Els múl·lids, una altra de les grans famílies dels perciformes, són peixos lleugerament allargats i una mica comprimits, amb escates grans i força decídues a tot el cos; destaca el perfil del cap, lleument o marcadament abrupte, i l’existència a l’extrem de la mandíbula d’un parell de barbes llargues, mòbils i articulades a la base. Els ulls se situen molt amunt del cap, prop del perfil cefàlic. Les dents són diminutes i no es diferencien en forma de canines, incisives i molars; revesteixen el vòmer i els palatins, però no el maxil·lar superior. Aquests peixos tenen dues aletes dorsals ben diferenciades i curtes: la primera, espinosa i la segona, formada per una espina i de 6 a 8 radis tous. L’aleta anal és curta i oposada a la segona dorsal. Les pectorals gairebé són tan llargues com la distància compresa entre la seva base i l’extrem posterior del maxil·lar. Les ventrals s’insereixen prop de la vertical que passa per la base de les pectorals, però són una mica més petites. La caudal és escotada.
Són peixos propis de les mars tropicals i temperades que viuen en grups més o menys nombrosos sobre els substrats de roca i d’algues litorals, o bé als fons fangosos i sorrencs de la plataforma continental. Consumeixen mol·luscs, crustacis, cucs i algues. Per a cercar les preses remouen el substrat amb el musell i les barbes. Els alevins presenten una coloració blavosa i són d’hàbitats pelàgics, però quan assoleixen l’estadi de joves es desplacen a zones més profundes o, per contra, s’acosten al litoral. La carn és blanca, consistent i força apreciada. Als fons rocosos del litoral es pesquen amb llinyes i tresmalls, i als fons fangosos de la plataforma continental, amb arts de ròssec de tipus bentònic. Se’n coneixen uns quatre o cinc gèneres, un dels quals, Mullus, es troba representat a la nostra ictiofauna per dues espècies.
Els molls o rogers
Els molls (Mullus) figuren entre les espècies bentòniques més característiques dels fons de la plataforma continental. Les dues espècies que viuen a les nostres aigües són relativament difícils de diferenciar. El moll de roca (M. surmuletus, a dalt) viu en aigües més somes que el moll de fang (M. barbatus) i té unes franges vermelloses a l’aleta dorsal. Tots dos presenten dues barbes tàctils sota el mentó, amb les quals rastregen els fons cercant l’aliment.
Xavier Safont / M. Alba Camprubí i Pere Rubió.
El moll o roger de fang (Mullus barbatus barbatus) és una espècie bentònica, que viu sobre substrats fangosos i sorrencs a fondàries compreses entre 1 i 100 m. La mida màxima d’aquest peix se situa al voltant dels 30 cm, però normalment els exemplars fan entre 10 i 18 cm. La fórmula de les aletes és D1 VII-VIII, D2 1+7-8 i A II+6-7. Té un color rosa pàl·lid molt característic, bé que un cop mort es fa més intens, també pel fet que hom sol treure-li les escates. L’època de fresa és entre els mesos de maig i juliol. És molt comú a la Mediterrània i a la mar Negra; a l’Atlàntic oriental colonitza des del canal de la Mànega, on és poc abundant, les illes Madeira, les Açores i les Canàries, fins al Senegal, i ocasionalment es troba a la regió meridional d’Escandinàvia.
El moll o roger de roca (Mullus surmuletus) és l’altra espècie congènere d’aquesta família, que trobem habitualment sobre fons durs, de roca i conglomerats, o bé sorrencs del litoral català. Té la fórmula radial de les aletes igual que l’espècie anterior. El nombre d’escates de la línia lateral és de 35 a 40. Sobre el fons de color pàl·lid, mostra una banda longitudinal vermella, que va de l’ull a la cua i unes altres tres bandes groguenques. Els exemplars que veiem solen fer al voltant d’uns 25 cm, però sembla que pot arribar a atènyer els 40 cm de llargada. Té un període de reproducció ampli, entre l’abril i l’agost. Malgrat que es pot localitzar entre els 20 i els 370 m de fondària, se sol pescar als voltants dels 100 m. És una espècie comuna a la Mediterrània, a la mar Negra i a l’Atlàntic oriental, des del canal de la Mànega fins al Senegal, on sembla que és poc abundant.