Els tripterígids: bavoses morrudes

Els tripterígids són peixos litorals petits (de 5 a 10 cm), amb el cos recobert d’escates cicloides. En destaca l’aleta dorsal, que és dividida en tres parts mitjançant dues grans escotadures: una primera part, petita i en forma de vela, formada per radis espinosos; la segona és més llarga i pot tenir els primers radis més llargs que la resta; la tercera es distingeix pels radis segmentats. L’aleta anal és única, llarga i constituïda per radis segmentats, i la pectoral, també llarga i desenvolupada, té radis simples i segmentats. Sempre presenten tentacles nasals i supraorbitals petits, però rarament en tenen de nucals. El perfil cefàlic anterior és molt agut. La boca és proveïda de dents còniques, que són més grans a la regió frontal. D’altra banda, entre la línia lateral i el cap hi ha tota una xarxa de porus mucosos. El dimorfisme sexual es posa de manifest en la coloració i s’accentua a l’època de reproducció: els mascles tenen el cap negre o negre blavós i el cos groc o vermell, i les femelles adquireixen unes tonalitats brunes o també vermelles. Totes les espècies de tripterígids són marines, litorals, bentòniques i es troben fins als 20 m de fondària. Aquesta família demostra tenir una gran plasticitat ecològica: tan aviat es troben espècies que viuen entre les algues com a les parets verticals o a les coves. A diferència dels blènnids, als quals semblen estar emparentats, no construeixen cap niu en el moment de la reproducció. Són carnívors i seleccionen les preses que els serveixen d’aliment. Habiten les mars tropicals i temperades d’Austràlia i Nova Zelanda, i els oceans Índico-pacífic i l’Atlàntic. A la Mediterrània només n’hi ha un gènere (Tripterygion), amb quatre espècies.

Tripterygion tripteronotus té un cos fusiforme, allargat i comprimit, que és recobert d’escates cicloides grans, llevat de l’opercle. El musell és molt agut i les mandíbules són plenes de dents, més grans als extrems. Especialment els mascles, tenen els primers radis de la segona aleta dorsal més llargs que la resta; en canvi, la tercera aleta dorsal presenta una alçada més uniforme en tota la seva llargada. Els tentacles supraorbitals són petits i filiformes, i els nasals tenen forma de tub amb una expansió al final. La fórmula de les aletes és D1 III, D2 XV-XVIII, D3 11-13, A II+23-26, V I+2 i P 16. La línia lateral té de 36 a 41 escates i la transversal de 6-9+1+3-4. Presenta un marcat dimorfisme sexual: el mascle territorial és vermellós, però té el cap negre amb puntets blau cel, i mostra 4 o 5 bandes fosques quasi verticals al cos, que es bifurquen i no arriben al ventre; les aletes, fora de la ventral que és negra, són vermelloses però amb els marges blaus, i al tercer radi de la primera dorsal té una taca negra envoltada d’escarlata; la femella, i també els mascles no territorials, en canvi, són bruns, amb les bandes del cos més fosques i les aletes també brunes. És una espècie sedentària i solitària, que viu en llocs poc profunds (fins els 5 m), sempre en zones ben il·luminades. El seu hàbitat típic són els alguers de rodofícies, on roman immòbil al fons; en destorbar-lo neda a batzegades mitjançant els radis de les aletes pectorals. La reproducció es realitza a la primavera i finalitza al maig. Fan la fresa sobre les algues rodofícies o a les roques i dipositen els ous, d’uns 850 µm, en piles que s’adhereixen al fons; són diverses les femelles que fresen al mateix lloc i un sol mascle el que té cura de la posta. És una espècie carnívora, que es nodreix de petits crustacis, mol·luscs i poliquets, i sembla que selecciona força les preses. Viu a la Mediterrània, l’Adriàtica, la mar Negra i a l’Atlàntic, des de Portugal fins al Marroc; és força comuna i abundant dins l’àrea de distribució descrita.

Tripterygion delaisi xanthosoma (= T. xanthosoma) presenta una morfologia força semblant a la de T. tripteronotus; se’n diferencia pel fet de tenir un nombre superior de radis a les aletes dorsal i anal (D1 III, D2 XVI-XVIII, D3 11-14, A II+24-28, V I+2 i P 16) i també un nombre superior d’escates a les línies lateral (de 38 a 44) i transversal (7-9+1+3-4); també el diàmetre ocular és més gran i hi ha diferències quant als canals de porus mucosos del cap i en la coloració: els mascles tenen el cap i la primera aleta dorsal negres i el cos groc amb bandes fosques (de 4 a 6), la darrera formant una mena d’aspa al peduncle caudal; les femelles, en canvi, són d’un color bru clar i amb bandes brunes verticals, l’última, situada al peduncle caudal, més fosca i marcada. Pel que fa a l’hàbitat i al nínxol ecològic, poden ésser molt variables, ja que es tracta d’una espècie molt esciòfila que fuig de la llum i mai no es troba a menys de 3 m de fondària. Les densitats més grans d’individus se situen entre els 6 i els 8 m de profunditat, tot i que se’n poden observar fins als 25 m. Viu sota les parets de roca i les pedres grans del fons. Es reprodueix a la primavera, però es desconeixen els llocs i la forma de la fresa. És una espècie carnívora, que selecciona les preses del macrobentos i del meiobentos: menja crustacis relativament grossos, com ara gammàrids i decàpodes, però també ingereix poliquets, mol·luscs i algues. La seva àrea de distribució inclou tota la Mediterrània; fou descoberta per primera vegada a Banyuls de la Marenda (Rosselló), i registrada després a Líbia; als Països Catalans també s’ha observat a les illes Balears, i és possible que es descobreixi en d’altres punts de la nostra costa.

Tripterygion melanurus minor (= T. minor) és un peix molt petit (no sobrepassa els 5 cm) recobert d’escates grans, llevat de la zona opercular, i amb una línia lateral que ofereix un recorregut discontinu: comença damunt l’aleta pectoral i després acaba a un nivell més inferior. El perfil cefàlic és més agut que el de les espècies anteriors. Els ulls són grossos i ocupen una posició força dorsal. Hi ha un petit apèndix supraorbital filiforme i dos més a la nuca, de morfologia similar. La boca, gran i de llavis carnosos, consta d’una mandíbula superior amb quatre dents centrals més desenvolupades i les altres petites i agudes. La primera aleta dorsal és petita i baixa, la segona dorsal té els radis més uniformes que no pas a les altres espècies del seu gènere, i la pectoral, és molt llarga i força desenvolupada (D1 III, D2 XIV-XVI, D3 10-13, A II+22-25, V I+2 i P 16). A la línia lateral hi ha de 36 a 41 escates i a la transversal, 7+1+3. La coloració només presenta dimorfisme sexual durant el període de reproducció. El cos és de color vermell escarlata, amb cinc taques blanques a la part superior dels flancs, que arriben a la base de les aletes dorsals; el cap és tacat de blanc i negre i ornat amb línies ben definides que s’estenen vers la regió de la nuca; i totes les aletes presenten la mateixa coloració vermella o rosada, però la primera dorsal presenta una taca marró i blanca i les altres dues les presenten brunes i blanques. En adoptar la lliurea nupcial, els mascles tenen el cap negre i el cos més brillant. Viu entre els 2 i els 10 m de fondària perquè és molt fotòfoba, i colonitza les parets superiors de les coves, la part inferior de les pedres o bé els espais lliures entre els blocs de pedra i el fons; comparteix aquests hàbitats amb Blennius nigriceps nigriceps. És carnívor, com les altres espècies del seu gènere. Endèmic de la Mediterrània, s’hi distribueix pel nord (França, Itàlia, Grècia i Turquia) i per les illes de Còrsega, Sicília i Creta; als Països Catalans el trobem al cap de Creus i potser a Eivissa.

Tripterygion melanurus melanurus (= T. melanurus) és força similar a l’anterior i les fórmules de les aletes i les escates coincideixen amb les d’aquesta subespècie. Les diferències estan bàsicament en la coloració i la distribució geogràfica, però també en el perfil cefàlic anterior, que és menys agut (61º). La coloració és vermella escarlata amb taques blanques als flancs i a la base de les aletes dorsals. A primer cop d’ull, pot diferenciar-se per la presència d’una taca negra gran al peduncle caudal, precedida d’una altra de blanca, i per la coloració negra del cap ornada amb línies i franges clares (inversa, per tant, a la de l’altra espècie). L’hàbitat coincideix en amddues espècies: també viu als sostres de les coves o sota les pedres, en fondàries compreses entre els 2 i els 6 m, on comparteix l’hàbitat amb Blennius nigriceps portmahonis. L’àrea de distribució abasta la part meridional de la Mediterrània, i ha estat localitzada a Algèria, Tunísia, Xipre, Israel, Líban i el sud de Turquia; als Països Catalans ha estat capturada arreu de les illes Balears.