Esquema tectònic de les serralades alpines de l’Orogen Perimediterrani occidental, al qual pertany la Serralada Bètica. Comparteix amb aquelles serralades l’estructura de sistemes d’encavalcaments i mantells de corriment i el desenvolupament d’un metamorfisme regional.
Biopunt, original d’A. Martín Algarra.
Des del punt de vista geogràfic, la Serralada Bètica —anomenada innecessàriament en plural per molts autors— comprèn el conjunt de muntanyes i valls que ocupen els marges S i SE de la península Ibèrica. Estesa des del golf de Cadis fins a les costes del País Valencià situades al S del Xúquer, la Serralada Bètica té una llargada, dins de la Península, d’uns 600 km i una amplada de quasi 200 km, que disminueix a l’extrem oriental, on desapareix sota la Mediterrània per tornar a emergir a les illes Balears; terra endins és limitada per l’alineació N de la vall o conca del Guadalquivir, a la meitat occidental, mentre que cap a l’E limita amb la vora meridional de l’altiplà de la Manxa i l’extrem S de la Cadena Ibèrica. Des del punt de vista estrictament geològic, la pertinença de la Serralada Bètica al Sistema Alpí, i més concretament a l’Orogen Perimediterrani, és ben coneguda des de fa un segle. Aquest orogen s’estén des de l’estret de Gibraltar fins a l’Àsia Menor. Dins la península Ibèrica, la Serralada Bètica representa l’únic element de l’Orogen Perimediterrani amb trets típics, com són l’estructura d’encavalcaments i mantells de corriment, principalment d’edat terciària, i el desenvolupament d’un metamorfisme plurifacial d’àmbit regional.
Els grans conjunts tectònics i paleogeogràfics
Esquema tectònic de la Serralada Bètica, que mostra les unitats de l’avantpaís i els tres grans conjunts estructurals de què consta: les zones externes (que constitueixen la part del marge ibèric incorporat a l’orogen), les zones internes i el complex del Campo de Gibraltar.
Biopunt, original d’A. Martín Algarra.
A la Serralada Bètica hom distingeix d’antuvi dos grans conjunts amb trets litològics i estructurals força diferents. Són les anomenades zones externes i zones internes per llurs posicions relatives respecte al marge exterior de la serralada. Als sectors mitjà i occidental, entre les zones internes i les zones externes s’intercala un tercer conjunt ben diferenciat, del qual les anomenades unitats al·lòctones del Campo de Gibraltar, o complex del Campo de Gibraltar, són el constituent principal. A la part oriental de la serralada el contacte entre zones internes i zones externes és cobert per dipòsits recents que n’impedeixen l’observació. Dins l’àmbit de la Serralada Bètica hi ha, a més, unes quantes depressions o conques interiors, originades essencialment per processos de fracturació desenvolupats després de l’edificació de l’estructura fonamental de plecs i encavalcaments, fracturació que és igualment responsable del vulcanisme terciari del SE peninsular. Tampoc no podrà mancar-hi una referència a la conca del Guadalquivir, que constitueix la conca d’avantpaís de la serralada.
La zona dels Països Catalans que correspon a la Serralada Bètica és relativament petita. De fet, es tracta de les comarques del migjorn del País Valencià, des de la Safor i la Vall d’Albaida fins al Baix Segura. Tanmateix, la bona comprensió dels trets geològics d’aquestes terres requereix una consideració suficient, per bé que breu, de tot el conjunt de la serralada. A continuació seran exposades d’una manera succinta les característiques de cadascun d’aquests grans conjunts que conformen la Serralada Bètica.
Les zones externes
Les zones externes de la Serralada Bètica són constituïdes per materials corresponents a la vora meridional de la placa ibèrica. Dins les zones externes es diferencien dues unitats tectono-paleogeogràfiques: la zona prebètica o Prebètic i la zona subbètica o Subbètic.
La zona prebètica o Prebètic
Seccions transversals de la Serralada Bètica: a dalt, en el sector oriental a la transversal de Múrcia, i, a baix, en el sector central, en una línia obliqua que va des del Guadalquivir fins gairebé a tocar de la costa d’Almeria, prop d’Adra (travessa, per tant, de N a SE, la conca del Guadalquivir, el complex del Campo de Gibraltar, les zones externes i les zones internes).
Biopunt, originals d’A. Estévez i J. Soria i de Banks i Warburton.
La zona prebètica, o més senzillament el sistema Prebètic, és el domini més extern i septentrional de les zones externes i comprèn un conjunt de terrenys mesozoics i terciaris en posició autòctona o parautòctona de fàcies marines somes i continentals. Només es troba representat a la meitat oriental de la serralada, adjacent a l’avantpaís ibèric, i la transició amb la cobertora tabular d’aquest no té solució de continuïtat tectònicament i paleogeogràficament. Els sectors més meridionals del sistema Prebètic, a diferència dels més septentrionals, han estat afectats per una tectònica de desenganxament que ha provocat escurçaments molt importants amb formació de plecs i encavalcaments, trets propis d’una tectònica de cobertora. A més, el sistema Prebètic apareix afectat per falles direccionals que determinen canvis bruscos en les directrius tectòniques i paleogeogràfiques, i en la configuració de les conques miocenes, fonamentalment a la part oriental.
Durant gairebé tota la seva història geològica, des del Triàsic fins al final del Juràssic, el Prebètic constituí una plataforma adjacent al continent ibèric, sobre la qual es dipositaren predominantment sediments carbonàtics. A aquesta plataforma accediren també materialsterrígens, que en alguns moments s’expandiren arreu del domini. Durant el Cretaci inferior els sectors més externs del Prebètic emergiren i foren sotmesos a erosió. El gruix de les sèries augmenta cap als sectors més interns, cosa que indica un augment de la velocitat de subsidència en el mateix sentit i, en conseqüència, l’enfonsament progressiu del sòcol cap al S. Els estudis de sísmica de reflexió revelen que el sòcol, amb poca deformació, es troba entre 5 i 8 km sota el sistema Prebètic.
Molts autors han establert una divisió en Prebètic extern i Prebètic intern, basant-se en criteris fonamentalment estratigràfics i de posició paleogeogràfica respecte a l’avantpaís ibèric. El Prebètic extern es caracteritza per afloraments juràssics amplis, des del Lias fins al Kimmeridgià inferior. La resta del Malm i el Neocomià afloren esporàdicament. En general el Cretaci és pobrament representat i el componen materials principalment terrígens i dolomítics de datació difícil. A l’extrem oriental de la serralada, el Prebètic extern apareix al N de la línia Villena-Gandia, on entra en contacte pel S amb el Prebètic intern. Pel que fa al Prebètic intern el tret més sobresortint és la presència de materials del Malm superior i del Neocomià, absents del domini del Prebètic extern. D’altra banda s’observa un augment progressiu vers el SE del gruix dels diferents termes juràssics i cretacis, alhora que un desenvolupament més gran de les fàcies marines en el mateix sentit. Tot això es tradueix en l’aparició de sèries estratigràfiques gruixudes, sense llacunes apreciables i amb fauna marina abundant que permet efectuar biozonacions al llarg del Juràssic superior i del Cretaci.
Des del punt de vista estructural, el Prebètic extern es caracteritza a la meitat occidental per la presència de plecs i encavalcaments, de vergència mitjana vers el NW, a l’arc de Cazorla-Alcaraz-Hellín; cap a l’E, entre Hellín i el S de València, les estructures dominants són plecs amb algunes falles associades que han controlat la formació de nombroses conques neògeno-quaternàries allargades preferentment segons les directrius de la serralada. El Prebètic intern presenta una estructuració que reflecteix escurçaments d’envergadura més gran: s’hi poden reconèixer feixos de plecs i encavalcaments —alguns d’importància—, vergents cap al NW; a l’extrem oriental, a l’anomenat Prebètic d’Alacant, es desenvolupen igualment encavalcaments i plecs vergents que solen mostrar flancs amb la seqüència capgirada. És un fet general la implicació del Miocè inferior i mitjà, i localment el superior, en l’estructuració de la zona prebètica, com a conseqüència de la continuació de les deformacions des de les primeres etapes paroxismals fins a èpoques relativament recents.
La zona subbètica o Subbètic
Les zones externes de la Serralada Bètica, un dels seus elements estructurals principals, engloben els materials de la vora meridional de la placa ibèrica. La figura presenta una reconstrucció hipotètica de les relacions estratigràfiques entre els diferents dominis que les integren.
Biopunt, original de M.E.M. De Smet.
La zona subbètica representa la continuació de la zona prebètica vers l’interior de la conca, com ho demostra la presència d’unitats intermèdies entre ambdues. S’estén des de l’W de la província de Cadis fins al S del País Valencià (Baix Vinalopó), on els afloraments perden amplària fins que desapareixen contra l’accident major de Crevillent, també anomenat de Cadis-Alacant, que en aquest indret porta les zones internes a la vora del Prebètic. Comprèn terrenys mesozoics i terciaris de fàcies marines que, a partir del Lias mitjà, es diferenciaren paleogeogràficament del Prebètic, amb desenvolupament de successions estratigràfiques de característiques pròpies. A partir del Lias mitjà, i més concretament del Carixià, dins del Subbètic s’individualitzaren àrees afectades per subsidència diferencial, originada per una fracturació que afectà nivells profunds del sòcol, avalada per l’existència d’un vulcanisme contemporani.
Així, hom pot separar quatre grans dominis paleogeogràfics amb el caràcter comú de presentar successions pelàgiques, encara que amb gruix i fàcies sedimentàries particulars. En primer lloc, el domini més septentrional correspon a les esmentades unitats intermèdies, constituïdes per sèries molt potents amb trams radiolarítics al límit Juràssic mitjà-superior i turbidites amb altres dipòsits gravitacionals (olistostromes) des del Juràssic superior fins al Miocè inferior; totes aquestes característiques indiquen sedimentació en condicions de solc pelàgic força subsident. En segon lloc, la seqüència del subbètic extern, únic domini de la zona subbètica present al S del País Valencià, es caracteritza per la presència de calcàries noduloses poc gruixudes i la manca de fàcies radiolarítiques al Juràssic, com correspon a una sedimentació d’alt fons pelàgic; des del començament del Cretaci es generalitza la sedimentació pelàgica relativament profunda tant en aquest domini com a la resta de la zona subbètica. En tercer lloc, el Subbètic mitjà és el domini més subsident i mostra margues i margocalcàries al Lias superior, amb intercalacions de roques màfiques volcàniques i subvolcàniques. Durant el Dogger i el Malm es dispositen margues, margocalcàries molt riques en radiolaris i radiolarites. El Malm es caracteritza, a més, per la presència de turbidites (microbretxes d’Aptychus). Tot el Juràssic mitjà i superior pot incloure manifestacions de roques bàsiques volcàniques i subvolcàniques. El Cretaci i el Paleogen són pelàgics i presenten localment episodis turbidítics i olistostròmics. En quart lloc, hi ha el Subbètic intern, on es repeteixen condicions similars a les del Subbètic extern, de manera que es desenvolupen fonamentalment fàcies típiques d’alts fons pelàgics, amb calcàries sovint noduloses i àmplies llacunes estratigràfiques que poden incloure tot el Juràssic superior i localment el Juràssic mitjà. El Cretaci inferior és representat per margues i margocalcàries blanques típiques del Neocomià. Des del Cretaci superior fins l’Eocè té lloc la sedimentació de margues i margocalcàries rosades riques en microforaminífers planctònics. Dins del Subbètic intern s’inclouen diverses unitats amb seqüències lleugerament diferents i de posició paleogeogràfica més interna, entre les quals cal mencionar el sistema Penibètic, ben representat entre Ronda i el Torcal de Antequera.
El sistema Subbètic és estructurat en grans mantells de corriment de vergència N que afecten la cobertora mesozoico-terciària. Hom pot definir així una sèrie d’unitats al·lòctones que s’han desplaçat a favor dels nivells plàstics del Triàsic de fàcies germànica, que constitueix la base estratigràfica comuna a totes. Testimonis d’aquesta estructuració en mantells són les finestres tectòniques de Valdepeñas, de Jaén i de Huelma i les "klippes" de les serres de Parapanda i Madrid, entre d’altres. Així mateix el Subbètic encavalca àmpliament sobre els materials prebètics segons una superfície relativament poc inclinada que permet l’observació de «klippes» i finestres tectòniques, com, per exemple, al sector comprès entre les serres del Reclot i de Crevillent, on el Miocè mitjà resulta implicat. Cal destacar, a més, l’existència d’encavalcaments vers el S, especialment als sectors més meridionals del sistema Subbètic. Recerques recents han posat en relleu el paper de les grans falles direccionals destres de direcció ENE-WSW, properes al contacte amb les zones internes, en l’assoliment de l’esmentada estructuració (anomenada «estructura en abanico» o «flower structures»).
El complex del Campo de Gibraltar
Esquema estructural del contacte entre les zones externes i les internes al llarg de la Serralada Bètica. El dibuix presenta cinc talls geològics d’aquest contacte fets a les zones de: 1 Peñón de Ronda, 2 C. Turón, 3 Castillones-Veredón, 4 Sierra Arana i 5 Vélez Rubio.
Biopunt, original d’A. Martin Algarra.
Aflora àmpliament a la província de Cadis, on constitueix l’anomenat «flysch» del Campo de Gibraltar. Vers l’E, al llarg d’una sèrie d’afloraments discontinus, arriba fins a la transversal de Loja i, llevat d’alguns petits afloraments al NE de Granada, no torna a aparèixer extensament fins al sector de Vélez Rubio (província d’Almeria). Més a l’E desapareix definitivament sense abastar l’àmbit més oriental de la serralada. Es tracta de terrenys dipositats en una conca profunda amb trets tectono-paleogeogràfics que evidencien una posició intermèdia entre les zones externes i les zones internes. L’edat d’aquests terrenys, de fàcies predominantment «flysch», abraça des del Cretaci fins al Miocè inferior. El nom de complex del Campo de Gibraltar es justifica per la complicada, si no caòtica, estructura interna de les diverses formacions argiloses i gresoses, fruit de processos de sedimentació i deformació simultanis, i la diferenciació final d’unitats tectònicament superposades. Les recerques modernes han demostrat que el conjunt de materials del complex se superposa a la resta de les unitats de la serralada, de manera que l’al·loctonia i l’arrelament profund, entre zones externes i zones internes, són actualment fora de dubte.
El complex del Campo de Gibraltar enllaça a través de l’estret amb els anomenats «flyschs» al·lòctons del N d’Àfrica i del S d’Itàlia, constituïts per materials en bona part anàlegs. Tots aquests «flyschs» són els elements que expressen de manera més evident la història geològica comuna de les serralades alpines de la Mediterrània occidental. Cal tenir en compte aquest fet per comprendre tant l’evolució paleogeogràfica com l’estructuració de l’Orogen Perimediterrani i, dins d’aquest, del segment que correspon a la Serralada Bètica.
Les zones internes
Les zones internes, o zona bètica pròpiament dita, són constituïdes majoritàriament per terrenys que corresponen a un sòcol premesozoic acompanyat d’una cobertora mesozoica i, localment, terciària, amb fàcies somes, que, llevat del Triàsic, sol ésser reduïda i discontínua. Dins l’àmbit d’aquestes zones manca, doncs, una subsidència generalitzada a més d’altres característiques pròpies d’una evolució paleogeogràfica de tipus eugeosinclinal. Presenten una estructuració en grans mantells de corriment que afecten conjuntament el sòcol i la cobertora. Bona part dels materials representats han estat sotmesos a processos de metamorfisme plurifacial d’edat alpina, amb aparició en algunes unitats de paragènesis pròpies de condicions de pressió molt alta i temperatura relativament baixa. Tenint en compte les característiques litològiques, el tipus de metamorfisme, l’evolució tectònica i metamòrfica i la posició relativa dins l’actual pila de mantells, hom hi distingeix tres conjunts o complexos d’unitats al·lòctones, pertanyents a sengles dominis paleogeogràfics. Exceptuant-ne el complex inferior, les zones internes són també representades a la serralada del Rif, fet que cal tenir en compte en qualsevol interpretació de l’evolució geològica d’aquest segment de l’Orogen Alpí.
Dins la zona bètica, el complex Nevado-Filàbrid representa l’entitat tectònica més profunda. Aflora al nucli de la serralada i s’estén des de Granada fins a Cartagena, constituint relleus considerables com Sierra Nevada, on hi ha els cims més alts de la Península (Mulhacén, 3482 m) i la Sierra de los Filabres. És constituït exclusivament per roques metamòrfiques dins les quals hom sol distingir un sòcol paleozoic —o més antic— i una cobertora permiana i triàsica. Aquest complex es divideix en dos grans mantells: el mantell del Veleta, que és el més profund i el més estès de Sierra Nevada, integrat per una seqüència monòtona amb clar predomini de micasquists grafitosos amb granat; i el mantell del Mulhacén, que envolta els afloraments de l’anterior i ocupa quasi tota la Sierra de los Filabres. Dins el mantell del Mulhacén hom distingeix en primer lloc un sòcol pre-mesozoic constituït per micasquists grafitosos, localment afectats per metamorfisme tèrmic prealpí, ortogneis, metabasites i, ocasionalment, metagranits i roques ultramàfiques, que han estat interpetades com a part d’un sòl oceànic desmembrat; i al damunt una cobertora permotriàsica i triàsica amb metapelites, gneis, eclogites i, cap al sostre, esquists amb glaucòfan i marbres, que mostra clarament l’empremtad’un metamorfisme d’alta pressió, que sembla que devia afectar el conjunt del mantell durant el període de les deformacions alpines.
El complex Alpujàrrid és format per un conjunt de mantells de corriment que encercla completament el complex Nevado-Filàbride, amb afloraments que s’estenen des de l’W de la província de Màlaga fins als voltants d’Oriola; el vestigi més oriental es troba enfront del cap de Santa Pola, a l’illa de Tabarca. És constituït per un sòcol amb roques metamòrfiques intensament recristal·litzades durant l’orogènia alpina, dins del qual encaixen els grans massissos de peridotites de l’W de la serralada, i per una cobertora triàsica, composta per metapelites a la base i una formació carbonàtica gruixuda de fàcies somes al sostre, que ha resultat més o menys afectada pel metamorfisme alpí. Al sector oriental es troben sovint metabasites que solen encaixar cap a la base dels carbonats. Actualment alguns elements tectònics del terç occidental de la serralada, entre els quals la unitat de Nieves, amb un Trias alpí i una seqüència posttriàsica relativament ben desenvolupada (anomenats «Rondaids») són considerats pertanyents al complex Alpujàrride. Des del punt de vista tectònic, aquest complex es compon d’una pila de mantells, retocada per les grans falles direccionals de la serralada, de manera que els menys metamòrfics se situen per davall i afloren àmpliament vers l’E, mentre que els més metamòrfics se situen per damunt i són exclusius de l’W del meridià de Granada.
El complex Malàguid representa el conjunt al·lòcton superior de la zona bètica. Aflora àmpliament als voltants de Màlaga i de manera més reduïda en altres indrets de la serralada, com al NE de Granada o a Vélez Rubio. Els afloraments més orientals es troben al S i a l’E de Múrcia (serra de Carrascoy). Aquest complex és format per un sòcol paleozoic poc o gens metamòrfic, sobre el qual reposen en discordança un Permo-Trias detrític i una cobertora marina reduïda, essencialment carbonàtica, amb dipòsits discontinus del Juràssic, del Cretaci i del Paleogen. Dins la cobertora malàguida cal incloure una part dels elements que, juntament amb els Rondaids, integrarien l’entitat tectono-paleogeogràfica anomenada «Dorsal Bètica».
Les conques Bètiques
La conca del Guadalquivir comprèn l’àrea situada entre el massís ibèric i les zones externes bètiques i s’estén des del golf de Cadis fins a la serra de Cazorla. Es tracta d’una conca d’avantpaís típica, és a dir, una conca sedimentària individualitzada al marge adjacent a un orogen. La individualització i el desenvolupament de les conques d’avantpaís, com la del Guadalquivir, són conseqüència de la subsidència que, per un mecanisme isostàtic, provoca el desenvolupament de l’orogen i l’encavalcament frontal. Des del punt de vista estratigràfic, hom pot dividir-la en diverses unitats, tant marines com continentals, d’edat compresa entre el Miocè inferior i el Plistocè. A grans trets, la sedimentació fins al Serraval·lià inferior és de caràcter olistostròmic, amb elements procedents del front subbètic, constituïts fonamentalment per materials triàsics i del Cretaci superior. Els sediments marins posteriors són propis de «fan-delta» i de plataforma mixta vers la vora N, mentre que cap al S es desenvolupen margues pelàgiques amb turbidites. A partir del Messinià superior-Pliocè comencen a aparèixer sediments continentals en relació amb la regressió de l’Atlàntic i amb la instauració de la xarxa fluvial del Guadalquivir.
Sota la denominació de conques interiors s’agrupen un conjunt de conques disperses arreu de la Serralada Bètica. Hom pot distingir les que ocupen una posició interior en sentit estricte d’altres de relacionades amb l’actual marge de la Mediterrània. Respecte a les primeres, el registre sedimentari que s’observa comprèn materials dipositats en ambient marí des del Miocè inferior fins al Miocè superior, moment en què es produeix la desconnexió amb la mar oberta i, en conseqüència, llur continentalització definitiva; en són exemples les conques de Ronda i d’Antequera, situades al sector occidental de la serralada; les de Granada, Guadix-Baza i les Alpujarras al sector central; i finalment les de Lorca i les del domini prebètic (Hellín, Vinalopó, Castalla, Alcoi, Ontinyent), al sector oriental. Amb relació a les conques del marge mediterrani, la principal característica que permet distingiries de les anteriors és, a més de la posició francament oberta a la mar, l’existència de dipòsits d’edat pliocena o plistocena de caràcter marí; en aquest grup hom pot incloure les conques de Màlaga, Níjar-Carboneras, Vera, Campo de Cartagena, Elx-Alacant, entre les més importants. Cal esmentar la presència de manifestacions importants de roques volcàniques d’edat miocena superior al sector oriental de la serralada, entre les quals destaquen els afloraments de la Sierra de Gata. Com a tret comú a totes les conques interiors, cal assenyalar que llur configuració tingué lloc en temps relativament recents de la història de la Serralada Bètica, ja que s’inicià arran dels primers moviments neotectònics que succeïren al Miocè superior. La tectònica del Pliocè i el Quaternari ha estat un factor decisiu en l’evolució geodinàmica d’aquestes conques i, en definitiva, en l’arquitectura que presenten avui.
Esbós general de la història geodinàmica de la Serralada Bètica
Evolució geodinàmica de l’àrea occidental de la Mediterrània, en una reconstrucció paleogeogràfica de diferents moments de la seva evolució: A durant el Senonià superior (final del Cretaci), B al començament del Burdigalià (Miocè inferior, fa aproximadament 21 milions d’anys), C al límit entre el Serraval·lià (Miocè mitjà) i el Tortonià (Miocè superior) fa 15 milions d’anys. La Serralada Bètica es formà durant el Mesozoic terminal i el Cenozoic com a conseqüència de la col·lisió entre les plaques eurasiàtica i africana, a causa de l’acostament d’ambdues plaques. Els materials que formaven el marge meridional de la placa ibèrica en constitueixen les zones externes actuals, mentre que els que pertanyien a la microplaca del bloc d’Alboran en constitueixen les zones internes. Durant la major part del Mesozoic, fins al final del Cretaci (A Senonià superior), els marges de les dues plaques estaven en una situació distensiva, ja que el seu moviment era d’allunyament l’una de l’altra. Posteriorment, al Miocè inferior (B començament del Burdigalià, fa aproximadament 21 milions d’anys), el moviment començà a ésser convergent i provocà la col·lisió de les plaques, de la qual resultaren els plecs i encavalcaments (C) que caracteritzen la serralada que coneixem.
Biopunt, original d’A. Martín Algarra.
Des del punt de vista de la tectònica global, com tots els orògens que constitueixen el Sistema Alpí, la Serralada Bètica s’ha originat per efecte de la complexa interacció, durant les eres Mesozoica i Cenozoica, entre les plaques eurasiàtica i africana, a més d’elements menors (microplaques) intermedis. A la Serralada Bètica, en efecte, s’integren materials pertanyents al marge meridional de la placa ibèrica, anomenats zones externes, i d’altres que pertanyien a un element menor anomentat microplaca o, més ben dit, bloc d’Alboran, del qual deriven les zones internes. Fins entrat el Cretaci, ambdós dominis foren sotmesos a una situació netament distensiva, a conseqüència del moviment de divergència i de lliscament sinistre que experimentaren les plaques eurasiàtica i africana. Més endavant, el moviment d’aquestes plaques esdevingué convergent, i la situació compressiva que en resultà determinà un procés de col·lisió i la gènesi de l’estructura d’encavalcaments i plecs que caracteritza la serralada. En definitiva, es tracta essencialment del mateix procés que han experimentat els altres segments del Sistema Alpí. Una part considerable dels esdeveniments d’aquest procés han quedat enregistrats en les successions estratigràfiques, les estructures tectòniques, les paragènesis metamòrfiques, etc. En l’estat actual dels coneixements és ja possible proposar models més o menys complets de l’evolució de l’àmbit de l’Orogen Perimediterrani i de la Serralada Bètica en concret. Així, malgrat que resten qüestions per aclarir, algunes certament molt importants, un nombre considerable dels trets fonamentals de la serralada resten satisfactòriament explicats.