La família dels xífids, que a la nostra mar té únicament un representant, és formada per peixos de cos allargat i de secció cilíndrica que tenen el cap prolongat en un rostre o espasa, llarg, aixafat i de secció oval. Els adults no presenten les escates que, tot i ésser rudimentàries, en els exemplars joves constitueixen una superfície rugosa. A cada costat del peduncle caudal hi ha una quilla. La boca és gran i la mandíbula inferior molt aguda; a cada costat, el maxil·lar sobrepassa la vertical que coincideix amb l’extrem posterior de l’ull; no hi ha dents ni a les mandíbules ni al vòmer dels adults, però els joves en tenen de molt petites, disposades en bandes. Les obertures branquials són àmplies i sense branquiospines. Les aletes dorsal i anal són úniques en els exemplars joves, però dobles en els adults i àmpliament separades; en ambdós casos, la primera sempre és més alta i aparent que la segona. Les aletes pectorals tenen una posició baixa i són d’aspecte falciforme, però, en canvi, no hi ha aletes ventrals. La caudal, que té la forma de forqueta en els adults, és molt més profunda en els exemplars joves. Aquesta família només comprèn el gènere Xiphias.
Xífids i istiofòrids de la nostra mar: 1 peix espasa (Xiphias gladius), i 2 marlí (Tetrapturus belone). La combinació de colors foscos al dors i blanquinosos o argentins als costats i a baix és la pròpia dels peixos pelàgics, com ho és també el disseny hidrodinàmic de les aletes.
Juan A. Moreno.
Les característiques més sobresortints, del peix espasa (Xiphias gladius) a part l’espasa del rostre, afecten la composició de radis de les aletes: d’una banda, els individus joves només tenen una aleta dorsal, amb tres o quatre espines i de 36 a 40 radis segmentats, i una d’anal, amb dues o tres espines i 15 radis segmentats; de l’altra, els adults disposen de dues aletes dorsals la primera de les quals ofereix un aspecte triangular i va proveïda de 3 o 4 espines i de 15 a 16 radis segmentats i la segona només és formada per 3 o 4 radis; la primera anal consta de dues espines i de 9 o 10 radis segmentats, i la segona de tres a cinc radis. Pel que fa al color, el peix espasa té el dors blavós, brunenc o negrós; els flancs són més pàl·lids i ofereixen reflexos de bronze, que esdevenen argentins al ventre. Pot assolir fins a 6 m de llargada i un pes de 500 kg, però normalment les peces capturades no excedeixen els 2 m. Generalment es pesca amb ormeigs d’ham, bé mitjançant una llinya o un palangre. Malgrat tot, com que sovint neda a la superfície, se’l pot arponar des de les embarcacions. La seva distribució geogràfica comprèn totes les aigües tropicals i temperades dels diferents oceans i mars adjacents, des de les aigües superficials fins a profunditats de 800 m. És una espècie d’hàbits migradors i de comportament agressiu, que consumeix una gran diversitat de peixos, tant els d’aigües superficials com els que es troben entre dues aigües, encara que manifesta una especial preferència per les espècies que formen moles; tanmateix, també consumeix crustacis pelàgics i calamars. Hom ha parlat molt de l’agressivitat del peix espasa i han estat citats atacs a taurons i, en particular, al solraig ver (Isurus oxyrinchus), però sembla que aquesta actitud respon a la salvaguarda del territori, la competència alimentària i la defensa pròpia quan se’l pesca amb palangre. Es reprodueix a les aigües superficials i a una temperatura compresa entre els 25 i els 29°C, i fa la posta entre juny i agost. La carn és blanca rosàcia, magra, tendra i delicada. Força apreciada, com l’oli que se n’extreu del fetge, es consumeix fresca, congelada o fumada. L’únic problema que en limita el consum és que en els individus grossos s’hi pot acumular una gran quantitat de mercuri.