Introducció a la geologia dels Països Catalans

El procés geològic d’afaiçonament del relleu

Tothom s’ha preguntat algun cop, davant d’un paisatge, com han estat formades aquestes muntanyes o aquelles valls, i quina edat tenen. La resposta a aquestes preguntes, referides al conjunt dels Països Catalans, és bàsicament l’objectiu d’aquesta part de l’obra. Contestar aquestes preguntes és explicar la història geològica del nostre país.

Abans, però, d’entrar en una descripció sistemàtica de la geologia dels Països Catalans, serà bo d’explicitar una mica més, amb l’ajut d’algun exemple concret, les qüestions plantejades: com i quan s’ha format aquesta o aquella muntanya? Intentarem de discutir aquest problema emprant com a exemple el cas de la serra del Cadí. De tota manera, qualsevol altra muntanya ens serviria igualment per als nostres propòsits.

El primer aspecte de la qüestió es refereix a com i quan es van formar les roques que constitueixen la serra del Cadí. Aquesta serra és constituïda per roques de natura i edat molt diferents. Així, per exemple, a la part baixa del vessant septentrional, afloren diferents materials—pissarres, gresos, calcàries, etc.— d’origen sedimentari, dipositats durant l’Era Paleozoica. En concret, es formaren durant un lapse comprès entre 550 i 300 milions d’anys. A la mateixa serra també es troben roques d’origen igni—granits i roques volcàniques, com per exemple colades de riolites i de dacites—, d’edats compreses entre 300 i 250 milions d’anys. Finalment, la impressionant cinglera que caracteritza el Cadí és formada per roques sedimentàries més modernes, de les eres Secundària i Terciària: gresos i conglomerats del Cretaci i calcàries i margues del Paleogen, d’edats que oscil·len entre 250 i 45 milions d’anys. Així, la serra del Cadí, com la majoria de serres, és constituïda per roques d’edats i orígens diversos.

El segon aspecte que cal considerar és la disposició de les roques, és a dir, les relacions geomètriques que presenten entre elles i la manera i el moment en què s’han disposat. Per exemple, en el cas de la serra del Cadí, ens cal conèixer l’estructura de la muntanya i la seva història estructural. La història estructural de la serra del Cadí és llarga. Els materials dipositats durant el Paleozoic foren plegats al final de la mateixa era, deu fer uns 300 milions d’anys, i passaren a formar part d’una gran serralada antiga, anomenada Serralada Herciniana, que s’estenia per una gran part d’Europa i de l’Amèrica del Nord. Al començament del Mesozoic, fa uns 250 milions d’anys, aquesta serralada ja havia estat pràcticament del tot arrasada per l’erosió, i els materials que n’havien format part passaren a ésser el substrat de les conques de sedimentació mesozoiques. Durant l’Eocè i l’Oligocè, entre 50 i 25 milions d’anys enrere, tot el conjunt de materials que formen la serra del Cadí —és a dir, els terrenys paleozoics, restes de l’antiga Serralada Herciniana, i els mesozoics i terciaris que s’hi havien dipositat al damunt— fou dislocat i participà en la formació de l’estructura de la serralada pirinenca. Són els temps de l’orogènia alpina.

Amb tot i això, però, encara no havia estat formada la serra del Cadí. La serra del Cadí, com la majoria de muntanyes, llevat dels cons volcànics que es formen per acumulació dels materials expel·lits pels volcans, fou esculpida pels agents erosius a partir d’una massa rocosa, amb una història força llarga, de manera anàloga a com un escultor esculpeix una figura a partir d’un bloc de marbre. Bàsicament, fou l’acció recent de les aigües la que afaiçonà els relleus tal com els observem avui dia. La formació de la serra del Cadí com a tal és, doncs, molt recent. S’inicià quan s’instal·là la xarxa fluvial que, amb més o menys modificacions, ha esdevingut la xarxa actual, i que lentament s’anà emportant els materials que hi havia a banda i banda de la serra fins a formar les valls que la defineixen. Així, la serra del Cadí, com la majoria de serres, és un relleu relicte entre valls, que és on les aigües han treballat més activament. El procés d’afaiçonament de la serra del Cadí s’inicià fa uns 25 milions d’anys i, de fet, encara continua.

Així, doncs, en la història de la formació de la serra del Cadí, i en la de qualsevol relleu, cal distingir clarament entre la natura, l’origen i l’edat de les roques que formen el relleu; la disposició estructural d’aquestes roques i el moment en què ha estat adquirida aquesta estructura; i, finalment, els processos erosius més recents que han conduït al modelat del relleu que observem.

Els relleus són, doncs, d’edat recent, però han estat condicionats per una llarga història prèvia. Així, la història de la serra del Cadí té ben bé 500 milions d’anys. En els Països Catalans, les roques més antigues datades radiomètricament —uns gneis del massís de l’Aglí— tenen una edat d’uns 580 milions d’anys. Hom pot dir, doncs, que els terrenys dels Països Catalans i el relleu que s’hi ha afaiçonat representen més de 500 milions d’anys d’història geològica.

Les grans unitats del relleu

El mapa topogràfic del Països Catalans permet definirne les grans unitats fisiogràfiques. Al nord, a l’istme que uneix la península Ibèrica amb la resta d’Europa, els Pirineus s’alcen per sobre dels 3000 m. La Serralada Ibèrica, sistema muntanyós que és el límit nordoriental de la Meseta, ateny, pel seu extrem sudoriental, el País Valencià, amb altituds que puntualment arriben a superar els 2000 m. La Depressió de l’Ebre, que a Catalunya rep el nom de Depressió Central catalana, és tancada, paral·lelament a la costa, pels relleus de la Serralada Costanera catalana, les cotes més altes de la qual se situen al voltant dels 1500 m. Aquests relleus formen part del conjunt de Serres i Depressions Costaneres que, al llarg de la costa, s’estenen des del Rosselló fins al sud de València. A les comarques més meridionals les estribacions de la Serralada Bètica s’endinsen a la mar pel cap de la Nau i es prolonguen fins a Mallorca a través del Promontori Balear. Entre aquest i les serres costaneres, la Conca Marina catalanobalear ateny els 2000 m de profunditat.

Maber

El relleu de la Terra és variat. Sobre els continents s’alcen serralades enèrgiques que assoleixen més de 8000 m d’altitud sobre el nivell de la mar; s’hi estenen altiplans i àmplies regions poc accidentades i de poca altitud, etc. Cal tenir en compte, a més, que sota les aigües de les mars també hi ha un relleu variat: arran del continent, les anomenades plataformes continentals —continuació del continent sota les aigües— o les profundes fosses on s’assoleixen les màximes profunditats —més d’11 000 m de profunditat—; el talús, regió de pendent relativament fort que enllaça la plataforma continental amb els fons abissals on s’alcen las imposants serralades oceàniques i algunes muntanyes aïllades. Fem aquesta breu enumeració per a fer notar la gran varietat de relleus de la Terra i els forts desnivells que hi ha entre ells, i alhora, per no oblidar les regions del globus cobertes per les aigües de la mar, que constitueixen el 70 % de la superfície total de la Terra.

Cada unitat de relleu o unitat fisiogràfica és el resultat d’una història geològica particular que s’insereix, és clar, en la història global de la Terra. Per tant, cada unitat del relleu es caracteritza per un conjunt de roques determinat, les quals s’organitzen en una estructura característica d’aquella unitat, i el relleu que hi observem ha estat modelat gràcies a una successió de processos geomorfològics relativament recents. Si bé la deposició de les roques sedimentàries i els processos erosius que intervenen en el modelatge del relleu tenen el seu origen en processos externs a la Terra, en canvi, la gènesi de les roques ígnies i l’origen de la majoria dels processos deformatius de les roques, i d’alguns altres, cal buscar-los en fenòmens que succeeixen a l’interior de la Terra. Per a entendre la història geològica de qualsevol unitat fisiogràfica no n’hi ha prou, doncs, amb l’estudi de les roques que afloren en superfície, ni amb el de les que ho fan al subsol, amb les dades obtingudes mitjançant sondatges, sinó que cal intentar d’obtenir informació de l’estructura de les zones més internes de la Terra, no accessibles a l’observació directa, i dels processos que hi tenen lloc actualment. Aquests són alguns dels aspectes estudiats per la geofísica. Com veurem en els capítols que segueixen, han estat precisament els estudis geofísics els que, a partir dels anys seixanta, han fet progressar d’una manera extraordinària la nostra visió de la dinàmica geològica de la Terra.

Per a interpretar la geologia de qualsevol regió del globus caldrà, per això, definir primerament les grans unitats geològiques, que normalment coincideixen amb les grans unitats del relleu, i estudiar-ne la història geològica a partir de les dades que ens aporten les roques superficials i les subsuperficials, tenint en compte les dades que la geofísica aporta de les zones més profundes, tant de la seva estructura com dels processos que s’hi esdevenen. Començarem, doncs, per una breu descripció de les grans unitats fisiogràfiques del nostre país i, abans d’entrar en la descripció sistemàtica i ordenada de les característiques geofísiques i geològiques de l’àrea que ens ocupa, dedicarem un capítol a alguns aspectes generals de la geologia i a situar els Països Catalans en el context de la Mediterrània occidental i les regions veïnes. Això permetrà de comprendre millor la història geològica dels Països Catalans.

Els Països Catalans comprenen una faixa estreta que majoritàriament s’estén al llarg de la façana mediterrània de la península Ibèrica, les Balears i tot el conjunt de fons marins de l’anomenada conca marina catalanobalear. Ocupen, doncs, una llenca de la península Ibèrica i un petit fragment de la Mediterrània occidental. La situació i les dimensions dels Països Catalans fan que, d’una banda, incloguin un bon nombre d’unitats fisiogràfiques, però, de l’altra, que no n’hi pertanyi gairebé cap d’una manera exclusiva.

N’hi ha prou amb una ullada al mapa topogràfic per a copsar les principals unitats fisiogràfiques dels Països Catalans. Hom pot distingir-hi els Pirineus, la Serralada Ibèrica, la Depressió de l’Ebre, les Serres i les Depressions Costaneres, la Serralada Bètica i el Promontori Balear, i la Conca Marina Catalanobalear.

Els Pirineus

Els Pirineus, en el sentit estricte, són una serralada rectilínia d’uns 450 km de longitud i una amplada màxima d’uns 150 km en el seu sector central, que s’alça a l’istme que uneix la península Ibèrica amb la resta d’Europa i que s’estén des del golf de Biscaia, al País Basc, fins al cap de Creus, a Catalunya. Aquesta serralada presenta una certa simetria. El seu nucli més elevat, on aflora el sòcol format per terrenys majoritàriament paleozoics—granits, gneis, pissarres, etc.—, afectats per l’orogènia herciniana, conforma els Pirineus axials o zona axial. A banda i banda de la zona axial afloren els terrenys mesozoics i terciaris, predominantment calcaris, que, juntament amb els terrenys del socòl que avui dia afloren a la zona axial, foren plegats durant l’orogènia alpina. Les serres formades per materials mesozoics i terciaris que s’alcen a ambdues bandes de la zona axial han estat denominades tradicionalment Prepirineus. De tota manera, cal assenyalar que aquesta simetria no és gaire perfecta. Així, el vessant septentrional dels Pirineus és força més estret que no pas el meridional i, com veurem, l’estructura geològica d’ambdós vessants és ben diferent. Fou durant l’orogènia alpina (entre 50 i 25 milions d’anys enrere) que s’estructurà la serralada pirinenca tal com avui la coneixem. Des del punt de vista geològic hom hi distingeix, de N a S, una zona nordpirinenca formada bàsicament per materials mesozoics i terciaris, una zona axial on afloren àmpliament les roques del sòcol, i una zona sudpirinenca constituïda per terrenys mesozoics i terciaris. La zona axial i la nordpirinenca són separades per la falla nordpirinenca, que se segueix quasi al llarg de tota la serralada.

Els Pirineus catalans ocupen una gran part de la meitat oriental de la serralada, i la major part de la zona nordpirinenca queda escapçada. Aquesta unitat és la que es troba pitjor representada en territori català; només la part més meridional de les Corberes cau dins dels Països Catalans. La zona axial, en canvi, s’estén àmpliament a Catalunya, des de la capçalera del riu Éssera fins al cap de Creus. En aquesta unitat hi ha els cims més alts de la serralada, entre els quals cal destacar, d’W a E, el pic d’Aneto (3404 m), el pic de Posets (3367 m), el pic de Comaloforno (3030 m), el pic de Peguera (2984 m), la pica d’Estats (3143 m), el pic alt de coma Pedrosa (2946 m), el pic del Carlit (2915 m), el Puigmal (2913 m) i el Canigó (2784 m). A les comarques de ponent, així com a Aragó, és on la zona sudpirinenca és més desenvolupada i assoleix uns 50 km d’amplada. Hom hi distingeix unes serres interiors, entre les quals destaquen el massís del Turbó (2492 m), la serra de Sant Gervàs (1839 m) i la del Boumort (2076 m), i unes serres exteriors, entre les quals cal esmentar el Montsec (1678 m), Sant Mamet (1374 m), el Solà, el Mont-roig (951 m), Carbonera (679 m) i la Boada (761 m), separades per una depressió, la conca de Tremp. A l’E del riu Segre, la zona sudpirinenca esdevé molt més estreta i no es distingeixen subunitats. Entre aquest riu i la Mediterrània destaquen les serres del Cadí (2642 m), el Port del Comte (2332 m), el Pedraforca (2497 m), Sant Amanç (1854 m), el puig de Bassegoda (1376 m) i el turó de la Mare de Déu del Mont (1115 m).

La Serralada Ibèrica

Els Ports de Beseit constitueixen un nucli muntanyós format gairebé en la seva totalitat per calcàries mesozoiques. Se situen a l’enllaç entre la Serralada Ibèrica i la Serralada Costanera catalana. El plegament d’aquests terrenys, i també el de les dues grans unitats esmentades, es produí principalment durant l’Oligocè, és a dir, durant l’orogènia alpina.

Jordi Vidal

La Serralada Ibèrica és el sistema muntanyós que constitueix el límit nordoriental de la Meseta. S’estén àmpliament des de les terres castellanes de Burgos fins al front de la Serralada Bètica, a la Costera, al País Valencià. És formada majoritàriament per materials mesozoics i també terciaris, predominantment calcaris, si bé en alguns llocs afloren els terrenys paleozoics del sòcol (serra de la Demanda, vores de la depressió de Calataiud-Terol, serra d’Albarrasí i serra d’Espadà). L’estructura que caracteritza la Serralada Ibèrica es formà, principalment, a l’Oligocè. Llevat la zona d’enllaç amb la Serralada Costanera catalana, on els plecs i els encavalcaments tenen una direcció E-W, les estructures ibèriques, fonamentalment plecs de cobertora, tenen una orientació NW-SE. De NW a SE destaquen la serra de la Demanda (2037 m), els pics d’Urbiel (2235 m), la serra Cebollera (2147 m) i la plana de Sòria (entre 1100 i 1200 m). A la part central s’obre la depressió de Calataiud-Terol, a l’extrem meridional de la qual hi ha el Racó. Aquesta depressió separa una branca aragonesa, a l’extrem septentrional de la qual destaca el Moncayo (2313 m), i una branca castellana, amb la serra d’Albarrasí (Caimodorro, 1921 m). Al Baix Aragó hi ha la serra de Gúdar (2024 m) i la de Javalambre (2020 m). Ja al País Valencià, de N a S, destaquen el Penyagolosa (1813 m), la serra d’Espadà (1099 m) entre les valls mitjanes del Millars i el Palància, i les serres valencianes que moren a la vall de Cofrents. La davallada de la Serralada Ibèrica cap a la costa mediterrània es resol en una sèrie de graons que més pròpiament formen part de la unitat fisiogràfica que hem anomenat Serres i Depressions Costaneres.

La Depressió de l’Ebre

La Depressió de l’Ebre és una unitat, a grans trets triangular, que correspon a una conca terciària —anomenada conca de l’Ebre— que fou reblerta principalment durant el Paleogen, i també durant una bona part del Miocè, amb materials provinents de les serres que s’anaven aixecant al seu voltant i que la limitaven: els Pirineus al N, la Serralada Ibèrica al SE i al S, i al SE, una serralada, probablement de característiques semblants a la Serralada Ibèrica, que s’alçava on avui hi ha les serres i les depressions de l’anomenada Serralada Costanera catalana i, almenys, una part de la conca marina catalanobalear. Els terrenys que l’omplen són, en general, tendres —hi abunden els terrenys argilosos—, llevat de les vores, on hi ha importants acumulacions de conglomerats resistents a l’erosió que donen lloc a muntanyes enèrgiques com són, per exemple, la serra de Busa, Montserrat, el Montsant, la penya Galera o les Roques de Benet a Horta de Sant Joan. En general, els materials de la Depressió de l’Ebre són poc deformats. Només ho són en un cert grau els de les zones de contacte amb les serralades que envolten la depressió. A Catalunya, la plana de Vic, una gran part del Berguedà, el Solsonès, l’Anoia, el Bages, la Segarra, les Garrigues i tota la plana d’Urgell són dins de la Depressió de l’Ebre. Aquesta part catalana de la Depressió de l’Ebre, el seu extrem oriental, és la que en les descripcions fisiogràfiques del Principat ha estat anomenada Depressió Central catalana.

Les Serres i les Depressions Costaneres

La serra de Tramuntana i es Pla de Mallorca corresponen respectivament a un bloc elevat i a un d’enfonsat, separats per una falla que en marca el límit brusc. L’estructura de blocs diversament enfonsats i basculats, de la qual la fotografia n’és un exemple, es formà durant el Neogen i donà lloc a la Conca Marina catalanobalear, les vores de la qual són les Serres i Depressions Costaneres, a la península, i el Promontori Balear.

Jordi Vidal

Des del Llenguadoc fins a la depressió de València, al llarg de la costa mediterrània, hi ha un seguit de depressions i serres de poca altitud, més o menys paral·leles a la costa, que constitueixen la unitat que anomenem Serres i Depressions Costaneres. Aquests relleus no són altra cosa que els primers graons de la davallada de les unitats fins ara descrites cap a la Conca Marina Catalanobalear. Corresponen al marge nordoccidental emergit d’aquesta conca. Així doncs, des del punt de vista estructural són només una part d’una gran unitat: la fossa catalanobalear. Això no obstant, el fet que aquesta part sigui emergida, li confereix una particularitat que en justifica el tractament com una unitat fisiogràfica individual. Els graons que formen aquesta unitat són limitats per falles que provoquen diferents enfonsaments i basculaments dels blocs que separen. Tot i que, a grans trets, hi ha un enfonsament progressiu cap a la Mediterrània, hi ha blocs relativament aixecats, que són els que constitueixen les serres, i on afloren materials de les unitats ja descrites: dels Pirineus, del que havia estat la "Serralada Costanera catalana" i de la Serralada Ibèrica. Els blocs més enfonsats formen les depressions, reblertes majoritàriament per materials neògens, en general, tendres. Aquesta estructura, doncs, s’ha format principalment durant el Neogen i, avui dia, moltes de les falles que en són responsables encara són actives. Es tracta d’una estructura sobreimposada a les formades durant el plegament alpí: les interromp; les ha trencades i, en una gran part, enfonsades sota l’actual nivell de la mar. És per això que, fisiogràficament, els Pirineus, la Depressió de l’Ebre i la Serralada Ibèrica son limitats per aquestes Serres i Depressions Costaneres.

La més septentrional de les Depressions Costaneres dels Països Catalans és la plana del Rosselló. Els relleus més orientals dels Pirineus (el massís paleozoic del cap de Creus), en certa manera, no són més que un bloc aixecat entre la depressió rossellonesa i la de l’Empordà. El massís del Montgrí és un altre fragment dels Pirineus que aflora en un bloc relativament elevat. Entre l’Empordà i l’Ebre hi ha dues alineacions de serres aproximadament paral·leles a la costa: arran de mar, l’anomenada Serralada Litoral catalana que comprèn les serres de les Gavarres, del Montnegre, de Sant Mateu, de Collserola i el massís de Garraf; més cap a l’interior, la Serralada Prelitoral catalana, on destaquen les Guilleries, el Montseny, Montserrat, la serra d’Ancosa, les muntanyes de Prades i les serres del Montsant i de Cardó. Ambdues són separades per l’anomenada Depressió Prelitoral catalana, formada per la Selva, el Vallès, el Penedès i el Camp de Tarragona. El conjunt d’aquestes tres subunitats es coneix amb el nom de Serralada Costanera catalana. Més al S s’estén la depressió del Baix Ebre, de la qual sobresurt la serra de Montsià, afaiçonada sobre un bloc relativament aixecat. Ja en el Maestrat, com a prolongació de la depressió del Baix Ebre, la depressió allargassada de Sant Mateu, les Coves i la Vall d’Alba. Entre aquesta zona deprimida i la mar, i també paral·leles a la costa, les serres d’En Galceran, d’Alcalà i d’Irta, que representen una sèrie de blocs fallats i basculats, entre els quals hi ha valls paral·leles. Immediatament al N de la depressió de València, al Camp de Morvedre, les serres que arriben fins a ben a prop de Sagunt corresponen a graons successius, a través dels quals la Serralada Ibèrica davalla fins a la costa. De fet, tota la depressió de València és envoltada de graons intermedis entre la plana i la Serralada Ibèrica pròpiament dita, com la serra Falaguera i la serra de Corbera, ja al S de la depressió. Els relleus on s’assenta el castell de Cullera són un d’aquests blocs menys enfonsats que sobresurten enmig de les depressions.

La Serralada Bètica i el Promontori Balear

Cresta del Realet, en el Prebètic, entre el Puigcampana i la serra d’Aitana. La cresta és formada per les calcàries cenomanoturonianes, verticals, situades entre els terrenys margosos de l’Aptià-Albià (a la dreta) i les margues del Cretaci superior (a l’esquerra). Al fons, els primers contraforts de la serra d’Aitana, en calcàries terciàries. Com en aquesta àrea, el conjunt de serres de la zona més externa de la Serralada Bètica, situades a la part meridional dels Països Catalans, s’han desenvolupat majoritàriament sobre calcàries mesozoiques i paleògenes. Entre aquestes serres, hi ha depressions allargassades reblertes sobretot per terrenys tendres del Neogen. L’estructura de plegament d’aquestes unitats fou adquirida durant l’orogènia alpina.

Jordi Vidal

El relleu de la part més meridional dels Països Catalans es caracteritza per una sèrie de serres calcàries i de depressions argiloses, en general allargassades i orientades WSW-ENE. Formen part de la Serralada Bètica i moren contra la Mediterrània, al cap de la Nau. Les serres atenyen altituds màximes compreses entre 1000 i 1500 m. Més enllà del cap de la Nau, aquests relleus es prolonguen en el Promontori Balear. És més, el desnivell global augmenta considerablement cap a l’E. Només cal comparar els 1558 m de la serra d’Aitana, altitud màxima de les serres d’aquestes comarques meridionals, amb els més de 3000 m de desnivell que hi ha entre els cims de la serra de Tramuntana de Mallorca i el fons de la Conca catalanobalear, i amb els 2000 m de desnivell que té el talús brusc que delimita el Promontori Balear pel S. Així, fisiogràficament, la Serralada Bètica es prolonga en el Promontori Balear; cal dir, però, que s’hi prolonga només en certa manera, ja que el relleu de la Serralada Bètica, en el sentit estricte, i el relleu del Promontori Balear tenen significacions geològiques ben diferents.

Les serres de la Serralada Bètica situades a la part més meridional dels Països Catalans són majoritàriament formades per calcàries mesozoiques i paleògenes. Al N d’Alcoi destaca la serra de Mariola (1389 m) i al S d’aquesta població, la serra del Carrascar d’Alcoi (1352 m). Entre Xixona i Ibi s’aixeca la serra de la Carrasqueta (1239 m) i entre Alcoi i Callosa d’En Sarrià, la serra d’Aitana (1558 m). Ja a prop de la costa destaca el Puigcampana (1406 m). A la Marina Septentrional, cal esmentar les serres de la Safor (1011 m), Alfaro (1165 m) i Bèrnia (1128 m). Separant totes aquestes serres s’obren depressions més o menys àmplies i allargassades formades sobretot per terrenys neògens, en la seva major part, tendres. És en aquestes depressions, anomenades foies, on s’assenten moltes de les principals poblacions d’aquestes comarques.

Entre d’altres, cal destacar les foies d’Alcoi, Castalla i Xixona. Tot aquest conjunt de relleus, encara que, localment, ha estat lleugerament condicionat per la tectònica extensiva del Neogen superior, és relacionat bàsicament amb l’estructura compressiva anterior que donà lloc als feixos de plecs i als importants encavalcaments de la Serralada Bètica. Les estructures d’aquesta serralada se solen agrupar en tres grans conjunts que, de S a N —això és, de les zones internes a les zones externes de la serralada—, són: el Bètic, el Subbètic i el Prebètic. El fragment de la Serralada Bètica que es troba al S del País Valencià correspon gairebé tot al Prebètic, llevat de la zona dels voltants de Crevillent, que ja pertany al Subbètic. És a dir, forma part de les zones més externes de la Serralada.

Per contra, el relleu que forma el Promontori Balear és bàsicament degut a la tectònica extensiva neògena. De fet, aquest promontori és un bloc relativament aixecat entre dues grans fosses, la fossa catalanobalear al N i la fossa algerianobalear al S. En aquest sentit, tot i que aquest relleu és fisiogràficament la continuació de la Serralada Bètica, el seu significat geològic no és estrictament el mateix. De tota manera, les estructures de plegament que es troben en aquest bloc aixecat i que afloren a les illes d’Eivissa, Cabrera i Mallorca, són la continuació cap al NE de les estructures més externes de la Serralada Bètica (Prebètic i Subbètic en part). No és aquest el cas de les roques i les estructures de l’illa de Menorca que, com veurem, no pertanyen a la Serralada Bètica. Així doncs, tot i que Menorca també forma part del Promontori Balear, no forma part de la Serralada Bètica. Aquest fet il·lustra les prevencions expressades unes ratlles més amunt en dir que el Promontori Balear és, només en una certa manera, la prolongació de la Serralada Bètica. Els relleus de Mallorca —la serra de Tramuntana (1445 m), es Pla, amb els puigs de Randa (543 m) i de Bonany (317 m) i les Serres de Llevant (561 m)—, alineats NE-SW, són limitats per fractures relacionades amb l’extensió neògena, a grans trets paral·leles a les que limiten el promontori i sobreposades a l’estructura de plegament bètica.

La Conca Marina Catalanobalear

La Conca Marina Catalanobalear és una gran fossa que, en forma d’una gran vall submarina, davalla des de la depressió de València fins a les planes abissals situades entre Provença i Menorca. La seva gènesi és relacionada amb l’extensió terciària. Les serres i les depressions costaneres i el Promontori Balear en són les vores emergides. De tota manera, com que la major part d’aquesta àrea ha estat, des del Neogen, sempre o quasi sempre, sota les aigües de la mar, la morfologia de la conca catalanobalear presenta característiques pròpies que la diferencien de les seves vores emergides.

En el mapa topogràfic destaca, en primer lloc, la plataforma continental, que s’estén des de la costa fins a la isóbata dels 200 m, aproximadament. La seva amplada és molt variable. Així, davant de les planes del Llenguadoc-Rosselló i del Baix Ebre-Castelló supera els 70 km, mentre que enfront de Tarragona i del Maresme no arriba als 15 km. Al voltant de les Balears també es troba aquesta plataforma, que s’uneix amb la del cap de la Nau.

A partir dels 200 m hi ha una ruptura de pendent, i aquest esdevé més pronunciat. Es tracta del talús continental, que ateny pendents de l’ordre de 4-5°, que al NE de Menorca arriben a ésser d’11°. A la part baixa del talús, aquest pendent se suavitza i enllaça amb el glacis de transició a la plana abissal situada aproximadament a 2700 m de profunditat i que ocupa els fons de la conca algerobalear-provençal.

Un dels trets més característics del talús continental és la presència dels canyons submarins o barrancs que l’entallen profundament i que en el llenguatge popular són coneguts amb el nom de recs. La incisió s’inicia a la vora externa de la plataforma i es perllonga fins al glacis. D’entre aquests canyons o recs, cal destacar en el talús peninsular, de N a S, el canyó de Lacaze-Duthiers enfront del Rosselló, que s’uneix amb el canyó del cap de Creus, que davalla del N d’aquest cap; el canyó de la Fonera a l’alçada de Palamós, el de Blanes i els d’Arenys i del Besòs, que s’uneixen abans d’arribar al glacis. Força més al S, el canyó del Foix, a prop de la desembocadura d’aquest riu. Davant de les costes del País Valencià, els canyons no són tan profundament entallats; n’hi ha un bon nombre davant del delta de l’Ebre i davant d’Orpesa, així com a l’E dels Columbrets. A les Balears té una especial importància l’anomenat canyó de Menorca, que des de la plataforma del migjorn menorquí porta a la plana abissal, situada al S del Promontori Balear. Cal destacar el caràcter extraordinàriament rectilini i el fort pendent del talús continental que limita pel SE el Promontori Balear. És l’anomenat escarpament de Cabrera o d’Émile Baudot.

Els canyons de la plataforma peninsular i del marge N de la plataforma balear són recollits per un col·lector o canal principal, anomenat canal de València, que davalla suaument cap al NE i mor en l’extensa plana abissal, aigües enfora, al N de Menorca. Dins d’aquesta àmplia depressió destaquen alguns turons que sobresurten del fons i que avui se sap que corresponen a volcans submarins recents. Bons exemples en són els monts de l’Ebre, dels Cresques, de Sóller, de Verdaguer, de Muntaner, etc.