La família dels pomadàsids o dels hemúlids, com també ha estat anomenada, és integrada per espècies de cos oblong i comprimit lateralment, amb un perfil cefàlic més o menys convex. Les escates són ctenoides i revesteixen tot el cap, fora de la regió que es troba davant el rostre, dels llavis i del mentó. La boca és petita i generalment de llavis molsuts i el mentó té de dos a sis porus anteriors, de vegades seguits d’un solc mitjà. Les dents són còniques i es distribueixen en bandes estretes a cada mandíbula, de manera que la sèrie externa és la més gran, però, en cap cas n’hi ha de canines ni revesteixen el paladar. El preopercle mostra el marge posterior lleugerament còncau i denticulat; l’opercle no sempre porta espina. El marge superior del suborbitari no és visible. L’aleta dorsal és simple, contínua i proveïda d’unes 10 a 14 espines i d’11 a 19 radis tous. Les ventrals, que s’insereixen sota la base de les pectorals, estan constituïdes per una espina i cinc radis tous. L’aleta anal té tres espines (la segona força aparent) i de 6 a 13 radis tous. La caudal és forcada. Poden mostrar colors molt variats, uniformes o ratllats, amb bandes plaques o taques. Es tracta d’espècies de mida petita o mitjana, gairebé totes d’aigües costaneres i poc profundes de les regions tropicals i subtropicals, en general, apreciades per la qualitat de la seva carn. A la nostra mar se’n coneixen tres gèneres i quatre espècies.
Les xerles
Dues xerles de la nostra ictiofauna marina: 1 xerla roncadora (Pomadasys incisus) i 2 xerla morruda (Plectorhinchus mediterraneus). Les denominacions vulgars són il·lustratives de les seves característiques: la primera, a més de tenir una taca fosca a l’opercle, que la fa inconfusible, és capaç d’emetre uns sons, a base de fregar els ossos faringis, que la bufeta natatória amplifica; de la segona destaquen els llavis, especialment inflats.
Juan A. Moreno.
El nom de xerla serveix per a designar dues espècies del gènere Parapristipoma: la xerla vera (P. humile) i la xerla ratllada (P. octolineatum), ambdues de posició taxonòmica incerta perquè, actualment, diversos autors qüestionen els caràcters específics que les defineixen. Viuen a les aigües poc profundes, que se situen entre la línia de costa i els 100 m, sobre fons de sorra, sorra fangosa i roca. Es presenten a tota la Mediterrània occidental i a l’Atlàntic oriental colonitzen des de les costes de Portugal fins a Angola. S’alimenten principalment de mol·luscs i de crustacis. Es pesquen amb tresmalls, llinyes i arts de ròssec; la carn, prou bona, es comercialitza fresca.
La xerla morruda (Plectorhinchus mediterraneus [=Diagramma mediterraneum]) es diferencia de les altres xerles perquè té uns llavis molsuts i 18 o 19 radis tous a l’aleta dorsal. Fa uns 60 cm i arriba a pesar vora 3 kg. Viu als fons de sorra o de sorra fangosa de la línia costanera, fins a 180 m de profunditat. La seva alimentació és fonamentalment de mol·luscs i crustacis planctònics o bentònics. Viu a la Mediterrània occidental i a l’Atlàntic oriental, des de les costes de Portugal fins a les d’Angola.
La xerla roncadora (Pomadasys incisus [= P. bennetti]) és diferent de la resta de pomadàsids per la presència d’un solc mitjà darrere els porus del mentó. Assoleix una llargada màxima de 50 cm, però normalment no sol sobrepassar els 30 cm. La fórmula de les aletes és D XII-XIII+15-17 i A III+11-13. A la línia lateral té de 47 a 56 escates. Habita als fons rocosos de les aigües costaneres, solament entre els 10 i els 90 m de profunditat. Colonitza tota la Mediterrània occidental i l’Atlàntic oriental des de l’estret de Gibraltar fins a Angola, incloent també les illes Madeira, les Canàries i les del Cap Verd.