El manteniment de la biodiversitat (les espècies, les comunitats biològiques i els processos ecològics) requereix l’ús d’eines diverses, les més importants de les quals són la declaració i gestió d’espais naturals protegits, l’ordenació territorial i la prevenció o correcció dels impactes generats per les activitats econòmiques. Però aquests instruments són insuficients per a espècies de supervivència improbable sotmeses a factors d’una determinada intensitat. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN) defineix com a amenaçats els tàxons o les poblacions que tenen una alta probabilitat d’extingir-se si es mantenen les condicions que actualment els posen en perill; la categoria d’amenaça es determina en funció de l’esmentada probabilitat. La pràctica de la conservació d’espècies, per tant, s’ha de basar en la identificació de les espècies amenaçades (elaboració de llistes vermelles, una tasca acadèmica), en l’assignació, a cadascuna, de la categoria d’amenaça prevista per la normativa vigent (catalogació de les espècies, una tasca jurídica i administrativa) i, finalment, en el disseny i l’aplicació de les mesures de correcció dels factors que incideixen sobre les poblacions i els hàbitats mitjançant plans de recuperació o conservació de les espècies (plans de conservació o recuperació, una tasca tècnica).
La lletrera de ses Margalides (Euphorbia margalidiana) era exclusiva d’un petit illot del nord d’Eivissa, motiu pel qual s’ha considerat en elevat risc d’extinció. El pla de recuperació de l’espècie ha inclòs la duplicació de la població amb la introducció benigna de l’espècie en una altra illa propera, per a disminuir així la probabilitat d’un col·lapse, entre altres mesures.
Eva Moragues.
Lysimachia minoricensis és una de les poques espècies europees totalment extintes en estat silvestre. Descoberta l’any 1878 en un barranc menorquí, on vivia probablement en condicions ambientals molt especials, va ser citada en estat natural per última vegada el 1926. Els més de sis intents de reintroducció a partir d’exemplars cultivats en diversos jardins botànics fets fins avui no han donat resultat.
Joan Mayol.
A les Balears, la conservació d’espècies vegetals té uns fonaments pregons: el 1982 (a conseqüència de la ratificació del conveni de Berna) es va dictar el primer decret de protecció de vegetals de l’Estat espanyol, el qual emparava 7 espècies, amb una sola d’insular: el socarrell bord (Femeniasia balearica). El 1984, una ordre ministerial capdavantera a l’Estat va ampliar la llista d’espècies vegetals protegides de les Balears a 44. Posteriorment, el Govern balear va ampliar de nou la llista de vegetals amenaçats i va detallar el tipus de protecció amb diverses disposicions, fins que l’any 2005 es va regular el Catàleg balear d’espècies amenaçades i d’especial protecció i es van establir els criteris, la tramitació i l’aplicació dels plans de recuperació o conservació de flora i la preservació dels hàbitats de les espècies catalogades (Decret 75/2005 de la Conselleria de Medi Ambient del Govern de les Illes Balears). Els instruments jurídics de conservació d’espècies silvestres són homologables als de països amb una tradició molt més llarga que la nostra en aquesta matèria.
El Llibre Vermell de la flora de les Balears va ser elaborat per L. Sàez i J.A. Rosselló el 2001 a partir de diversos treballs previs. De les aproximadament 2.000 espècies vegetals autòctones conegudes a les illes, poc més de 100 es consideren amenaçades, 60 de les quals són endèmiques. Una gran part d’aquestes espècies amenaçades (en concret, 81) gaudeixen de catalogació oficial, i per als casos més delicats s’han redactat plans específics, l’aplicació dels quals ja s’ha iniciat. Entre el 2007 i el 2009 es van aprovar vuit plans en favor de plantes amenaçades, dos dels quals emparen grups d’espècies afectades per problemes similars. L’estructura dels plans és comuna: inclouen un resum dels coneixements biològics i demogràfics de les espècies, identifiquen els factors que les mantenen en situació desfavorable de conservació (coneguts o probables) i estableixen objectius concrets, prioritats d’actuació (tant in situ com ex situ) i, finalment, calendaris i pressuposts orientatius per al seu desenvolupament. Els plans són documents de caràcter administratiu i de gestió, sense plantejaments academicistes. Poden ser consultats al web de la Conselleria de Medi Ambient i Mobilitat del Govern de les Illes Balears.
El gènere Limonium té a les Balears un dels centres de diferenciació més notables, amb un catàleg de més de quaranta espècies endèmiques descrites, diferenciades per diversos processos evolutius i genètics. Una de les més amenaçades és la saladina (Limonium barceloi), que manté una única població en les restes d’una zona humida de la platja de Palma. El pla de recuperació en curs combina la protecció del seu hàbitat amb mesures de restauració ecològica i reforçament de la població amb plantes produïdes ex situ.
Servei de Protecció d’Espècies del Govern balear.
Les espècies beneficiades per aquests plans són les incloses en categories de màxima amenaça, ja que així ho estableix la llei. La major part de plans aprovats emparen endemismes o rareses litorals: 5 endemismes del gènere Limonium a Magaluf (2007), L. barceloi de can Pastilla, l’àpit (o api) d’en Bermejo (Apium bermejoi) de Menorca, la veça menorquina (2008), la lletera (o lleteresa) de ses Margalides (Euphorbia margalidiana) i l’orquídia de prat (Orchis palustris) (2009). El fet no pot sorprendre: la costa (a les Balears en concret, i en general a la Mediterrània) ha estat l’escenari de transformacions més radicals i ràpides al darrer mig segle, que inevitablement afecten les espècies i comunitats pròpies d’aquests ambients. Un segon grup important d’espècies sotmeses a planificació són els endemismes i les espècies boreoalpines relictes a les Balears: va ser aprovat un pla de recuperació i conservació de la flora del puig Major de son Torrella (2008), que absorbeix una part considerable dels esforços i pressuposts consagrats a la protecció dels vegetals baleàrics i beneficia 16 espècies catalogades en aquest reducte de microclima i característiques particulars. Finalment, cal esmentar l’existència d’un pla de gestió del teix (Taxus baccata) a Mallorca; tot i que l’espècie ni és endèmica ni es pot considerar amenaçada (l’inventari actual és de més de 600 individus a la serra de Tramuntana), el seu caràcter emblemàtic i les accions prèvies de conservació empreses en diversos àmbits (incloses plantacions al medi natural) van aconsellar redactar un document per a fer coherents i eficaces aquestes iniciatives.
La vocació instrumental dels plans atorga la màxima importància a l’apartat de les mesures de conservació que cal aplicar. Cada pla sol incloure entre deu i vint mesures, que es poden agrupar esquemàticament en sis apartats: correcció dels factors d’amenaça sobre els individus de l’espècie, la qual inclou la reducció o exclusió d’herbívors (l’alta densitat de cabres assilvestrades a la serra de Tramuntana és el problema més important per a molts vegetals), la proscripció d’activitats incompatibles (circulació rodada, focs de pastura) i el control d’espècies introduïdes invasores i similars. Actuacions de protecció i millora de l’hàbitat (manteniment del seu caràcter natural, neteja de brossa, tancaments o millores edàfiques). Translocacions i reforçament de les poblacions, com ara en el cas de l’àpit d’en Bermejo i la lletrera de ses Margalides, en què totes dues espècies s’han estès a localitats favorables properes, ja que sols sobrevivia una única població de cadascuna –aquesta tècnica es coneix en conservació com introducció benigna–, mesura que ha aconseguit estabilitzar dues noves poblacions d’àpit i una de lletrera, de manera que s’ha reduït substancialment la probabilitat d’extinció. Seguiment de les poblacions i millora del coneixement de la biologia de conservació de les espècies; tot i que els plans no constitueixen documents de recerca, han d’incloure un seguiment de resultats per a valorar-ne l’eficàcia i facilitar la incorporació de nova informació que en permeti la revisió i millora, i també ampliar la informació disponible. Així, per exemple, s’han finançat estudis de taxonomia amb dades moleculars del gènere Limonium per a esbrinar les prioritats de conservació. Accions ex situ (conreu en jardins botànics i vivers, i conservació de germoplasma), en col·laboració amb jardins botànics o bancs de llavors. I, finalment, mesures de divulgació i sensibilització, utilitzant el potencial de les espècies amenaçades per a estendre els principis generals de conservació de la biodiversitat.
Dos dels factors citats anteriorment mereixen algun comentari aclaridor. El primer és el que fa referència a la reducció o exclusió dels herbívors. En contra de la visió simplista que contraposa herbívor a vegetal, en diversos casos s’ha comprovat que l’absència dels primers afavoreix precisament espècies oportunistes i banals en detriment de les més rares. Per tant, la gestió dels herbívors ha de tenir l’objectiu de regular-ne la densitat i la pressió, i no sempre d’eliminar-los. Tanmateix, les plantes de muntanya mallorquines pateixen l’impacte d’una alta densitat de cabres assilvestrades a la serra, la població de les quals ha arribat a superar els 30.000 caps, que s’uneixen a desenes de mils d’ovelles i altres animals domèstics. En general, s’ha optat per combinar la creació i el manteniment de recintes d’exclusió (amb resultats notabilíssims al puig Major) amb els esforços per a reduir i controlar la densitat de cabres assilvestrades, els quals, malgrat que s’eliminen milers d’animals cada any, són encara lluny de donar resultats satisfactoris i sostenibles.
Quant a la protecció dels hàbitats i les localitats, els plans vigents preveuen l’establiment de limitacions dels usos transformadors que són imprescindibles per a mantenir les espècies. Aquesta protecció no és assimilable a la declaració d’espais naturals protegits, molt més complexa i laboriosa i que sol incloure mesures d’ús públic, com a mínim innecessàries per a la protecció d’espècies amenaçades. La normativa balear preveu dues possibles figures: les àrees biològiques crítiques (un instrument molt flexible, que fins i tot pot ser temporal i adaptar-se a circumstàncies de conservació canviants) o les microreserves, anàlogues a les existents en altres territoris.
El pinastre de Menorca (Pinus pinaster), tot i que no presenta diferenciació taxonòmica de les formes ibèriques, està relacionat amb les poblacions corses i italianes i és un escassíssim relicte insular. La seva conservació ha estat possible gràcies a mesures diverses, com el conreu ex situ i l’empelt sobre Pinus halepensis. Sense aquestes actuacions, la població s’hauria extingit per complet pels efectes d’un incendi forestal l’any 2006.
Joan Mayol.
Els plans han estat dissenyats per a períodes de sis anys i, per tant, no n’hi ha cap que hagi estat completament desenvolupat, però en diversos casos ja se n’ha comprovat l’eficàcia: les poblacions de set espècies, com a mínim, són més grans que les conegudes en el moment d’aprovació dels plans corresponents; en els casos de la saladina de Magaluf o l’orquídia de prat, determinats projectes urbanístics que n’amenaçaven les poblacions han estat suspesos o modificats en favor de la supervivència de les plantes. En dos casos més, l’aplicació dels plans ha estat clau per a evitar l’extinció de dues poblacions. El primer és el pinastre de Menorca (Pinus pinaster), una forma genèticament relacionada amb les poblacions tirrenes o orientals, distinta de les ibèriques i, per tant, molt valuosa des del punt de vista de la conservació. Tot i que la proposta de pla no ha completat la seva tramitació, les mesures de conservació s’han aplicat d’alguns anys ençà. Quan s’iniciaren els treballs, la població disposava de 8 exemplars, els quals patiren els efectes d’un incendi forestal l’any 2006. Afortunadament, es disposava d’exemplars de viver obtinguts de llavors menorquines, que han permès replantar l’espècie en el seu hàbitat i empeltar-ne teixits sobre pi banc (P. halepensis), de manera que el genotip s’ha conservat. Malauradament, bona part dels exemplars traslladats han mort per infeccions fúngiques generades en primaveres de pluviositat anormalment alta (la importància de les infeccions i gèrmens en conservació d’espècies és un factor molt més important que no es considera en general). El segon cas ha estat el de la saladina de ses Fontanelles. La zona salabrosa d’on és endèmica va patir una inundació accidental amb aigua potable per la ruptura d’una canonada, que va ocasionar la mort de prop del 70% de la població de saladina. L’existència de plantes cultivades (protegides ex situ) i translacions prèvies en zones no afectades per la inundació va evitar a la pràctica un impacte gravíssim sobre aquest tàxon.
Cal destacar que la limitació dels mitjans humans i econòmics per a dissenyar, tramitar i aplicar els plans implica la necessitat de seleccionar de forma molt acurada les espècies i les accions de conservació, i que aquest instrument no pot tenir més que un caràcter complementari amb relació a la protecció de parcs i reserves, les polítiques sectorials sostenibles i les avaluacions prèvies d’impacte ambiental de les activitats econòmiques, com s’ha indicat anteriorment.