La família dels serrànids és constituïda per individus de cos robust i relativament comprimit, recobert d’escates petites o mitjanes del tipus ctenoide, bé que ocasionalment se’n poden presentar del tipus cicloide; la línia lateral finalitza a la base de l’aleta caudal i és simple, ben marcada. En aquestes espècies, el cap és ben desenvolupat, amb una boca també gran i lleugerament protràctil, de mandíbula inferior bastant prominent i maxil·lar ample; les dents d’ambdues mandíbules es disposen en bandes, però també poden formar plaques que s’instal·len al vòmer i els palatins, i, en aquest cas, les de la filera anterior són d’aspecte caniniforme. Fora d’alguna excepció, el preopercle és dentat i l’opercle presenta d’una a tres espines. Tenen una o dues aletes dorsals, molt pròximes, que sempre consten d’una part espinosa i una altra de formada per radis tous. L’anal és proveïda de tres espines i de radis tous i les ventrals són properes a les pectorals. Aquests peixos estan dotats de bufeta gasosa, però habitualment és petita i es troba adherida a les parets de la cavitat abdominal. L’estómac té forma de sac, amb un nombre variable de cecs pilones, i l’intestí és curt, tal com correspon a les espècies de peixos que són de règim carnívor.
Comprèn aproximadament una vintena de gèneres amb nombroses espècies, gairebé totes pròpies de la regió litoral de mars tropicals i temperades; n’hi ha que s’endinsen al fons de la plataforma continental, malgrat que no arriben a colonitzar les grans profunditats, i d’altres que poden viure en aigües parcialment dolces. Es tracta d’un dels grups més ben representants a les nostres aigües on se n’han registrat set gèneres (Anthias, Callanthias, Dicentrarchus, Epinephelus, Mycteroperca, Polyprion i Serranus) i 13 espècies. En general, es tracta de peixos exclusivament marins, però n’hi ha que es presenten en aigües mixohalines. Abunden als fons rocosos, i els que viuen més a prop de la costa tenen coloracions més vives, força variades. En canvi, els que es troben en indrets de més fondària tendeixen a presentar unes coloracions més uniformes i esmorteïdes.
Les forcadelles
Els serrànids constitueixen una família molt extensa, d’ampli abast geogràfic i amb una gran quantitat de gèneres i d’espècies, de les quals n’hi ha 13 a les nostres mars. La forcadella vera (Anthias anthias) és, per la seva coloració, una de les espècies més vistents del coral·ligen, però també pot habitar les coves submarines, a menys fondària. Carnívora, com totes les de la seva família, s’alimenta de crustacis i peixos. És hermafrodita proterogínica: en els exemplars joves són actives les gònades femenines, mentre que en els vells, al contrari, ho són les masculines.
Toni Garcia.
La forcadella vera o cabut (Anthias anthias) és una espècie molt bonica d’uns 20 cm de llargada, bé que pot assolir els 27 cm. És de color vermell o rosa, i presenta l’aleta caudal molt forcada, com també unes aletes ventrals molt ben desenvolupades. La fórmula de les aletes és D X-XI+15 i A III+7-8. Les escates que revesteixen el cos són grans, i a la línia lateral se n’hi compten de 36 a 39. És una espècie hermafrodita proterogínica, que es nodreix a base de crustacis i de peixos. La seva distribució geogràfica a l’Atlàntic oriental abasta des de Portugal fins a les costes de Namíbia, incloent-hi les illes Madeira i les Canàries. La trobem arreu de la Mediterrània, especialment als fons rocosos o coral·lins, però també a menys fondària i a l’interior de coves submarines. Es pesca amb tresmalls, nanses, amb ormeigs d’ham i amb arts de ròssec, gairebé fins als 300 m de profunditat. La seva carn es consumeix fresca o fumada.
La forcadella falsa (Callanthias ruber) és una espècie d’uns 20 cm (sense incloure l’aleta caudal), d’hàbits litorals (coves submarines, com l’espècie anterior) i sublitorals, que viu als fons de roca i fang compresos entre els 50 i els 500 m de profunditat. Es distribueix per tota la Mediterrània i l’Adriàtica; a l’Atlàntic oriental colonitza des de Portugal fins a Mauritània, incloses les illes Madeira, les Açores i les Canàries. Pot trobar-se en aigües més septentrionals, però no més enllà del canal de la Mànega. La fórmula de les aletes és D XI+10-11 i A III+9-10. El nombre d’escates a la línia lateral, que és incompleta, és de 22 a 26. La coloració s’assembla força a la de la forcadella vera, però la forma del cos és diferent. La carn és tova i tendra, però de sabor mediocre. Es tracta d’una espècie poc freqüent i sense importància comercial.
Els llobarros
El llobarro (Dicentrarchus labrax) és un dels depredadors costaners més comuns de les nostres aigües, i el que acostuma a penetrar més endins en els estuaris i les llacunes litorals, malgrat que la reproducció la fa sempre a la mar; és, doncs, un peix de comportament migratori que fa desplaçaments horitzontals. Els joves es confonen fàcilment amb una espècie germana, el llobarro pigallat (D. punctatus), amb taques negres al dors i els costats quan és adult.
Toni Garcia.
Sota la denominació de llobarro s’inclouen dues espècies. D’una banda el llobarro pròpiament dit (Dicentrarchus labrax) i, d’altra banda, el llobarro pigallat
D. punctatus), menys conegut a casa nostra. Totes dues espècies presenten característiques ecològiques i morfològiques força similars i potser per això s’han confós sovint, sobretot els estadis juvenils. Alguns autors consideren que pertanyen a la família dels morònids.
A diferència del llobarro pigallat, l’adult de Dicentrarchus labrax no té taques negres sobre el dors i els flancs, i la placa de dents vomerianes no se li prolonga cap enrere. És una espècie típicament costanera i eurihalina, i s’apropa tant al litoral que pot arribar a remuntar les desembocadures dels rius i viure a les llacunes litorals. Pot atènyer 1 m de llargada, però els que es capturen solen fer de 50 a 70 cm. La fórmula de les aletes és D1 VIII-IX, D2 I+12-13, A III+10-12 i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 52 i 74. És força comú a la Mediterrània i rar a la mar Negra. A l’Atlàntic oriental es troba des de la mar del Nord i des de la mar Bàltica fins al Marroc, però no sobrepassa la latitud del cap Jubi (davant les illes Canàries). Els seus hàbits alimentaris són carnívors (peixos, crustacis nedadors o reptants, calamars i d’altres cefalòpodes) i és molt voraç. La reproducció es realitza a la primavera o a principi d’estiu, malgrat que determinats autors també assenyalen la presència d’ous entre el gener i l’abril. La posta és constituïda per ous pelàgics que es desenvolupen a la mar. Hom pesca el llobarro amb tresmalls, palangres, fluixes, xàvegues, artets i arts de ròssec; la carn és excel·lent i comercialment molt apreciada.
Quant al llobarro pigallat (D. punctatus), que es relega al migjorn peninsular, cal esmentar que s’ha trobat d’una manera més o menys habitual a Cambrils de Mar (Baix Camp), als fons de sorra propers a les roques. La fórmula de les aletes, semblant a la de D. labrax, és D1 VIII-IX, D2 I+11-14 i A III+10-12; el nombre d’escates de la línia lateral va de 57 a 65. La reproducció s’estén de maig a agost i la fresa tan aviat és realitzada als estuaris com al llarg de les costes. Ha estat registrat a la Mediterrània occidental i a la mar Adriàtica, on tot i ésser relativament comú, és menys abundant. Falta, però, a l’àrea més septentrional de la Mediterrània, o, si més no, la seva presència és molt esporàdica. A l’Atlàntic oriental pot localitzar-se des del canal de la Mànega fins al Senegal.
Els neros
Imatge típica del nero o anfós (Epinephelus guaza), voltat de l’ambient coral·ligen, del qual possiblement és l’espècie més característica. Pot atènyer dimensions considerables. Generalment pacífic i tranquil, és, no obstant, un gran depredador, que es manté immòbil, mig amagat entre els relleus de les roques, i caça a l’aguait. Les taques i reticulacions que presenten els exemplars joves, com el de la fotografia, al cap i als costats solen desaparèixer en els individus adults.
Xavier Safont / M. Alba Camprubí.
El gènere Epinephelus comprèn un gran nombre d’espècies disperses per la majoria de les mars tropicals i part de les temperades, tres de les quals són molt conegudes a les nostres costes. Grans depredadors d’aspecte bastant rabassut, i de costums voraços però no gaire perillosos, són territorialistes i cacen a l’aguait; per això habitualment romanen a prop d’alguna gruta o anfractuositat rocosa. La seva coloració és marronosa i grisosa i freqüentment ornada amb algunes taques força característiques a la regió cefálica, que també poden presentar-se als flancs i que solen desaparèixer en els exemplars adults. Tenen 11 espines a l’aleta dorsal i 8 o 9 radis tous a l’anal. Són molt apreciats per l’home, perquè la seva carn és excel·lent i perquè són de mida relativament grossa. Especialment els joves, es pesquen als fons rocosos del litoral amb fluixes, palangres i tresmalls; diferentment, els de gran envergadura es capturen als fons de la plataforma continental amb arts de ròssec. Però també són molt desitjats pels pescadors submarinistes, que sovint en capturen il·legalment, amb l’ajut de l’escafandre autònom.
El nero o anfós ver (Epinephelus guaza) es diferencia de l’anfós bord (E. alexandrinus) i d’E. caninus per l’absència de bandes ombrejades evidents a les galtes i pel fet de tenir l’extrem posterior de l’aleta caudal blanc (caràcters força més aparents als exemplars joves). La fórmula dels radis és DXI+13-16 i AIII+8-9. D’hàbitats litorals i sublitorals, en fons rocosos situats entre 1 i 200 m o més de profunditat, arriba a fer els 150 cm com a màxim, en general entre 20 i 90 cm. Es reprodueix durant l’estiu. Colonitza la Mediterrània, la mar Adriàtica i ambdós vessants atlàntics: l’oriental, des del golf de Biscaia (on és rar), les illes Madeira, les Açores, les Canàries, fins a la República de Sud-àfrica, incloent Natal, a les costes de l’oceà Índic; i l’occidental, des de les Guaianes fins al Brasil.
L’anfós bord o nero ratllat (Epinephelus alexandrinus) és una espècie d’hàbits litorals o sublitorals que arriba fins als 300 m de profunditat. Assoleix 1 m de llargada, però normalment fa entre 40 i 60 cm, amb un pes aproximat de 35 a 37 kg. És un peix força comú als sectors càlids de la Mediterrània, com ara les costes de Turquia, Sicília i del N d’Àfrica, però no es troba a la mar Negra. A l’Atlàntic oriental colonitza des de Portugal fins a Angola. Efectua migracions en petites moles que neden prop dels fons rocosos o entre aigües i l’aliment bàsic és constituït per peixos i cefalòpodes. Es reprodueix durant l’estiu. La fórmula dels radis de les aletes és D XI+16-18 i A III+8-9.
Epinephelus caninus es distingeix de l’anfós bord pel color gris violeta del dors i dels flancs; llueix tres bandes ombrejades al cap i té un nombre de radis diferents (D XI+13-14, A III+8) i l’aleta caudal truncada. Els seus hàbitats són litorals i sublitorals, sobre fons rocosos, de sorra i fang, des dels 50 m fins als 300 m. Pot arribar a fer 130 cm de llargada, però la mitjana se situa entre els 60 cm i els 80 cm. Es troba a la Mediterrània occidental i a l’Atlàntic oriental, des d’Anglaterra fins al cap de Bona Esperança.
L’anfós rosat (Mycteroperca rubra) és diferent dels altres neros (del gènere Epinephelus) perquè té 11 radis a l’aleta anal i de 29 a 32 branquiospines al braç inferior del primer arc branquial. Excepcionalment, pot arribar als 80 cm, però generalment assoleix mides compreses entre els 35 i els 60 cm. Litoral i sedentari, sovinteja els fons de sorra o bé rocosos compresos entre els 10 i els 30 m, tot i que es pot trobar fins als 200 m de fondària. Ha estat registrat a la Mediterrània occidental, on la seva presència és més aviat rara o ocasional, i als dos vessants atlàntics: a l’oriental, des del golf de Biscaia fins a la costa S del Zaire i el N d’Angola; a l’occidental, des de les Bermudes, Mèxic, Panamà i Cuba fins al Brasil. És un carnisser voraç, com les altres espècies d’aquesta família. La seva carn és comercialitzada fresca o congelada.
El dot
Dos serrànids d’hàbits litorals o sublitorals: 1 el nero ratllat o anfós bord (Epinephelus alexandrinus), i 2 el dot (Polyprion americanus). El primer, que d’adult es pot confondre amb el nero ver, se’n distingeix per les bandes fosques de les galtes i per la taca blanca del final de la cua. El dot, no gaire comú a les nostres costes, es reconeix per la forma dentada de la part superior de l’opercle.
Juan A. Moreno.
El dot (Polyprion americanus) es diferencia de la resta dels nostres serrànids per una cresta longitudinal rugosa i prominent que té a la part superior de l’opercle. La fórmula de les seves aletes és D XI+11-12 i A III+8-10. La línia lateral és recorreguda per un nombre de 90 a 114 escates. D’hàbits solitaris, viu als fons rocosos i arenosos entre els 40 i els 450 m, però sovint se’l pot trobar prop de la superfície i de vegades fins als 100 m de fondària. La seva àmplia distribució geogràfica abasta totes les costes del N de l’Atlàntic, Amèrica, Europa i Àfrica, fins al litoral de Namíbia, incloent les illes Madeira, les Canàries i les del Cap Verd. En canvi, la seva presència a la Mediterrània és més rara. Assoleix els 200 cm, però generalment fa uns 80 cm. El seu règim alimentari és variable, però bàsicament regit pels seus costums carnissers. Se’l captura amb palangres i ocasionalment amb arts de ròssec; la carn és d’una qualitat excel·lent.
Els serrans
Els serrans són comuns a les nostres aigües. En les fotografies veiem, a dalt, la vaca serrana (Serranus scriba), al mig, el serrà ver (S. cabrilla) i, a baix, el serrà de bou (S. hepatus). Els dos primers habiten la zona costanera, encara que també poden baixar a aigües relativament profundes de la plataforma continental, mentre que el serrà de bou, habitant típic de la plataforma, no sol ésser present prop de la costa. Depredadors i més aviat solitaris, tendeixen a moure’s lentament prop del fons i mostren un comportament força territorial.
Toni Garcia i Jean-Georges Harmelin.
Amb el nom de serrans es designen tots els individus del gènere Serranus (= Paracentropristis), peixos de cos més o menys oblong i bastant allargat, amb el cap en forma de cuny i força semblant al dels neros, però de mida més petita. Són hermafrodites i això significa que tenen òrgans reproductors bivalents de maduració simultània. Es tracta d’espècimens molt voraços, que en situacions normals efectuen moviments lents i mandrosos molt a prop del fons on evolucionen, sense allunyar-se gaire del territori que es delimiten. La carn és bona però poc apreciada i generalment es consumeix fresca. La mar catalana només n’allotja tres espècies.
El serrà per antonomàsia o serrà ver (Serranus cabrilla) generalment no sobrepassa els 25 cm, però se n’han pescat alguns exemplars de 40 cm. És de color groc marronós o vermellós, té entre 7 i 9 bandes verticals i unes línies horitzontals a les galtes, de color groc o taronja. La fórmula radial de les aletes és D X+13-15 i A III+7-8. El nombre d’escates de la línia lateral és de 72 a 78. És un depredador voraç que s’alimenta d’altres peixos, cefalòpodes i crustacis. El període de fresa s’estén d’abril a juliol. Tot i tractar-se d’una espècie costanera comuna als fons de roca, sorra i fang i als alguers de posidònia, també es pot trobar entre els 30 i 50 m de profunditat i, ocasionalment, a 450 m. Té una àmplia distribució geogràfica, que comprèn la Mediterrània, l’Adriàtica, la mar Negra i la mar Roja, a més de l’Atlàntic oriental (el S d’Anglaterra, les illes Madeira, les Açores i les Canàries) i de la República de Sud-àfrica, incloenthi Natal, a l’oceà Índic. La seva carn no és gaire apreciada al nostre litoral però, així i tot, es consumeix fresca, a més de comercialitzar-se salada, fumada o transformada en farina de peix.
El serrà de bou (Serranas hepatus) només fa 20 cm com a màxim. És l’espècie més petita del gènere Serranus (el més freqüent és que no sobrepassi els 12 cm). Es distingeix de les altres perquè té una taca ben aparent a la part anterior de la dorsal tova, i per la fórmula de les aletes (D X+11-13 i A III+6-7) i el nombre d’escates de la línia lateral (entre 44 i 50). Ofereix una coloració marronosa, entre 2 i 5 bandes verticals als flancs del cos i una taca negra molt característica a l’inici de la part posterior de l’aleta dorsal, que és de radis segmentats. Viu al fons fangosos, arenosos i rocosos, entre els 40 i 100 m de profunditat; si bé pot localitzar-se fins als 300 m, rarament és capturada a profunditats menors de les citades anteriorment. La fresa es realitza d’abril a octubre i els seus hàbits alimentaris són carnívors. La distribució geogràfica se circumscriu a tota la Mediterrània, i a l’Atlàntic oriental colonitza des de Portugal fins al Marroc, incloses les illes Canàries.
La vaca serrana (Serranus scriba) és una espècie força bonica, que a diferència de la resta de serrans, llueix una sèrie de vermiculacions força aparents a les galtes, a més de matisos blavosos i marronosos que li embelleixen el cap i el tronc. Presenta una taca blavosa molt característica a la part ventral. La fórmula de les aletes és D X+14-16 i A III+7-8. Les escates de la línia lateral són petites, i n’hi ha entre 65 i 75. De costums costaners i sedentaris, viu als fons rocosos i als alguers de posidònia situats a la línia de la costa, entre 1 i 150 m de profunditat. És un depredador voraç que s’alimenta de peixos i de crustacis. Realitza la fresa de maig a agost. La seva distribució geogràfica abasta tota la Mediterrània, inclosa la mar Negra. A l’Atlàntic oriental es localitza des del golf de Biscaia fins al Marroc, les illes Madeira, les Açores i les Canàries fins a la República de Sud-àfrica, inclòs Natal, a l’oceà Índic, on la seva presència és més rara.
L’anomenat serrà mascle (Serranus atricauda) és una espècie que no sobrepassa els 25 o 30 cm, tot i que pot fer uns 35 cm. És d’hàbits litorals i viu als fons rocosos de la línia de la costa que no excedeixen els 90 m de profunditat. Es tracta d’una espècie rara a les nostres costes (s’hi ha reconegut només en dues ocasions). A l’Atlàntic oriental es distribueix des del S de Portugal fins a Mauritània, incloent les illes Madeira, les Açores i les Canàries. El seu règim alimentari és carnívor. Es reconeix per la fórmula de les aletes (D X+15-16 i A III+8) i perquè té la línia lateral recorreguda per un nombre d’escates que oscil·la entre 80 i 90.