Els moviments de la guatlla com a resposta adaptativa als canvis agrícoles

Els ocells dels ambients agrícoles es troben avui dia entre els més amenaçats, sobretot els que viuen en les anomenades pseudoestepes. Les pseudoestepes són el resultat de la substitució al llarg de la història de les estepes naturals per conreus, majoritàriament conreus de cereals (ordi, blat, etc.). Mentre que les estepes eren hàbitats relativament estables en el temps, els conreus de cereals són efímers, ja que les tasques agrícoles de sega, embalatge de la palla i, en molts casos, la llaurada immediata del terreny comporten a la pràctica la desaparició del conreu com a hàbitat, i justament això coincideix amb la fase final de l’època reproductora de moltes espècies, un aspecte que té importants conseqüències en la seva distribució.

La guatlla viu dins la densa vegetació herbàcia, sobretot en camps de conreu, i difícilment aixeca el vol, motiu pel qual és molt difícil de veure. Tot i així, és fàcil de detectar per l’intens cant trisil·làbic dels mascles durant la primavera i l’estiu. A l’hivern, la major part de les poblacions migren vers l’Àfrica subsahariana.

Francesc Sardà.

La guatlla (Coturnix coturnix) és un ocell de la família dels fasiànids (Phasianidae) que fa el niu dins de camps herbacis, majoritàriament de cereals, i que, per consegüent, pateix aquest problema de manera paradigmàtica. Es tracta d’una espècie summament mòbil, però no solament per la seva condició de migradora, sinó també perquè es mou a la cerca d’hàbitats adients per a la reproducció, sobretot perquè en els camps de cereals el temps de la maduració del gra mostra una notable variabilitat (i, per tant, també el moment de la sega), tant latitudinal com altitudinal. En general la sega es produeix abans als territoris del sud que als del nord, i passa el mateix amb relació a les zones de baixa i alta altitud. Així, doncs, es pot considerar aquest procés dins d’un marc geogràficament ampli, que comença al nord d’Àfrica a la primavera i acaba als països nòrdics i a les zones de més altitud cap al final de l’estiu.

Per això, l’estudi de la distribució de la guatlla correspon a l’estudi d’un procés summament dinàmic en el qual no solament cal tenir en compte l’espai, sinó també el temps. S’hi afegeix el fet que la data de sega no solament és determinada per la latitud i l’altitud, sinó també per variables meteorològiques locals (temperatura i precipitacions). Això fa que no es pugui abordar des d’una perspectiva metodològica observacional clàssica.

Mapes d’idoneïtat d’hàbitat on es mostren els resultats d’un model de distribució de la guatlla (Coturnix coturnix) realitzat amb dades obtingudes entre el 2006 i el 2008. S’hi poden veure les variacions en la distribució de l’espècie a Catalunya al llarg de l’època reproductora en funció de la temperatura i l’índex NDVI. Aquest índex es pot interpretar com un indicador de la pèrdua de cobertura vegetal, en aquest cas produïda principalment per la falta d’humitat i per la sega.

Original dels autors.

Les noves tècniques que es poden aplicar actualment per a estudiar la distribució i la viabilitat de les espècies des d’una perspectiva ecològica permeten obtenir de manera senzilla una gran quantitat d’informació molt útil per a abordar aquest tipus de problemes. Entre d’altres, es poden citar: els sistemes d’informació geogràfica (SIG), que integren maquinari i programari per a analitzar i representar dades georeferenciades de tot tipus, lligades a una base de dades descriptiva, i permeten representar-les, manipular-les i gestionar-les de manera gràfica; la teledetecció, una tècnica que permet aplegar, analitzar i interpretar informació de la superfície i l’atmosfera de la Terra obtinguda a partir de sensors remots, normalment col·locats en satèl·lits, una aplicació de la qual és l’índex normalitzat de diferències en la vegetació (NDVI), que permet detectar els canvis temporals de l’activitat fotosintetitzadora d’una zona; i els models de distribució d’espècies, algoritmes matemàtics que fan possible relacionar la presència de les espècies amb variables ambientals per a obtenir interpretacions ecològiques de la seva distribució.

Combinant aquestes tècniques amb les dades obtingudes al camp i les que aporta la recuperació de guatlles anellades, s’ha demostrat que la sega actua com una mena d’escombra que força les guatlles a concentrar-se al final de l’època reproductora allà on encara troben camps de cereal sense segar, normalment en zones de més latitud i altitud, o zones irrigades que presenten altres tipus de conreus, que poden servir de refugi per a l’espècie. Això permet constatar que les guatlles són capaces, en part, d’adaptar-se a la dinàmica del paisatge i de superar els sobtats canvis que pateix l’hàbitat mitjançant la seva capacitat nòmada. Tot i així, la sega provoca la pèrdua directa de nius i, d’altra banda, els individus que no són capaços de fer llargs desplaçaments, com les femelles amb polls, pateixen les conseqüències de la sobtada pèrdua d’hàbitat i han d’afrontar un ambient completament advers.