Mapa geològic de les Guilleries. Entre els materials d’aquesta regió sobresurten els gneis de les Guilleries, que formen un nivell de 300-400 m de gruix intercalat en la sèrie cambroordoviciana, i probablement representen una intrusió àcida concordant amb l’estratificació, anterior a l’orogènia herciniana. Als voltants de la presa de Susqueda aflora un petit plutó de diorites i quarsodiorites, intrusives, ben característic.
Javier Génova, original d’Hortènsia Duran.
Els materials paleozoics de les Guilleries, constituïts per roques metasedimentàries i ígnies, són limitats al N pels terrenys paleògens de la Depressió Central catalana (l’extrem nordoriental de la conca de l’Ebre), que hi descansen discordantment damunt. A l’E ho són per una gran falla que els posa en contacte amb els terrenys neògens de la depressió de la Selva, i al S i l’W, pels granits i les granodiorites del Montseny. La deformació herciniana es tradueix en una foliació ben marcada, que hom pot observar tant a les zones profundes com a les més superficials. En aquesta regió no afloren plecs de grans dimensions associats a la foliació, i els de dimensions menors, observables a l’aflorament, són escassos. Cal tenir en compte que, malgrat la presència generalitzada de la foliació, la deformació presenta característiques diferents a les zones de grau metamòrfic elevat i a les de grau feble.
Les roques afectades per un metamorfisme de grau feble presenten, d’una manera generalitzada, un clivatge pissarrós, la disposició del qual ha estat modificada per les fases més tardanes de deformació. Aquest clivatge forma ondulacions i plecs laxos amb el pla axial subvertical. Les roques intensament metamorfitzades han sofert dues fases de deformació intenses. Durant la primera es formà una esquitositat regional i, durant la segona, aquesta fou plegada i es formà un clivatge de crenulació que afectà tot el conjunt rocós. Així doncs, la foliació que hom observa a les zones més metamòrfiques és un clivatge de crenulació, encara que aquest caràcter només es pot apreciar en làmina prima al microscopi. La disposició general del clivatge pissarrós de les zones de grau metamòrfic feble i la del clivatge de crenulació de les zones metamòrfiques de grau elevat són força uniformes. Presenten cabussaments molt constants cap al S i el SE. Posteriorment a la formació de les estructures dúctils descrites es formaren, al llarg de diferents episodis de tectònica de fractura —des de tardihercinians fins a molt recents—, els diferents sistemes de falles que afecten els materials paleozoics de les Guilleries.
La sèrie estratigràfica
Comprèn dos trams bastant diferents, que afloren en dues àrees, separades per una falla de direcció aproximada ENE-WSW. El tram superior és constituït per roques sedimentàries, poc metamòrfiques, on s’han trobat braquiòpodes de l’Ordovicià superior. Els terrenys silurians i els devonians són escassament representats a les Guilleries. Tanmateix, en contacte tectònic amb els materials de l’Ordovicià superior, hi ha petits afloraments del Silurià i d’una part del Devonià inferior. El tram inferior és constituït per roques metamòrfiques on no s’han trobat fòssils. Per comparació als materials de les regions veïnes, són atribuïts al Cambroordovicià.
Plec en roques intensament metamòrfiques de les Guilleries, a la vora dreta del Ter, camí de les pedreres, al Pasteral. A les Guilleries, les roques intensament metamòrfiques foren afectades per dues fases de deformació intenses. Durant la primera es formà una esquistositat que s’observa paral·lela a les capes, i durant la segona, aquest conjunt fou plegat i, paral·lelament als plans axials dels plecs, es desenvolupà un clivatge de crenulació. El plec de la fotografia correspon a una estructura de la segona fase de deformació.
Manuel Julivert.
Els terrenys cambroordovicians són constituïts essencialment per una potent successió pelítica, molt metamòrfica, on es troba intercalat un nivell gruixut de gneis, el qual divideix la sèrie cambroordoviciana en dos trams de característiques litològiques lleugerament diferents. El tram inferior, que és el més metamòrfic, és format per micasquistos que contenen diverses intercalacions de capes no gaire gruixudes —no més de 2 m de gruix—de marbres i roques calcosilicatades. També és característic d’aquest tram un nivell d’ortoamfibolites d’algunes desenes de metres de gruix, és a dir d’amfibolites resultants del metamorfisme de roques volcàniques bàsiques. Aquest conjunt de materials aflora a la carretera d’Anglès a Sant Hilari Sacalm, entre Anglès i Osor i uns quants quilòmetres més enllà d’Osor. El tram superior també és constituït essencialment per micasquistos. Es caracteritza per presentar, a la part baixa, uns 50 o 100 m per damunt dels gneis, una capa gruixuda de marbres que pot assolir uns 20 m de gruix. Aflora a prop del Pasteral, al peu de la carretera que mena a l’embassament de Susqueda, i al llarg d’aquesta carretera hom pot observar la capa de marbres a ambdós vessants de la vall, ja que destaca clarament en el paisatge. La part superior d’aquest tram conté força intercalacions més sorrenques, que es manifesten en forma de capes de gruix decimètric o mètric de quarsites micàcies.
L’Ordovicià superior aflora entre Sant Martí Sacalm i el riu Ter, i també als voltants de les cases de les Serres, a la carretera que va de Bonmatí a la carretera de les Planes. És format essencialment per una alternança de pissarres i grauvaques que conté una gran quantitat de roques volcàniques àcides de composició riolítica, les quals formen nivells prims i d’una gran extensió. El seu gruix màxim és sempre inferior als 10 m i la longitud dels seus afloraments és d’ordre quilomètric. El caràcter volcànic d’aquesta sèrie queda reflectit no només per les capes de riolites que conté, sinó també per tota la massa de grauvaques, les quals es caracteritzen per presentar composicions properes a les de les roques volcàniques, això és, amb continguts de plagiòclasi i feldspat elevats. Representen, sens dubte, dipòsits vulcanosedimentaris deguts a la sedimentació simultània de materials volcànics retreballats i de materials detrítics normals, en un medi marí de poca fondària.
El Silurià aflora en una extensió molt reduïda i, tot i que la sèrie hi és incompleta, és ben datat paleontològicament amb graptòlits. Cal destacar el ric jaciment de la carretera de Girona a Sant Martí de Llémena, 2 km a l’E del trencall de Bonmatí. Com en moltes altres regions, és constituït per les característiques pissarres negres amb un contingut elevat de sulfurs.
El Devonià, que aflora a la mateixa àrea que el Silurià, és format per una alternança de pissarres i calcàries en bancs de gruix variable, des d’alguns centímetres fins a alguns metres. La successió devoniana no ha estat afectada pel metamorfisme i hi abunden les restes de crinoïdeus i de tentaculits.
Els gneis
Els gneis de les Guilleries, intercalats a la sèrie cambroordoviciana, són de gra fi i composició àcida, i probablement representen una intrusió concordant amb l’estratificació. La fotografia fou presa en un aflorament de la carretera de Susqueda.
Hortènsia Duran.
Els gneis de les Guilleries formen un nivell d’uns 300 o 400 m de gruix, intercalat en la sèrie cambroordoviciana, i que es disposa sempre paral·lelament a l’estratificació. Són summament uniformes, de gra fi, generalment de mida de gra inferior als 3mm i de composició àcida. Els seus minerals essencials són quars, feldspat, plagiòclasi, moscovita i biotita. Són d’origen igni i, probablement, representen una intrusió concordant amb l’estratificació. Tot i que hom sap que són anteriors a l’orogènia herciniana, ja que han estat afectats per tots els episodis de deformació hercinians, l’edat exacta de llur intrusió és desconeguda. Hom pot observar-ne els millors afloraments a la carretera de Susqueda.
Les roques ígnies
Els terrenys sedimentaris i metamòrfics de les Guilleries han estat intruïts per una gran quantitat de roques ígnies de composicions diferents. Llevat dels dics de lampròfir, corresponents, molt probablement, al cicle alpí, la resta de roques ígnies, tot i ésser d’edats diferents, pertanyen al cicle hercinià.
Els leucogranits i els granits de dues miques formen cossos d’extensió reduïda, generalment filons irregulars de pocs metres de gruix i d’algunes desenes de longitud. Probablement són les roques ígnies hercinianes més antigues, ja que en alguns indrets es troben plegades i afectades per les foliacions de les últimes fases de deformació. Compostos essencialment per quars, plagiòclasi àcida, feldspat potàssic, moscovita i biotita, sovint presenten textures aplítiques i pegmatítiques. Es troben emplaçats majoritàriament en els materials que presenten el grau de metamorfisme més elevat, com per exemple als voltants de la riera d’Osor.
Les diorites de les Guilleries formen un plutó situat als voltants de la presa de Susqueda. Són compostes de quars, plagiòclasi, biotita i amfíbol. Són tardihercinianes, però més antigues que el gran batòlit de granodiorites que s’estén cap al Montseny.
Hortènsia Duran.
Les diorites i les quarsodiorites formen un plutó de pocs quilòmetres de diàmetre, situat als voltants de la presa de Susqueda. Són compostes essencialment per quars, plagiòclasi, biotita i amfíbol. La seva edat no es coneix amb precisió, però sembla clar que són més antigues que les granodiorites que constitueixen el gran batòlit que s’estén cap al Montseny i que hem agafat com a límit de l’àrea descrita.
Els dics de pòrfir tenen una considerable importància a la geologia de les Guilleries, tantpel seu nombre com per les seves dimensions. Majoritàriament travessen les parts més profundes de la sèrie estratigràfica, és a dir, els materials cambroordovicians, així com les altres roques ígnies. Afloren bé a la carretera de Susqueda i entre Anglès i Osor, a la carretera que puja a Sant Hilari Sacalm. Formen afloraments molt allargats —generalment d’alguns quilòmetres— i d’una amplada força considerable —d’algunes desenes de metres—. Llur direcció és molt constant i varia entre ENE-WSW i NE-SW. Majoritàriament són de composició granodiorítica, i els seus components principals són el quars, la plagiòclasi i la biotita. Representen l’última manifestació ígnia important d’edat herciniana, ja que tallen clarament totes les altres roques ígnies, llevat dels lampòrfirs que, com ja hem explicat, pertanyen al cicle alpí.
El metamorfisme
Hom pot distingir dues zones amb graus metamòrfics diferents, que a grans trets corresponen respectivament a l’àrea amb materials de l’Ordovicià superior i on afloren els cambroordovicians. La successió de l’Ordovicià superior presenta sempre un metamorfisme feble, de fàcies d’esquistos verds. A les roques pelítiques són presents minerals com la clorita i la biotita.
La successió cambroordoviciana és afectada per un metamorfisme molt més intens, de fàcies amfibolítica o, fins i tot, granulítica. A les roques pelítiques es desenvolupen minerals tals com l’andalusita, la cordierita, el granat, la sil·limanita i el feldspat potàssic, que donen lloc a micasquistos amb miques de grans dimensions. Les roques margoses o bàsiques s’han transformat en amfibolites i s’hi ha format hornblenda. El grau metamòrfic augmenta en descendir a la sèrie. En alguns punts s’assoleix l’inici de la migmatització. Les roques més metamòrfiques afloren a prop de la riera d’Osor.