A la conca alta de la Noguera Pallaresa hom pot observar algunes de les grans unitats que constitueixen la zona axial dels Pirineus. Al N el dom de la Noguera Pallaresa, que ocupa una gran part de l’àrea, i al S el dom de l’Orri, ambdós formats per materials sedimentaris del Cambroordovicià. Entre aquests dos doms es troba el sinclinal de Llavorsí, on afloren terrenys devonians i carbonífers. En canvi, en el sinclinal de Tor, a la part més oriental del dom de la Noguera Pallaresa, només hi ha materials devonians. Aquests també es troben a la unitat encavalcant del Moredo, que limita pel N el dom de la Noguera Pallaresa.
Cada una d’aquestes unitats té característiques estructurals pròpies. Els límits entre elles, en el cas dels doms i els sinclinals, són definits en molts indrets per les pissarres negres del Silurià que, a causa de llur comportament molt plàstic, ha actuat com a nivell de desenganxament i han afavorit el desenvolupament d’accidents tectònics importants.
Totes aquestes roques sedimentàries són afectades, només feblement, pel metamorfisme regional hercinià, que en aquesta regió tan sols assoleix el grau baix o molt baix. A la conca alta de la Noguera Pallaresa també afloren parcialment els massissos granítics i granodiorítics de la Maladeta, Marimanya i Bassiers, al voltant dels quals s’han desenvolupat aurèoles de metamorfisme de contacte.
Els doms de l’Orri i de la Pallaresa
Mapa geològic de la conca alta de la Noguera Pallaresa, al qual destaca l’estret i complex sinclinal de Llavorsí, situat entre els doms de la Pallaresa i de l’Orri. Hom hi aprecia l’estructura de plegament i els encavalcaments de Moredo i de Llavorsí, d’edats herciniana i alpina, respectivament. Les granodiorites de Marimanya, la Maladeta i Bassiers intrueixen les estructures hercinianes.
Javier Génova, original de Mariona Losantos i Joan Palau.
Els doms de l’Orri i de la Pallaresa són constituïts per terrenys del Cambroordovicià i de l’Ordovicià superior. La sèrie del Cambroordovicià, anomenada formació de la Seu, és constituïda per una alternança de capes pelítiques i gresoses d’un gruix variable, on destaquen alguns bancs quarsítics d’alguns metres de potència. Aquests darrers destaquen en el paisatge, com es pot veure als voltants de Gil i de Besan. En algunes àrees, el diàmetre dels clastos de quars d’aquests nivells és més gran i la roca esdevé un autèntic microconglomerat. N’hi ha bons exemples al port de la Bonaigua, als voltants d’Alós d’Aneu i al cim de la pica d’Estats. Globalment, però, és una sèrie relativament monòtona, tot i que en alguns indrets es reconeixen nivells de pissarres fosques —amb molts sulfurs, sobretot pirita—, pissarres carbonàtiques i dipòsits vulcanosedimentaris. En el dom de la Pallaresa, intercalada dins de la formació de la Seu, hi ha una unitat anomenada formació de Ransol, constituïda per calcàries, pissarres fosques i quarsites. La seva distribució és molt irregular, ja que les roques que la formen no tenen sempre continuïtat lateral. Tanmateix, hom pot dir que els materials de la formació de Ransol ocupen una franja compresa entre el riu Estaon i el circ de Baiau. La sèrie més completa aflora als voltants del poble de Lleret, situat sobre les calcàries; d’allí cap al N, es troben successivament les quarsites i les pissarres negres.
Els dipòsits de l’Ordovicià superior són solidaris, des del punt de vista estructural, amb els de la formació de la Seu. Afloren en el flanc N del sinclinal de Tor i en el flanc S del dom de la Pallaresa i en el N del de l’Orri, a l’E de la Noguera Pallaresa. La successió estratigràfica és comparable a la dels Pirineus orientals. S’inicia amb els conglomerats de Rabassa, formats per còdols de quars i quarsita de mida variable —en alguns casos superen els 10 cm— i matriu pelítica o pelíticogresosa. Damunt d’aquests conglomerats segueixen els microconglomerats, les grauvaques i les pelites de la formació de Cava. La sèrie continua amb les calcofil·lites i calcàries, que en moltes localitats contenen restes de crinoides, de la formació d’Estana. La part més alta de la successió és constituïda per les pissarres fosques de la formació d’Ansovell. A la confluència dels rius de la vall Ferrera i Cardó hi ha bons afloraments d’aquesta sèrie. En aquesta localitat, la sèrie és invertida i presenta una potència força reduïda. Entre les bordes de Conflent i el cim de Salòria aflora més extensament.
Dins de les pissarres de la formació d’Ansovell i en el contacte entre aquestes i les pissarres negres del Silurià, en el límit meridional del dom de la Pallaresa hi hagueren les explotacions mineres de coure (calcopirita) de les bordes de Conflent i les de ferro a prop d’Aós de Civís. Tanmateix, les explotacions de ferro més importants eren a la vall Ferrera, al vessant N del pic de Salòria.
L’estructura interna dels doms és difícil d’establir i fins ara no han pogut ésser-hi traçades estructures de grans dimensions. Això no obstant, les pissarres i les quarsites de la formació de la Seu reflecteixen i conserven força bé les estructures menors formades durant les diferents fases de l’orogènia herciniana. Les estructures de deformació més evidents en el dom de la Pallaresa són els plecs i el clivatge associat. Els plecs, de diferents mides, tenen el pla axial subvertical i llur orientació és E-W. Paral·lelament al pla axial dels plecs esmentats, es desenvolupa un clivatge de crenulació. Hom pot observar bons exemples d’aquests plecs, just al N de l’aiguabarreig del riu de Tor amb la Noguera de la vall Ferrera, on hi ha una barra de quarsites que dibuixa un plec antiformal vergent cap al S. A la capçalera de la Noguera de la vall Ferrera l’estructura esdevé més complexa i en molts indrets s’observen diverses famílies de plans de clivatge. En canvi, cap al S del dom, el clivatge de crenulació esmentat no és tan desenvolupat i, en la seva posició, hi ha plecs angulosos del tipus anomenat "kink band".
Cal destacar que en el port Vell hom pot veure-hi la falla de Merens que cap a ponent s’esmorteeix ràpidament. Aquest és l’acabament occidental d’una de les grans falles de la zona axial dels Pirineus, que més a l’E separa els massissos de gneis de l’Aston i l’Ospitalet.
Al N del dom de la Pallaresa hi ha el massís granodiorític intrusiu de Bassiers. Al seu voltant les roques sedimentàries, que ja havien sofert els efectes del metamorfisme regional hercinià, han esdevingut corneàniques per l’acció del metamorfisme de contacte. Als voltants del llac de Certascan afloren les corneanes i a la riba septentrional del llac, la granodiorita de Bassiers.
El massís de Marimanya
A l’extrem occidental del dom de la Pallaresa es troba el massís de Marimanya. És format per materials de la formació de la Seu, pels terrenys devonians de la unitat encavalcant del Moredo i pel granitoide de Marimanya.
La sèrie estratigràfica de la unitat encavalcant del Moredo comença amb una alternança de nivells silicis i calcaris, d’edat siluriana, que formen una roca d’aspecte molt característic que, en la literatura de llengua francesa, ha estat sovint anomenada "barregiènne". Aquesta alternança aflora bé a les estribacions orientals del Moredo i del Qüenca, i entre el port de la Bonaigua i l’estany de la Pudor. Damunt dels materials descrits vénen les calcàries del Devonià, grises o blanques, amb restes de crinoides, força massisses, que destaquen en el paisatge. Formen els pics del Moredo i de Qüenca, i els relleus del N del port de la Bonaigua. En molts indrets tenen pegats dolomítics de color bru. En els vessants N i W del massís, per damunt de les calcàries, hi ha pissarres de color gris blavós amb bancs de calcàries grises, que constitueixen el tram més alt de la sèrie devoniana en aquest sector. Afloren àmpliament a la pista d’Alós d’Àneu a Montgarri, entre la borda Perosa i Bonabé.
Aquesta unitat constituïda per terrenys silurodevonians encavalca directament la formació de la Seu. Aquest encavalcament és hercinià, ja que és afectat pels plecs d’orientació E-W amb pla axial subvertical descrits i, a més, és tallat pel granitoide de Marimanya.
El granitoide de Marimanya aflora al centre del massís. És zonat: a la perifèria del cos es troben granodiorites i, en el centre, granits i leucogranits. Al seu voltant desenvolupa una aurèola de metamorfisme de contacte que provoca la transformació de les calcàries en marbres i l’aparició de motes en les roques de la formació de la Seu.
El sinclinal de Llavorsí
Com ja hem dit, els límits entre els doms i els sinclinals se situen clàssicament en els materials silurians que, bàsicament, són pissarres ampelítiques. En alguns indrets tenen, intercalats, petits nivells de calcàries negres. Els terrenys silurians afloren en els límits S i N del sinclinal de Llavorsí i en el sinclinal de Tor. Gairebé sempre són molt tectonitzats, com es pot comprovar en els afloraments dels voltants de la central elèctrica de la Torrassa.
El sinclinal de Llavorsí des de la carretera de Tírvia a Farrera. El sinclinal de Llavorsí se situa entre els doms de l’Orri i de la Pallaresa, i és constituït majoritàriament per terrenys del Devonià i el Carbonífer. Els terrenys devonians, carbonàtics, donen els espadats, com els de primer terme de la fotografia, que corresponen al flanc sud del sinclinal. Tant aquests com els del flanc nord, cabussen cap al nord (dreta). A segon terme, els relleus més alts i arrodonits corresponen als terrenys silurians i cambroordovicians capgirats del flanc nord. Es tracta d’un sinclinal abocat cap al sud.
Josep M. Casas.
El sinclinal de Llavorsí és situat entre els doms de l’Orri i de la Pallaresa i és constituït majoritàriament per terrenys del Devonià i el Carbonífer. És limitat al N i al S per dues falles. Al S, l’anomenada falla de Llavorsí, que molt probablement es mogué també durant l’orogènia alpina, té una direcció E-W, és inclinada cap al N i actuà com una falla inversa. Aquest accident tectònic pot observar-se just en el poble de Llavorsí. A l’entrada S del poble, a peu de carretera, afloren els materials de la formació de la Seu, on el clivatge cabussa cap al N, però menys que les capes. A l’altra banda de la Noguera hi ha els materials del Devonià que, estructuralment, es troben per damunt dels de la formació de la Seu. Entre aquests dos afloraments manca tota la sèrie de l’Ordovicià superior i una part de la formació de la Seu. En canvi, hi ha un petit aflorament de pissarres negres del Silurià sota la paret del camí del cementiri i hom pot considerar que també hi ha pissarres silurianes sota el llit de la Noguera. Així doncs, tal com havíem dit, els terrenys del Silurià subratllen els accidents tectònics.
La part inferior de la successió devoniana del sinclinal de Llavorsí és constituïda per calcàries amb intercalacions de pissarres carbonàtiques i per pissarres. El conjunt té uns colors grisos, verds i bruns molt característics. Intercalat en aquest tram hi ha un paquet de calcàries grises i blaves d’uns 50 m de gruix, que aflora més extensament a l’E de Llavorsí. Tots aquests tipus litològics també afloren al sinclinal de Tor. A l’W de Llavorsí els materials devonians es redueixen als descrits, mentre que, a l’E, la part alta de la successió devoniana és formada per pissarres multicolors i calcàries noduloses. Cal indicar que avui encara no es disposa de cap estudi biostratigràfic d’aquests materials del sinclinal de Llavorsí. Per això és difícil d’atribuir edats als diferents terrenys descrits. Això no obstant, els materials carbonàtics de la part alta de la successió presenten les característiques dels del Devonià superior i dels del Carbonífer inferior de regions properes. És raonable, doncs, pensar que tinguin aquesta edat.
El nucli del sinclinal de Llavorsí és constituït bàsicament per pissarres grises o negres, sovint sorrenques. En alguns indrets hi ha nivells de gresos o grauvaques d’uns 3 m de gruix i abunden les intercalacions de calcàries, com per exemple al torrent de Baiasca.
Aquesta formació, que ha estat anomenada formació de Civís, representa la fàcies "culm" del Carbonífer. A l’W de la vall de Cardós, el límit entre el conjunt carbonàtic i el terrigen (fàcies "culm") no és ben definit, i de fet es tracta d’un trànsit gradual des de les pissarres carbonàtiques del sostre del conjunt carbonàtic, fins a les pissarres de color gris fosc de la fàcies "culm". Les pissarres grises del "culm" presenten un clivatge molt ben desenvolupat i, allà on aquest clivatge no ha estat deformat, són aprofitades per a fer lloses. Fins fa ben poc encara funcionava una llosera artesanal, al camí de Baiasca.
L’estructura del sinclinal de Llavorsí és força complexa, cosa que es manifesta sobretot entre la Noguera Pallaresa i Andorra. Aquest sinclinal és el resultat del plegament, per les diferents fases de plegament hercinianes, d’un apilament d’escates que involucren materials silurians, devonians i carbonífers. Aquest apilament és especialment visible al llarg del tall que va de Sant Joan Fumat a Civís. A les valls del Cardós, entre Llavorsí i la Fàbrica, i de la Noguera Pallaresa, entre Llavorsí i Escaló, les seccions que hom pot observar són més senzilles.
El sinclinal de Llavorsí és interromput, a l’W, pel massís granític de la Maladeta. Aquest, com el de Marimanya, és zonat. A la perifèria hi ha granodiorites biotiticohornblèndiques i, al centre, granits. A Sant Maurici afloren els materials devonians afectats pel metamorfisme de contacte provocat pel massís de la Maladeta. Els materials devonians metamorfitzats formen la cara N dels Encantats, on es pot veure el contacte amb la granodiorita, que passa molt a prop del cim.