Gobiesòcids, o xucladits, de la Mediterrània: 1 Lepadogaster candollei (mascle) i 1a detall de l’òrgan adhesiu ventral, 2 L. lepadogaster (mascle), 3 Diplecogaster bimaculata (mascle), 4 Gouania wildenowi (femella) i 5 Apletodon dentatus. Noteu, com a característiques comunes, la forma deprimida del cap, amb la boca gran i ben proveïda de dents, els narius tubiformes i els ulls dorsals, i la posició de les aletes dorsal i anal, gairebé simètriques i col·locades molt enrere del cos.
Lluís Centelles
L’ordre dels gobiesociformes inclou una única família, la dels gobiesòcids, peixos petits proveïts d’un òrgan adhesiu ventral persistent al llarg de tota la vida, i de radis segmentats a les aletes, que viuen a totes les mars càlides temperades del planeta. Són peixos bentònics, amb nombroses adaptacions morfològiques derivades del fet de viure sobre el substrat: el cap deprimit, mancat d’ossos suborbitaris i amb el premaxil·lar protràctil; la boca gran i amb dents agudes, generalment canines; les obertures branquials reduïdes, els orificis nasals tubiformes i els ulls dorsals i força mòbils; mancança d’escates i, en contraposició, riquesa de glàndules mucoses; i línia lateral només desenvolupada a la regió cefàlica. Les aletes són de radis simples; la dorsal i l’anal es contraposen i tenen una inserció posterior. L’òrgan adhesiu situat sota les aletes pectorals que els caracteritzen, i que no és sinó una modificació de l’aleta ventral, pot ésser doble o simple, però sempre és limitat pels radis d’aquesta, el darrer dels quals s’uneix a les aletes pectorals per mitjà d’una membrana; les ventoses que el conformen tenen un seguit de papil·les aplanades (el seu nombre i disposició constitueixen un caràcter sistemàtic) i també tenen una papil·la urogenital (més llarga en els mascles). Els adults estan desproveïts de bufeta natatòria, com és ben propi de les espècies d’hàbits bentònics. Viuen a les zones litorals properes a línia de marees. Habitualment se’ls veu adherits mitjançant la ventosa a tota mena de substrats (pedres, còdols i tiges d’algues o de fanerògames marines); són mals nedadors, i per això fan desplaçaments curts, que efectuen amb molta rapidesa. Són de règim carnívor i cacen petites preses a l’aguait amagats sota les pedres que els serveixen de refugi. A l’època de la reproducció, els mascles adopten una vistosa lliurea nupcial i tenen cura de les postes que les femelles dipositen sota les pedres i les algues.
Els gobiesòcids
El xucladits (Lepadogaster lepadogaster) viu a molt poca fondària, en fons de pedra o grava, i acostuma a amagar-se sota les pedres, enganxat per la ventosa ventral per evitar els efectes de l’onatge en la zona litoral. Típic depredador bentònic, es llença per sorpresa sobre les preses (petits crustacis, mol·luscs i equinoderms). Com els altres xucladits, quan la femella fa la posta, és el mascle qui es queda vigilant els ous fins a la desclosa. És molt característic d’aquesta espècie el color del cos, amb taques fosques, i els dos ocels blavosos del cap, que es veuen bé en la fotografia.
Josep M. Barres.
La família dels gobiesòcids gairebé comprèn un centenar d’espècies pròpies de les mars càlides i temperades. A la Mediterrània, però, només se’n troben cinc, que constitueixen la subfamilia dels lepadogastrins, tots ells caracteritzats perquè tenen l’òrgan adhesiu format per dos discs, i pel fet de tenir tres brànquies, una hemibrànquia i la membrana branquiostegal unida a l’istme.
El xucladits per antonomàsia és Lepadogaster lepadogaster, un peix petit (fa menys de 8 cm) molt característic perquè té el cos comprimit i és corbat del dors. El cap, deprimit i triangular, acaba en un musell llarg en forma d’espàtula; en aquest musell, la mandíbula superior és més llarga que la inferior i els llavis que delimiten la boca són carnosos. La boca està munida d’unes dents còniques i corbades, que formen diverses sèries a la part anterior i només una de lateral. Té l’orifici nasal anterior llarg i tubular, i els ulls molt grossos i en posició dorsal. Pel que fa a les aletes, la dorsal i l’anal s’uneixen a la caudal per mitjà d’una membrana (la fórmula és D 16-21, A 9-12, P 20-23, V4), i d’altra banda el peduncle caudal és estret. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 31 i 34. La coloració també és molt característica, encara que sigui variable (entre groga verdosa i bruna olivàcia orlada de taques irregulars brunes), perquè prop del cap, i en posició dorsal, hi ha dos ocels grans de color blau envoltats de marró fosc, vermell o violeta; en canvi, l’extrem del musell i els marges de la boca adopten un color carmesí. Viu a les aigües somes del litoral, fins a 2 m de fondària, entre còdols i pedres. Es reprodueix d’abril a juliol i la femella deixa sota els còdols grups de 200 a 300 ous daurats i molt deprimits. Els pares tenen cura de les postes. S’alimenta de petits crustacis (amfípodes, copèpodes, isòpodes i decàpodes), mol·luscs i equinoderms; tal com palesa el seu règim alimentari, són microdepredadors i no ingereixen matèria vegetal. És una espècie força comuna a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental es distribueix des d’Escòcia fins a les illes Canàries.
Un altre xucladits que es confon fàcilment amb l’anterior és Lepadogaster candollei, malgrat que és menys geperut i té el musell llarg però no tan espatulat. Les dents de la boca són còniques i corbades, pluriseriades al davant i uniseriades als costats. L’orifici nasal anterior consta d’un petit apèndix laminar i els ulls ocupen una posició dorsal, com és propi dels peixos bentònics. Les aletes dorsal i anal es contraposen però no s’uneixen a la caudal, si bé el peduncle caudal és estret, com en l’espècie anterior; la fórmula dels radis és D 13-16, A 9-11, P 26-29, V 4. Té de 31 a 34 vèrtebres. L’adult mesura uns 9 cm i és de color variable (vermellós, brunenc, verd olivaci, groc verdós i fins i tot blanc), però el ventre sempre el té més clar, tot guarnit de taques clares i fosques, i tant al cap com al dors hi ha taques blanques; els exemplars més grossos tenen taques vermelles a la base de l’aleta dorsal. És un peix de règim carnívor, que es nodreix de petits crustacis, poliquets, equinoderms i mol·luscs, en aquest mateix ordre d’importància. Viu al litoral, per sota la línia de marees, i prefereix els fons de còdols i de fanerògames marines, encara que se’l pot capturar fins als 30 m de fondària. Es reprodueix entre el final de la primavera i l’estiu; les postes, constituïdes per conjunts de 200 a 300 ous proveïts de filaments adhesius, són dipositades sota les pedres o les closques de petxines, i els pares en tenen cura. Es prou freqüent a tota la seva àrea de distribució, que comprèn la Mediterrània, la mar Negra i l’Atlàntic, des de les illes Britàniques fins a les Canàries.
Diplecogaster bimaculata és un xucladits més petit (5 cm), de cos rodó però comprimit a la regió caudal i el cap deprimit i acabat en un musell triangular i relativament curt. La boca és gran i revestida de dents petites, còniques i una mica corbades, de les quals, les anteriors són visibles amb la boca tancada. Els orificis nasals anteriors estan proveïts d’un petit apèndix. Quant a les aletes, la dorsal i l’anal són molt petites i independents de la caudal; la fórmula dels radis és D 5-7, A 4-6, P 21-25, V 4. El nombre de vèrtebres varia poc, entre 30 i 32. La coloració generalment és força variable: el dors i els flancs solen ésser vermellosos, mentre que el ventre i les aletes adquireixen unes tonalitats més groguenques, però a aquest color de fons s’afegeixen nombroses taques i bandes grogues, vermelles, brunes i blaves; encara hi ha una taca vermella en forma de lletra V invertida al cap, i els mascles, a més, llueixen un ocel porpra envoltat de groc a cadascun dels flancs, just darrere l’aleta pectoral. Viu en fons de sorra i entre restes de petxines, als alguers de fanerògames marines o bé entre les pedres, però mai no freqüenta fondàries superiors als 60 m. Es reprodueix entre el final de la primavera i l’estiu. Els ous que deixen les femelles són grossos; els dipositen en paquets aprofitant les closques buides dels mol·luscs o bé sota les mateixes pedres que constitueixen l’hàbitat de Fespècie, i el mascle els vigila fins que es desclouen, passades quatre setmanes. La seva distribució abasta la Mediterrània, la mar Negra i l’Atlàntic, des de Gibraltar fins a Noruega.
Gouania wildenowi és un gobiesòcid d’uns 6 cm, de cos allargat i comprimit lateralment. En el musell, curt i arrodonit, s’hi veuen uns ulls negres petits i força separats, uns orificis nasals tubiformes, l’anterior dels quals és més llarg, i unes dents petites, còniques i corbades, pluriseriades al davant i uniseriades als laterals. Aquest peix té uns opercles prominents. Les aletes dorsal, caudal i anal es troben unides mitjançant una membrana dèrmica gruixuda que cobreix tots els radis (D 14-19, A 12-18, P 18-21, C 11-14, V 4); l’aleta caudal és arrodonida. Té 38 vèrtebres. La coloració del cos és uniforme i oscil·la entre el gris groguenc, el bru clar i el verd bru al dors, i es fa més clar a la regió ventral. Viu a les zones poc profundes del litoral, a menys de dos metres de fondària, entre els còdols i les pedres, on s’adhereix. Es reprodueix entre el final de la primavera i l’estiu. Fa uns ous grossos que les femelles dipositen sota les mateixes pedres i que són vigilats pels mascles. Bàsicament, es nodreix de petits crustacis amfípodes. Es tracta d’un peix endèmic de la Mediterrània que colonitza des del nord de Síria fins a les nostres aigües, on és força comú.
Apletodon dentatus (= A. microcephalus) té el cap pla, triangular, i en canvi el cos es comprimeix en la seva regió posterior, la qual cosa li confereix una morfologia força peculiar i pròpia dels seus hàbits bentònics. En un musell arrodonit s’obre una boca gran proveïda de 4 a 8 dents incisives centrals i d’1 a 3 de canines laterals. Els ulls són relativament grossos i els orificis nasals anteriors consten de petits apèndixs. Les aletes dorsal i anal, d’altra banda força rudimentàries, en aquest cas són independents de la caudal; la seva fórmula és D 5-6, A 5-7, P 21-24, C 10-11. L’anus és envoltat per tota una sèrie de papil·les, més desenvolupades en els mascles. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 29 i 32. El cos és verd, ocasionalment bru rosat, i ornat de taques i punts blancs i negres al dors i d’una taca sota la gola, que és de colors més clars en les femelles; els mascles es poden identificar fàcilment per una taca violeta que tenen al centre de les aletes dorsal i anal. És un peix propi del litoral, que viu als alguers de posidònies fins als 25 m de fondària, aferrat a les tiges. La reproducció l’efectua de maig a setembre i diposita els ous a la base de les mateixes plantes que li donen suport. Aquest petit gobiesòcid, que rarament sobrepassa els 4 cm, es distribueix per la Mediterrània i les costes atlàntiques europees fins a Escòcia.