Els làbrids: tords i afins

Una característica sobresortint dels làbrids és la vistositat dels seus colors i alhora la varietat de coloracions que poden adquirir, en relació amb el dimorfisme sexual dins cada espècie i amb les etapes del seu cicle vital: hermafrodites, passen per una primera etapa femenina i, amb l’edat, acaben esdevenint mascles, que poden mostrar una lliurea nupcial inicial (mascles no dominants) i una lliurea nupcial terminal (mascles dominants). En el dibuix s’ha representat el tord ver o xuclà (Labrus bimaculatus), femella (1a) i mascle (1b).

Juan A. Moreno.

La família dels làbrids agrupa espècies marines de mida mitjana que viuen prop del litoral de les mars temperades i tropicals. Són peixos de cos oblong, comprimit lateralment i cobert d’escates cicloides que també poden trobar-se a la regió cefàlica. Tenen uns llavis molsuts molt característics i la boca més o menys protràctil. El premaxil·lar i el dentari estan proveïts de dents, sia canines o incisives, que es disposen en una o diverses rengleres, però que, en tot cas, sempre són separades les unes de les altres. Els ossos faringis, soldats en plaques, tenen dents còniques o bé arrodonides. Les membranes branquiostegals consten de 5 o 6 radis i s’uneixen sota la gola. La línia lateral pot tenir un traç continu o bé trobar-se interrompuda. Els làbrids tenen una única aleta dorsal força llarga i d’una d’anal, ambdues formades per radis espinosos i segmentats. Les aletes pectorals són constituïdes per radis segmentats i les ventrals ocupen una posició toràcica; l’aleta caudal pot ésser arrodonida o truncada. La bufeta natatòria és simple, però ben desenvolupada. Presenten una papil·la uro-genital més o menys desenvolupada i de 23 a 42 vèrtebres.

Són peixos costaners que viuen als fons rocosos i els esculls coral·lins, entre les masses d’algues i de fanerògames marines. Són espècies molt termòfiles, i per això la seva distribució geogràfica és condicionada per la temperatura de l’aigua. Són especialment abundants en aigües pròximes a l’equador, però la seva densitat minva vers el nord i el sud, tot i que també colonitzen les mars àrtiques i antàrtiques. Són peixos força comuns a la Mediterrània i, generalment, els joves viuen a poca fondària. En canvi les espècies més grosses viuen prop del fons, entre els 15 i 50 m, però n’hi ha d’altres que són demersals i assídues dels 200 m de fondària.

La majoria de làbrids són hermafrodites proterogínics, és a dir, que de joves són femelles i amb l’edat esdevenen mascles. El seu comportament reproductor és força complex i amb moltes interaccions socials. Així, hi ha mascles terminals (dominants), mascles inicials (joves o no dominants), femelles i tot d’individus intersexuals que poden formar grups jerarquitzats i que arriben a ocupar un territori ben delimitat. A més, sovint presenten dimorfisme sexual en la coloració del cos. La fresa pot ésser pelàgica o demersal, però en el darrer dels casos els ous són dipositats en nius. Un altre aspecte força curiós dels làbrids és l’existència de mascles monandres (no canvien mai de sexe) i de mascles diandres (canvien de sexe). També hi ha femelles primàries que neixen com a tals i d’altres que són hermafrodites. En conseqüència s’ha arribat a descriure una munió d’espècies que no eren sinó diferents estadis cromàtics i sexuals d’algunes espècies concretes. En general són de règim carnívor però variat, bé que gairebé tots coincideixen en la ingestió de mol·luscs bivalves, de crustacis i d’equinoderms.

Als Països Catalans viuen 22 espècies de làbrids pertanyents a 8 gèneres, d’entre els quals els gèneres Labrus i Symphodus n’acullen la majoria.

Els tords

El tord ver (Labrus bimaculatus), també anomenat xuclà, presenta el cos allargat i comprimit lateralment, d’uns 32 a 35 cm. Té un cap llarg, no gaire alt, i un musell punxegut, amb la boca terminal, petita i protràctil i amb uns llavis molsuts. Ambdues mandíbules consten de quatre dents incisives i robustes, més grosses que les altres i també hi ha dents faríngies. Els ulls són ovalats i se situen prop del mateix perfil cefàlic. Hi ha una única aleta dorsal, llarga i de la mateixa alçada tot al seu llarg. Les escates són petites, però les del cos són més desenvolupades. La línia lateral (de 45 a 48 escates) ocupa una posició paral·lela al dors. La fórmula de les aletes és D X VI-XIX+11-14, A III+ 10-12, P 14-15 i V I+5. El nombre de vèrtebres és 16-17+ 21-23. Les femelles presenten una coloració groga rosada, amb dues o tres taques negres envoltades de blanc a la part superior del peduncle caudal; al cap destaquen unes estries vermiculades de color blau clar i les parts posteriors de les aletes imparelles són groguenques i ribetejades de blau violeta. Els mascles són verdosos o rogencs, amb 4 o 5 bandes longitudinals de color blau violeta, i el cap marró amb bandes blaves; el ventre és groguenc, com també les aletes ventrals, la dorsal i l’anal, les quals, a més, són vorejades de blau, i l’aleta caudal pren unes tonalitats blavoses. Es reprodueix de març a juliol, període durant el qual els mascles lluiten i festegen les femelles; el mateix mascle fa el niu: un cau construït en fons de grava, a l’entorn del qual estableix el seu territori. Els individus d’aquesta espècie són hermafrodites proterogínics: fins a 10 anys d’edat, quan els exemplars fan 29 o 30 cm, solen ser femelles i després esdevenen mascles, que poden viure fins a 17 anys; el canvi de sexe es produeix quan tenen entre 6 i 10 anys. Els joves viuen a poca fondària, a diferència dels adults, que arriben als 100 m, encara que no acostumen a baixar a més de 40 o 50 m. Es nodreixen bàsicament de crustacis de mida mitjana i de mol·luscs gasteròpodes. Es tracta d’una espècie repartida per tota la Mediterrània, però no gaire abundant; a l’Atlàntic habita des de Noruega fins al cap Verd. Es captura amb nanses i tresmalls.

El tord negre (Labrus merula) té l’altura màxima del cos igual que la llargada del cap i un peduncle caudal força alt. Té dents còniques disposades en una filera, però no en té de faríngies. Les escates que li revesteixen el cos són moderadament grans. Pel que fa a les aletes (D XVII-XIX+11-14, A III+8-12, P 14-15 i V I+5), la part segmentada de la dorsal és més alta i arrodonida que la resta i s’encara a l’aleta anal; el marge de l’aleta caudal és truncat. A la línia lateral hi ha entre 40 i 46 escates i a la línia transversal, 5-7/1-2/10-13. A diferència de l’espècie anterior, no presenta dimorfisme sexual, però els joves poden presentar una de les dues lliurees nupcials: l’una amb el cap i el dors marró i el ventre més clar (gris argentí), i l’altra amb el cap i el dors verds i el ventre gris groguenc; ambdues contenen una línia de taques argentines que va de l’ull a l’aleta caudal i les aletes verdes o groguenques. Els individus més grossos són de coloració blava fosca, més clara als flancs, i amb reflexos argentins o daurats al ventre; mentre que les aletes parelles són incolores o grogues, les imparelles són blaves o grises blavoses. És una espècie sedentària, que viu als alguers de fanerògames marines. És reprodueix de febrer a juliol i realitza la fresa a les posidònies. És hermafrodita proterogínica i els individus joves són femelles fins a 9 anys, quan fan 33 o 34 cm. Els individus més grossos actuen com a mascles i viuen fins a 17 anys, en què poden arribar a fer una llargada de 45 cm. La inversió sexual s’inicia a 4 anys (23 cm) i la primera reproducció es fa quan en tenen 3. S’alimenta principalment d’equinoderms (eriçons i ofiüres), però també ingereix mol·luscs i, en baixa proporció, crustacis i cucs poliquets. Típic de la Mediterrània, també colonitza l’Atlàntic, des de Portugal fins al Senegal.

El tord verd (Labrus viridis) és de cos fusiforme i poc comprimit lateralment. El cap, més llarg que l’alçada del cos, presenta una boca terminal, grossa i mitjanament protràctil, proveïda de dents còniques i fortes, i un ull relativament petit i ovalat. Les escates del cos són bastant visibles, però la línia lateral és força evident i corre paral·lela al perfil dorsal. Consta d’una única aleta dorsal, que té la part espinosa més llarga que la segmentada; aquesta darrera acaba en angle recte a la part superior i s’insereix en oposició a l’aleta anal, d’igual morfologia. L’aleta caudal és curta i espatulada. La fórmula de les aletes és D XVII-XIX+11-14, A III+10-13, P 13-15 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 42 a 49 escates i a la transversal 5-6±1-2±10-14; el nombre de vèrtebres és 17-18+20-22. No hi ha dicromatisme sexual. És verd fosc al cap i al dors, groc amb taques blanques al ventre i la línia lateral és recorreguda per una línia blanca o argentina que s’estén des de l’ull fins a la cua; així com les aletes dorsal, anal i caudal són verdes o grogues verdoses i amb ocels blaus, l’aleta pectoral és d’un verd més clar, o fins i tot groga. El tord verd viu prop de la costa, entre les pedres i als alguers de posidònia i de zostera. Tot i poder-se trobar a poca fondària, els adults es veuen sovint entre els 15 i els 20 m. Es reprodueix de febrer a juliol i fixa les postes a les fulles de posidònia. També hermafrodita proterogínic, cada individu és femella, com a màxim, fins que compleix 10 anys (35 cm de llarg) i els mascles viuen fins a 16 anys (49 cm); la inversió sexual comença a 5 anys, quan els exemplars fan uns 29 cm, però les femelles ja són reproductores a partir de 2 anys (16 cm). Es nodreix d’eriçons, petits peixos, crustacis decàpodes i d’altres petits crustacis. Es tracta d’una espècie típicament mediterrània i no gaire abundant, que també es troba a l’Atlàntic, des del litoral cantàbric fins al marroquí.

Symphodus (Crenilabrus) roissali (= S. quinquemaculatus) té el cos ovalat, alt i rabassut, i pot arribar a fer fins a 14 cm. La boca és terminal i la mandíbula superior té dues dents grosses, centrals i còniques, acompanyades d’unes altres de més menudes. El preopercle és dentat a la part posterior i a l’inici de l’anterior i les escates són ben visibles. La part espinosa de l’aleta dorsal és més llarga que la tova, al revés del que passa amb l’aleta anal. El peduncle caudal és alt i curt. La fórmula radial de les aletes és D XIV-XVI+8-10, A III+8-10, P 11-14 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 30 a 35 escates i a la transversal 3+1-2+8-10; de vèrtebres, n’hi ha 12-13+17-19. El dicromatisme sexual té un caràcter temporal. En adoptar la lliurea inicial el cos és de color beix, però tirant a argentí a la regió ventral, i el fet que cada escata sigui parcialment tenyida de bru fosc els confereix un aspecte pigallat; a la gola i a les galtes destaquen línies negres, mentre que la papil·la urogenital és de color blau cel. Durant la lliurea terminal (mascles reproductors) els colors són força més vius: un fons verd o gris blavós maculat de taques brunes o rogenques als flancs i al dors, el ventre més clar, la gola i les galtes amb taques verdes i vermelles alternades, i l’aleta dorsal amb cinc taques fosques. Ambdues lliurees llueixen una taca roja terrosa a l’opercle. De caràcter sedentari, viu prop de la superfície i en zones de roques cobertes per les algues del gènere Cystoseria. Es reprodueix de març a juliol, i durant aquest període els mascles adopten una lliurea nupcial, marquen un territori i construeixen un niu damunt les roques, a base de bocins d’algues. Diverses femelles hi fan nombroses postes, de 10 a 50 ous cadascuna, que el mascle cobreix amb una capa d’algues. Aquest niu, tot cobert d’algues i proveït d’un forat de ventilació, arriba a mesurar 20 cm de diàmetre i 8 cm de gruix; cadascun acull de 16 000 a 56 000 ous i cada mascle pot fer de 2 a 5 nius cada període de reproducció. A 5 anys d’edat els mascles fan vora 13 cm i les femelles 12, però aquestes, més longeves, poden arribar a 6 anys. L’alimentació consisteix, principalment, en mol·luscs lamel·libranquis i en gasteròpodes, a més de crustacis (gambetes, amfípodes i isòpodes), eriçons i colònies d’hidraris. Essencialment mediterrani, també viu a les mars Adriàtica i Negra. A l’Atlàntic arriba fins al cap de São Vicente, a Portugal.

Symphodus (Crenilabrus) bailloni acostuma a viure a la zona litoral, entre 1 i 50 m de profundidat, en fons rocosos i alguers de fanerògames. És de talla moderada, entre 15 i 20 cm, i de cos oblong. El cap és de talla regular i té uns ulls relativament petits. El nombre de radis de les aletes és de D XIV-XV+9-11 i A III+9-11, i el nombre d’escates de la línia lateral varia entre 33 i 38. Té dimorfisme sexual, però tant el mascle com la femella presenten una taca fosca al peduncle caudal, just per sota de la línia lateral, i, a més, una altra taca, blavosa, que afecta els primers radis segmentats de l’aleta dorsal, i encara una franja, també blavosa, a la base de l’aleta pectoral; tots tenen cinc bandes transversals fosques. A més d’això, els mascles són verdosos o vermellosos, amb línies brunes o de color carbassa al cap, i les femelles i els joves són d’un color bru més clar, amb tres bandes longitudinals fosques. Es reprodueix durant la primavera, però no se sap gairebé res de la seva biologia i la seva alimentació. Es tracta d’una espècie atlàntica que es troba també al litoral ibèric mediterrani i a les Balears.

El petit tord ocel·lat (Symphodus [Crenilabrus] ocellatus), que no fa més de 12 cm de llargada, té el dors ovalat i comprimit lateralment i el musell curt. Té les dents fines i juntes, però a la mandíbula superior n’hi destaquen dues de centrals, més grans i sortints. L’os preopercular es troba finament dentat posteriorment i a l’inici de la part inferior. Les aletes dorsal i anal es fan més altes vers la part posterior del cos, però la darrera és més curta. La descripció de les aletes és D XIII-XV+9-11, A III+9-11, P 1-13, V I+5. La línia lateral és revestida per un nombre d’escates que oscil·la entre 30 i 34, la transversal per 3-4+1-2+8-10, i el nombre de vèrtebres és 12-14+17-19. Les femelles tenen una papil·la uro-genital ben desenvolupada i de color negre. Presenta un dicromatisme no permanent. Durant la coloració inicial el cos és terrós, groc o verd molt pàl·lid (el dors, més fosc que el ventre) i una banda nacrada el recorre des de l’ull fins al peduncle caudal, juntament amb una altra de color marró fosc que corre per sota. En canvi, la coloració dels mascles en el període de reproducció és marró, verda o taronja pàl·lid, i el ventre groc, mentre que la banda clara dels flancs és més feble en contraposició a la marró; el cap és tot solcat de línies vermiculars d’un to blau irisat, color que també ressegueix els marges de les aletes. Ambdues coloracions (inicial i terminal) inclouen una taca negra al peduncle caudal, i un ocel verd, negre o blau envoltat de vermell i de blau, a la part superior de l’opercle. Aquest peix colonitza els fons rocosos de poca fondària (entre 3 i 6 m) i es reprodueix de maig a agost. Durant el període hivernal els mascles terminals són errants, però cap al mes de maig es concentren en zones de nidificació per a iniciar entre 2 i 5 cicles successius de reproducció. El niu, construït amb algues, fa de 18 a 20 cm de diàmetre i té un gruix de 4 a 6 cm. Les femelles efectuen freses continuades de 10 a 40 ous cadascuna en diversos nius, i d’una manera itinerant; cada niu acaba per contenir entre 9500 i 37 000 ous. Tant els mascles com les femelles viuen tres anys, però els primers s’arriben a fer més grossos (generalment uns 10 cm contra 9 cm). Es nodreix de cucs poliquets, crustacis (gambetes i amfípodes), mol·luscs i briozous. És molt abundant a la Mediterrània, bé que també es distribueix per l’Adriàtica, la mar Negra i la d’Asov. A l’Atlàntic ultrapassa clarament l’estret de Gibraltar.

El tord rogenc (Symphodus [Crenilabrus] mediterraneus) presenta un cos ovalat i poc comprimit, amb un peduncle caudal curt i alt i un musell ampli, gros i curt. La boca, d’emplaçament terminal, és petita; la maxil·la superior, a l’adult, consta de dues dents còniques proclius mentre que en els joves es troba munida de petites dents incisives, i a la mandíbula destaquen dues incisives força evidents, a més de 3 a 5 dents menudes. El preopercle sempre és dentat en la seva part posterior i en els joves també ho és a la inferior. Les escates són grans. La fórmula de les aletes és D XV-XVII+8-10, A III+8-12, P 11-15 i V I+5, i l’aleta ventral té la particularitat que arriba fins a l’anus, en el cas dels exemplars vells. La línia lateral té entre 31 i 35 escates i la transversal, 3-4+1-2+8-12; el nombre de vèrtebres és 13-14+16-18. Presenta un dicromatisme de caràcter permanent, que persisteix al llarg de l’any. A la part superior del peduncle caudal figura una taca negra, gran i aparent. La lliurea inicial es caracteritza pel color marró del dors i el groguenc o grisós del ventre; la base de les aletes pectorals és groga i la papil·la uro-genital de les femelles és blava negrosa. La lliurea dels mascles nidificants presenta un dors grisenc i uns flancs rogencs; la gola i el ventre són d’un color blau viu i nombroses línies longitudinals blaves recorren el cos de cap a cua, de forma interrompuda. Els llavis són de color blanc, i a la base de l’aleta pectoral trobem una taca negra molt gran envoltada de groc brillant en la seva part posterior. Aquesta espècie costanera habita als alguers de fanerògames marines i prefereix els substrats rocosos. Viu des de la superfície fins als 40 m de fondària. Els mascles són sedentaris i solitaris a diferència dels joves, que formen grups prop del litoral. Es reprodueix d’abril a juliol, i els mascles són capaços de realitzar fins a 6 cicles de nidificació, amb uns intervals només de 5 a 15 dies. Els nius, construïts amb algues del gènere Cystoseria sobre una roca, sobre fang o sorra, poden fer 10 cm de diàmetre i, amb un gruix de 4 a 5 cm, contenen postes de 6500 a 11 000 ous procedents de diverses femelles, que fresen en petites tongades. Els mascles inicials realitzen fecundacions paràsites i finalment cobreixen el niu de sorra. La maduresa sexual és assolida entre 2 i 3 anys d’edat en ambdós sexes i són peixos que solen viure uns 7 anys; els mascles però, arriben als 17 cm de llargada mentre que les femelles no passen dels 15. S’alimenta principalment de petits mol·luscs i equinoderms, però no desdenya els petits crustacis ni els anèl·lids. És una espècie mediterrània força abundant a les illes Balears, que també colonitza l’Atlàntic, a Portugal i al Marroc.

El tord becut (Symphodus [Symphodus] rostratus) és allargat i comprimit, però sobretot té un cap llarg i un musell ben característic, punxegut, aixecat a l’extrem i amb uns llavis prims. La boca, molt protràctil, conté nombroses dents menudes i punxegudes; la mandíbula inferior sobresurt respecte de la superior. El preopercle és dentat a la part posterior i a l’angle inferior. Les escates d’aquest peix són grans i aparents. Tant l’aleta dorsal com l’anal no presenten lobulacions i la caudal és arrodonida. La papil·la uro-genital és ben desenvolupada (de 4 a 5 mm). La fórmula de les aletes és D XIV-XVI+9-12, A III+9-11, P 11-13 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 31 a 35 escates i a la transversal, 3-4+1-2+8-11. El nombre de vèrtebres és 13-14+17-19. No presenta dicromatisme, però en canvi pot haver-hi grans diferències de color entre individus diferents. Generalment és gris, amb taques irregulars, la gola i el ventre blancs argentins i una taca anal blava; una banda bruna s’estén de la boca a l’ull i, damunt del cap, n’hi destaca una de clara.

Aquesta lliurea, però, oscil·la entre tons verds clars i grisos maculats amb taques vermelles, que són més fosques a les aletes. Es tracta d’una espècie poc abundant, pròpia dels fons rocosos i els alguers de fanerògames marines que es formen en clapes de sorra, des de la superfície fins als 40 m de fondària. Es reprodueix de març a juny, període durant el qual el mascle construeix un niu fet de petxines, que fa de 20 a 30 cm de diàmetre i té un gruix de 5 a 10 cm. Les femelles hi romanen molt de temps i hi van fent postes consecutives. Finalment, cada niu acull entre 8500 i 16 500 ous, que el mascle ventila, si bé en poden construir diversos de superposats els uns sobre els altres. Viu quatre anys, i els mascles (d’11 cm) són lleugerament més grosos que les femelles (10 cm); a partir del segon any ja adquireixen la maduresa sexual. S’alimenta solament de crustacis (amfípodes, isòpodes, misidacis, copèpodes, decàpodes i cirrípedes). És una espècie exclusivament mediterrània que també penetra a la mar Negra.

L’anomenat tord cendrós (Symphodus [Crenilabrus] cinereus) té un cos rabassut, de perfils dorsal i ventral convexos, i un musell curt i arrodonit. La boca és petita, no protràctil, i les dents també són petites però proclius. La part posterior del preopercle és dentada, però la inferior només ho és lleugerament. L’aleta dorsal té la mateixa alçada tot al llarg i s’arrodoneix a la part posterior. La fórmula de les aletes és D XII-XV+8-11, A III+8-10, P 11-13 i V I+5. A la línia lateral hi ha entre 30 i 34 escates i a la transversal, 2-3+1-2+8-10. El nombre de vèrtebres és 13-14+17-18. Té un dicromatisme no permanent i la lliurea inicial és beix uniforme, amb dues línies longitudinals que van de l’ull al peduncle caudal. Damunt el cap s’estén una banda des del musell fins a l’ull, i a les galtes destaquen tot un seguit de taques en forma de vènules de color marró fosc. El mascle mostra una petita taca negra a la base del peduncle caudal i una altra entre els primers radis de l’aleta dorsal; la papil·la uro-genital de les femelles, ben desenvolupada, és blava. En canvi, la coloració de la lliurea terminal, de color beix més pàl·lida, té una taca gran i rodona de color blau fosc a la part ventral de la cua; com a la lliurea inicial, hi ha una taca negra als primers radis de l’aleta dorsal. En aquest cas, però, en moments d’excitació apareixen 6 o 7 bandes verticals marró fosc als flancs i una gran taca fosca darrere l’aleta pectoral. A les galtes també hi ha vermiculacions, però d’un color blau viu. En ambdós sexes es troben exemplars que ofereixen tonalitats verd poma. Viu tant a les àrees de sorra com a les clapes properes als alguers de posidònia, a fondàries compreses entre 1 i 40 m. A l’hivern forma grups amb d’altres espècies, i la reproducció és efectuada entre abril i juliol. Durant aquest període els mascles defensen un territori de 20 a 40 m2, on fan els nius sobre substrats sorrencs. En aquests nius, construïts a base d’algues, de còdols i de restes de petxines, diverses femelles fan postes múltiples en poc temps. Finalment, el mateix mascle cobreix el niu de sorra tot deixant un forat de ventilació, que facilita l’oxigenació dels 4500-20 000 ous que conté. Aquest cicle reproductiu es repeteix de 3 a 5 vegades amb intervals de només 5 a 20 dies. Viu fins a 4 anys i ambdós sexes assoleixen la maduresa sexual a 2 anys. El mascle, que fa uns 13 cm, és lleugerament més gros que la femella (11 cm). Aquest tord es nodreix de crustacis com ara decàpodes, amfípodes i isòpodes, però també ingereix mol·luscs, bàsicament bivalves i gasteròpodes. La seva distribució comprèn la Mediterrània, les costes del Bòsfor i la mar de Màrmara. A l’Atlàntic oriental es troba fins a l’estany d’Arcaishon, prop de Bordeus.

El tord gros o llavió (Symphodus [Crenilabrus] tinca) és l’espècie més grossa dins la família dels làbrids: pot fer una llargada corporal de 35 cm. El cos, ovalat i comprimit lateralment, és recobert d’escates grans, que també són a l’opercle i als suborbitaris. El cap i el rostre són allargats, i la boca, gran i de llavis carnosos, conté dents petites i totes semblants. Generalment té el preopercle dentat posteriorment, però és llis en els exemplars grossos. Els ulls són relativament petits i de posició alta. La porció segmentada de l’aleta dorsal i de l’anal són lobulades. En aquesta espècie la papil·la uro-genital és poc desenvolupada, a diferència dels altres congèneres. La fórmula radial de les aletes és D XIV-XVI+10-12, A III+8-12, P 13-15 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 34 a 36 escates i a la transversal 3-5+1-2+10-12. El nombre de vèrtebres és 14-15+18-19. Mostra un dicromatisme de caràcter temporal. A la lliurea inicial el peix té el ventre gris argentí, el dors i els flancs gris brunenc pàl·lid, els llavis blancs, dues o tres bandes marrons als flancs i una taca gran de color terrós o negre al cap. En canvi, a la lliurea terminal és tot ell groc llimona, blanquinós sota el cap, amb tres bandes de punts blaus i vermells als flancs, una taca negra just darrere l’aleta pectoral i una mena de màscara facial negra o de color blau fosc entre la boca i l’ull; les aletes pectorals són de color groc fosc, les ventrals són blaves i les aletes dorsal i anal, també blavoses, són recorregudes alhora per un conjunt de bandes longitudinals vermelles i verdes amb ocels vermells. Viu a l’ambient rocós del litoral, que se situa entre 1 m i 40 m de profunditat. Durant el període hivernal forma grups i és de costums sedentaris, però els exemplars grossos són solitaris i assidus dels alguers de posidònia. Es reprodueix d’abril a juliol. Els mascles construeixen un sol niu de 0,8 a 1,5 m2 aprofitant els caus i les escletxes de les roques, i després el cobreixen amb algues del gènere Cystoseira; les femelles hi fan nombroses freses i també poden donar-se casos de fecundacions paràsites. Finalment, a cada niu hi ha de 30 000 a 72 000 ous desproveïts de capa protectora, que són coberts pel mateix cos del mascle. Amb una vida de 14 anys, els mascles poden fer de 30 a 32 cm i les femelles entre 25 i 27 cm. Menja sobretot petits equinoderms i mol·luscs bivalves, però també crustacis decàpodes i cucs poliquets. És una espècie distribuïda per tota la Mediterrània que també penetra a la mar Negra. A l’Atlàntic té el seu límit septentrional a Portugal i el meridional al Marroc.

L’anomenat tord flassader (Symphodus [Crenilabrus] doderleini) és un làbrid petit (10 cm), de cos oval i allargat, tot recobert d’escates relativament grans i amb un cap voluminós i més llarg que l’altura del cos. La boca, molt protràctil, consta d’uns llavis gruixuts i d’unes mandíbules proveïdes de dents còniques. El preopercle és finament dentat al marge posterior. La línia lateral és paral·lela al dors i de trajectòria gairebé recta. Les aletes dorsal i anal són baixes però d’altura uniforme. La fórmula de les aletes és D XIII-XVI+9-11, A III+8-10, P 12-13, V I+5. A la línia lateral hi ha de 33 a 36 escates i a la transversal 2-3+1-2+9-10. El nombre de vèrtebres és 14+19. Pel color, mascles i femelles són idèntics: marró a terrós vermell al dors i rosa clar al ventre; una banda bruna fosca als flancs, just per sota de la línia lateral, juntament amb una altra d’argentina; una taca negra ovalada a la part superior del peduncle caudal; i totes les aletes groguenques i orlades de taques brunes. Durant l’època de reproducció la papil·la anal adopta una tonalitat blava fosca. Aquest peix fa poblacions de pocs individus als alguers de posidònia, entre els 2 i els 25 m de fondària. És d’hàbits solitaris, llevat del període de reproducció, entre abril i juny. Cada mascle delimita un territori d’uns 500 m2 on efectua de 5 a 9 cicles de nidificació d’una durada de dos dies cadascun; el primer dia construeix el niu amb bocins d’algues i amb sorra que diposita en una depressió de 5 a 10 cm, excavada al mateix substrat sorrenc on hi ha les posidònies. Concretament al vespre del segon dia, les femelles fan nombroses postes durant una hora i després el mascle amaga el niu tot cobrint-lo de sorra. Cada niu pot contenir entre 300 i 1300 ous. Aquest tord es nodreix principalment de petits mol·luscs, a més de crustacis amfípodes, cucs poliquets i colònies de briozous, tot barrejat amb restes d’algues. Aquesta espècie mediterrània poc abundant colonitza també el Bòsfor i la mar de Màrmara.

El tord cua-negre o llambrega (Symphodus [Crenilabrus] melanocercus) és més o menys llargarut i comprimit lateralment. Al cap, d’aspecte rabassut i de musell curt, hi ha una boca menuda de llavis prims i unes dents petites, però els ulls són relativament grossos. El preopercle és dentat, tant el marge posterior com l’inferior. La part posterior de l’aleta dorsal i de l’anal és lobulada. En aquesta espècie la papil·la uro-genital és molt petita. La fórmula de les aletes és D XV-XVII+6-10, A III+8-10, P 11-13 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 30 a 38 escates i a la línia transversal 2-4+1-2+8-10. El nombre de vèrtebres és 13-14+18-19. Té dicromatisme temporal. Els exemplars amb lliurea inicial tenen el cos i les aletes de color beix clar i la cua negra i amb una línia vertical de color blau clar al marge posterior. Però amb la lliurea nupcial (mascles en reproducció) el cos es torna gris fosc, el ventre es fa més pàl·lid, el dors i els flancs s’adornen amb taques de color blau metal·litzat definint unes línies longitudinals, les aletes es fan brunes, totes orlades de blau amb ocels d’aquest mateix color, i la cua deixa d’ésser negra. Aquest làbrid colonitza la zona de transició entre els blocs caiguts de pedra i els alguers de posidònia. Freqüenta les aigües superficials, fins als 40 m, i ambdós sexes es delimiten un territori permanent d’uns 50 a uns 100 m2. És característic el seu comportament de peix netejador, que treu els petits paràsits externs d’altres peixos com ara els sards (Diplodus) i les salpes (Sarpa salpa). Durant el període de reproducció, de març a maig, els mascles adopten i defensen un territori de 100 a 1500 m2, però no hi construeixen nius ni tenen cura de les postes. Després d’una parada nupcial continuada que el mascle realitza amb diferents femelles, es llencen nombroses postes sobre qualsevol substrat del territori; els mascles joves només s’aparellen en absència dels mascles dominants. Aquest tord s’alimenta de petits crustacis, bé isòpodes o copèpodes paràsits, i de poliquets errants. La seva vida té una durada màxima de 3 anys i pot fer 12 cm, però els mascles solen ésser més grossos. És una espècie típicament mediterrània, però pot penetrar una mica a l’Atlàntic.

El tord roquer (Symphodus [Crenilabrus] melops), de cos curt i rabassut, té un perfil ventral força convex i és tot recobert d’escates grans. El cap és curt i té un musell xato. A l’interior d’una boca petita de llavis gruixuts s’insereixen unes dents còniques, menudes i separades, més grans les d’ubicació frontal. El preopercle és dentat posteriorment i només en la meitat de la part inferior. Les aletes dorsal i anal tenen la part posterior més alta i lobulada a la part final. La papil·la uro-genital és desenvolupada en les femelles. La fórmula radial de les aletes és D XV-XVII+8-11, A III+8-11, P 14-15 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 30 a 37 escates i a la transversal, 4-5+1-2+9-12. El nombre de vèrtebres és 13-15+18-19. La lliurea inicial es caracteritza pel color terrós del dors, amb cinc taques més fosques, i per les tonalitats més clares dels flancs; pel cap bru fosc amb tot de vermiculacions verdes i vermelles a les galtes; per les aletes imparelles marrons amb taques taronges; i per la papil·la uro-genital fosca, blava o negra. Després, el cos adopta una coloració marró vermellosa reticulada de verd o de blau, més clara als flancs i al ventre; destaquen 5 bandes a les galtes, formades per línies vermiculars blaves, verdes i taronges; els radis de les aletes imparelles, que són marrons o taronges (les membranes interradials presenten bandes i ocels verds blavosos o taronja), i ambdós sexes presenten una taca semilunar fosca darrere l’ull i, molt sovint, una taca fosca al peduncle caudal, sota la línia lateral. Viu als roquissars i als alguers de poca fondària, però també es captura entre els 25 i els 30 m. Entre abril i juliol el mascle construeix un niu a base d’algues brunes, tot aprofitant els caus naturals i les escletxes de les roques. Hi porta la femella a fer la fresa, de la qual té cura. Després de la desclosa dels ous, torna a construir un altre niu i repeteix el cicle. Viu 8 anys i adquireix la maduresa sexual a partir dels 2 o 3. Els mascles poden arribar a fer 24 cm i les femelles no passen dels 20. Mengen mol·luscs, hidraris i briozous, a més de crustacis decàpodes. Aquest làbrid colonitza la Mediterrània, de Gibraltar a la mar Egea. No obstant això, també és una espècie atlàntica, que viu des de Noruega i Escòcia fins a les illes Canàries.

Lappanella fasciata es distingeix fàcilment d’altres làbrids pel cos allargat i fusiforme, el musell punxegut i per les seves dimensions tan petites (fa entre 10 i 14 cm). Té els ulls bastant grossos i el marge posterior del preopercle serrat. La boca, petita, conté dues fileres de dents caniniformes. L’aleta dorsal és llarga i sostinguda per 16 o 17 radis espinosos i per entre 9 i 12 radis segmentats; l’anal es troba lleugerament desplaçada cap enrere i presenta tres radis espinosos i entre 8 i 11 radis segmentats. La línia lateral és formada per un conjunt de 35 a 38 escates. Habita els fons sorrencs i pedregosos situats entre els 60 i els 200 m de profunditat i, com la majoria dels peixos de la seva mateixa família que viuen en aigües profundes, no presenta dimorfisme sexual. Té una coloració rosada amb tonalitats carbassa, una banda fosca sobre el cap i el musell i una taca fosca a l’aleta caudal i una altra a l’extrem de l’aleta dorsal. Es reprodueix per l’abril i el maig. La seva alimentació és a base de crustacis, mol·luscs i poliquets. Viu a la Mediterrània occidental, però també se l’ha vist a Madeira.

Ctenolabrus rupestris és una espècie típica de l’Atlàntic septentrional i de la Mediterrània, de mida més aviat petita (de 10 a 15 cm) i de cos oblong i cobert d’escates grosses i ben visibles. El cap i la boca són petits i les dents són nombroses i disposades en moltes fileres; en destaquen unes de fortes i prominents, les canines. El marge del preopercle és serrat. La línia lateral ressegueix el perfil del cos i és formada per entre 35 i 39 escates. La fórmula de les aletes és D XVI-XVII+7-10, A III+6-9 i P 14. La coloració és marró verdosa, amb tonalitats groguenques o ataronjades, i presenta dues taques fosques ben definides, una que afecta els primers radis de l’aleta dorsal i una altra just damunt del peduncle caudal, per sobre de la línia lateral; la regió ventral del cos és grisa argentada. Habita els fons rocosos i els alguers de fanerògames marines, tant a la zona litoral com a profunditats de fins a 50 o 60 m. Madura a l’edat de 2 anys i no arriba a desenvolupar mai dimorfisme sexual extern. Deixa anar els ous, pelàgics, entre gener i juliol, en unes àrees de mig metre a dos metres quadrats, que són vigilades pel mascle fins que en surten les larves, al cap d’uns quants dies. Amb relació a la seva talla, té una vida relativament llarga, ja que pot arribar a viure 7 i 8 anys.

Acantholabrus palloni té el cos allargat, d’uns 25 cm, esvelt i no gaire comprimit lateralment, tot ell cobert d’escates grosses; d’aquestes, entre 39 i 45 ocupen la línia lateral. El cap és ben proporcionat i també cobert d’escates, però més petites. Els ulls són grossos i la boca, terminal, porta uns llavis gruixuts i carnosos i dues fileres de dents caniniformes. El marge posterior de Popercle és serrat. El nombre de radis de les aletes és D XIX-XX+7-10, A IV-VI+5-8 i P 13-15. La coloració s’aparta del model general dels làbrids, ja que és força neutra i uniforme: hi dominen els tons marrons verdosos, amb alguns matisos lleugerament rosats, i al peduncle caudal, per damunt de la línia lateral, hi ha una taca fosca, i, sovint, una altra que afecta els primers radis segmentats de l’aleta dorsal. Viu als fons rocosos i sorrencs, a una profunditat considerable (entre els 50 i els 250 m). No mostra dimorfisme sexual. Poc comú a les nostres aigües, es desconeixen encara molts aspectes de la seva biologia. Segons sembla, s’alimenta de peixos petits i d’invertebrats. Viu tant a l’Atlàntic com a la Mediterrània, i ocasionalment es pesca amb arts de ròssec.

La juliola

La coneguda juliola (Coris julis), també anomenada donzella i guiula, presenta un cos allargat i poc comprimit lateralment. Té uns ulls petits i la boca, també petita i de llavis prims, és poc protràctil. Les mandíbules tenen dues sèries de dents i les quatre del davant són canines i llargues. El preopercle és llis i nu. La línia lateral és simple però completa. La part espinosa de les aletes imparelles és curta en contraposició amb la segmentada, que és llarga. Els mascles es distingeixen sense dificultat pels tres primers radis de l’aleta dorsal, que són més llargs que la resta. L’aleta caudal és arrodonida, i la inserció de les aletes pectorals i les ventrals es troba gairebé al mateix nivell. La fórmula de les aletes és D VIII-IX+11-12, A III+11-12, P 12-14 i V I+5. Entre 70 i 80 escates revesteixen la línia lateral; la línia transversal és revestida per 3-4+1-2+24-28 escates. Té entre 24 i 26 vèrtebres. El dicromatisme és permanent. Durant la lliurea primària el cos és marró fosc i contrasta força amb el ventre blanquinós o groguenc; als flancs hi ha una franja groga que s’estén des de la boca fins al peduncle caudal, i a l’opercle destaca un ocel blau. Durant la lliurea secundària, corresponent als mascles dominants, el dors és d’un verd més o menys fosc, el ventre és blanc, i hi ha una franja ziga-zaga de colors ataronjats o vermells que recorre el cos des de l’ull fins al peduncle caudal; per sota d’aquesta franja, una taca negra allargada abasta la regió compresa entre l’aleta pectoral i la meitat del cos, i, al cap, una línia blava que passa per sota l’ull, arriba fins a l’opercle; les aletes adopten uns tons ataronjats suaus; els tres primers radis de la dorsal porten una taca negra i la resta són vermells, amb bandes verdes o grogues. L’hàbitat de la juliola és constituït per les zones de sorra compreses entre els roquerars litorals i els alguers de posidònia, des de la superfície fins a fondàries de 50 m. Els mascles secundaris presenten la particularitat d’ésser força territorials; a cada territori romanen grups de femelles i de mascles primaris sedentaris. La reproducció s’efectua de maig a agost. Les freses són pelàgiques i els ous, planctònics. Durant la parada nupcial, el mascle i la femella pugen vers la superfície tot lliurant els ous i l’esperma, i són envoltats de mascles joves que, alhora, també deixen anar esperma (fecundació paràsita). Cada fresa, que es fa al capvespre, és constituïda per un nombre d’ous que oscil·la entre els 600 i els 5500 (de 640 a 660 µm). Els mascles viuen fins als 8 anys i fan uns 19 cm; les femelles, que només en viuen 7, no sobrepassen els 17 cm.

El fadrí (Thalassoma pavo), més abundant a la zona litoral de les Balears que a les costes peninsulars, té costums gregaris i un comportament social accentuat. Com la resta dels làbrids, és carnívor i prou voraç: noteu l’inflament del ventre de l’exemplar fotografiat, senyal inequívoc d’un àpat copiós.

Josep M. Gili.

La inversió sexual s’inicia als 5 anys, quan els exemplars fan uns 12 cm. Aquests peixos es nodreixen de petits mol·luscs gasteròpodes, equinoderms i de crustacis decàpodes i amfípodes. La seva distribució geogràfica abasta les mars Mediterrània, Adriàtica i Negra; a l’Atlàntic colonitza des de Suècia fins al golf de Guinea.

El fadrí (Thalassoma pavo) és força allargat i comprimit lateralment. El cap, sense escates, té un perfil dorsal convex. La boca és petita i de llavis prims amb replecs; a l’interior, les dents s’hi disposen en una sola filera i hi ha dents canines. Els ulls són petits i el preopercle és llis. Les escates que revesteixen el cos són grans i tota la línia lateral presenta porus tubulars ramificats. Les aletes imparelles són poc altes i la part espinosa és més curta que la segmentada; la dorsal és més llarga que l’anal, però ambdues tenen els extrems posteriors aguts. En canvi, l’aleta caudal és quadrada en els joves i forcada en els adults. Les pectorals són llargues i obliqües, a diferència de les ventrals, que són curtes i s’insereixen a sota mateix. La fórmula de les aletes és D VIII+12-13, A III+10-12, P 14-15 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 26 a 31 escates i a la línia transversal, de 2 a 4 i de 9 a 11. El nombre de vèrtebres és poc variable, entre 24 i 25. El dicromatisme és permanent. A la lliurea primària, el cos és verd clar o ataronjat i amb 5 o 6 bandes blaves estretes; al dors hi ha una taca negra prop dels quatre primers radis de la porció segmentada de l’aleta dorsal, mentre que el cap és violaci i ornat amb vermiculacions blaves (si bé adquireix tonalitats blanquinoses per sota) i les aletes imparelles es troben recorregudes longitudinalment per bandes blaves i rogenques. A la lliurea secundària, pròpia dels mascles adults, el cos és verd i travessat per finíssimes línies verticals intermitents de color rosat; el cap és vermell, també ornat amb nombroses vermiculacions blaves, i té els llavis blancs; els flancs tenen una banda blava al nivell de l’aleta pectoral; les aletes dorsal i anal són decorades amb bandes longitudinals verdes, violetes i blaves, i les altres aletes són translúcides (però l’extrem de les pectorals és negre), tret de la caudal, que té bandes longitudinals blaves i vermelles. Es tracta d’una espècie força costanera, que viu a les zones rocoses i als alguers de posidònies, fins als 25 m de fondària, i els joves encara més a prop de la costa, entre les algues. És hermafrodita proterogínica i es reprodueix de juny a juliol. La fresa és pelàgica i nombrosa, força semblant a la de la juliola. Els mascles arriben als 20 cm de llargada i les femelles, força més petites, no en fan més de 10. S’alimenta de crustacis, de mol·luscs i d’equinoderms. Aquesta espècie tropical i subtropical es distribueix per l’Atlàntic oriental, des de Portugal fins al golf de Guinea. A la Mediterrània és més freqüent a la part meridional, però localment, pot ésser força abundant, com per exemple, a les Balears.

Raor (Xyrichthys novacula) femella, amb les taques i ratlles blavoses del cap que el caracteritzen (el mascle les té verdoses i grisenques). Molt territorial, aquest peix viu en aigües somes.

Carlos Moreno.

El raor (Xyrichthys novacula) presenta un cos alt i molt comprimit lateralment, i el cap també força alt, curt i de perfil anterior gairebé vertical. L’ull, que és petit, se situa prop del perfil dorsal, i la boca, menuda, horitzontal i de llavis prims, duu una sola renglera de dents punxegudes; davant de cada mandíbula hi ha dues canines corbades. Les escates són grans i es disposen pel cos, llevat del cap, que gairebé és nu. La línia lateral és interrompuda. Les aletes dorsal i anal són llargues i baixes; la caudal és arrodonida i coberta d’escates a la base. La fórmula de les aletes és D IX-X+11-12, A III+11-13, P 11-12 i V I+5. A la línia lateral hi ha de 24 a 29 escates i a la transversal de 2 a 3 a la part dorsal i de 8 a 11 a la part ventral. El nombre de vèrtebres és 8-9+15-16. El seu dicromatisme, permanent, no és tan acusat com en d’altres làbrids. Així, les femelles són de coloració vermella, amb bandes horitzontals ondulades blaves, que són més evidents a la regió cefàlica; en canvi, el ventre és blanquinós i l’aleta dorsal és groga amb línies roses sinuoses i l’aleta anal és rivetejada de blau i té ocels rosats. En el cas dels mascles, el color de fons també és vermell, però les taques i les ratlles són verdoses i grisenques en comptes de blaves. Aquesta espècie viu en fons de sorra fina i de fang, en fondàries que oscil·len entre els 5 i els 35 m. És hermafrodita proterogínica. El mascle en reproducció defensa un territori d’uns 400 m2, al centre del qual hi ha un cràter de 40 cm de diàmetre, on s’ensorra de nit. En aquesta àrea hi ha un grup fix de femelles, cadascuna amb un territori propi i amb el seu amagatall nocturn. Es reprodueix de juny a agost i la fresa és pelàgica. A partir dels 3 anys la femella experimenta la inversió sexual, quan aproximadament fa uns 17 cm; el mascle viu fins als 5 anys i només creix fins als 21 cm. La seva alimentació és variada: foraminífers, briozous, mol·luscs, equinoderms, crustacis i petits peixos. Els presenta per tota la Mediterrània, de Gibraltar a Israel, si bé localment pot ser força abundant: ho és a les illes Balears i a la costa del Maresme, pel que fa als Països Catalans. També colonitza l’Atlàntic, des de Biscaia fins al golf de Guinea.