (habiten prop del fons a fondàries compreses entre els 200 i els 300 m), es comuniquen entre ells per mitjà de sons i, els de més fondària, de llum, i formen moles en l’època de la reproducció. S’han dibuixat detalls de les escates per a mostrar les diferències d’una espècie a l’altra; les del titulot ver són especialment diferents, perquè no s’hi veuen els anells de creixement i són proveïdes d’espines molt més desenvolupades.
Domènec Lloris.
Els macrúrids són gadiformes bentopelàgics, de cos rodanxó del davant, tronc curt, i cua molt allargada i que es va fent progressivament més prima fins al final, on conflueixen la segona aleta dorsal (els gèneres no mediterranis en tenen una de sola) i l’anal. La boca és subterminal o infera i normalment porta una barbeta al mentó i també té 6 o 7 radis branquiostegals. Aquesta família agrupa més de 300 espècies. Més del 90% habiten prop del fons, ente 200 m i més de 3000 m, i són nombroses les que tenen òrgans lluminosos amb bacteris; a més, els mascles de bona part de les espècies poden emetre sons, probablement específics, en accionar la seva bufeta natatoria mitjançant els músculs estriduladors. Aquestes emissions lluminoses i sonores afavoreixen el reconeixement intraspecífic i possibiliten la formació de moles durant l’època de la reproducció. Els més joves s’ajunten a la part alta del talús continental i van més i més avall a mesura que creixen. El règim alimentari és eurífag, amb predomini de crustacis. Algunes espècies, com ara Coryphaenoides rupestris, de l’Atlàntic septentrional, són explotades comercialment des de fa pocs anys.
El titulot ver (Trachyrhynchus scabrus) té el musell molt llarg i triangular on destaca una cresta espinosa que va des de la punta fins a l’opercle. Té la part anterior de l’aleta anal flanquejada per dues fileres d’escates punxegudes i dues fileres més el travessen des de la nuca fins al primer terç de la segona aleta dorsal; té, encara, una petita fossa sense escates a cadascun dels costats de la nuca. Arriba a fer els 50 cm i és tot ell grisós. A la Mediterrània catalana fresa pel gener; les larves són planctòniques i més endavant passen a fer vida bentònica: habiten, en les primeres etapes de la seva vida, fons situats entre els 300 i els 400 m; durant el segon any baixen als 400 o 500 m de fondària. Maduren sexualment durant el tercer o quart any, ja en el seu hàbitat permanent, per sota dels 500 m (fins a un màxim de 1600 m de fondària). S’alimenta bàsicament de decàpodes (Alpheus glaber i Calocaris macandreae, entre d’altres) i els que superen els 30 cm també mengen peixos. A la costa empordanesa es ven pelat, la seva carn és bona. La distribució abasta la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des d’Irlanda fins al cap Verd.
L’anomenada cua de rata (Hymenocephalus italicus) té un cap membranós format per uns ossos febles i unes cavitats àmplies muciformes; la boca és terminal i les mandíbules porten dents de carda. Té una glàndula fotògena davant l’anus i una altra entre les aletes pectorals. Pot arribar als 25 cm i és de color argentí, tret de les zones abdominal, opercular i els costats de la boca, que són negres. S’alimenta principalment de misidacis (Boreomysis megalops), amfípodes, copèpodes i de decàpodes nedadors. Es distribueix per la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des de Portugal fins a Angola. És comuna entre els 300 i els 800 m, malgrat que també es troba fins els 2000 m, i es tracta d’un peix d’hàbits bentopelàgics.
El titulot xato (Coelorhynchus coelorhynchus), de color grisenc, però amb el ventre, la cambra branquial, l’aleta ventral i la banda submarginal de l’aleta anal negroses, és un peix bentopelàgic d’uns 40 cm com a màxim, que viu entre els 140 i els 600 m, encara que és més abundant entre els 200 i els 500 m. Se’l troba a tota la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental, entre Noruega i el cap Verd. S’alimenta bàsicament de poliquets eunícids i afrodítids i decàpodes (Alpheus glaber i Calocaris macandreae); quan són més petits de 20 cm mengen copèpodes i amfípodes. Les femelles maduren sexualment en arribar als 19 o 20 cm i fresen entre el desembre i el març. Els ous presenten la superfície reticulada hexagonalment. Malgrat que la seva carn és bona, normalment, un cop pescat, hom el retorna a la mar o bé l’aprofita per a fabricar farina de peix.
El titulot americà (Coelorhynchus occa), contràriament al titulot xato, té el musell més llarg (entre una i mitja i dues vegades més llarg); es pot fer una mica més gros, fins als 50 cm, però pel color s’assemblen força. Se l’ha trobat entre els 580 i 2220 m a ambdós costats de l’Atlàntic septentrional. Recentment (1983) se n’han capturats quatre exemplars a la Mediterrània catalana, a uns 1500 m de fondària. És eurífag, i s’alimenta de copèpodes, decàpodes i de peixos mictòfids.
Els titulots del gènere Nezumia presenten una petita zona sense escates, que inclou un òrgan lluminós, entre la base de les dues aletes pelvianes; tenen les dents de carda i una escata asteroide a cada angle del cap. N’hi ha dues espècies, a la Mediterrània, que sovint es confonen: una té la cresta suborbitària i no té escates sota el musell (N. sclerorhynchus) i l’altra n’hi té, si bé moltes vegades, a causa de la seva poca adherència, cauen durant la pesca (N. aequalis). El titulot d’aleta serrada (N. aequalis), segons sembla és la més nombrosa. És grisenc a la part dorsal del cap, del tronc i a tota la regió caudal, si bé els costats abdominals són blavosos o violats i la zona ventral, incloses les aletes pelvianes, són negres; la part terminal de la primera aleta dorsal porta una taca negra. Arriba a fer 30 cm. A la mar catalana s’alimenta, amb poques variacions al llarg de l’any, bàsicament de crustacis amfípodes i isòpodes, i els de mida més grossa, de decàpodes (Calocaris macandreae); els misidacis (Pseudomma) i els copèpodes, també són importants en la seva alimentació. Es reprodueix durant tot l’any però les tres èpoques més importants són de gener a febrer, d’abril a maig i a l’octubre. Bentopelàgic, viu entre els 200 i més de 2300 m de fondària. Es troba a la Mediterrània i a l’Atlàntic. El titulot blavós (N. sclerorhynchus) és gris amb reflexos violats sobre els costats, el ventre blau fosc amb les membranes branquiostegals negres; i les aletes incolores o d’un groc pàl·lid. Arriba a fer els 40 cm i és bentopelàgica, entre els 500 i els 3200 m. Es distribueix per la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des de Gibraltar fins al golf de Guinea.
Els batxillers
El batxiller per antonomàsia, Chalinura mediterranea, presenta un musell curt i unes mandíbules ben desenvolupades. Té una sola filera de dents a la mandíbula inferior, i a la superior, en canvi, hi duu més de dues fileres a la símfisi i unes dents externes més llargues. L’ull és més curt que no pas el musell. La coloració és brunenca al cap i a les aletes, si bé s’enfosqueix a les regions opercular, branquiostegal i guiar. La seva llargària pot arribar als 75 cm. És bentopelàgic (entre els 1200 i els 3000 m) i se’l troba tant a la Mediterrània occidental com a l’Atlàntic septentrional, des de les Hèbrides fins a les Açores i encara al golf de Mèxic. A la Mediterrània catalana se l’ha trobat sempre per sota dels 1000 m de profunditat.
Coryphaenoides guentheri té el musell més agut i les dents disposades en carda en ambdues mandíbules. Té de 7 a 8 radis a les altes pelvianes i fa fins 50 cm de llargada total. La seva coloració és bruna amb les membranes branquiostegals més fosques. És bentopelàgic, i viu entre els 1200 i els 3000 m. La seva distribució abasta l’Atlàntic oriental, des d’Islàndia fins a les Canàries, i a la Mediterrània occidental es troba per sota dels 2000 m. No s’ha confirmat encara la seva presència a la Mediterrània catalana, però sembla molt probable.
Els merlúccids: lluços
Són de cos allargat i en gran part comprimit, si bé la part anterior és més arrodonida que la regió cefàlica, clarament deprimida. Assoleixen mides superiors a 1 m. Entre els ulls, que són grossos, hi ha una fosseta triangular ben típica d’aquests peixos. Tot i que la boca pot ésser terminal, com ara en Lyconus, la mandíbula inferior és generalment prominent (Merluccius) i mancada de barbes sensorials. Les dents de les dues mandíbules són punxants. Les aletes sempre són constituïdes per radis tous. La primera aleta dorsal és curta i subtriangular, a diferència de la segona que, com l’única aleta anal, és llarga, baixa i proveïda d’un si a la part central. Si bé la caudal és truncada, les pectorals són petites i sota d’elles s’insereixen les pelvianes. En el cas del gènere Lyconus la segona aleta dorsal i l’anal s’ajunten amb la caudal, mentre que en Merluccius s’observa una caudal ben diferenciada. Les escates que recobreixen el cos, petites i cicloides, es desprenen amb molta facilitat. La coloració del dors és acerada i tant els flancs com el ventre adopten tonalitats argentines; tanmateix, hi ha una gran varietat de colors, segons les espècies.
Són peixos que formen moles denses ran del fons i són caracteritzats per una voracitat que els mena fins i tot a practicar el canibalisme. Finalment, cal dir que gaudeixen d’una àmplia distribució geogràfica.
Els lluços
Lluç (Merluccius merluccius) adult, en el qual s’observen la forma del cos, el cap gros i deprimit, la boca grossa i ben proveïda de dents, i el color que el caracteritzen.
Carlos Moreno.
El gènere Merluccius es distribueix per una gran vastitud de zones marines i les variacions que separen les diverses espècies probablement responen a una adaptació a les característiques ambientals. L’Atlàntic nord-oriental, incloent-hi la Mediterrània, és colonitzat pel lluç que nosaltres coneixem (Merluccius merluccius). M. senegalensis, de carn més tova i de color més fosc, es distribueix des del Sàhara fins a les aigües tropicals de l’Atlàntic centroriental. Al sud de l’equador trobem M. polli, de característiques similars, i més cap al sud encara, hi habiten M. capensis i M. paradoxus, ambdues de mida més grossa i molt apreciades. Hom constata una certa distribució simètrica d’aquestes espècies respecte de l’equador. Això mateix pot palesar-se a l’Atlàntic occidental i al Pacífic oriental, on viuen M. gayi, M. longimanus i M. productus, que es distribueixen per les parts sud, central i nord.
Lluç de palangre (Merluccius merluccius), al qual hom aplica aquest nom per l’art de pesca amb què s’obté, i per diferenciar-lo del lluç pescat amb arts de bou (més jove). El lluç adult viu al fons del tal·lús continental i més aviat solitari, mentre que el lluç jove o llucet fa moles que es mouen per la plataforma litoral. Per això s’apliquen diferents arts de pesca per obtenirlo: arts d’ham en el primer cas, i de ròssec en el segon.
Jordi Vidal
El lluç de la Mediterrània (Merluccius merluccius), de carn delicada i molt apreciada, és, indubtablement, una de les espècies de més interès pesquer als Països Catalans, on se la captura amb arts de ròssec (lluç de bou) o amb palangres (lluç de palangre); els exemplars joves, que es pesquen a zones més superficials, són comercialitzats amb el nom de llucet. El lluç és un peix de mida mitjana o grossa (especialment a l’Atlàntic), que a la Mediterrània rarament sobrepassa els 50 cm. El cos, allargat i fusiforme, és lleugerament comprimit o gairebé rodó a la part central. En canvi, el cap, que és molt gros, és clarament deprimit; a la part superior hom observa crestes i fosses que defineixen un triangle entre els ulls, els qual són bastant grossos. Les escates que revesteixen el cos, irregulars i petites, són força decídues. La boca, amb dents fines, punxants i fortes com correspon a tot animal de presa, és gran i obliqua i en sobresurt el maxil·lar inferior. Pel que fa a les aletes, la primera dorsal és curta i de morfologia triangular; la segona, que en canvi és molt llarga, poc alta i presenta un si a la part central posterior, gairebé assoleix l’inici del peduncle caudal, molt robust; l’anal, que és curta, té una forma semblant i acaba al mateix nivell; la caudal és clarament separada de les anteriors i truncada. Tant les aletes pectorals com les ventrals, de mida mitjana i d’extrem arrodonit, es troben al mateix nivell. La fórmula dels radis és: D1 9-11, D2 36-40 i A 36-40. El lluç té unes obertures branquials ben àmplies i una coloració grisa acerada, més brillant a la part dorsal i gairebé negra al cap; presenta uns delicats reflexos daurats que desapareixen al cap d’unes hores d’ésser pescat. Els flancs són blancs amb tonalitats argentines, com el ventre. Les aletes mostren una transparència característica; les dorsals són grises, però no tan fosques com la caudal i les pectorals, i les pelvianes i l’anal són blanques.
Els lluços viuen formant moles molt denses, especialment abans d’adquirir la maduresa sexual, la qual cosa, a la Mediterrània té lloc als dos anys i mig d’edat. Els adults estan més aïllats i dispersos a causa de la sobreexplotació pesquera. Sembla que la reproducció es realitza a les parts menys fondes del talús. Tot i que l’època de fresa correspon a la primavera, els reproductors d’edat més avançada poden reproduir-se pràcticament durant tot l’any. Arriben a pondre fins a 6 milions d’ous, que són pelàgics i suren sobre l’aigua. Els alevins migren vers altres zones menys profundes de la plataforma i posteriorment, quan fan uns 4 cm de llargada, baixen al fons. Els joves colonitzen la plataforma continental i prefereixen les àrees extenses com, per exemple, la que es troba enfront de Castelló. Els individus més vells arriben a profunditats properes als 1000 m. Durant les fases larvals el lluç es nodreix de macroplàncton, constituït generalment de fases juvenils d’eufausiacis i, en d’altres latituds, també s’alimenta d’eufausiacis adults. Els lluços adults s’alimenten sobretot a base de crustacis i d’altres peixos, àdhuc cries de la seva pròpia espècie; sembla, per tant, que la pràctica del canibalisme és bastant freqüent. A la Mediterrània els lluços experimenten un creixement força intens durant els primers anys de vida, però després en minva considerablement el ritme. En canvi, en d’altres mars aquest ritme es manté bastant i per això poden assolir mides força més grans que a les nostres aigües (fins a 1,3 m).