Els materials terciaris pretectònics i sintectònics

El Paleogen

Extensió del Paleogen pretectònic i sintectònic en l’àmbit bètico-balear. Hom distingeix en aquests materials, representants tant de medis continentals com marins, quatre unitats principals, que tenen una distribució geogràfica no sempre coincident. Les línies de colors indiquen la posició de la línia de costa durant diferents períodes del Paleogen.

Biopunt, original dels autors.

El Paleogen del domini bètic (S del País Valencià i Mallorca) del Països Catalans és constituït per un conjunt de materials de medis tant continentals com marins; els marins solen ésser sediments de plataforma soma, dipositats en un context de mars epicontinentals en què són freqüents i ràpids els canvis laterals de fàcies. Hom en considera quatre unitats. La primera unitat, la més basal, comprèn el Paleocè i l’Eocè inferior (Ypresià); al S del País Valencià, on es disposa en continuïtat estratigràfica sobre el Cretaci superior, comprèn sèries continentals i marines, mentre que a les Balears no aflora. La segona unitat inclou l’Eocè mitjà i és formada exclusivament per materials d’origen marí, tant al S del País Valencià com a les Balears. La tercera unitat, constituïda per l’Eocè superior (Bartonià-Priabonià), falta parcialment al S del País Valencià, mentre que a les Balears és la unitat més extensament representada, amb materials d’origen marí i continental. Finalment, la quarta unitat, d’edat oligocena, és representada àmpliament en ambdues regions, composta per sèries de materials continentals que, cap al S passen a ésser marins.

El Paleocè-Eocè inferior

Independentment dels dipòsits detrítics continentals atribuïbles al Paleocè que afloren al S de la Cadena Ibèrica, la distribució geogràfica dels materials d’aquesta edat es restringeix al S del País Valencià; no es coneixen afloraments atribuïbles a aquesta edat a les Balears, cosa que fa pensar en una emersió contemporània.

Al S del País Valencià, doncs, el Paleocè i l’Eocè inferior són constituïts per un conjunt diversificat de fàcies marines i, en segon terme, continentals, amb l’excepció de Pinet, prop de Xàtiva, a l’extrem N del domini bètic valencià, on les fàcies garumnianes es disposen en continuïtat estratigràfica amb el Maastrichtià superior. El límit entre les fàcies marines i el cinturó de fàcies continentals, lacustres, o de medis salabrosos, segueix, a grans trets, una línia NE-SW entre Xàtiva i Iecla, ja fora del País Valencià; en conjunt, els canvis laterals de fàcies més importants es produeixen en direcció aproximadament NNW-SSE.

Les fàcies continentals que s’atribueixen exclusivament al Paleocè són a la vora meridional de la Meseta, o domini emergit. Són formades per materials detrítics, arenes, nivells conglomeràtics discontinus, llims i margues de colors roigs verdosos i, subordinadament, guixos i calcàries d’origen continental amb Microcodium i caròfites. El caràcter fragmentari i discontinu de les sèries disponibles no permet avaluar-ne amb precisió el gruix, que pot estimar-se en més de 100 m pels sediments paleocens continentals.

Els dipòsits marins mostren variacions laterals de fàcies ràpides i importants: es passa del N, amb fàcies relativament riques en materials detrítcs, al S, amb fàcies de gra molt més fi; aquests canvis són especialment espectaculars al N i al NE d’Alacant on, en pocs quilòmetres, es passa de les sèries septentrionals de calcàries i calcarenites a les meridionals constituïdes gairebé exclusivament per margues; en aquest sector, l’Eocè inferior presenta caràcters paraescullosos. Les litofàcies que les componen són margues al Paleocè inferior i calcarenites, biomicrites i margues noduloses al Paleocè mitjà i superior. En conjunt, hi ha bones sèries del Paleocè marí en fàcies «flysch» al S d’Alcoi, on el Danià (en prolongació amb el Cretaci) es reconeix pel contingut de foraminífers planctònics, especialment Globorotalia. Als voltants d’Ontinyent, també en prolongació amb el Cretaci superior, s’observa una sèrie completa del Paleocè de més de 150 m de gruix; és totalment marina i s’hi pot reconèixer —a partir del contingut de foraminífers planctònics (Globigerina i Globotalia)— el Danià, el Montià i el Thanetià.

L’Eocè inferior (Ypresià) és ben representat: passa de calcàries paraesculloses amb alveolines abundants a la part septentrional (serra d’Ondoches, al S d’Alcoi) a calcàries i calcarenites de plataforma amb nummulits i finalment a margues marrons amb passades arenoses de colors blanquinosos i pocs nummulits, a la part més septentrional, entre Elda i Elx. Una reconstrucció paleogeogràfica del límit de la mar paleocena-eocena inferior marcaria una línia que, en direcció NE-SW, uniria Gandia i Iecla.

L’Eocè mitjà

Relació simplificada entre les unitats estratigràfiques del Paleogen a Mallorca (Eocè-Oligocè).

Biopunt, original d’E. Ramos Guerrero.

Els materials dipositats durant l’Eocè mitjà són un conjunt de fàcies marines tant al S del País Valencià com a les Balears. El límit de l’extensió marina durant aquest període al S del País Valencià és sensiblement paral·lel al límit de la mar durant el Paleocè i l’Eocè inferior, però situat una mica més al S; pel que fa a les Balears, només es coneixen materials d’aquesta edat a les serres de Llevant de Mallorca i a l’arxipèlag de Cabrera. L’Eocè mitjà (Lutecià) té una bona representació estratigràfica a les dues regions, malgrat que la distribució geogràfica és relativament discreta. Al S del País Valencià hi ha sèries molt completes que abasten, de manera contínua, des de l’Ypresià superior fins al Bartonià, d’un gruix que pot arribar fins a 100 m.

Al S del País Valencià l’Eocè mitjà mostra una zonació de les fàcies en sentit N-S —com als nivells estratigràfics inferiors—; passa de calcarenites amb influències detrítiques a les zones més septentrionals a sèries predominantment margoses cap al S; aquests canvis laterals de fàcies arriben a produir-se de manera molt ràpida. Als voltants de Benidorm una sèrie molt gruixuda de calcàries i calcarenites passa en menys de 5 km cap al S a una altra sèrie totalment margosa. Quan en un mateix aflorament hi ha les dues unitats litostratigràfiques, la unitat calcarenítico-dolomítica (d’origen més costaner) se superposa sobre la margosa (d’ambient marí més pelàgic); això indica el caràcter regressiu de l’Eocè mitjà en aquesta regió. Quan no hi ha l’Eocè superior, la unitat superior queda delimitada al sostre per una superfície erosiva.

Al S del País Valencià, els canvis laterals esmentats provoquen des de successions de calcàries i calcarenites paraesculloses fins a sèries predominantment margoses. Les primeres són formades sobretot per calcarenites bioclàstiques i, en proporció inferior, biomicrites que poden haver estat fortament dolomitzades; contenen una fauna abundant de coralls, briozous, algues, equinoderms, gasteròpodes, pectínids i macroforaminífers. El gruix —molt variable— pot arribar fins a 150 m; n’hi ha bons afloraments entre Castalla i Alcoi, al coll de les Llacunes i a Benimantell. Les sèries margoses indiquen unes condicions més francament marines; són constituïdes per lutites i margues de colors que varien des del gris fins al verd, que contenen foraminífers planctònics i bentònics abundants i poden tenir intercalacions de calcàries i calcarenites. El gruix és molt variable: poden arribar fins a 100 m. Hi ha bons afloraments d’aquestes sèries margoses al NE de Castalla, al massís del Montagut, al N de Novelda i a Benimantell.

A les Balears, en quedar els afloraments molt més restringits geogràficament, les variacions laterals de fàcies no són tan evidents com ho eren al migjorn valencià; els dipòsits d’aquesta unitat són sempre calcarenites bioclàstiques de plataforma soma.

L’Eocè mitjà constitueix el material paleogen més antic reconegut a les Balears; només s’hi troben els termes més superiors (Lutecià superior). És constituït per una successió, d’un màxim de 20 m, de materials marins soms; són calcarenites bioclàstiques ben estratificades, en què abunden els foraminífers bentònics. El Lutecià inferior correspon als nivells inferiors de la formació de Calcarenites de S’Envestida. Les sèries més completes reconegudes apareixen prop de Felanitx, a Mallorca, i especialment en diversos punts de les illes de Cabrera i sa Conillera; en aquests llocs les calcarenites eocenes són discordants sobre el Mesozoic i, a Felanitx mostren continuïtat amb el nivells de l’Eocè superior que, a les Balears, és de caràcter clarament transgressiu.

L’Eocè superior

Els materials de l’Eocè superior es distribueixen pel S de la part valenciana de la Serralada Bètica i per les illes de Mallorca, Cabrera i Sa Conillera. Al S del País Valencià tenen una distribució relativament restringida i, en moltes ocasions, hi manca el Priabonià, especialment cap al SW; en tots els casos es tracta de fàcies marines de plataforma soma i de fàcies «flyschoides». A les Balears, contràriament, l’Eocè superior presenta tant fàcies continentals lacustres com fàcies marines de plataforma soma.

Al S del País Valencià, la manca generalitzada del Priabonià, especialment cap a l’W d’Alacant, ha d’ésser interpretada com un retrocés del límit del domini marí cap al S o el SE, que va ocasionar que en àrees extenses no hi hagués sedimentació; això va produir un canvi lateral de fàcies que, avançant en direcció a l’E, es manifesta pel pas de sèries de calcarenites bioclàstiques a sèries margoses de tipus «flyschoide». Les sèries de litologia predominantment calcària es troben a la serra del Cavall (al NE d’Elda), a la Canyada de Garaia (prop de la Romana de Tarafa), als relleus de Montagut i del Sambo (al N i NW de Novelda) i a la serra de la Forna (al NW d’Asp).

A la serra del Cavall hi ha una sèrie poc gruixuda de calcarenites bioclàstiques amb foraminífers abundants, especialment Nummulites i Heterostegina.

A la Canyada de Garaia, la sèrie que s’atribueix a l’Eocè superior és relativament gruixuda, d’uns 120 m de calcàries grises blanquinoses, sense elements terrígens, d’aspecte nodulos, finament estratificades i amb foraminífers abundants (Nummulites, Amphistegina, Chapmanina, Heterostegina, Operculina i Globigerina).

La sèrie de l’Eocè superior que aflora al Montagut és constituïda per dos trams, un de basal, d’uns 40 m de calcàries i calcarenites bioclàstiques marines, en bancs de molt gruix, i un de superior, d’uns 20 m de calcàries finament estratificades. Tot el conjunt és molt ric en fauna, especialment briozous, equinoderms i foraminífers (Nummulites, Discocyclina i Asterodiscus). Al Sambo, a l’W del Montagut, hi ha una sèrie que inclou des del Paleocè inferior fins al límit Eocè-Oligocè; els 40 m superiors han estat datats com a Eocè superior i són constituïts d’un conjunt de calcàries blanques massisses, en bancs molt gruixuts, molt similars a les calcàries inferiors del Montagut. Conté una fauna abundant de foraminífers bentònics. A més d’aquests dos afloraments, n’hi ha d’altres, petits i dispersos, als voltants de Novelda, especialment a la Perdiguera i Moratxell, de característiques litològiques i paleontològiques similars, que s’atribueixen a l’Eocè superior.

Les sèries de litologies predominantment margoses o margocalcàries se situen cap al S i l’W de les anteriors; les condicions d’aflorament millors es troben a la serra de la Forna i al barranc de la Fuente del Hermano —respectivament al NW i al S d’Asp—, a la serra del Maigmó, al N d’Agost i al S de la Sierra del Coto, dins la unitat de l’Alguenya. A la serra de la Forna aflora una sèrie de margocalcàries, calcàries i margues que comprenen l’Eocè superior i l’Oligocè. Els 60 m inferiors són formats de margues amb intercalacions de margocalcàries; són atribuïts a l’Eocè superior pel contingut de foraminífers (hi són molt abudants els Nummulites, Discocyclina, Operculina, Heterostegina i Asterodiscus). Al barranc de la Fuente del Hermano hi ha una sèrie eocena completa; el terme superior margoso-calcari és de quasi 80 m i s’atribueix a l’Eocè superior, té foraminífers bentònics i planctònics abundants. Al vessant N de la serra del Maigmó aflora una sèrie de l’Eocè superior de poc gruix, constituïda per fàcies margoses a la base que, cap al sostre, passen a fàcies de calcàries; la sèrie continua amb aquestes fàcies fins a l’Oligocè. La datació ha estat determinada a partir dels foraminífers planctònics, molt abundants al terme margós basal. Finalment, als relleus de Los Rincones, al S de la Sierra del Coto, aflora una sèrie de poc gruix, d’uns 40 m, predominantment margosa, que hom ha datat com a eocena superior. Hi abunden especialment els foraminífers bentònics i planctònics (Nummulites, Discocyclina, Heterostegina, Asterodiscus, Operculina i Globigerina).

A les Balears, la disposició en «onlap» de l’Eocè, en contraposició a la disposició en «offlap» del S del País Valencià, fa que l’Eocè superior hi sigui la subsèrie eocena més ben representada; tanmateix, només aflora a Mallorca i a Cabrera. De fet, s’hi pot distingir un tram inferior (Bartonià) i un de superior (Priabonià en sentit estricte). Dins el Bartonià hom distingeix un cinturó de fàcies continentals lacustres a la serra de Tramuntana, al NW de Mallorca, i un altre cinturó de fàcies marines de plataforma soma a la resta de l’illa i a l’arxipèlag de Cabrera. Sobre aquest tram bartonià se superposa el Priabonià, totalment en fàcies de plataforma marina, soma també.

Les sèries bartonianes de fàcies continentals són constituïdes per la formació de Calcàries de Peguera i afloren, predominantment, al peu meridional de la serra de Tramuntana; són formades per calcàries algals lacustres de colors clars. N’hi ha bons afloraments als penya-segats costaners entre Santa Ponça i Peguera i entre Alaró i Selva de Mallorca, on formen una franja ampla disposada en direcció NW-SE. La sèrie entre Santa Ponça i Peguera, a l’extrem SW de la serra de Tramuntana, és constituïda per uns 100 m de calcàries lacustres amb intercalacions margoses; a la meitat de la sèrie presenta intercalació d’un tram detrític de colors rojos d’uns 25 m de gruix. En les calcàries són molt abundants les algues cianofícies i caròfites, els ostracodes i els gasteròpodes. La sèrie bartoniana continental que aflora entre Alaró i Selva de Mallorca és composta d’un tram inferior de margocalcàries, calcàries i lignits i d’un tram superior de calcàries lacustres. El tram inferior té gruixos molt variables; és molt ric en matèria orgànica, i els lignits que conté són objecte d’explotació comercial; les restes de vertebrats, els gasteròpodes d’aigua dolça i les caròfites, són relativament abundants. El tram superior és de gruix més regular, entre 80 i 100 m, i és constituït, gairebé exclusivament, per peloides i algues cianofícies.

Les sèries bartonianes de fàcies marines són constituïdes per la formació de Calcarenites de S’Envestida, i s’estenen, principalment, per la zona central de Mallorca i per les serres de Llevant; a l’arxipèlag de Cabrera són la prolongació de les sèries marines de l’Eocè mitjà. Són compostes, predominantment, per calcarenites bioclàstiques, que poden presentar nivells de llims i lutites. Els afloraments principals són al N de Cabrera i, a Mallorca, al SE de Felanitx; en ambdós casos la sèrie és de característiques similars. Comença amb nivells poc gruixuts de calcarenites bioclàstiques de plataforma —a Felanitx se superposen una alternança de lutites i lumaquel·les de característiques salabroses, nivellets carbonosos i algun de detrític de característiques molt litorals—; continua amb el gros de la unitat, de gairebé 150 m de gruix, format per calcarenites bioclàstiques de colors clars, en capes fines i poc definides, que contenen fauna marina litoral abundant, principalment foraminífers bentònics (Nummulites, Chapmamina, Orbitolites i diverses formes de miliòlids).

Finalment, una successió en fàcies marines, que hom ha datat com a priaboniana (en sentit estricte) és constituïda per la formació de Margues del Calvari, la formació de Calcàries de Galdent i la part inferior de la formació de Calcarenites d’Alaró. Aquesta successió recobreix les sèries marines meridionals i les sèries lacustres septentrionals. La sèrie priaboniana, generalment de poc gruix, mostra també una zonació de les litofàcies en direcció NW-SE; cap al NW, amb un predomini major dels materials detrítics, la sèrie és formada de conglomerats, lutites i calcarenites bioclàstiques amb foraminífers bentònics (Nummulites, Chapmanina) i diverses formes de miliòlids; cap al SE la importància dels materials detrítics és menor i només s’hi reconeixen les granulometries més fines. A Mallorca hi ha afloraments de sèries representatives del primer grup de litofàcies a Calvià i Alarò (a la serra de Tramuntana) i del segon tipus a Felanitx (a les serres de Llevant). Al S de Calvià hi ha una sèrie poc gruixuda, d’una mica més de 30 m, formada per lutites, arenes, conglomerats i calcarenites bioclàstiques, amb fragments abundants de briozous i algues rodofícies, i amb foraminífers (especialment Nummulites incrassatus, N. fabianii, Amphistegina i Elphydina) i diverses formes de miliòlids. Al SE d’Alaró hi ha una sèrie de característiques similars, però més completa i més gruixuda. Hi afloren 50 m de conglomerats, gresos, lutites i calcarenites bioclàstiques d’origen litoral (amb abundants Nummulites, Halkyardia, Acerbulina, Neorotalia i Chapmanina). La sèrie d’Es Calvari, prop de Felanitx, és una successió de gairebé 100 m de gruix, amb unes litofàcies dominants de materials detrítics fins (lutites) i de calcarenites bioclàstiques; dins aquestes últimes hi ha, a la part inferior, gasteròpodes, coralls solitaris i foraminífers i, a la part superior, solament foraminífers bentònics.

L’Oligocè

Representa, en conjunt, un cicle regressiu originat pel desmantellament de les terres emergides al N i al NW de les zones estudiades i pel retrocés generalitzat de la línia de costa oligocena cap al S i el SE; aquest esquema simple no és vàlid per a l’Oligocè inferior de les Balears, on es produeix, durant aquest període, una transgressió marina generalitzada que cal considerar prolongació de la transgressió priaboniana. La distribució geogràfica dels materials oligocens té la màxima extensió de tot el Paleogen; ha estat reconeguda al S del País Valencià i a Mallorca. Al S del País Valencià només ha pogut ésser reconegut un Oligocè en sentit ampli, sense més precisions; a Mallorca hom ha pogut precisar l’existència d’un Oligocè inferior (Estampià) en fàcies marines i d’un Oligocè superior (Chattià) en fàcies continentals i marines.

Al S del País Valencià, l’Oligocè és ben representat per dos cinturons de fàcies característiques. Al N hi ha unes successions continentals predominantment detrítiques, roges, azoiques, amb intercalacions ocasionals de calcàries lacustres. Cap a l’E i el SE, hom observa successions marines carbonàtiques, unes de principalment calcàries i d’altres de margocalcàries amb lepidociclines i globigerines; les calcàries caracteritzen un ambient marí amb influències continentals, i les margocalcàries, un règim marí obert. Entre aquests dos tipus de fàcies calcàries i margocalcàries es troben sèries de característiques mixtes: d’una banda sèries detrítiques amb horitzons de lepidociclines, i de l’altra, nivells de calcàries amb gran abundància de foraminífers porcellanatas (peneròplids i miliòlids), característics d’ambients litorals. A aquest conjunt de sèries continentals, marines i mixtes, hom atribueix una edat oligocena, sense més precisió; en alguns casos pot arribar a ésser, en els nivells superiors, d’edat miocena basal. Les sèries detrítiques poden arribar a tenir fins a 350 m de gruix (serra de l’Ombria, prop d’Elda), però les sèries marines més gruixudes generalment no arriben als 300 m (serra del Cavall, també prop d’Elda).

Hi ha bons afloraments de sèries ditrítiques continentals oligocenes, amb un nombre més o menys alt d’intercalacions de calcàries litorals amb miliòlids, a Pinós de Monòver i a la serra de l’Arguenya. Prop de Pinós de Monòver, a les Encebres, hom pot reconstruir una sèrie detrítica relativament gruixuda, de més de 100 m, de conglomerats i gresos rogencs amb petites intercalacions de calcàries blanquinoses amb miliòlids. A la serra de l’Arguenya, prop de Saix, hom dedueix una sèrie, de 150 a 180 m, en què predominen els termes calcaris (els nivells carbonàtics tenen una fauna abundant de miliòlids de tipus litoral), però amb nivells abundants de conglomerats i gresos. Finalment, la sèrie de la serra de l’Ombria, mostra una successió de gairebé 350 m de calcàries, conglomerats i gresos; els conglomerats i els gresos són continentals i les calcàries, que són ben estratificades i amb fauna de miliòlids abundant, són fàcies litorals.

D’altra banda, les sèries oligocenes exclusivament marines més ben exposades són a la serra de l’Arguenya i la serra del Cavall —prop d’Elda—; entre els relleus de La Safra i La Pedriza —prop de la Romana de Tarafa—; i a Asp. Les dues primers successions, que arriben a tenir 300 m de gruix, són constituïdes, principalment, per calcàries riques en miliòlids, lepidociclines i operculines que representen les fàcies més litorals. La successió que s’observa entre la serra de la Forna i el Montagut —prop d’Asp— comprèn uns 150 m de margocalcàries ben estratificades amb equinoderms i foraminífers abundats (Lepidocyclina, Amphistegina, Heterostegina) i foraminífers planctònics que, als nivells superiors, hom pot atribuir, fins i tot, a l’Aquitanià inferior. Aquesta successió mostra ja unes condicions deposicionals més àmpliament marines. Finalment, la successió que hi ha entre els pics de La Safra i La Pedriza, té uns 200 m de margocalcàries en alternança amb calcàries, que representen unes condicions ambientals intermèdies.

A les Balears, hom pot caracteritzar un cicle sedimentan transgressiu-regressiu en què es distingeixen dos trams: l’inferior és d’edat estampiana inferior i mostra una transgressió marina cap al N que és prolongació de la transgressió priaboniana; el superior és d’edat estampiana superior-catiana i enregistra una regressió deguda a la progradació d’aparells al·luvials importants que provenien del NW.

El tram transgressiu inferior és constituït per la formació de Cresos i Lutites de Son Sastre i la part superior de la formació de Calcarenites d’Alaró. Aquest tram comprèn sediments detrítics dipositats en una plataforma marina molt soma, amb influències continentals importants. Aflora extensament a Mallorca, però no s’ha trobat a les altres illes. El formen predominantment «grainstones» bioclàstics de miliòlids, margues, gresos i conglomerats. Entre els foraminífers hom ha reconegut formes de Nummulites, Peneroplis, Austrotirillina i Praerhapidionina. La sèrie estampiana no sol superar els 20 m de gruix.

El tram superior, regressiu, és constituït per la formació detrítica de Cala Blanca. Aquest tram és format per una sèrie continental gruixuda, de fins a 350 m; és ben representat a Andratx i entre Alaró i Selva (a la serra de Tramuntana). Són bretxes, conglomerats, gresos i lutites d’origen flúvio-al·luvial on, ocasionalment, poden intercalar-se nivells lacustres poc importants. Mostren paleocorrents molt constants cap al S i el SE i, en aquestes direccions, passen a fàcies paràliques i marines litorals que afloren solament a la zona central de Mallorca. Les fàcies paràliques afloren prop de Sineu, al centre de l’illa, en una sèrie d’uns 300 m de gruix de margues amb alguns petits canals conglomeràtics a la base que, progressivament, són substituïts per nivells de calcàries algals i lignits cap al sostre, on hi ha nombroses restes de vertebrats, gasteròpodes i caròfits. Entre els primers hom cita Dinosorex, Pseudotheridomis, Paracricetodon, Pseudocricetodon, Anthracoterium i Trionix. Entre els gasteròpodes hom ha reconegut formes atribuïbles a Lychoropsis, Helix, Paleoglaudina, Lymnaea, Pomatias i Paleogladina. Finalment, entre els caròfits hom ha reconegut oogonis de Rhabdochara, Spaerochara, Nitellopsis, Psilochara i Chara.

Finalment, als voltants del massís de Randa, a la part central de Mallorca, la sèrie oligocena té una successió marina contínua, de característiques litorals, constituïda per alternances de llims i calcàries amb abundants coralls, nummulits i miliòlids als nivells basals que s’atribueixen a l’Estampià, mentre que, als nivells superiors que, ja pertanyen al Catià, conté Miogypsina, Miogypsinoides, Lepidocyclina i Planoperculina, a més d’abundants algues rodofícies i coralls.

El Neogen pretectònic i sintectònic

El Miocè pretectònic i sintectònic al sud del País Valencià

És constituït per dos conjunts de materials que formen dues unitats tectonosedimentàries. Corresponen, en edat, a l’Aquitanià-Burdigalià i al Burdigalià-Languià, respectivament. La primera unitat se situa al NW de l’àrea, discordant sobre dipòsits mesozoics, mentre que cap al SE ho fa molt sovint concordantment sobre dipòsits de l’Oligocè superior; les fàcies oligocenes i les del Miocè basal acostumen a ésser molt iguals i sols es poden distingir per la fauna. La segona unitat és formada per materials predominantment margosos, coneguts a la regió per «tap» o «blau»; al sostre poden trobar-se dipòsits calcarenítics ben llitats que indiquen una etapa regressiva de trànsit al Miocè mitjà-superior. A l’extrem més meridional, a l’W de Crevillent, hom potdistingir unitats miocenes al·lòctones que presenten materials una mica diferents dels considerats autòctons o paraautòctons.

La unitat basal

La unitat basal (Aquitanià-Burdigalià) aflora en una franja que s’estén des de la serra de Crevillent fins a la serra de Seguria, a l’W de Dénia. A les zones NW predominen els dipòsits de calcàries amb algues, més o menys terrígenes, mentre que cap al SE els materials solen ésser més margosos. Hom pot distingir una àrea al·lòctona, a l’W de Crevillent, amb dipòsits calcarenítics potents, de les zones autòctones o paraautòctones, en les quals predominen les seqüències bioclàstiques de poc gruix.

Un dels dipòsits més característics de la unitat basal miocena són les Calcàries amb algues i amfistegines. Afloren bé a la serra de Fontanella, on produeixen una barra blanca molt visible, que destaca morfològicament i té un gruix d’entre 10 i 20 m. Es tracta de calcarenites molt bioclàstiques i calcàries paraesculloses. La base es disposa amb lleugera discordança angular, té caràcter erosiu sobre els materials mesozoics i conté abundants components detrítics. Els components bioclàstics més abundants són els fragments d’algues (melobèsies, Lithothamnium), les amfistegines, els briozoaris i els coral·laris; també hi són presents mol·luscs i equinoderms.

Al S de la serra de Mariola (les Canteres), prop d’Alcoi (ermita de Sant Antoni), també afloren les calcàries amb algues i amfistegines que contenen, a més, Operculina complanata; se situen discordants sobre materials oligocens i, com succeïa a la serra de Fontanella, es tasconen cap al NW i no afloren a les àrees d’Ontinyent ni al riu Canyoles. En canvi, sí que es troben a Carrícola, a l’E d’Albaida, on presenten un bon gruix de calcàries arenoses (120 m). Mostren bancs centimètrics amb fauna de globigerínids. Encara que les dades paleontològiques no són concloents, aquestes calcàries se situen per davall de les margues de la unitat burdigaliana-laguiana; per això hom considera que pertanyen a la unitat basal. Més cap al NE encara, aquestes fàcies passen a conglomerats calcaris en alternança amb margues i dipòsits calcaris.

Les fàcies terrígenes de la unitat basal miocena apareixen també a la serra de Seguria, a l’W de Dénia, i a les proximitats d’Ibi. A la serra de Seguria afloren entre 150 i 200 m de conglomerats monogènics amb ciment calcari, que poden passar lateralment a calcarenites bioclàstiques. Als Molins (Ibi), són formades per calcàries margoses i margues calcàries una mica gresoses, amb intercalacions de calcàries bioclàstiques. Lateralment passen a calcarenites i microconglomerats. En aquest darrer cas, com succeïa a Albaida, les dades paleontològiques no són concloents, i la posició estratigràfica d’aquests materials, que se situen per davall del «tap» burdigalià-languià, no ha estat ben determinada.

La unitat basal també aflora en àrees més cap al SE. Presenta dipòsits calcarenítics (serra de Bernia) o calcàries amb algues i amfistegines (Xixona i serra del Sit). El gruix se situa, entre 5 i 30 m i sempre estan recobertes pels dipòsits del Miocè transgressiu.

Finalment, els dipòsits més meridionals de la unitat basal són formats per calcarenites més o menys massisses i de gran potència (200-250 m) que afloren al flanc S de la serra de Crevillent. Contenen Miogypsina, Nephrolepidina, Amphistegina, Operculina, Planorbulina i briozoaris. Aquests sediments són considerats al·lòctons.

Els afloraments descrits no permeten fer-se una idea clara de la paleogeografía de la zona. Sembla definir-se una àrea sense deposició vers el NW, mentre que cap el NE es defineixen àrees amb influx terrigen important. La resta de la zona, exceptuant-ne les unitats al·lòctones del SW (Crevillent), presenta un predomini de les fàcies de calcàries amb algues i amfistegines, influïdes localment per aportacions terrígenes, ocasionalment predominants. El conjunt devia constituir una àrea de plataforma proximal on predominava una sedimentació carbonàtica amb majoria d’algues vermelles; el relleu devia ésser localment important i el clima, entre temperat i càlid.

La unitat burdigaliana-languiana

Síntesi de les unitats del Neogen pretectònic i sintectònic del migjorn valencià. Hom hi ha distingit dues grans unitats, la inferior, d’edat aquitaniana-burdigaliana, i la superior, burdigaliana-languiana.

Biopunt, original d’A. Rodríguez-Perea

Aquests materials presenten fàcies margoses, conegudes popularment per «tap» o «blau», que arriben localment a superar els 1000 m de gruix. Els afloraments d’aquesta unitat se situen al fons de moltes valls, que són generalment utilitzades per a conreu. Es tracta de sèries monòtones de margocalcàries i margues en capes de poc gruix, regulars, però amb escassos intervals gresosos; de vegades s’hi intercalen nivells de silexites. Els materials afloren amb colors grogencs i blanquinosos, mentre que en fractura fresca o en sondeig són blaus. Al NW, aquests materials predominantment margosos es tornen més grollers i s’intercalen amb nivells calcarenítics. Així, a l’W de Crevillent (Monte Alto) afloren dipòsits calcaris i gresosos que arriben a 500 m de gruix. Al Tabaial s’intercalen margues gresoses i margues blanques que, verticalment, desapareixen donant lloc a gresos massissos. A la serra de l’Ombria aquesta unitat té calcarenites bioclàstiques entre les quals s’intercalen nivells margosos; aquests dipòsits margosos esdevenen predominants cap al SE, on presenten les clàssiques margues blanques del «tap»; més al SE encara, tenen caràcter «flyschoide». A Castalla afloren les fàcies margoses típiques, monòtones i poc llimoses, amb potències superiors als 300 m; contenen abundants foraminífers (Praeorbulina, Orbulina, Globigerinoides, Globorotalia, Globoquadrina). Al N d’Ibi (els Molins) les mateixes fàcies margoses arriben als 170 m. Al N de Xixona (a la serra de la Carrasqueta), damunt d’uns 300 m de materials margosos s’intercalen nivells calcarenítics que, bruscament, esdevenen predominants i arriben fins als 170 m de calcàries detrítiques i microconglomerats amb còdols tous; aquests dipòsits tenen una estratificació molt regular, en bancs de pocs decímetres de gruix, i són afectats per un clivatge poc penetratiu, que els dona un aspecte d’escata de peix, similar al de les calcarenites de Randa, a Mallorca.

A la resta de la regió són majoritàries les seqüències margoses. A la serra de Mariola es troben fins a 300 m de margues blanquinoses, poc llimoses, que contenen microfauna de foraminífers del Languià inferior (zones N8-9 de Blow). Cap al NW el gruix de la unitat decreix molt ràpidament. A la Serrella els materials presenten també fàcies de «tap» i contenen globigerines, globigerinoides i globoquadrines. Al N, a la conca d’Albaida, el gruix del «tap» supera els 1000 m i també conté associacions de foraminífers del Burdigalià terminal - Languià inferior. Al NE, a la serra de Seguria, les margues blanques més o menys argiloses són d’edat languiana i arriben als 200 m de gruix. A l’E, a la conca que es desenvolupa entre Benissa i Xàbia, també se superen els 1000 m de margues blanques del «tap» que, aquí, s’intercalen amb nivells calcarenítics.

Així doncs, la unitat burdigaliana-languiana es caracteritza per dipòsits predominantment margosos que omplen solcs de diversos graus de subsidència i recobreixen bona part de la paleotopografia deixada per la unitat anterior (unitat basal) després d’haver experimentat un procés de subsidència i transgressió. Només al SW i, potser també, a l’E, els dipòsits calcarenítics trenquen el predomini dels sediments margosos pelàgics i hemipelàgics. La seqüència transgressiva representa, per tant, l’aprofundiment de l’anterior zona de plataforma i una sedimentació de materials de conca amb poques influències terrígenes que, localment, devien manifestar-se com a corrents de terbolesa. Es tracta de dipòsits de fons pla, que recobreixen una paleogeografia caracteritzada per subsidències diferencials. El sostre de la unitat només es conserva a la zona central (la Carrasqueta), on per damunt dels dipòsits margosos hemipelàgics s’instal·len sediments de plataforma externa o talús superior atribuïbles possiblement a dipòsits de tempesta. A la resta de l’àrea la regressió no deu haver quedat reflectida en els afloraments actuals.

El Miocè pretectònic i sintectònic a Mallorca

Al Neogen pretectònic de Mallorca hom reconeix dues unitats tectonosedimentàries o seqüències deposicionals que han estat definides, respectivament, com a formació Calcarenítica de Sant Elm i formació Turbidítica de Banyalbufar. La primera agrupa predominantment dipòsits de plataforma i litorals d’edat aquitano-burdigaliana, mentre que la segona és formada per sediments turbidítics d’edat burdigaliano-languiana. És a dir, totes dues poden correlacionar-se amb les dues unitats neògenes pretectòniques del S del País Valencià i d’Eivissa.

La formació calcarenítica de Sant Elm

Reconstrucció del conjunt vegetal burdigalià de la formació calcarenítica de Sant Elm, a Mallorca. A Zones submergides i llacunes, B terres emergides baixes, C terres altes.

Biopunt, original de J.A. Aguiló.

Ha estat definida com un conjunt de sediments predominantment calcarenítics i marins que es van dipositar (Aquitanià-Burdigalià) recobrint una paleotopografia irregular, resultat dels esdeveniments contractius premiocens. Els afloraments presenten gruixos decàmetrics que, en general, no superen els 50 m; els materials se situen discordantment —i sovint erosivament—sobre dipòsits mesozoics, si bé en ocasions poden situar-se sobre sediments eocens o oligocens. Malgrat el predomini de les calcarenites bioclàstiques, les litologies són molt diverses i presenten variacions laterals molt freqüents i ràpides. Les fàcies varien des de llims calcaris amb globigerínids de plataforma profunda, fins a bretxes i conglomerats de ventalls al·luvials.

Reconstrucció de la paleogeografia de la formació calcarenítica de Sant Elm, a l’illa de Mallorca. Els sectors que actualment ocupen les serres de Llevant han estat restituïts a la seva posició original, tal com es trobaven abans que fossin traslladats cap al NE sobre les làmines d’encavalcament de les serres de Llevant.

Biopunt, original d’A. Rodríguez-Perea

La fàcies de bretxes i paleosòls és formada per seqüències decimètriques de bretxes amb matriu vermellosa, que contenen ocasionalment microçòdiums abundants; els còdols són relativament homomètrics, excepte a les parts més proximals, on desapareixen les seqüències o són més indefinides. Tot i que aquesta fàcies pot ésser present a la base de bona part dels afloraments de la formació, només es desenvolupa considerablement als afloraments de Na Foradada (Deià) i a dalt d’Es Teix, on les fàcies són més distals i dominades per llims arenosos vermells. A Es Bec de s’Àliga (Port des Canonge) es desenvolupa un paleosòl ben estructurat sobre gresos del Triàsic inferior, en què es reconeix un horitzó de nòduls ferruginosos i descoloracions abundants per l’acció de rels. Les fàcies de bretxes, conglomerats i calcarenites constitueixen les fàcies marines més proximals de la formació. Són formades per bretxes i conglomerats molt heteromètrics, amb intercalacions calcarenítiques; els còdols poden assolir diàmetres d’ordre mètric i, si bé poden presentar-se subarrodonits, no indiquen un gran transport, ja que les litologies van estretament lligades al substrat on es dipositen; moltes vegades aquestes fàcies es presenten encaixades i erosives sobre el substrat, en general no presenten estructures i els pocs bioclasts es troben a la matriu o a les calcarenites i consisteixen en fragments d’equinoderms o macroforaminífers del tipus Amphistegina. Els afloraments són arreu de l’illa, però els més espectaculars se situen a la Dragonera, Sant Elm, els Matalassos (Binis), Puig-roig, Randa, l’ermita d’Artà i l’estació de Sant Llorenç des Cardassar.

Les fàcies de conglomerats i calcarenites no presenten solució de continuïtat entre les fàcies anteriors i les que són descrites a continuació. Els conglomerats, heteromètrics, s’intercalen lenticularment entre les calcarenites, presenten bases erosives i en general són subarrodonits. Les calcarenites comencen a ésser bioclàstiques, biotorbades i en general massisses. Aquestes fàcies es troben presents en gran part dels afloraments miocens.

Les fàcies de calcarenites són les fàcies volumètricament majoritàries de la formació calcarenítica de Sant Elm. Es tracta de calcarenites massisses, generalment biotorbades, rarament amb estratificació encreuada, bioclàstiques en la majoria dels casos, tot i que també hi ha afloraments en què els litoclasts són quasi tots els components. Excepcionalment (Port des Canonge) el quars pot arribar a ésser-ne un component principal. La fauna que contenen les calcarenites és formada principalment per bivalves, equinoderms (Schizaster, Clypeaster, Scutella), ostreids i foraminífers (Amphistegina, Heterostegina, Lepidocyclina, Miogypsina, Miogipsinoides, Planoperculina, etc.), però també s’hi troben Balanus, fragments de tortugues o dents de peixos. Els afloraments calcarenítics apareixen arreu, però els més importants són a Sant Elm (on es localitza l’estratotip de la formació), a Muleta (Sóller), a la cala Sant Vicenç, al S de Randa, al Puig de Sant Salvador i al puig dels Cossos (Son Macià).

Les fàcies restringides són formades per llims calcaris arenosos que s’intercalen amb nivells calcaris compostos, totalment, per cadenes d’algues de tipus Rivularia, característiques d’aigües dolces. Als llims s’associen organismes com Elphidium crespum o Ammonia beccarii, típic d’àrees restringides. El millor aflorament es troba al coll des Cardscolers, al nord del Puig Major, on s’ha trobat una flora miocena molt completa.

Les fàcies d’esculls, dipòsits formats predominantment per coralls, són distribuïdes un poc pertot arreu, amb trànsits laterals ràpids a d’altres fàcies, prova de llur poca entitat volumètrica. En ocasions es presenten trencades, formant part de petits talusos escullosos, però de vegades es troben «in situ». A part un aflorament aïllat a Santa Ponça i els de les cales de Deià-Llucalcari i Sant Vicenç, el contingut de litoclasts dels esculls és elevat. Al Port de Valldemossa i a Son Marroig els coralls, predominantment poritidats, coexisteixen amb materials terrígens grollers formats per còdols decimètrics que presenten fortes perforacions de litòfags i incrustacions d’algues rodofícies. No s’observen terrígens fins. La cuneta de la carretera de Valldemossa a Deià, prop de Son Marroig, en presenta magnífics exemples. A Lluc, en canvi, els esculls, que afloren al torrent que baixa al Clot d’Aubarca, són formats majoritàriament per Stilophora raristella, que és capaç de créixer coexistint amb descàrregues de terrígens fins, principalment llims arenosos vermells.

Les fàcies d’algues són formades per biostromes d’algues vermelles d’hàbit principalment ramificat (Mesophillum i Lithothamnium), si bé n’hi ha algunes d’incrustants (Lithoporella i Mesophyllum). El sediment terrigen pot ésser important i és format per llims arenosos calcaris. Hi són freqüents els foraminífers. Els afloraments més notables es troben al coll d’Es Cardscolers i a Es Corredor.

Les fàcies de calcarenites i calcilutites amb globigerínids formen les parts més distals de les descrites fins ara. Presenten com a característica principal l’abundància de foraminífers planctònics, sobretot globigerínids, però l’estat de preservació no en permet la datació. L’aflorament més important és a Fartàritx.

Les fàcies de calcarenites i calcilutites amb cucs són definides per bancs decimètrics de calcilutites amb intercalacions calcarenítiques i amb abundància de tubs calcaris atribuïbles a cucs. També presenten restes d’altres organismes com lamel·libranquis, briozous i espícules d’esponges. L’aflorament més destacable és a Can Guiè (Andratx).

Les fàcies de calcilutites amb esponges són dominades per llims calcaris amb restes d’espongiaris, entre els quals destaquen Craticularia, briozoaris i equinoderms del tipus Cidaris; la laminació és horitzontal i s’hi poden intercalar alguns nivells calcarenítics. L’aflorament més representatiu és a Llucalcari.

En la distribució vertical, les fàcies conformen una seqüència transgressiva. Els nivells basals, en molts casos erosius, presenten les fàcies més grolleres i proximals, continentals o molt litorals, sobre les quals hi ha les fàcies més profundes, de gra més menut i amb organismes de plataforma més oberta. En ocasions el sostre de la seqüència és format per nivells escullosos i, en molts casos, és erosionat per la unitat que s’hi diposità damunt.

Atesa la distribució de les diverses fàcies i les direccions sedimentàries que aquesta fa palesa, hom pot afirmar que les condicions de sedimentació mostren una paleotopografia irregular, sense predomini de cap polaritat sedimentària. És a dir que la sedimentació va tenir lloc en un marc regional conformat per relleus més o menys aïllats, entre els quals es desenvolupaven braços de mar poc profunds i interconnectats. Les condicions locals són determinants per a definir el tipus de sedimentació de cada zona: els paleopendents, tant del relleu emergit com del submergit,controlaven l’afluència de litoclasts i la possibilitat de tornar a ésser treballats a les àrees litorals; l’arribada de terrígens condicionava, al seu torn, els tipus d’organismes que poden colonitzar l’hàbitat, encara que, en darrera instància, fossin decisius els factors hidrodinàmics i, sobretot, els climàtics.

Les associacions d’organismes que es troben en aquesta formació corresponen als d’una plataforma temperada amb algunes característiques càlides. Els ecosistemes productors de sediment carbonàtic són formats per fons dominats per coralls i grapissar, amb desenvolupament de coralls a la zona litoral. A les àrees on els terrígens són dominants, els organismes més freqüents són els equinoderms i els lamel·libranquis, mentre que a les zones més profundes els briozoaris i els espongiaris, juntament amb els foraminífers planctònics, són els bioclasts principals.

Les datacions paleontològiques establertes en aquesta formació apunten cap a una certa heterocronia dels materials, que són més antics cap al S i el SE (Catià superior - Aquitanià) i més moderns cap al NW (Aquitanià-Burdigalià).

La formació turbidítica de Banyalbufar

Formació turbidítica de Banyalbufar: característiques generals dels sediments turbidítics, segons les diferents associacions de fàcies reconegudes. Hi ha indicada la gradació des de les zones més proximals (la part inferior del talús) fins a les més distals (la plana del fons de la conca).

Biopunt, original d’A. Rodríguez-Perea

És la segona unitat tectonosedimentària del Miocè de Mallorca. Agrupa un conjunt sedimentan format predominantment per margues amb intercalacions de bretxes, conglomerats i calcarenites, en seqüències clarament turbidítiques. L’edat de la formació ha pogutésser determinada per la fauna de microforaminífers planctònics, i oscil·la entre el Burdigalià i el Languià inferior (N8 de Blow). Se situa discordantment, i erosivament sobre la formació calcarenítica de Sant Elm, i presenta un caràcter transgressiu i expansiu, de manera que també pot aparèixer sobre el substrat mesozoic o premiocè en zones on la formació anterior no es va dipositar o ha estat erosionada posteriorment. El gruix d’aquesta unitat és molt variable, i arriba a un màxim de 450 m a Es Port des Canonge. El sostre de la formació no és preservat, excepte a la zona de Randa, perquè els encavalcaments formats durant el Miocè mitjà en decapiten la seqüència. A Randa, en continuïtat sedimentària amb els dipòsits turbidítics, afloren nivells calcarenítics que representen el final regressiu de la formació.

Reconstrucció de la paleogeografia de la formació turbidítica de Banyalbufar, a Mallorca. Sectors que actualment ocupen les serres de Tramuntana i de Llevant han estat restituïts a la seva posició original, tal com es trobaven abans que fossin traslladats cap al NE sobre les làmines d’encavalcament de les serres de Tramuntana i de Llevant.

Biopunt, original d’A. Rodríguez-Perea

Les fàcies de talús, volumètricament, són les més importants. Són formades per seqüències majoritàriament margoses, entre les quals s’intercalen, de forma no seqüencial, trams desorganitzats formats per bretxes, que poden incloure blocs olistolítics mètrics, conglomerats, calcarenites i margues. Presenten trams amb «slumps», cicatrius erosives i discordances intraformacionals. Poden intercalar-s’hi megaturbidites. Els afloraments més característics són a Sant Elm i a Banyalbufar. Encara que no es pugui parlar estrictament de conoide per a definir les acumulacions de sediments que es produeixen als peus dels talusos carbonàtics, hom qualifica de fàcies de conoide carbonàtic, al Miocè de Mallorca, un conjunt de sediments formats per bretxes, conglomerats, calcarenites i margues en què hom observa seqüències més o menys definides tant de caràcter positiu (estratodecreixents i granodecreixents) com de caràcter negatiu (estratocreixents i granocreixents). Al si d’aquestes fàcies hom observa seqüències poc definides de caràcter positiu (conoide intern) amb predomini de materials grollers, granoclassificació ben definida i superfícies erosives basals. En general s’emplacen a la part inferior de la formació i són equivalents laterals de dipòsits de talús. N’hi ha exemples a cala d’Egos, Sa Coma Calenta (Andratx), Llucalcari i sobretot al descarregador de Ses Garroves (Port des Canonge). Les seqüències negatives sols han pogut ésser observades a l’últim lloc citat. Es presenten com a paquets gruixuts de calcarenites amb bases planes i laminació horitzontal i convoluta predominants.

Corresponen a les fàcies de pla del fons de la conca bona part dels dipòsits d’aquesta formació, formats per paquets margosos amb laminació paral·lela molt contínua, intercalacions de silexites i alternança d’intervals hemipelàgics i pelàgics. Els escassos nivells calcarenítics són molt continus lateralment, i de poc gruix, a excepció d’alguns episodis calcarenítics mètrics que hom interpreta com a megaturbidites. Els afloraments es distribueixen pràcticament per tota l’illa; els més interessants són els del Peix Menut (Port des Canonge), la cala de Sant Vicenç i Puigpunyent. Dins aquestes fàcies s’inclouen bona part dels afloraments de la zona central de Mallorca i de les serres de Llevant (Son Cervera).

Els afloraments de la formació turbidítica de Banyalbufar es distribueixen per bona part de l’illa de Mallorca i quasi tots presenten paleocorrents cap al N i el NE. Les datacions paleontològiques efectuades assenyalen més antiguitat cap al SW (Burdigalià), enfront de les fàcies més septentrionals (Languià inferior). Si això es confirmava, corroboraria la procedència meridional dels dipòsits. No obstant això, el caràcter transgressiu dels sediments provoca que la distribució de les fàcies sigui vertical, amb els sediments de talús i de conoide a la base de les seqüències i els de fons pla al sostre. La sedimentació que enregistren aquests dipòsits correspon a ambients de talús carbonàtic de fons pla, en què alternen la sedimentació pelàgica per decantació amb l’arribada de corrents de terbolesa, considerats en sentit ampli.

La variació del gruix es produeix bruscament en direcció N-S i sembla relacionada amb alineacions estructurals; per això el marc estructural és el definidor de la sedimentació, que tindria lloc en múltiples conques de dimensions reduïdes i amb multiplicitat de punts d’entrada de sediments, de manera que, una vegada omplertes, els materials procedents de la plataforma, ja distals, s’escamparien arreu. Aquest dispositiu sedimentari tradueix unes condicions sintectòniques, juntament amb l’aprofundiment progressiu de la conca. L’arribada de les làmines encavalcants avortaria el procés sinsedimentari, tot i que, en punts concrets, aquestes làmines poden introduir masses anormals de sediments en forma d’olistostromes precursors (Port des Canonge).

Les unitats de Randa

Model interpretatiu de les relacions geomètriques i sedimentològiques entre les tres unitats del Miocè de Randa. Hi ha un trànsit vertical i lateral entre les tres unitats, de manera que indica una progradació de la plataforma, amb règim regressiu.

Biopunt, original de L. Pomar i A. fíodríguez-Perea

En continuïtat sedimentària amb els dipòsits turbidítics, la seqüència miocena de Randa mostra un trànsit vertical ràpid cap a dipòsits calcarenítics bioclàstics. Es tracta de nivells entre centimètries i decimètrics, lenticulars a escala decamètrica, de vegades erosius, granoclassificats, amb laminació paral·lela, convoluta i de tipus «ripple» seguint organitzacions del tipus Tac de Bouma i amb una absència pràcticament total d’intervals margosos. Són molt freqüents les estructures de fluidificació (tipus «pillar» i «dish»). Ocasionalment s’intercalen nivells desorganitzats fortament erosius amb nivells lenticulars amb laminació encreuada; litològicament són formats per bioclasts calcaris, entre els quals predominen els foraminífers bentònics (Amphistegina i Heterostegina) i les algues calcàries (Lithothamnium i Archeolithothamnium), en un 25% cada grup, els bivalves (15%) i els briozous (12%); pel que fa als litoclasts, el component principal és el quars (10%), seguit dels grans calcaris (2%).

Les unitats del Miocè de Randa. En els materials del massís de Randa de Mallorca hom hi ha descrit tres unitats deposicionals, que representen el trànsit des de dipòsits profunds de caràcter turbidític fins a sediments de plataforma més o menys soms i retreballats pels temporals.

Biopunt, original de L. Pomar i A. Rodríguez-Perea

Aquests materials, que arriben als 100 m de gruix, formen la unitat Calcarenítica de Randa. Representen part de l’episodi regressiu que, per progradació de la plataforma, és la culminació de la formació turbidítica de Banyalbufar. Es formen per la sedimentació de petits corrents de terbolesa generats per l’acció dels temporals prop d’una plataforma carbonàtica d’alta productivitat caracteritzada per comunitats de grapissar («maërl»). Aquests corrents («tempestites»), de poca inèrcia, deixen la càrrega grollera a poca distància d’on són generats, en zones de pendent on els sediments fins continuarien desplaçant-se fins a la conca. Per damunt de la unitat calcarenítica de Randa, amb un trànsit gradual, aflora la darrera unitat del Neogen preorogènic de Mallorca. És la unitat superior de Randa, formada per fàcies calcarenítiques de composició similar a les de la unitat inferior, però amb diferents estructures sedimentàries. Entre els nivells de «tempestites» descrits s’intercalen progressivament nombrosos nivells tractius i les cicatrius erosives esdevenen numèricament i volumètricament més importants. Hom pot reconèixer cossos amb estratificació encreuada de mitjana i gran escala («through» i planar), juntament amb laminació determinada per l’acció de l’onatge («ripples» d’ona, «hummocky cross stratification» i «swaley cross stratification»). Les cicatrius erosives assoleixen, en aquesta unitat, dimensions d’ordre mètric. La potència total excedeix els 50 m, a causa de l’erosió del sostre. Aquests dipòsits corresponen a fàcies de plataforma situades per damunt del nivell de base de les onades en temporals forts. L’erosió d’aquesta unitat superior i les aportacions de les fàcies més litorals alimentaven en part les turbidites carbonàtiques de la formació turbidítica de Banyalbufar. No s’han trobat afloraments de nivells més alts ni equivalents laterals dels dipòsits de la unitat superior de Randa ni de la unitat calcarenítica. La paleogeografía de les unitats de Randa és de moment desconeguda; malgrat que els materials semblen haver estat tallats en sondatges, l’atribució resta dubtosa. Per ara únicament podem correlacionar les unitats de Randa amb els dipòsits miocens de la Carrasqueta (S del País Valencià); tant els uns com els altres són per damunt de les fàcies turbidítiques i representen la progradació d’una plataforma, amb règim regressiu, prèvia a l’emplaçament de les unitats al·lòctones. L’edat de les unitats de Randa pot situar-se entorn del Burdigalià superior-Languià inferior, tot i que presenten una fauna de globigerinoides amb espècies d’edats incompatibles. Les característiques sedimentàries indiquen que és molt probable que hi hagi hagut resedimentació dels organismes més antics, que en tal cas procedirien de l’erosió dels materials infrajacents del Burdigalià inferior.

El Neogen pretectònic de Menorca

Interpretació de les relacions estratigràfiques i geomètriques entre les unitats deposicionals del Miocè inferior de Menorca i el seu context estructural.

Biopunt, original d’A. Obrador i altres.

Els nous treballs sobre el Terciari de Menorca, si bé han aportat visions més detallades de la complexitat dels dipòsits corresponents, també han posat de relleu imprecisions que abans no semblaven urgents de resoldre. Concretament, queden ben paleses les limitacions que tant el tipus de fauna com la diagènesi dels materials imposen a la determinació de dades paleontològiques de detall. La poca extensió de les unitats inferiors miocenes no ajuda tampoc a determinar-ne les relacions ni el caràcter pretectònic o posttectònic. A hores d’ara hom pot considerar unitats pretectòniques l’anomenada unitat basal que, a més de ser correlacionable amb la formació calcarenítica de Sant Elm de Mallorca i amb les unitats basals d’Eivissa i del S del País Valencià, mostra deformacions tectòniques contractives, i la unitat detrítica, que presenta relacions no gaire clares amb la unitat basal i se situa per davall d’una unitat inequívocament posttectònica, la unitat inferior de Barres.

La unitat basal

Es defineix com una sèrie de materials heterogenis, d’escàs gruix, en la majoria dels casos de caràcter litoral, que se situen discordantment sobre un substrat mesozoic sovint alterat. Descrits a la regió de Ciutadella, afloren predominantment als talls dels penya-segats entre Ciutadella i punta Nati.

La unitat és formada per conglomerats i bretxes, sovint amb perforacions de litòfags, calcarenites i llims arenosos, en moltes ocasions carstificats. La fauna que contenen és composta de grans colònies de coralls (localment nombroses), lamel·libranquis (ostreids, Conus, Pecten, etc.), gasteròpodes, rodòlits i dents de peixos. Les calcarenites poden ésser tant bioclàstiques com litoclàstiques, i, en general, són massisses encara que, localment, presenten laminacions encreuades de gran escala. Les calcarenites bioclàstiques contenen, entre d’altres, Amphistegina i Borellis, fragments de briozous, equinoderms, bivalves, gasteròpodes i algues rodoficies. En les calcarenites litoclàstiques, els litoclasts corresponen a l’erosió del substrat mesozoic i la composició és variable des del predomini dels grans carbonàtics fins al predomini dels grans de quars.

Tot i que, amb els afloraments existents, hom no pot determinar la paleogeografía d’aquesta unitat, sí que poden interpretar-se els ambients sedimentaris que representen, tal com hom ha fet a la formació calcarenítica de Sant Elm, a Mallorca. Es tracta d’ambients litorals, amb un cert relleu a les àrees emergides, d’una plataforma temperada amb caràcters càlids. La sedimentació és de tipus mixt terrígeno-carbonàtic.

La unitat detrítica

La segona unitat del Neogen de Menorca aflora a la regió de Maó i a cala Morell: en sondeigs ha estat reconeguda a la zona central de Migjorn. Les relacions amb la unitat basal només han pogut ésser definides als penya-segats entre cala Morell i punta Nati; en conseqüència, a la resta de les zones ambdues unitats podrien ésser equivalents laterals, almenys als nivells inferiors de la unitat detrítica. Al port de Maó i als sondeigs de la part oriental de l’illa, aquesta unitat presenta llims arenosos amb intercalacions de nivells de còdols i fauna marina. Els còdols són heteromètrics i polimíctics, de mida centimètrica i, principalment, de materials paleozoics. Els llims que a la base tenen tonalitats vermelloses es tornen grisos i el contingut de fauna (fragments de mol·luscs i equinoderms principalment) augmenta en vertical. Un bon aflorament d’aquestes fàcies pot ésser observat al Camí de Ronda de Maó.

Als sondeigs de la zona central de Migjorn la unitat és representada per arenes grises de gra fi amb quars. Presenten intercalacions llimoses i calcarenítiques, sovint dolomititzades, i també alguns nivells microconglomeràtics amb bases lleugerament erosives. Els nivells més fins contenen foraminífers planctònics (globigerínids) i espícules d’espongiaris. En les calcarenites i els microconglomerats hom reconeix nombrosos bioclasts. Els gruixos màxims observats són d’entre 160 i 200 m.

A cala Morell aquesta unitat es desenvolupa sobre una fractura del substrat. Les fàcies són conglomeràtiques, continentals i vermelles, i cap a l’W van passant a gresos groguencs, en allunyar-se de la fractura. Les fàcies més proximals són molt grolleres, amb còdols d’ordre mètric i litologies de gresos del Bundsanstein, mentre que les més distals, gresoses, presenten laminacions paral·leles. El trànsit de les unes a les altres es veu molt bé als penya-segats de la cala.

La sedimentació en les tres àrees comentades reflecteix unes condicions diversificades i, sobretot, molt condicionades pels relleus locals. Tant la cala Morell com la zona de Maó eren ben a prop dels relleus aleshores existents, i per això els dipòsits són continentals, més proximals a cala Morell, però passen ràpidament a zones litorals ja submergides. La zona central de Migjorn és una àrea subsident, de plataforma, on arriba la sedimentació terrígena molt més distalment; aquesta sedimentació és interrompuda per aportacions esporàdiques de materials més grollers provinents de les zones litorals, ja siguin dominades pels materials terrígens o bé productores de sediment carbonàtic.

La comparació de la unitat detrítica (que, localment, pot incloure dipòsits, no identificats de la unitat basal) amb la formació turbidítica de Banyalbufar, o amb altres unitats del Burdigalià-Languià d’Eivisssa o del S del País Valencià, és arriscada. No obstant això, totes representen una reactivació del relleu associada a seqüències de caràcter transgressiu.

El Miocè pretectònic i sintectònic a Eivissa

Sèries representatives del Miocè pretectònic i sintectònic d’Eivissa, que es poden correlacionar amb les descrites al migjorn Valencià i a Mallorca. Les columnes marcades amb un asterisc corresponen a sèries que al camp es troben invertides.

Biopunt, original d’A. Rodríguez-Perea a partir de dades d’Y. Rangheard

Presenta dues unitats tectonosedimentàries correlacionables amb les descrites del S del País Valencià, que també apareixen a Mallorca: la unitat basal (Aquitanià-Burdigalià) i la unitat del Burdigalià-Languià. Ambdues unitats són formades per conglomerats, microbretxes i margues, netament discordants i transgressives sobre materials mesozoics, que recobreixen una topografia preexistent. Tenen afloraments extensos i representen un paper molt important en l’estructuració de l’illa, ja que llurs dipòsits, especialment els margosos, es troben al sostre de les nombroses làmines d’encavalcament que conformen l’illa. Els dipòsits miocens superen els 300 m de gruix al nucli dels sinclinals, on sovint van ésser laminats; per consegüent, el gruix original resulta de difícil determinació. Aquesta mateixa diposició i la dificultat de datació dels dipòsits més grollers sol dificultar la determinació de la polaritat de la sèrie. És per això que en molts casos les descripcions no hi fan referència i es limiten a donar-ne una descripció litològica. Ateses aquestes limitacions, la descripció d’ambdues unitats serà feta conjuntament.

La unitat basal i la unitat burdigaliana-languiana

Tres són les fàcies que es poden distingir als dipòsits miocens pretectònics d’Eivissa: conglomerats, calcarenites i margues. Els conglomerats són presents preferentment a la unitat basal, encara que en algunes ocasions s’intercalin a la unitat del Burdigalià-Languià. Les calcarenites són freqüents en ambdues unitats, mentre que les margues formen part, quasi exclusivament, de la unitat superior. Els conglomerats són ben rodats, amb còdols de diàmetres entre 2 i 40 cm, en general massissos, tot i que de vegades són més gruixuts a la base, on poden assolir 1 m3. En general, però, són mal classificats i en ocasions poden ser angulosos. Les litologies predominants són calcàries, dolomies i gresos pro vinents de dipòsits mesozoics, incloent-hi còdols d’ofites i d’andesites. El ciment és calcari o calcarenític i pot contenir microfauna (especialment Operculina, Amphistegina lessonii, Cibicides lobatulus, Elphidium, Planulina renzi i Globigerina falconensis). Les calcarenites es presenten en bancs de 10 a 30 cm i, més rarament, de 50 a 100 cm. Tenen mides de gra entre 1/5 i 1 mm i contenen microfauna (Amphistegina lessonii, Cibicides lobatulus, Globigerinoides triloba, Operculina i Heterostegina). Les margues alternen amb margocalcàries i calcàries argiloses i s’intercalen amb nivells de calcarenites i, ocasionalment, de conglomerats. Contenen una microfauna molt abundant de foraminífers que permet datar-les del Burdigalià superior - Languià. Al sostre de les margues hom pot observar, en ocasions, calcarenites i conglomerats massissos i poligènics, que no han pogut ésser datats i que tenen una posició estratigràfica dubtosa.

Pel que fa als afloraments, a Sa Talaia de Sant Josep afloren uns 75 m de margues amb foraminífers planctònics damunt les quals topogràficament —però no se sap si també estratigràficament— se situen 70 m de conglomerats amb còdols mesozoics i sense fauna, que deuen correspondre a la unitat basal en sèrie capgirada. Al SW del cap Roig es troben sediments calcarenítics amb còdols i alguns nivells conglomeràtics amb Amphistegina; alguns nivells margosos contenen fauna languiana. A la Talaia de Sant Llorenç la situació és semblant a la de Sa Talaia: al damunt de més de 100 m de margues amb intercalacions calcarenítiques hi ha 50-75 m de conglomerats poligènics. A l’W de Llentrisca el Burdigalià aflora al cor d’un sinclinal tombat amb 50 m de conglomerats massissos, heteromètrics, amb trams gresosos i, de vegades, amb bancs d’1,5 a 2 m de gruix amb components del Cretaci superior; al ciment hom ha trobat Cibicides lobatulus. Damunt aquests dipòsits —pertanyents a la unitat basal— se situen uns 60 m de margues blanques amb intercalacions gresoses i microfauna del Miocè inferior. Al Puig Negre, al NW de la Talaia de Sant Josep, hi ha un paquet de calcarenites que pot assolir els 80 m de gruix estratificat en bancs de 10 a 30 cm. Conté Amphistegina lessonii i se situa damunt d’un nivell irregular de conglomerats i bretxes. La sèrie miocena continua amb margues, margo-calcàries i calcàries argiloses riques en foraminífers del Burdigalià; aquests dipòsits margosos poden superar els 100 m de gruix. A l’W del puig Racó torna a aflorar la unitat basal, formada per 70 m de bretxes i conglomerats, mal classificats, amb gressos, d’un diàmetre màxim de 10 cm; damunt d’aquests hi ha margues blanquinoses amb nivells microconglomeràtics i calcarenítics intercalats, corresponents a la unitat superior. Al centre de l’illa els afloraments del Miocè se situen davall dels nombrosos encavalcaments dels materials mesozoics; per consegüent, resulta difícil observar-ne sèries completes; tanmateix hi són representades totes les fàcies d’ambdues unitats. A la Torre del Pirata, per damunt de les calcàries cretàcies, se situen fins a 150 m de margues de to blanc grogenc, entre les quals s’intercalen alguns nivells conglomeràtics amb foraminífers planctònics; les calcàries cretàcies anteriors encavalquen el flanc capgirat d’un sinclinal format per més de 250 m de margues miocenesde to blau verdós i amb abundants foraminífers i restes bioclàstiques. A l’W de Roques Altes afloren diversos trams margosos amb intercalacions de conglomerats i calcarenites amb fauna del Burdigalià i, probablement, del Languià. A Ses Fontanelles, regió de Sa Foradada, els dipòsits miocens presenten una sèrie de conglomerats, bretxes i calcarenites que assoleix els 110 m de gruix; contenen restes de briozous, lamel·libranquis i equinoderms, a més de l’habitual presència de foraminífers. Al NE del cap Negret afloren materials de la unitat basal i de la unitat burdigaliana-languiana amb un gruix aproximat de 110 m; es tracta de calcarenites, conglomerats i margues, amb predomini de les dues primeres fàcies. A Es Portitxol hi ha una sèrie ben completa del Miocè; a la base, sobre margues cretàcies, se situen uns 60 m de pudingues massisses, poligèniques, amb còdols de litologies cretàcies que cal atribuir a la unitat basal; per damunt, segueixen de 200 a 250 m de margues i margocalcàries, amb passades de calcarenites que presenten fauna languiana. A Sa Talaia de Sant Joan hi ha una sèrie miocena, potser capgirada, on afloren margues languianes, microbretxes i conglomerats poligènics amb restes de briozous i equinoderms. Finalment, a la regió de Sant Joan (Furnàs, Puig Gros, puig d’Es Massons, puig de Ses Roques) hi ha afloraments miocens que permeten observar ambdues unitats: a la base, conglomerats i calcarenites de la unitat basal amb restes d’algues (melobèsies), de briozous, d’equinoderms i d’espícules d’espongiaris; i damunt, margues gresoses amb passades conglomeràtiques i globigerínids abudants.

La manca d’un estudi sedimentològic del Miocè d’Eivissa dificulta una definició paleogeogràfica acurada de les unitats. El problema és agreujat aquí per la complexitat estructural de l’illa. Tanmateix cal assenyalar l’absència de polaritats sedimentàries definides pel que fa a les fàcies de la unitat basal. Els dipòsits són més grollers que els corresponents del S del País Valencià i de Mallorca i presenten gruixos considerables. Això indueix a considerar que l’àrea eivissenca, durant el Miocè basal, era formada per un relleu important, irregularment distribuït i sobre el qual, en un ambient deposicional de plataforma proximal, devia sedimentar-se la unitat basal.

Els dipòsits de la unitat burdigaliana-languiana es distribueixen per tota l’illa i enregistren l’enfonsament de l’àrea de plataforma representada per la unitat basal. Els sediments enregistren condicions més profundes amb faunes planctòniques predominants, i amb aportacions turbidítiques ocasionals que introdueixen en l’àrea materials de la plataforma.