Mugílids de la mar catalana: 1 llissa llobarrera o cabeçut (Mugil cephalus), 2 llissa vera (Chelon labrosus), 3 llissa galta-roja o galta-roig (Liza aurata), 4 llissa calua (L. ramada), 5 llissa petita (L. saliens) i 6 llissa morruda (Oedalechilus labeo). En el dibuix s’han ampliat els caràcters que en faciliten la diferenciació.
Francesc J. de Sostoa.
Coneguts d’una manera genèrica amb el nom de llisses, o llísseres, els mugílids són peixos pelàgics però litorals comuns a les nostres costes, on es belluguen en grups i sovint arriben a penetrar als sistemes salabrosos costaners. D’alimentació gairebé omnívora, poden freqüentar els ambients pol·luïts. Tenen un cos fort, musculós i afusat, amb escates cicloides o ctenoides i una línia lateral poc marcada. El cap, ben proporcionat, té una boca protràctil petita i desproveïda de dents (en canvi, aquests peixos tenen moltes branquiospines); en algunes espècies els ulls són parcialment coberts per una membrana adiposa. Els opercles són grans i sense espines. Les dues aletes dorsals estan ben separades: la primera és sostinguda per quatre radis espinosos i la segona en té un d’espinós i vuit de segmentats. Les aletes pectorals són bastant altes i les pelvianes ocupen una posició subtoràcica. Als Països Catalans en coneixem 6 espècies.
La llisa llobarrera (Mugil cephalus), en alguns llocs anomenada cabeçut perquè té un cap prominent, té una membrana adiposa àmplia que cobreix els ulls i deixa una finestra vertical estreta al davant de cada pupil·la; els llavis són prims i mancats de papil·les. Pel que fa a les aletes, les dorsals són curtes i d’aspecte triangular; en canvi, l’aleta caudal és gran i forcada. Té dos cecs pil·lòrics a l’intestí i de 36 a 45 escates al llarg del cos. La fórmula dels radis de les aletes és: D1 IV, D2 I+9, A III+8-9 i P 16-17. És de color gris blavós i els flancs són embellits per una sèrie de línies longitudinals que els recorren; la part ventral, en canvi, és blanca i ofereix reflexos argentins. Pot arribar a fer 50 cm i assolir mig quilo de pes. El període de reproducció va de juliol a octubre; les femelles ponen entre 2,5 i 7,7 milions d’ous d’uns 600 µm de diàmetre. Els mascles assoleixen la maduresa sexual a dos o tres anys d’edat, i les femelles, més tardanes, a tres o quatre anys. Es nodreixen de detrits, algues i invertebrats. Són peixos que realitzen migracions estacionals entre la mar i les llacunes litorals i els estuaris; quan arriba el període de reproducció van a la mar per a fresar i després tornen novament a les llacunes. Els alevins, al cap de poques setmanes de néixer, penetren a les aigües continentals. Aquesta llissa colonitza tant l’Atlàntic com la Mediterrània i és dels mugílids més comuns a les nostres costes. Gaudeix d’una importància comercial local; de fet, els exemplars capturats en ambients estuàrics sense contaminar són d’una qualitat acceptable i per això són apreciats en alguns sectors, si bé els que es pesquen a mar oberta sempre són menyspreats, excepte les gònades, que s’aprofiten, amb un tractament previ de fumatge, com a succedani del caviar.
Els mugílids són peixos litorals que freqüenten també les aigües salabroses i els ambients estuarians i que demostren una bona capacitat per a resistir els ambients contaminats. L’espècie de la fotografia, la llissa o llíssera vera (Chelon labrosus), de llavi característic, forma moles abundants. Les moles amb exemplars joves es troben sovint a les aigües estuarianes.
Xavier Safont / M. Alba Camprubí.
La llissa vera (Chelon labrosus) té el cap una mica més alt que els altres mugílids, i pot arribar a fer uns 55 cm i uns 3,5 kg. Té el llavi superior molsut i amb diverses fileres de papil·les, i l’extrem inferior de l’os preorbitari una mica escotat o quasi recte. El tub digestiu d’aquest peix té cecs pil·lòrics. La coloració és grisa blavosa, si bé tant els flancs com el ventre són argentins, i tota una colla de bandes fosques recorren el cos en sentit longitudinal. La fórmula de les aletes de la llissa és D1 IV, D2 I+7-10, A III+8-9, V I+5 i P 17. El període de reproducció abasta de novembre a abril i les femelles són madures als 3 anys, bé que els mascles també la poden assolir als 2. La quantitat d’ous que produeixen les femelles oscil·la entre 900 000 i 1 900 000, tots molt petits. S’alimenta d’algues, invertebrats i detrits. Es tracta d’una espècie litoral que migra estacionalment a les aigües continentals, però que, a partir de cinc anys, s’estima més viure a la mar i ja no torna als ambients estuarians. És relativament apreciada en alguns indrets per la carn i els ous. Es distribueix per l’Atlàntic i la Mediterrània.
La llissa galta-roja (Lisa aurata) és potser la que penetra menys en aigües continentals. Morfològicament es pot reconèixer per la taca daurada que té a l’opercle.
Josep M. Barres.
La llissa gaita-roja (Liza aurata) s’assembla força a la llissa calua (Liza ramada), però té l’extrem posterior de l’os preorbitari agut i l’os maxil·lar a penes se li veu amb la boca tancada; els llavis, també els té una mica més gruixuts i mai no presenten papil·les, i la forma general del cos potser és menys fusiforme i una mica més alta. És tota ella gris blavosa, amb els flancs i el ventre argentins i amb una taca daurada intensa i patent a l’opercle. Pot fer uns 45 cm de llarg i pesar uns 300 g. La fórmula de les seves aletes és D1 IV, D2 I+7-9, A III+8-9, V I+5 i P 17. Es reprodueix de juny a novembre i fa entre 135 000 i 2 300 000 ous. S’alimenta d’animals bentònics i de detrits i pot viure fins a uns 8 anys. Potser és una de les espècies de mugílids menys eurihalines i viu a la zona litoral; a diferència d’altres, freqüenta les llacunes litorals i les zones estuarianes en els períodes en què la salinitat és bastant elevada.
La llissa calua (Liza ramada) se separa de les llisses del gènere Mugil per la manca o rudimentarietat de la papil·la adiposa sobre l’ull. Per la resta s’assembla a la llissa llobarrera (Mugil cephalus), però té el cap més proporcionat i cobert d’escates, uns llavis no tan fins, i la boca, quan és tancada, deixa veure l’extrem corbat de la maxil·la. Les aletes s’assemblen força a les dels altres mugílids; la seva fórmula és D1 IV, D2 I+7-10, A III+8-9, V I+5 i P 17. La coloració és grisa blavosa, amb els flancs i el ventre argentins o, si més no, més pàl·lids que la resta del cos, i amb una sèrie de bandes longitudinals fosques als flancs; però els trets més característics són una taca daurada a l’opercle i una altra de fosca a la base de les aletes pectorals. Pot assolir els 50 cm de llargada i un pes de 450 g. L’edat de la maduresa sexual se situa entre el primer i el segon any de vida, en el cas dels mascles, i a tres anys en les femelles. L’època de reproducció comprèn els mesos de setembre a novembre i, fins i tot, algunes femelles encara són capaces de fresar pel desembre. La migració reproductora dels exemplars que colonitzen les aigües continentals és esglaonada i no les abandonen fins que han madurat. Cada femella pot produir una gran quantitat d’ous, entre 280 000 i 2 100 000, d’uns 450 a uns 600 µm de diàmetre. La durada de la vida d’aquesta espècie és d’uns 10 anys. S’alimenta d’algues epífites i detrits, com també d’alguns organismes bentònics. Viu a la zona litoral, si bé sol passar una gran part del seu cicle biològic als estuaris i a les llacunes litorals, on és objecte d’una pesca important. Com la llissa llobarrera (M. cephalus), es tracta d’una espècie marcadament eurihalina i capaç de viure temporalment en aigües completament dolces. La seva distribució geogràfica abasta l’Atlàntic i la Mediterrània. Als Països Catalans té una importància econòmica local, pel fet que només es comercialitzen els exemplars provinents de les llacunes litorals i les albuferes.
La llissa petita (Liza saliens) és el mugílid més petit de les nostres costes: rarament sobrepassa els 30 cm de llargada i els 250 g de pes. És de color gris blavós amb els flancs argentins, però els caràcters que la defineixen són el nombre de radis de les aletes (D1 IV, D2 I+8 i A III+9), el fet de presentar 7 o 8 cecs pilòrics, i que cadascuna de les escates que revesteixen el cap i la regió dorsal presenten de dues a cinc petites fossetes o canaladures. Es reprodueix de juny a agost; els mascles assoleixen la maduresa sexual a 2 anys, i les femelles, que ponen entre 130 000 i 240 000 ous, poden no assolir-la fins als 3. No viu més d’uns quatre anys (mascle) o sis (femella). És un peix litoral, que usualment penetra a les zones estuarianes; localment és apreciat com tots els mugílids.
La llissa morruda (Oedalechilus labeo) té un cos bastant curt i cilíndric, i el cap bastant petit; el llavi superior, molsut, és proveït de papil·les que formen una filera única. L’extrem de la maxil·la és molt corbat i queda visible quan la boca del peix roman tancada. Al tub digestiu té de 6 a 7 cecs pilòrics i els radis de les aletes són D1 IV, D2 I+8, A III+11, V I+5 i P 16. És una espècie poc important a la nostra mar, que ben poques vegades arriba a penetrar a les aigües continentals. De fet, se n’han capturat molt pocs exemplars als Països Catalans.